La Guerra de Crimea (1854-1856) va enfrontar, d'una banda, l'Imperi Britànic, l'Imperi Francès, l'Imperi Otomà i el Regne de Sardenya-Piemont contra l'Imperi Rus. Els senyors conservadors dels nostres dies no solen repassar aquesta guerra, ja que deuen considerar l'aliança d'Anglaterra i França amb Turquia com quelcom d'anti-natural (Turquia era, al capdavall, la seu del "Califat Mundial"). Aquesta guerra es va fer per tal de conservar Crimea sota l'Imperi Otomà i es va vendre a Occident com una guerra anti-imperialista, ja que es tractava de defensar el feble (els otomans) contra el poderós (l'expansionisme rus). No cal dir que la premsa russa reaccionària va carregar les tintes amb l'aliança entre les monarquies "post-cristianes" d'occident i la Sublim Porta. A efectes pràctics, el que defensaven francesos i anglesos era un Imperi Otomà com a "espai obert" a la concurrència imperialista: l'alternativa era veure l'Imperi Otomà mig annexionat a Rússia i convertit en un "espai tancat".
En els darrers dies s'han creuat (des)informacions al voltant de Crimea. Des de l'agència Interfax, se'ns fa saber que les autoritats russes no tenen cap aspiració envers Crimea i que respecten i valoren la integritat territorial d'Ucraïna.
Aclarirem, per si cal, que Crimea, finalment, fou incorporada a l'Imperi Rus, tornat després Unió Soviètica. En l'organització federal de la Unió Soviètica Rússia i Ucraïna foren repúbliques diferenciades. I, en temps de Kruscev, per celebrar el 300 aniversari de la unió entre Rússia i Ucraïna, hom va reassignar Crimea a Ucraïna. Des de llavors Crimea fou l'única república autònoma d'Ucraïna, i així continuà quan l'URSS es va dissoldre i Ucraïna (membre fundacional de les Nacions Unides) esdevingué un estat sobirà i independent a tots els efectes.
La premsa occidental té una idea molt clara d'Ucraïna. Es tracta d'un país ambivalent. A l'oest tindríem les regions més rosses i més ucraïneses (amb l'extrem de la Rutènia Subcarpàtica), que més simpatitzarien amb l'Occident i amb les idees del Territori Entre-Mars (de la Bàltica a la Mar Negra) d'un cert nacionalisme polonès. A l'est tindríem les regions més cossaques i més russes (ja no s'estila dir-ne més asiàtiques), terres de miners i d'indústria pesada, que més simpatitzarien amb Rússia. Aquest esquema dualista es manifestaria en la identitat nacional, en la llengua habitual, en les preferències per un pol imperialista o per l'altre, etc., etc., etc. La cosa, no cal dir-ho, és més complexa.
En l'esquema dual d'Ucraïna, Crimea queda fora. Queda fora geogràficament (com a península), políticament (com a república autònoma) i etnogràficament. El substrat de Crimea són les poblacions pre-eslaves (gòtiques i, sobretot, tàrtares), i la població eslava ha incorporat també en certa manera un cert esperit de particularisme territorial. Certament, l'autonomia de la qual gaudeix Crimea dins d'Ucraïna és més gran que la que gaudeixen les seves homòlogues de la Federació Russa.
Les informacions que apareixen a la premsa mundial sobre l'estatus de Crimea s'han d'interpretar més en clau de relacions Rússia-OTAN que no pas en clau crimeana. Els hereus dels Aberdeen i dels Napoleó III volen fer front al tsar-Putin tot defensant Ucraïna. Els més putinistes que en Putin juguen a posar una espasa damunt de Kiiv per tal que Ucraïna no s'associï tant amb l'OTAN o la Unió Europea. Que la cosa vagi a més dependrà de la valoració de costos-beneficis d'una aventura bèl·lica. Si considerem que els costos d'un xoc entre potències nuclears són potencialment elevadíssims, certamnet que no hi haurà soroll de sabres a menys que els beneficis potencials siguin igualment elevats... Els comptes no surten i el tensiòmetre continua en la part baixa...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada