És ben coneguda la preocupació de la majoria de moviments islamistes per la indumentària i per l'esteticisme de barbes i cabells. Malauradament no hi ha la mateixa preocupació per salvaguardar els preceptes religiosos en un àmbit com és la limitació de la usura: aparentment les paraules divines i profètiques, inamovibles en algunes qüestions, fluctuen d'acord amb els tipus d'interès en d'altres. L'islamisme és, doncs, fonamentalment, una eina de control social: la fraternitat religiosa és l'excusa per mantenir incòlumes les estructures socials presents, fetes les degudes deduccions per al manteniment dels nous sacerdots de la puresa. Vist d'aquesta forma, l'excepcionalisme islàmic queda anul·lat: totes les altres religions i formes de pensament fan (o proven de fer) el mateix. És simptomàtic en aquest sentit els casos d'enveja de fàtua que senten els cristians quan afirmen: "què fàcil ho tenen els provocadors per insultar el cristianisme, mentre no gosen dir res de l'islamisme. Si els cristians reaccionéssim igual que els musulmans, ja veuríem si serien tant valents". Francament, esperem que aquesta enveja de fàtua es quedi en paraules. Més que res perquè els usuaris del Metro de Barcelona ja tenim prou amb l'amenaça islamista. Una amenaça que, ens expliquen cínicament els islamistes indostànics del TTP, és un càstig per la participació zapaterista en l'aventura opiàcia d'Afganistan. Hi ha dues opcions: retirar les tropes espanyoles d'Afganistan o retirar els indostànics de Barcelona. O fer les dues coses. O reflexionar sobre els atemptats quotidians, no necessàriament islàmics, que pateixen els barcelonins de dia en dia.
El paràgraf anterior segurament entraria en la categoria "d'islamòfob, cristianòfob i anti-semita" que gasten els ulemes d'una altra religió, més propera i més nombrosa, i que en l'actualitat és credo oficial.
No obstant això, hi ha dues menes d'islamofòbia:
- la islamofòbia que resulta d'una fòbia a les religions.
- la islamofòbia que és un instrument polític i que consisteix en la propagació de l'odi contra grups de persones i de pobles que són considerats (i que, generalment, ells mateixos se'n consideren) musulmans.
Aquesta segona islamofòbia poc o gens té a veure amb la religió, de la mateixa forma que l'antisemitisme dels conservadors i nacional-socialistes de la primera meitat del segle XX tenia molt poc a veure amb la religió. El paral·lelisme és apte en certa forma, ja que hereus ideològics d'aquell antisemitisme dels contubernios judeo-masónicos es proclamen ara enemics d'una suposada islamofília. Malgrat la suposada adhesió a Israel que gasten aquests neo-conservadors reciclats, és evident el subtext que escriuen: "ara hi ha una potent minoria musulmana a Europa, i això constitueix una feblesa. Tots sabem les febleses d'Europa quan hi havia una potent minoria jueva i com la seva eliminació/expulsió, a mitjans del segle XX, va resoldre els problemes: des del 1945 no hi ha hagut cap guerra mundial. Potser caldrà recuperar mesures semblants per a la minoria musulmana". Tanmateix, aquesta minoria musulmana ha estat fruït de les calculades polítiques migratòries dels estats europeus. Unes polítiques migratòries que, malgrat celebrar la diversitat, no oculten que el seu interès màxim constitueix en disciplinar la classe treballadora autòctona i en treure profit polític de les friccions inter-ètniques que en resultin. La llur consigna és diàfana: pau entre classes, guerra entre pobles.
Si quan l'acusació d'islamofòbia recau en el primer grup, la nostra resposta és: "sí, sóc islamòfob, i què?", els respectables islamòfobs del segon grup neguen l'acusació i en fan befa. Diuen, efectivament, que ells no odien pas a tots els musulmans, únicament als fanàtics (entenent per fanàtic, aquell que no combrega amb el seu programa imperial, ja que si compagina el fuetejament de dones amb unes bones pràctiques comercials i d'austeritat en la despesa pública no-militar se'l considera immediatament 'islamista moderat'). Aquesta és la mateixa resposta que gasten els nostres catalanòfobs, que ens diuen i perjuren que no tenen res en contra dels catalanets bons.
Però en definitiva la islamofòbia de la "dreta" neoconservadora no és una finalitat en ella mateixa. És un instrument de connexió amb les "masses". Si anessin despullats amb el seu programa econòmic, les dites masses els rebrien a garrotades (i més ara). I com que són "neo", no poden presentar-se com a defensors de valors familiars i tradicionals tal com fan els "paleoconservadors". Únicament els queda agitar la guerra cultural contra els progres i l'odi contra els mateixos extra-europeus que ells han importat, contractat i allotjat. Però neoprogres i neocons, en comanditat i alternança, han convertit Europa en un paradís de la "diversitat" i de la trencadissa post-keynesiana. La partida fa temps que quedà en taules.
Altres posts:
- Antisemitisme, anticamitisme i jafetisme (25/7/2006).
- La dreta europea dividida entre la judeofília i la islamofília (15/12/2006).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada