Alternatives en el crèdit/estalvi i en el treball/consum

L’Acampada d’Esplugues, al Parc de l’Onze de Setembre, acollia ahir dues xerrades-debat, al voltant de dues qüestions punyents. D’una banda, la qüestió del sistema financer i de la possibilitat d’una “banca ètica”. De l’altra, la qüestió de l’autoorganització del treball i del consum en cooperatives, col·lectivitats o comunitats. Al capdavall, bona part de la indignació té com a arrel la fortíssima crisi laboral o el fet que les polítiques públiques siguin dictades per les grans instàncies financeres (rescats i retallades, escanyament del crèdit a l’economia productiva i fort endeutament públic).

La primera xerrada, a les 19h, ha estat a càrrec de Xavier Teis, economista de Finançament Ètic i Solidari (FETS). FETS és una “associació de segon nivell”, és a dir una entitat d’entitats, adreçada a la promoció del finançament ètic i solidari a Catalunya. En aquest sentit, FETS és l’impulsor del portal Banca Ètica.cat. Què és la banca ètica? L’ètica s’aplica sobretot a la política d’inversió de l’entitat financera. Una banca ètica s’abstén d’invertir en sectors que, malgrat siguin rendibles econòmicament, generen una forta petjada social (inversions en armament, inversions en tallers i fàbriques que no respecten els drets laborals) i ecològica (destrucció d’espais naturals, malbaratament de recursos essencials com l’aigua, etc.). Les inversions d’una banca ètica segueixen un doble criteri de 1) viabilitat econòmica dels projectes finançats i 2) beneficis socials dels projectes en termes de creació de llocs de treball, satisfacció de necessitats, construcció de comunitats, etc. Aquesta política d’inversions de l’entitat financera ha de ser transparent per a socis, clients i públic general, i va encaminada a no fer entrar en contradicció “diners i valors”. Teis assenyala tres grans opcions per als estalviadors que vulgui defugir la banca no-ètica: les cooperatives financeres, entitats bancàries ètiques i comunitats d’autofinançament. Quant a cooperatives financeres, Teis ha esmentat COOP57, bastit el 1996 per antics treballadors de l’editorial Bruguera amb els diners de la indemnització per l’acomiadament, i que centra l’activitat en el finançament de projectes d’economia social. La presa de decisions en el COOP57 es basa en el principi “d’un soci – un vot”, amb independència de la participació econòmica individual de cada soci. També cooperativa financera és Oikocrèdit, d’origen neerlandès, expandida internacionalment, i amb secció catalana. La principal activitat d’Oikocrèdit és l’oferta de microcrèdits en països en vies de desenvolupament, allà on no arriben altres vies financeres. Els microcrèdits d’Oikocrèdit primen projectes de caràcter col·lectiu, gestionats democràticament, amb impacte en l’economia real i amb una perspectiva d’enfortiment del paper de la dona. A mig camí entre l’experiència de les cooperatives financeres i la banca ètica, apareix el Projecte Fiare, originari del País Basc. És un projecte en construcció, que encara ha d’aixecar els 6 milions d’€ exigits per la normativa per constituir-se en banc. La col•laboració amb la Banca Popolare Etica permet a Fiare oferir d’una banda productes d’estalvi a clients, i de l’altra funcionar com a cooperativa de crèdit (a través de participacions de 300 €). Triodos Bank també és d’origen neerlandès i és constituït no pas com a cooperativa financera sinó com a banc convencional. Triodos Bank es compromet a invertir en projectes socials, culturals i ambiental (per exemple, en energies renovables). Després de l’exposició de Teis, els assistents han fet diversos comentaris. D’una banda s’ha parlat del quoficient de caixa, que legalment s’estableix en un 2% (és a dir, que tan sols un 2% dels fons dipositats han de ser en caixa), i que en els casos de banca ètica i de cooperatives financeres se situa en un 20%. També s’ha parlat d’experiències negatives al voltant de microcrèdits en països en desenvolupament, degut a les dificultats de retornar els prèstecs quan l’activitat finançada ha fallit. Teis ha recordat que la intermediació financera no és pas la que crea riquesa (ho fa el treball), i que les perspectives de decreixement s’han de centrar en la reducció dels recursos consumits i en els residus generats, i no pas en una reducció del benestar. Pel que fa a les infrastructures de les propostes de banca ètica, Teis considera que cal canviar també de model, vers a unes entitats financeres que funcionen per internet i via telefònica (o a través de xarxes comunes de caixers automàtics) i no tant per una xarxa d’oficines en el territori. I més enllà de les entitats d’intermediació financera, ha recordat que els estalviadors poden adreçar-se directament a projectes cooperatius que cerquen finançament, com és el cas de la cooperativa de consum energètic, SomEnergia.

La segona xerrada, a les 22h, ha anat a càrrec d’Enric Duran. Duran venia de dues xerrades en acampades del Baix Llobregat, la darrera a Martorell. Amb una trajectòria de més de deu anys en els moviments populars de transformació, Duran ha començat la xerrada amb un breu resum del que han estat els darrers cinc anys. En el 2006, en plena voràgine de la bombolla financera-immobiliària, neixia el Moviment pel Decreixement, que qüestionava un sistema econòmic que requereix unes taxes mínimes de creixement anual del 3% per poder considerar-se sa. Més enllà de la qüestió del decreixement (forçada per la natura limitada dels recursos), es plantejava la superació dels valors del consumisme i de l’egoisme, i la (re)construcció d’unes relacions comunitàries. En el setembre del 2008, després de l’acció d’Enric Duran d’expropiació dels bancs a través de la pròpia febre del crèdit que havien propiciat, neixia el moviment del 17-S. Mentre avançaven les xifres de desocupació i es disparaven els pagaments hipotecaris, i el món era solcat per una crisi alimentària, energètica i financera, aquest moviment publicava el març del 2009 la guia “Podem viure sense capitalisme”. El 17-S del 2009, el missatge era reiterat, però amb propostes que guanyaven en concreció. Es recollien experiències com l’Ecoxarxa del Montseny, que havia bastit una xarxa d’intercanvis centrades en productes d’agricultura ecològica, emprant mitjans com la moneda social (l’ecoseny). La moneda social, creada i regulada de manera assembleària, és entesa com una eina de transició. El maig del 2010, neixia la Cooperativa Integral Catalana, integral en un doble sentit. De primer, per voler ser una cooperativa mixta, de consum i de treball (intercanvi de serveis, participació voluntària), i de voler oferir una eina a les diferents ecoxarxes comarcals i als nuclis locals. La Cooperativa Integral Catalana també s’ofereix com a eina de cobertura legal per a autònoms i cooperatives que difícilment podrien tirar endavant en solitari. Enric Duran ha comentat la presència de la Cooperativa Integral Catalana a l’Hospitalet de Llobregat, amb local destinat com a magatzem central de compres i amb una cooperativa de serveis. En el marc de l’Acampada d’Esplugues, s’ha parlat d’un projecte cooperatiu de reparació i rehabilitació d’habitatges, que cobreixi doblement la necessitat de feina per a desocupats i la de molts veïns que han de viure en habitatges molt deteriorats. Duran també ha demanat al públic quines relacions veuen entre el moviment del 15-M i els projectes de cooperatives. Duran considera que les assemblees populars haurien de fixar un límit en les seves relacions amb els poders constituïts, és a dir amb les reivindicacions que s’hi fan. Aquestes relacions no han de fer oblidar una relació molt més important, la de les assemblees populars i la del poble. En la perspectiva de transformació, Duran veu la possibilitat d’una transició des de l’economia capitalista de mercat a una basada en la moneda social, que doni pas després a formes basades en l’intercanvi directe o, encara millor, en les relacions de comunitat.