dissabte, 20 de setembre de 2008

El tensiòmetre imperialista (080920 - Eritrea-Djibouti)

Des de fa uns mesos les tensions frontereres entre els estats de Djibouti i Eritrea han escalat, amb enfrontaments des d'abril que culminaren en desenes de soldats morts dels dos exèrcits durant el mes de juny. Les Nacions Unides ja s'hi han desplegat per la frontera i abans d'ahir presentaven un report de la situació.

El casus belli entre Eritrea i Djibouti és la regió de Doumeria. La frontera no es troba ben demarcada i, en tot cas, és hereva de les fronteres colonials entre la Somàlia Francesa (o Territoris dels Afars i Isses) i de l'Eritrea italiana. La població de Djibouti és integrada pels afars i pels somalís (isses). L'Eritrea oriental és fonamentalment habitada per afars. En un cantó i l'altre de la frontera es parla la mateixa llengua i els costums són similars (religió musulmana sunní, etc.). A Djibouti les llengües oficials són el francès i l'àrab i a Eritrea ho és el tigrinya. De fet, el nacionalisme tigrinya és la base del nacionalisme eritreu, oposat a la pertinença a un estat etíop, i que culmina amb la independència d'Eritrea el 1993. Per l'època que Eritrea s'independitzava d'Etiòpia, l'estat somalí ja havia col·lapsat. La frontera oriental de Djibouti és amb Somaliland, un estat hereu de l'antiga Somàlia britànica que, tot i independent de facto, no té cap reconeixement internacional oficial. Per acabar d'emmarcar la situació cal recordar que el Grup del Mitjà Oriental per al Desenvolupament Saudí impulsa una autèntica obra descomunal amb la construcció d'un pont entre Aden, al Iemen, i Djibouti. Iemen, Djibouti i Eritrea constitueixen àrees potencials d'inversió per als capitals de l'Aràbia Saudita. Eritrea, naturalment, va sortir de la guerra d'independència amb un exèrcit ben armat i ensinistrat. És aquesta força la que va permetre en certa mesura sostindre al Front Oriental contra el govern sudanès (cal recordar, a més, que les fronteres entre Sudan i Eritrea, hereves de les fronteres colonials anglo-italianes són encara disputades). Eritrea també va entrar en conflictes armats amb el Iemen per la possessió de les illes Hanish a mitjans dels anys 1990. L'Exèrcit de Djibouti s'ha enfortit considerablement en els darrers anys.

En tot aquest el govern d'Eritrea es troba ben aïllat. Les relacions d'Occident amb el govern sudanès s'han deteriorat per la qüestió de Darfur, però no fins al punt desitjable des del punt de mira eritreu. Etiòpia, d'altra banda, arran de l'entrada en territori de l'estat somalí es presenta internacionalment com un membre (cristià) de l'aliança internacional contra el terrorisme. Iemen i Djibouti tenen el suport tàcit d'Aràbia Saudita. A diferència de Djibouti o Somàlia, a Eritrea la població es reparteix meitat i meitat entre el credo musulmà sunní i el cristià ortodox. El nacionalisme eritreu sempre ha recalcat la convivència entre les dues religions. Amb la independència l'Església d'Eritrea es va separar de la d'Etiòpia (de forma que en l'actualitat el cristianisme copte es troba dividit entre l'Església Egípica, l'Etíop i l'Eritrea). Donada la mentalitat que corre entre els "serveis de política exterior" de tots aquests països, és evident de la desestabilització religiosa d'Eritrea resulta extraordinàriament temptadora. No obstant això, les tensions entre les regions afars d'Eritrea i les regions de majoria tigré i tigrinya podrien jugar un paper encara més destacat que les tensions religioses. Cal recalcar que si bé hi ha i hi han hagut formacions polítiques opositores afars tant en territori djiboutià, com etíop i eritreu, també hi ha implicació afar entre els governs d'aquests tres estats.

De mentres, les Nacions Unides s'han decantat de forma tàcita per Djibouti i han acusat Eritrea de manca de col·laboració. Cal no oblidar les informacions repetides per Etiòpia i els seus aliats occidentals sobre l'auxili que els eritreus haurien prestat a grups "insurgents" de Somàlia. D'aquí a situar Eritrea en la llista dels "rogue states" hi ha un pas molt fi. Recordem, de passada, que Djibouti té una de les guarnicions franceses més nodrides fora de territori francès.

El control estratègic de l'estret de Bab el Mandel (sobre el qual s'hauria de construir el pont) és al rerafons dels posicionaments internacionals sobre aquest conflicte. No cal dir la importància d'aquesta ruta marítima que comunica la Conca Mediterrània amb l'Oceà Índic (producció petroliera dels països àrabs i perses, exportacions d'Índia, sud-est asiàtic i Xina, etc.). Un conflicte obert entre Djibouti i Eritrea seria qualsevol cosa menys un conflicte local. Encara que la sang vessada, de moment, és la dels soldats afars i d'altres nacions vestits amb l'uniforme de dos estats que, en darrer terme, no són més que el producte dels repartiments territorials de francesos i italians.