La supressió de l’estat espanyol suposaria la solució del “deute públic” a la Península

Quan el savi assenyala amb el dit el “deute públic”, l’idiota vol deixar el lloro sense xocolata. La comptabilitat creativa, certament, ha esborrat els límits entre allò que és una despesa i allò que és una inversió, o entre allò que és un ingrés i allò que és una liquidació. L’idiota, naturalment, ho resol tot amb una contenció de la despesa. Però quina despesa? Si el conseller Mas-Collel parla de la “sanitat” i no, per exemple, d’“interior”, com a generadors de dèficit, és perquè aquesta “sanitat” podria ser coberta pel sector privat, mentre que sense la despesa d’“interior” podria acabar tota la gent d’ordre exiliada a l’Aràbia Saudita. La mateixa partida de despesa que uns poden saludar com el remei fonamental per desenvolupar un nou sector miraculós de l’economia, uns altres la poden desqualificar de luxe asiàtic inassumible tal-i-com-són-les-coses. Instal·lats en el dogma pro-cíclic, cal enfonsar-se fins tocar fons i, llavors, excavar.

Per exemple, és habitual que se’ns parli de l’estat catastròfic de la seguretat social espanyola. I això, malgrat el superàvit del 2009 que, tot i la situació d’intensa i perllongada desocupació per les quals passen milions de treballadors, fou del 0,8%. Els arguments demogràfics són dignes d’un fisiòcrata unabomberià. Segons aquests arguments, la fortíssima reducció que ha patit el percentatge de treballadors del sector agro-ramader, ens hauria conduïts a tots plegats a una fam paorosa.

Els senyors Aznar i Zapatero, d’una forma similar, indiquen que cal “aprimar” l’estat de les autonomies. En declaracions al Financial Times, Zapatero parlava del “regional spending”. En certa forma, les tribunes econòmiques internacionals saben que tenen més collat al govern Zapatero que no pas als governs “regionals i locals”, els quals poden veure’s sotmesos a altres pressions socials.

Però els números canten. La responsabilitat del dèficit públic es distribueix en un 78% de l’estat, un 17% de les comunitats autònomes i un 5% de les administracions locals. Posats a fer una facècia, si se suprimís el Regne d’Espanya, el dèficit públic de les altres administracions no suposaria més que un 2,5%, és a dir dins dels criteris de convergència de Maastricht.

Aquestes xifres comparatives també fan pensar en una qüestió. Les despeses educatives, sanitàries i socials són, per raons de competència, una matèria bàsicament autonòmica i local. Però són justament aquestes despeses les que hom vol retallar. Perquè, no es tracta d’una qüestió d’endeutament. L’endeutament públic beneficia al gran capital financer, i el gran capital financer xala en veure els números vermells de Grècia, de Gran Bretanya, d’Irlanda o d’Espanya. D’aquests quatre estats de la Unió Europea, els més endeutats, és en el quart on les tensions socials semblen més adormides. Però és la calma que anuncia el temporal.