La Plaça de Sant Jaume s’omplia ahir el vespre en un acte de suport a la proposició de llei de declaració d’independència presentada pel Subgrup parlamentari de Solidaritat per la Independència (ara format per tres diputats: Toni Strubell, Alfons López Tena i Uriel Bertran). La qüestió que planava en l’aire és quina seria l’attitud del grup majoritat del Parlament del Parc de la Ciutadella, és a dir Convergència i Unió (CiU). Què hi diu el guió? CiU ara juga al paper del “poli bo” (Convergència Democràtica de Catalunya, CDC) i del “poli dolent” (Unió Democràtica de Catalunya, UDC). En un tres i no res, els dos presidents de la Generalitat que ha donat CDC, Jordi Pujol i Artur Mas s’han despenjat amb un vot explícitament afirmatiu a la consulta sobre la independència organitzada per Barcelona Decideix. Això no era pas en el guió en el juliol del 2009, ni gairebé tampoc en el gener del 2011. Però és que ara som a l’abril... La incerta glòria d’un dia d’abril, que diria Shakespeare.
En el guió del 2009, era possible que una Mesa del Parlament, formada per ERC, CiU, PSC-PSOE i EUiA, es bloquegés en dues ocasions la tramitació de lleis per a la celebració d’un referèndum sobre la independència. Ara, any i mig, després, el referèndum ja l’anem fent nosaltres, sense permís. En el guió del 2011, la Mesa del Parlament (ara integrada pel tripartit CiU-PSC-PP) no va bloquejar la proposició de llei presentada per Solidaritat. Tampoc ni CiU ni ICV ni ERC no han presentat esmenes a la totalitat contra aquesta proposició.
En el guió del febrer del 2011, destacats comentaristes de l’independentisme demanaven/imploraven a Artur Mas que donés llibertat de vot als diputats de CiU el dia que haguessin de votar en el Ple sobre la llei de declaració de la independència. En el guió d’ara se li demana, justament, que no doni cap “llibertat de vot”, per tal de garantir l’aprovació de la llei.
Val a dir, però, que el Parlament de Catalunya ja deia el desembre del 1989 (una època de “primavera dels pobles”, arran de l’ensulsiada dels règims post-estalinistes de l’Europa Oriental) que no renunciava al dret a l’autodeterminació. L’octubre del 1998 reiterava el “dret del poble català a determinar lliurement el seu futur com a poble”. I el 3 de març del 2010, es ratificava “en la voluntat d’emprar tots els instruments jurídics vigents i polítics necessaris per tal que el poble de Catalunya pugui exercir el dret a decidir”.
Però, què és exactament aquesta llei de declaració de la independència? Per veure-la podem anar “article per article”.
El primer article diu que “Catalunya és una Nació”. Es tracta de presentar un axioma que permeti lligar amb el “dret dels pobles a l’autodeterminació” inscrit en la carta fundacional de Nacions Unides.
El segon article diu que “el poble de Catalunya és l’únic titular de la sobirania nacional”. Es tracta, doncs, de rebatre les idees binacionalistes, de “co-sobirania” que tant gasten en determinats rodals al·lodeterministes.
El tercer article diu que “el Parlament de Catalunya és el representant democràticament elegit del poble de Catalunya”. La idea d’aquest article és fer ús del Parlament del Principat (una assemblea legislativa de comunitat autònoma espanyola de règim comú) en un “instrument de sobirania”.
El quart article recull la declaració del 1989 per dir que “el poble de Catalunya no renuncia ni ha renunciat mai al dret a l’autodeterminació, a determinar lliurement el seu futur com a poble en pau, democràcia i solidaritat”.
El cinquè article reprèn també una declaració anterior per dir que “el Parlament de Catalunya es ratifica en la voluntat d’emprar tots els instruments jurídics vigents i polítics necessaris per tal que el poble de Catalunya pugui exercir el dret a determinar lliurement el seu futur”.
El sisè article ja va més enllà, en formular que “la sobirania nacional del poble de Catalunya és el fonament del futur Estat sobirà i independent de la Nació catalana”.
En el setè article s’atribueix la “decisió de declarar la independència”, d’una banda al poble de Catalunya (“titular de la sobirania nacional”) i de l’altra al Parlament de Catalunya (com a representant democràticament elegit del poble de Catalunya).
El vuitè article atribueix al Govern de la Generalitat la facultat de negociar el “reconeixement internacional de la declaració d’independència”.
Ara bé, suposant que s’aprovés la llei en el mes d’abril o en el mes de maig, suposaria això la independència automàtica? Evidentment, no. Però l’article novè sí que preveu un efecte immediat, ja que s’afirmar que “en el termini de tres mesos a partir de l’aprovació de la present Llei es constituirà l’Assemblea de Representants de la Nació Catalana, que treballarà perquè sigui declarada la independència al conjunt dels Països Catalans”.
Pel que fa a la declaració de la independència se li demanen, a més de l’aprovació de la llei de declaració de la independència, dos aspectes: a) la negociació amb la comunitat internacional quant a la forma i moment de la declaració d’independència; b) l’aprovació per part d’una majoria absoluta de diputats en sessió solemne del Parlament “convocada a tal efecte”.
El redactat de la llei podia permetre, doncs, una “aprovació de la llei” sense declaració d’independència? Sí, per bé que també s’entén que la llei estableix un manament al Govern de la Generalitat per fer la negociació amb la comunitat internacional. CiU, doncs, podria reaccionar amb la presentació d’esmenes que transformessin la llei en una nova declaració com les del 1989 o les del 1998, potser una mica més agosarada. O podria votar-hi en contra directament. La papereta no és gens senzilla. Quan Pujol diu que ja no veu alternativa a la independència, queda implícitament assumida quina és l’alternativa: l’assimilació nacional. Però amb l’assimilació nacional completa a Espanya, el poder polític de CiU i el poder social de les capes demogràfiques de les quals defensa els interessos també trontollaria...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada