dijous, 30 de juny de 2011

Espoliació en nom de l'austeritat

El Parlament grec, en mig d'intenses protestes obreres i populars, va aprovar una nova bateria de mesures d'austeritat. Com en altres ocasions, se'ns assegurava que aquestes mesures són absolutament imprescindibles i que, amb elles, es resoldran els problemes vinculats al deute públic grec. Tant se val si el caràcter pro-cíclic de les mesures aprofundirà més en la situació d'estagnació de l'economia grega. Si no es pot crear riquesa, doncs, la solució serà redistribuir-la. Així doncs, hi haurà una retallada pressupostària del 12% entre el 2012 i el 2015 (despesa sanitària i ), es privatitzaran empreses públiques per valor de 50.000 milions de dòlars, es destruiran 150.000 llocs de treball en el sector públic, augmentarà la càrrega fiscal sobre petites empreses i treballadors autònoms. En definitiva, després d'haver destruït bona part de les forces productives gregues, l'única possibilitat de garantir la continuïtat de l'acumulació és l'espoliació de les classes populars.

Les mesures no se circumscriuen pas a Grècia. Amb altres intensitats resten a tot Europa. Avui hi ha vaga en el sector públic a Gran Bretanya.

De fet, tota aquesta crisi té com a causa potser cabdal la crisi de direcció de la classe treballadora. Dominen respostes estatalistes i sectorialistes i les "estratègies" reformistes-centristes. Després, aquesta "direcció" s'afanya a justificar les seves dimissions en la manca de "mobilització" de la base, i quan la base es "mobilitza" s'afanyen a desmobilitzar-la o a desviar adequadament aquestes "mobiltizacions". La manca de direcció de la classe treballadora és la base de la contraofensiva patronal de les darreres dècades, de la congelació dels salaris reals en els països més desenvolupats i del programa d'austeritat dels nostres dies.

dimarts, 28 de juny de 2011

El sistema electoral alemany i la representació territorial

Continuem encara amb la qüestió d'una llei electoral al Principat per regular les eleccions al Parlament del Parc de la Ciutadella.

La 'proposta Ortega' contemplava unes 67 circumscripcions (40 comarcals, 17 municipals i 10 submunicipals). El caràcter d'aquestes circumscripcions ja garanteix una representació territorial.

No obstant, en aquesta 'proposta', basada en l'alemanya, quedarien per assignar 68 o més diputats. Aquests 68 diputats compensarien aquells partits que serien subrepresentats en els 17 municipis.

Com es fa la distribució a Alemanya? En primer lloc, es calcula, entre els partits amb representació (més de 5% del vot federal), quin nombre de diputats els correspon? Per exemple, en les eleccions del 28-N, a ICV-EUiA no li hauria correspost ni un sol diputat per circumscripcions uninominals. No obstant, en la distribució d'escons, els corresponien, per exemple, uns 9 diputats.

Com s'assignarien aquests 9 diputats en el territori?

Una circumscripció única, implicaria que els 9 diputats fossin triats de la llista tancada única.

Si es mantenen les quatre circumscripcions, però, n'hi hauria quatre llistes tancades, com en l'actualitat. Si apliquem el sistema alemany, aquests 9 diputats s'haurien de repartir proporcionalment d'acord amb els vots obtinguts a cada circumscripció. Això donaria:
- 7 diputats d'ICV-EUiA per Barcelona.
- 1 diputat d'ICV-EUiA per Girona.
- 1 diputat d'ICV-EUiA per Lleida.

Això no és gaire diferent de la distribució que realment va haver amb les passades eleccions.

La diferència del sistema alemany és que la distribució territorial es fa posteriorment a l'assignació proporcional d'escons. És clar que això significa que el "segon vot" que importa és el vot federal i no pas estatal. Però, d'altra banda, la territorialitat queda reflectida en el "primer vot".

Una altra qüestió és el caràcter tancat de les llistes del "segon vot" en les eleccions del Bundestag. Realment, combinar en una papereta un "primer vot" personal i un "segon vot" amb llistes obertes o desbloquejades, seria un guirigai immens per al recompte. El "segon vot", amb llistes tancades, podria democratitzar-se a través d'un sistema de primàries.

diumenge, 26 de juny de 2011

El sistema electoral alemany aplicat a les eleccions autonòmiques del Principat del 28 de novembre del 2010

De tant en tant, sentim a parlar de la possibilitat d’una Llei Electoral al Principat. Portem més de trenta anys sentint a parlar d’aquesta possibilitat, que encara no s’ha plasmat enlloc. Després de les eleccions del 22 de maig, el govern de Camps proposava una reforma de la llei electoral valenciana que transformaria l’actual sistema de tres circumscripcions en un de circumscripcions uninominals. La proposta no era gratuïta ja que significava agranar encara més l’oposició.

Tenim, doncs, bàsicament dos pols. Les propostes basades en circumscripcions uninominals equipoblacionals i les basades en circumscripció única proporcional. Entremig hi ha les propostes encaminades a garantir la representativitat territorial.

Declaracions recents de Joana Ortega semblaven indicar que CiU i PSC-PSOE pensen, per al Principat, més en un model basat en el sistema electoral que vigeix per al Bundestag.

I com funcionaria això? Ortega parlava de circumscripcions uninominals basades en comarques, districtes de Barcelona i les principals ciutats. Alhora, la proporcionalitat vindria garantida per unes llistes de partit, potser d’àmbit vicarial, provincial o autonòmic.

Suposarem que el model es basa en 67 circumscripcions uninominals, de les quals:
- 40 són circumscripcions comarcals (totes excepte el Barcelonès).
- 10 són circumscripcions de districtes de Barcelona.
- 17 són circumscripcions de les ciutats principals, és a dir l’Hospitalet de Llobregat, Badalona (amb Sant Adrià de Besòs), Terrassa, Sabadell, Tarragona, Lleida, Santa Coloma de Gramenet, Mataró, Reus, Girona, Cornellà, Sant Boi, Sant Cugat, Manresa, Rubí, El Prat de Llobregat i Vilanova i la Geltrú.

Molt bé, si apliquem els resultats electorals del 28 de novembre a aquestes circumscripcions, obtindríem que:
- CiU guanya en 64 circumscripcions.
- PSC-PSOE guanya a l’Hospitalet de Llobregat, al Prat de Llobregat i al districte de Nou Barris (3 diputats).

Ara va la segona fase. Cada elector disposa, addicionalment al primer vot personal, del segon vot a partir. Suposem que el repartiment ha quedat en:
- CiU rep 1.202.830 vots, el 38,43% dels vots vàlids emesos.
- PSC-PSOE rep 575.233 vots, el 18,38% dels vots vàlids emesos.
- PP rep 387.066 vots, el 12,37% dels vots vàlids emesos.
- ICV-EUiA rep 230.824 vots, el 7,37% dels vots vàlids emesos.
- ERC rep 219.173 vots, el 7,00% dels vots vàlids emesos.

Aturem la llista ací, perquè el límit per entrar al Bundestag és de 5% de vots en el còmput total respecte als vots vàlids emesos. Ciutadans (3,39%), Solidaritat (3,29%), Plataforma per Catalunya (2,40%) i Reagrupament (1,27%), doncs, quedarien fora de la Cambra.

Ara és el moment de distribuir els escons, de manera proporcional:
- A CiU li correspondrien 62 diputats. Com que ja en té 64, no en fem cap afegitó.
- Al PSC-PSOE li correspondrien 30 diputats. Com que només en té 3, caldria treure 27 diputats de la llista electoral de partit.
- Al PP li correspondrien 20 diputats. Com que no en té cap, caldria treure tots 17 de la llista corresponent.
- A ICV-EUiA li correspondrien 12 diputats, tots ells extrets de la llista de coalició.
- A ERC li correspondrien 11 diputats, tots ells extrets de la llista de partit.

Això deixaria, doncs, el panorama en 137 escons, dels quals 64 serien de CiU.

Si ho comparem amb la distribució actual, amb la llei electoral espanyola, no hi ha gaires canvis:
- CiU: 62 amb el sistema actual, i 64 amb el sistema descrit.
- PSC-PSOE: 28 amb el sistema actual, i 30 amb el sistema descrit.
- PP: 18 amb el sistema actual, i 20 amb el sistema descrit.
- ICV-EUiA: 10 amb el sistema actual, i 12 amb el sistema descrit.
- ERC: 10 amb el sistema actual, i 11 amb el sistema descrit.
- SI i C’s perdrien la representació amb el sistema descrit.

L’opinió pública, però, assistiria al fet que, sense volta ni solta, el parlament passés de 135 diputats a 137 diputats. Això és justament el que passa al Bundestag, amb xifres encara més espectaculars. Així, per comptes de 598 diputats, el Bundestag en té 622 diputats.

Naturalment, hem de considerar un aspecte. CiU va guanyar a totes les comarques i a tots els municipis (excepte l’Hospitalet i el Prat) amb candidats i llistes provincials. Si les circumscripcions fossin unipersonals, la victòria de CiU hauria estat possiblement més complicada en alguns districtes de Barcelona i en alguns municipis de l’àrea metropolitana. Si aquest fos el cas, podríem suposar que el PSC-PSOE guanyaria en, posem, 6 circumscripcions addicionals. Això equilibraria la relació de diputats de primer vot en 58 contra 9. En aquest cas, el nombre de diputats final sí seria de 135 diputats, ja que CiU quedaria amb 62 diputats (58 de primer vot i 4 de segon vot) i el PSC-PSOE tindria els mateixos 30 (però amb 9 de primer vot, i tan sols 21 de segon vot).

Tornem, però, al supòsit d’una repetició exacta dels resultats del 28-N. I mirem ara, com anirien les coses si no hi hagués la barrera del 5% (barrera alemanya) ni la del 3% (barrera espanyola):
- CiU quedaria amb els 64 diputats anteriorment esmentats, tots de primer vot.
- PSC-PSOE quedaria amb 26 diputats (3 de primer vot i 23 de segon vot).
- PP quedaria amb 18 (tots de segon vot).
- ICV-EUiA quedaria amb 11.
- ERC, amb 10.
- C’s, amb 5.
- SI, amb 5.
- PxC, amb 3.
- Reagrupament, amb 2.

La xifra global de diputats seria en aquest cas de 144 diputats! És rellevant dir en aquest punt que el repartiment proporcional es fa d’acord amb els partits amb dret a representació, tot quedant en fora els vots de partits minoritaris i en blanc.

Tenim dret a corregir això. Fem la mateixa suposició, però ara, d’acord amb els percentatges sobre tots els vots vàlids emesos:
- CiU queda amb els 64 diputats del primer vot.
- la representació del PSC-PSOE passa a 25.
- PP, 17 diputats.
- ICV-EUiA, 10 diputats.
- ERC, 9 diputats.
- C’s, 5 diputats.
- SI, 4 diputats.
- PxC, 3 diputats.
- Reagrupament, 2 diputats.

El nombre total d’escons seria de 139. Quatre diputats addicionals, encara. Una alternativa per resoldre aquest problema, plantejada als tribunals alemanys, és fer que el repartiment proporcional es limiti a la meitat del Parlament. Però una altra alternativa, més justa amb la proporcionalitat, consistiria en retallar proporcionalment el 4 diputats addicionals. Fet això, la cosa quedaria en CiU, 64 escons; PSC-PSOE, 24 escons, PP, 16 escons; ICV-EUiA, 9 escons; ERC, 9 escons; C’s, 4 escons; SI, 4 escons; PxC, 3 escons; Reagrupament, 2 escons. Ara, ja són 135!

En tots els nombres anteriors, hem suposat que la circumscripció del segon vot seria tot el territori autonòmic. Al Bundestag, aquesta circumscripció és la del lander. Les proporcionalitats, doncs, es calculen per a cada lander. Com es faria al Principat? Segurament, PP, ICV-EUiA i C’s defensarien la circumscripció única en aquest sentit. D’altres formacions polítiques, amb més implantació territorial fora de l’àrea metropolitana, s’estimarien més un repartiment en vegueries. Els nombres, però, no ballarien gaire.

El cas és que 67 diputats del Parlament haurien estat escollits de manera personalitzada. Aquests diputats, però, haurien de conviure amb uns 68 diputats (o més) escollits a través de llistes de partit, probablement tancades. En tot cas, cal no fer-se il·lusions. En les eleccions al Bundestag, els candidats personals són, per norma general, homes i dones de partit. Potser són els més carismàtics, però rarament hi ha dissonàncies. És pràcticament impossible, per exemple, que un candidat per molt carismàtic que sigui, guanyi unes eleccions a la circumscripció sense el suport d’un partit gran (la CSU a Baviera, Die Linke en alguns dels estats orientals, la CDU i l’SPD). El vot tàctic domina molt a les eleccions al Bundestag, sobretot pel que fa al primer vot. Un gran nombre de votants del PP, al Principat, votaria per candidats de CiU en el primer vot i ho faria després a les llistes del PP en el segon vot. Aquest fenomen també el veuríem molt probablement, en relació al PSC-PSOE, entre els votants d’ICV-EUiA, mentre que els d’ERC oscil·larien de forma més complexa (anàlogament a com ho fan els votants de Die Grünen).
M’hi jugo un pèsol que en aquesta legislatura no hi haurà llei electoral nova. En les eleccions del 2014, la llei espanyola tornarà a regir els comicis del Parlament del Principat, si no és que passa quelcom abans.

dissabte, 25 de juny de 2011

La Unió Europea, l'Espai Schengen, l'Eurozona, i la sobirania dels estats

Periòdicament, els dirigents i pensadors del dependentisme català ens expliquen les virtuts de la (inter)dependència. Solen citar, habitualment, una tendència ineluctable cap a la conformació de grans espais polítics. Així, ens expliquen, els comtats i regnes s'integraven, en l'Edat Mitjana, en la Corona d'Aragó, de la mateixa forma que, per obra i gràcia d'Àustries i Borbons, en l'edat moderna, la citada Corona s'integrà en la Monarquia Hispànica, altrament dita Regne d'Espanya (o de les Espanyes, amb Portugal o sense), salvada la part dels comtats de Rosselló i Conflent, i mitjà Cerdanya, que passà a la Monarquia Francesa, altrament dita República Francesa. En l'edat contemporània, doncs, toca la construcció europea, per passar després a un estat mundial i cosmopolita i, paradoxes de Fermi a banda, galàctic i multiversal.

Verdes, que deia la guineu. El mateix Pujol ara ens reitera que, sense independència, el poble català desapareixerà com a tal. No cal dir que, davant d'aquestes declaracions, els dirigents i pensadors del dependentisme català s'afanyen a parlar-nos de Schengen i de Frankfurt, de Brussel·les i d'Strassburg, de Luxemburg i de Lisboa. Quan se'ls pressiona molt, s'avenen a considerar la possibilitat d'una República Catalana que formi part com a "estat membre" de la Unió Europea, de l'Eurozona o de l'Espai Schengen. I, seguidament, la descarten dient que això no és important i que cal ser europeista i ampli de mires, i que aquestes batusses sobre sobiranies nacionals són recialles d'un tribalisme decimonònic.

El cas, però, és que això de l'estat europeu (federal o confederal) hom no el veu per enlloc. Les atribucions legislatives del Parlament Europeu són irrisòries. La composició de la Comissió i del Consell obeeixen a criteris de representació estatal (dels 27 estats membres).

En la darrera reunió del Consell potser sí que es nota que ara hi ha un president permanent, el flamenc Van Rompuy. Però, a banda dels aspectes formals, el contingut de la reunió és força clar.

L'Espai Schengen cobreix uns vint-i-cinc estats, alguns dels quals són membres de la Unió Europea i d'altres no ho són. També hi ha estats de la Unió Europea que s'han mantingut al marge d'aquesta "unió de lliure circulació". Des de l'entrada en vigor de l'Espai Schengen, s'havia promès la desaparició de les fronteres internes, de la mateixa forma que la construcció dels "mercats estatals" van comportar la supressió de les duanes internes interprovincials i intermunicipals. Malgrat tot, els controls fronteres interns no han desaparegut. Tècnicament s'admeten com a excepcions a l'aixecament dels controls circumstàncies especials, com les que derivaven de les concentracions altermundialistes quan hi havia una cimera a tal o a tal ciutat, o les lligades als moviments associats a les grans competicions futbolístiques. Una altra excepció, potser no consignada en els tractats, és la que fa referència als vehicles que gosen dur el "CAT" a la matrícula tot creuant la frontera entre el Rosselló i l'Empordà. Ara, s'ha acordat una nova excepció: el restabliment dels controls en cas de corrents migratòries massives de ciutadans "extracomunitaris", com la provocada per les revoltes àrabs. A més, cal recordar que els estats tenen màniga ampla per establir controls fronteres dins de les seves demarcacions estatals, i que la tendència és a blindar la circulació de determinats col·lectius humans. Si continua la tendència migratòria des de la perifèria de l'Eurozona cap a les regions centrals, caldrà saber en quin moment s'establiran mesures de restricció a la lliure circulació de treballadors. Mentrestant, els diferents governs autonòmics, provincials, insulars, comarcals o municipals de casa nostra no tenen cap competència quant als fluxos de persones. El control l'exerceixen els estats, i no pas una "Autoritat Schengen", amb la qual cosa ja es fa ben previsible quins interessos territorials prevaldran en cada cas.

Un altre exemple el tenim en l'Eurozona i en el Banc Central Europeu. Teòricament, d'acord amb el dogma neoconservador, el Banc Central Europeu ha d'ésser una entitat independent. Però, independent de qui? L'única independència garantida que té el Banc Central Europeu és la que el posa fora de qualsevol ingerència del Parlament Europeu que, per trist òrgan que sigui, és l'únic que és el resultat de l'elecció directa (amb llistes tancades, és clar, i circumscripcions arbitràries) dels "ciutadans". Les altres independències són més relatives. El nomenament de Mario Draghi, com a president del Banc Central Europeu, és el resultat d'una suma d'influències. Si Jean-Claude Trichet venia del Crèdit Lionès, Draghi ve de la Goldman Sachs. En una ironia sinistra, els redactors dels Telenotícies de TV3, comentaven que Draghi és un "bon coneixedor" dels comptes grecs, i que això li servirà per dirigir el "rescat" de l'economia grega. Admetem, però, que Draghi és el millor candidat des d'un punt de mira tècnic... Com s'expliquen llavors les pugnes molt mal dissimulades entre els governs francès i italià quant al nomenament? L'estat francès vetava el nomenament de Draghi si no es garantia una presencia francesa en la direcció del Banc Central Europeu. El principi de les quotes estatals s'ha imposat, i Draghi ha estat nomenat, a canvi de la renúncia de Lorenzo Bini Smaghi, que haurà de ser substituït per un francès.

És en aquest context que s'ha aprovat l'entrada de Croàcia a la Unió Europea l'1 de juliol del 2013. No manquen veus a Croàcia, euroescèptiques, que temen una pèrdua de "sobirania", quan tot just fa 20 anys de la independència de Iugoslàvia. Bé, la "sobirania" ja ha quedat ben mediada amb tots els consells econòmics que hom ha anat rebent des del 1991. Entre entrar-hi i no entrar-hi, no canviaran gaire les coses en aquest aspecte. Però ser-ne membre de ple dret garantirà a Croàcia una quota corresponent en les institucions comunitàries. També la llengua croata serà llengua oficial a la Unió Europea. I als antics dependentistes croats de 1990 els semblarà la cosa més natural del món.

divendres, 24 de juny de 2011

L'Hospitalet de Llobregat: 1 any de Casal Popular i Independentista

La celebració de la revetlla de Sant Joan ha servit per commemorar, també, el primer aniversari del Casal Popular i Independentista de l'Hospitalet de Llobregat. El projecte arrencava l'octubre del 2009, en consonància amb el creixement de les organitzacions de l'esquerra independentista de l'Hospitalet de Llobregat, i de les poblacions de l'entorn. Des de llavors, aquest creixement continua, es manifesta en l'obertura del casal (juliol del 2010) i, entre d'altres coses, en el fet que en les eleccions municipals del 22 de maig, dues candidatures d'unitat popular es presentaren als comicis de l'Hospitalet de Llobregat i de Sant Joan Despí. El Casal també ha ajudat a dinamitzar el moviment juvenil i estudiantil, a garantir l'expansió de l'esquerra independentista i arrelar-la a les lluites populars, precisament en un moment en què semblen despertar d'una son massa prolongada.

dijous, 23 de juny de 2011

L’independentisme català en els anys de guerra (Sang, dolor, esperança, d’Octavi Viladrosa, reeditat per Agustí Barrera)


Fa una vintena d’anys, quan vorejava els setanta anys, Octavi Viladrosa va escriure i publicar unes memòries sota el títol Sang, dolor, esperança (Sirius, 1991). L’obra abasta els primers 24 anys de la vida de Viladrosa, des dels primers records, reals o construïts, dels temps de l’Exposició Internacional del 1929 fins el 1946, quan emprèn el camí cap a Osseja, i d’allà cap a París, que havia esdevindre el lloc de residència de Viladrosa fins a la mort, el 9 d’agost del 2004. Fill de Gràcia, pujat al carrer Séneca, ja en el febrer del 1936, Viladrosa, amb 14 anys, fa part del servei d’ordre de les Joventuts d’Esquerra Republicana Estat Català (JEREC) en les eleccions a les Corts espanyoles. El maig del 1936, les JEREC s’escindiren d’ERC per refundar Estat Català, i Viladrosa s’hi afilia, tot afegint-se dos anys més als reals. Les memòries de Viladrosa constitueixen un viu testimoni de com encararen el grup de joves independentistes d’Estat Català, massa joves per anar el front, els esdeveniments de la guerra del 36: des dels fets del 19 de juliol del 1936 fins als fets de maig del 1937, les relacions amb el Govern de la Generalitat, amb la CNT, amb el POUM o amb el PSUC. Si bé Estat Català aconsegueix de fer-hi convergir bona part de l’independentisme, les seves forces són migrades en relació a la d’altres partits i formacions. En ensorrar-se el front de l’Ebre, el gener del 1939, Viladrosa i d’altres militants d’Estat Català formen part del corrent que creua la frontera estatal per amuntegar-se en els camps de refugiats d’Argelers o de Bram. El setembre del 1939 esclatà la guerra a Europa, i els mesos de l’anomenada “phoney war”, Viladrosa els passa a Tolosa, treballant en la Societat Hidromecànica de Bievres, reconvertida en fàbrica de cartutxos de metralladora. Manté els lligams amb l’Estat Català, el sector “cornudellista” del qual, el maig del 1940, impulsa, juntament amb Nosaltres Sols!, la creació de “l’organització patriòtica resistent” que després passaria a la història amb el nom de Front Nacional de Catalunya (FNC). Mentre les tropes alemanyes ocupen París, i la Tercera República Francesa dóna pas a l’Estat Francès de Vichy sota la direcció del mariscal Pétain, Viladrosa i els seus companys retornen a Barcelona. Entre Barcelona, l’Empordà i el Rosselló, col·laboren amb els aliats (amb Gran Bretanya i amb la França resistent) amb informació i ajudant a l’entrada a territori espanyol de fugitius de les terres de l’Eix. Aquest treball quedà interromput el 1943, amb la detenció de 70 militants del FNC, Viladrosa inclòs. Després de mes i mig en els soterranis de la comissaria de policia de Via Laietana, foren traslladats a la Model. Mantenien la convicció que la sort de Catalunya anava lligada amb la dels aliats. Els aliats venceren, però Franco restà en el poder. En tot cas, l’octubre del 1945, Viladrosa quedà en llibertat provisional i es reincorporà a la Secció Militar de l’FNC. L’estiu del 1946, una nova onada de detencions, va fer que Viladrosa i d’altres companys s’encaminessin, ja definitivament, cap a l’exili.


L’artífex de la present edició ha estat Agustí Barrera. El llibre arrenca amb un escrit de “recordança i homenatge”, fet per Josep Planxart. Planxart, cinc anys més gran que Viladrosa, i també gracienc, apareix destacadament en l’obra, tant en la faceta política com personal. El pròleg del llibre el signa Xavier Ferré, que aprofita per fer un qüestionament de les polítiques públiques vigents de recuperació de la ‘memòria històrica’. Cal dir que l’edició, feta per Duxelm, ha comptat amb el suport del Memorial Democràtic i de l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de l’Exili Republicà.


El volum conté, finalment, un seguit de breus biografies, a càrrec de Barrera, sobre persones destacades d’aquells anys d’Estat Català i del FNC, començant pel propi Viladrosa, i continuant per Antoni Andreu i Abelló, Antoni Blàvia i Esquirol, Pere Carbonell i Fita, Joaquim Casamitjana i Riqué, Magí Colet i Mateu, Joan Cornudella i Barberà, Jaume Cornudella i Olivé, Manuel Cruells, Francesc Espriu i Puigdollers, Santiago Pey, l’esmentat Josep Planxart i Josep Tramunt. En definitiva, la generació o generacions, que passaren la flama del separatisme de pre-guerra a l’independentisme dels nostres dies.

dimecres, 22 de juny de 2011

Els regidors independentistes juren la Constitució Espanyola, sí, però per derogar-la

Siguin quines siguin les valoracions sobre els resultats electorals del 22 de maig del 2011, el cert és que hi ha un nombre suficient de regidors independentistes com per visibilitzar el caràcter antidemocràtic de fer jurar als electes els "principios fundamentales del movimiento" que avui encarnen la Constitució i els estatuts d'autonomia. Són molts els regidors de la CUP i d'altres llistes independentistes que s'han acollit a formulacions que juren allò que cal jurar, però tot aclarint que ho fan per imperatiu legal o amb la finalitat d'abolir la dita Constitució i els dits Estatuts.

Una d'aquestes regidores és Laura Pujol, de la Vall d'en Bas, de Solidaritat Catalana per la Independència, elegida en les llistes municipals d'ERC-SI. Pujol va jurar el càrrec amb la fórmula "prometo, per imperatiu legal, respectar la Constitució del Regne d'Espanya i l'Estatut d'autonomia de Catalunya, amb l'objectiu de derogar-los per la Constitució de l'Estat independent de la Nació catalana". La diferència és que el batlle de Vall d'en Bas, Miquel Calm, de CiU, va denunciar a la Junta Electoral aquesta promesa. El resultat ha estat d'impedir a la regidora electa de prendre possessió del seu càrrec. Ara, es convoca un nou ple, on es vol forçar Pujol a fer el jurament o promesa sense aclariments de cap mena. Pujol ja ha anunciat que reiterarà la promesa feta.

dimarts, 21 de juny de 2011

La comissària Androulla Vassiliou recorda les raons de la no-oficialitat del català a la Unió Europea

Androulla Vassiliou és l'actual Comissària d'Educació, Cultura, Multilingüisme i Joventut. És un comissariat ben ample, si atenem al fet que n'hi ha 27 comissariats diferents. A Vassiliou, com als seus predecessors, els han tornat a donar la tabarra amb el tema de l'oficialitat del català. N'informa el Racó Català.

El sentit tartarinesc que ens acompanya en tant que bons occitans, es reiterava no fa gaire en la darrera bomborinada sobre l'oficialitat del català. Els eurodiputats Ramon Tremosa, Oriol Junqueras, Raül Romeva i Maria Badia tornaven a la càrrega amb una proposta vergonyant. Davant de l'entrada de Croàcia a la Unió Europea, i la previsible incorporació del croat (sic) com a llengua oficial del Consell Europeu, els dits eurodiputats sol·licitaven al Parlament de Catalunya i al Govern Espanyol (sí, sic, també) que fes pressió sobre l'afer. És a dir, que volien que l'estat espanyol condicionés l'oficialitat del croat al fet que s'admetés l'oficialitat del català.

La proposta partia d'una premissa absolutament falsa, d'una falsedat malèvola. La idea és que el català no és llengua oficial a la Unió Europea perquè la Unió Europea no vol, i perquè s'ha oposat a les demandes fetes en aquest sentit pel Regne d'Espanya. És a dir, que en Zapatero és l'home bo de la pel·lícula, i els buròcrates de Brussel·les són els dolents. O, dit d'una altra manera, que la raó de la no-oficialitat del català no es troba en l'opressió nacional o en la dependència estatal, sinó en el fet que la humanitat sencera no-catalana té mania al català. Internalitzar aquestes explicacions, ens ajuden a entendre molts dels complexes que pateix el poble català en comprendre el significat real de termes com internacionalisme o cosmopolitisme, que són identificats directament amb l'espanyolisme.

No falten, fins i tot, els qui consideren que això del croat és una jugada mestra. L'entitat lingüística del croat és posada en entredit, per allò del serbocroat o de la continuïtat lingüística sud-eslava. Però allò que discuteix ara no és l'entitat lingüística de cadascuna de les suposades llengües no-europees, sinó de si tal o tal poble europeu podrà emprar efectivament o no la pròpia llengua en les seves relacions amb la Unió Europea.

Vassiliou ho deixa clar: "tenim 23 llengües oficials i són les 23 que els estats han demanat que fossin reconegudes". No és la Comissió la que decideix aquesta llista, sinó el Consell Europeu, per unanimitat dels 27 estats membres. L'estat espanyol (o el francès, o l'italià) ho podrien proposar tothora, això de l'oficialitat del català. No ho han fet. No sabem si, per un fosc record de la Companyia Catalana d'Orient, els grecs votarien en contra. O si cap altre, dels 27 estats, també ens té tírria. Fóra bo, de plantejar-ho en el Consell Europeu, per veure què hi diu, cadascú. De moment, però, l'única responsabilitat es troba a Madrid o a París, i no pas a Brussel·les i, molt menys encara, a Zagreb.

dilluns, 20 de juny de 2011

Impedeixen a Gràcia un desnonament que hauria destruït una casa modernista

El carrer Ca l'Alegre de Dalt, a l'alçada de la Sala Becket o del KGB és un indret força llaminer per a les companyies immobiliàries, que han de repensar els seus productes en termes d'alt standing. El número 54 resta avui reduït a solar, a espera d'aquestes noves oportunitats. I la intenció de la "Llave de Oro" és fer el mateix amb el número 56. En aquest cas, però, s'han trobat un impediment: la resistència de la família que hi viu. Són els fills dels antics propietaris que, fa 50 anys, van vendre la casa a canvi d'un contracte blindat de lloguer. Aquest contracte únicament es pot rescindir de dues maneres. D'una banda, el propietari de la casa podria desnonar els inquilins si necessités aquest pis com a primera residència personal. Òbviament, en tant que la propietat recau actualment en una immobiliària, aquest no és el cas. Però la llei del 1964 (vigent, sí, vigent) permet el desnonament si hom té la intenció d'enderrocar la casa i substituir-la per una que ofereixi un nombre superior d'habitatges. Es tracta, doncs, d'un cas de defensa del dret d'habitatge d'una família i també de defensa del patrimoni arquitectònic i de l'urbanisme de Gràcia. La intenció de la "Llave de Oro" es troba recorreguda, i difícilment podria prosperar la intenció de construir-hi pisos nous de tres plantes. Així doncs, si la "Llave de Oro" tira endavant aquest desnonament i enderroca la casa, hom quedarà amb la mateixa situació que el número 54 (solar des de fa 7 anys). Després d'anys de resistència contra el mobbing immobiliàri, amb el suport de l'Assemblea de Gràcia, avui tocava frenar l'acte de desnonament. La concentració ha aconseguit aquest objectiu, i el desnonament no s'ha practicat. De moment.

Hom també ha recordat que a Montcada i Reixac, al número 34 del carrer Duc de Tetuan concentracions similars han aturat en dues ocasions ordres de desnonament. Demà ve la tercera ordre de desnonament, amb previsible desplegament policial. Per això s'ha convocat especialment, a les 9h30, de dimarts 21, amb el suport de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca de Montcada i del moviment veïnal d'aquesta localitat del Vallès.

diumenge, 19 de juny de 2011

11,6 km i 7 hores: la manifestació del 19J des del Pont d'Esplugues a Pla de Palau

Des de Molins de Rei, a les 10h, i des d'altres indrets del Baix Llobregat, abans i tot encara, s'han mobilitzats columnes per participar en la manifestació del 19J, una manifestació de rebuig a les polítiques públiques servils als interessos del capital financer i una manifestació de suport a les acampades i assemblees populars. Des de Can Cervera fins al Pont d'Esplugues, del Pont d'Esplugues al capdamunt de la Diagonal, del capdamunt de la Diagonal a Plaça Espanya baixant per Numància i per Tarragona, de la Plaça Espanya a Plaça Catalunya per Gran Via, Balmes i Ronda de Sant Pere, de Plaça Catalunya a Pla de Palau baixant per Via Laietana. Tot un plegat de 11,6 km, fets en una mica més de 7 hores, comptant-hi les assegudes a la Plaça de Santa Magdalena (foto), a la Zona Universitària, a la Plaça Espanya, la llarga espera d'hora i dos quarts a Plaça Catalunya, i el ritme pausat i interromput de la baixada per Via Laietana. Com deia la pancarta negra feta a Can Vidalet, "el Baix Llobregat s'indigna, s'organitza i lluita". Grups de barri, de ciutat, de poble, barrejats amb col·lectius sectorials, han desfilat, doncs, durant llargues hores i molts quilòmetres, des de Badalona o Mataró, per la Meridiana o la Diagonal. I això tan sols a Barcelona, sense comptar les manifestacions organitzades també a Perpinyà o a Palma, a València o a Alacant, a Dénia o a Eivissa, a Nova York o a Viena, a Londres o a París. Per què? Javier Rojo, president del Senat espanyol, retreia a aquests farts, indignades o emprenyats, que no fan propostes concretes. Poc llegeix el senyor Rojo, quan una proposa concreta demana la supressió de l'òrgan que ell mateix presideix. Concreció, quelcom que no apliquen ni en els seus programes electorals ni en les seves declaracions públiques, on domina la vaguetat. Concreció, com la que aplicaven aquells socialistes utòpics del tombant del segle XVIII i XIX, que creien que era sobre el paper, a priori que hom arribaria a transcendir la societat de classes, des de falansteris o comunes concretes. És en la pràctica on es produeix la concreció. O, potser, com deia aquell personatge de Queimada, més val saber on s'hi va sense saber com, que sense saber com s'hi va sense saber cap a on.



Ver mapa más grande

De la indignació a la democràcia social a través de la no-violència (la visió del 15M d’Enric Prat)

Enric Prat Carvaja és historiador, investigador del Centre d’Estudis sobre Moviments Socials i professor associat a la Universitat Pompeu Fabra. En les darreres setmanes ha fet xerrades a diverses acampades i assemblees, i ahir dissabte, a les 22h, en va fer una a Esplugues, a l’Acampada del Parc de l’Onze de Setembre. La xerrada, El moviment dels indignats: no-violència, desobediència civil i democràcia, segueix la sèrie inaugurada fa dues setmanes per Arcadi Oliveres i continuada per Enric Duran el dissabte passat. També en aquest dijous a l’Acampada va parlar en Víctor López, director del Centre de Drets Humans, de Chiapas (Mèxic).


Enric Prat ha començat la xerrada amb una revisió d’articles escrits al voltant del “moviment dels indignats” des de l’àmbit universitari, per autors com Vicenç Navarro, Jaime Pastor, Joan Subirats o Juan Torres. És conscient que aquests escrits no han tingut temps per aprofundir-hi, però no obstant serveixen de base per reflexionar quant a les claus explicatives del fenomen i de les característiques del moviment.


Enric Prat, que parteix de la tradició marxista d’autors com Manuel Sacristán i de les aportacions sobre la no-violència (ahimsa) de Gandhi o de Martin Luther King, ha estructurat la part central de la intervenció al voltant de tres característiques del moviment: la no-violència, el recurs a la desobediència civil i la reivindicació d’una democràcia real.


Pel que fa a la no-violència, Prat assenyala que les primeres consideracions d’aquesta actuació se centren en el balanç d’avantatges/desavantatges que la violència/no-violència aporta a les mobilitzacions. La no-violència, en aquest sentit, és vista com una forma d’integrar més gent i d’evitar la legitimació de la repressió. Prat, però, va més enllà i lliga la no-violència amb una filosofia de la pau. Martin Luther King, per exemple, adoptava la no-violència pel fet que l’objectiu no era l’anihilació de l’enemic, sinó la destrucció del mal que s’encarnava en aquest enemic. En tercer lloc, Prat defensa la no-violència per l’exigència de transformació individual car, per ell, qualsevol moviment social, per reeixir, ha de canviar també les persones que l’integren. En aquest darrer sentit, Prat cita Sacristán per referir-se com la no-violència contribueix a un canvi en les actituds interpersonals i en la relació amb la natura.


Prat recorda Gandhi i King per dir, com també deia Lluís Maria Xirinacs, que la no-violència és quelcom de diferent a l’absència de violència o la condemna genèrica de la violència. La no-violència exigeix també la no-cooperació amb la violència institucional i, per tant, condueix a la desobediència civil. Cita Rafael Poch per referir-se al fet com les apel·lacions del poder instituït a la legalitat, transformen la legalitat en un embolcall dels privilegis i de la concentració de poder en mans d’una minoria. La desobediència civil, recorda Prat, no és un fi en ell mateix, i sempre ha de buscar el canvi o l’abrogració de lleis o polítiques públiques considerades injustes.


Una característica diferenciadora del “moviment dels indignats”, segons Prat, és la seva globalitat. Per comptes de presentar reivindicacions lligades a sectors socials concrets, o vinculades a aspectes particulars de la vida, el moviment del 15-M presenta com a eix central unes reivindicacions democràtiques, és a dir sobre el sistema social de presa de decisions. Aquestes reivindicacions es mouen en tres eixos. El primer posa de manifest el contingut social de la democràcia, i denuncia les polítiques públiques que fomenten/toleren les injustícies socials. El segon eix posa de manifest les “patologies de la democràcia representativa”, manifestades en la creació d’allò que s’anomena “l’estament polític”. El tercer eix reclama un enfortiment de les eines de participació popular en la presa de decisions. Prat admet que els dèficits democràtics arrenquen a partir del propi sistema econòmic, i considera que una “democràcia social” és incompatible amb el “capitalisme actualment existent”. Com a model, Prat propugna una economia mixta, amb la coexistència de “sector públic” i de “mitjanes i petites empreses”, i amb una garantia efectiva de plena ocupació i de lluita contra la exclusió social. Similarment, Prat considera que cal combinar les fórmules de “democràcia representativa” amb les de “democràcia participativa”, bo i garantint el control efectiu sobre els “representants” per part dels “electors”.


Les intervencions del públic han tractat diverses vessants. D’una banda s’ha parlat de les dificultats de qualsevol sistema democràtic centrat en un país quan l’economia es mou a una escala global. De l’altra banda, s’ha reflexionat sobre la definició de “violència”, i del fet que allò que alguns consideren “violència” no ho és per a uns altres. Per exemple, si des del moviment 15-M s’ha parlat dels desnonaments com a violència, per comentaristes oficialistes violència és també l’ocupació d’un edifici deshabitat. O, si bé uns entenen la violència com la que s’exerceix contra les persones, altres l’estenen també a una “violència simbòlica” contra les coses. Això permet a Felip Puig, per exemple, de bastir el concepte de “violència passiva” i considerar que la “desobediència civil” és una forma de violència.


En les respostes, Prat ha parlat de les diferents propostes per establir una “democràcia mundial”, per exemple a través d’una reforma de les Nacions Unides. També ha conclòs amb una reflexió sobre el paper que han de jugar els Fòrums Socials (català, de la Mediterrània, europeu, mundial), que es mouen entre ésser espais d’intercanvi d’opinions i de debat, o d’eines de reivindicació i coordinació mundial.

dissabte, 18 de juny de 2011

El sopar d'aniversari del 20J presenta a Esplugues l'Assemblea Nacional per la Independència

Aquest cap de setmana commemorem el primer aniversari de la celebració del referèndum popular sobre la independència de la Nació Catalana a Esplugues, Cornellà i Sant Boi, entre d'altres localitats. El diumenge al matí, a les 11h, arrencarà el Primer Aplec Independentista del Baix Llobregat, a Sant Ramon (Sant Boi de Llobregat). Ahir, a Esplugues, es feia un sopar commemoratiu, que alhora servia per presentar el projecte del Moviment per la Independència-Assemblea Nacional Catalana (MxI-ANC). Aquest moviment es troba ara en fase de constitució. Després de constituir assemblees locals i comarcals, la constitució de l'Assemblea Nacional és prevista per al novembre del 2011. La definició de MxI-ANC és plena de reptes. D'una banda, hi ha la qüestió de les relacions amb les plataformes locals pro-autodeterminació (e.g. Explugues Decideix, Sant Just Decideix, Sant Boi Decideix), tota vegada que a indrets com Cornellà és la mateixa MxI-ANC la que vol recuperar l'espai deixat per aquestes plataformes locals. L'altra qüestió és la relació amb les formacions polítiques (partits i coalicions). Finalment, hi ha el problema de les tasques de MxI-ANC. Fer pedagogia independentista? Fer de suport a les convocatòries independentistes de masses? Fer de pont entre l'espai polític independentista? Actuar de "lobby per la independència" davant dels moviments populars?

dijous, 16 de juny de 2011

Des del carrer Terra Baixa, hem mort el llop

Veïns i veïnes del barri de Sant Josep, de l'Hospitalet de Llobregat, i d'altres barris, col·lectius d'afectats per la hipoteca i de solidaritat contra la injustícia hipotecària, gent de l'Acampada de l'Hospitalet i del moviment veïnal i popular, han fet presència entre les 9 del matí i fins quarts de 2, al número 47 del carrer Terra Baixa. Han mort el llop dels nostres dies, el llop d'un desnonament contra una veïna, contra una treballadora sense feina. La comitiva judicial no ha pogut accedir a l'habitatge, i l'afectada ha signat la seva oposició al desnonament. La cosa queda ajornada sine die, perquè el llop encara pot tornar (i tornarà) un altre dia. El mateix llop que avui haurà perpetrat desenes de mossegades anònimes. Sí, és posar pedaços a un problema greu i crònic dels nostres barris que s'expressa en gent sense casa i en cases sense gent. Un problema paral·lel al fet que hi hagi mitjans de producció sense mans, i mans sense mitjans de producció.

dimecres, 15 de juny de 2011

Per terra o per aire: l'entrada dels 135 al Parc de la Ciutadella

És curiós que hagi hagut de passar més de mig any perquè comenci el procés d'aprovació de la Llei de Pressupostos de la Generalitat del Principat. És curiós que hom vulgui fer colar tot allò que no formava part del programa electoral de CiU en una llei òmnibus. Però també és curiosa la forma amb la qual han entrat els 135 diputats (+ càrrecs de confiança, i d'altre personal) a un Parc de la Ciutadella blindat. El blindatge durava des de la tarda d'ahir, quan la policia desallotjà el Parc preventivament. Transformada en Zona Zero, els 135 diputats seran completament lliures per votar en contra dels seus programes electorals i a favor dels dictats de Madrid, de París o de Berlin. Per fer-ho, hauran d'haver entrat en helicòpter (com en Mas), o transportats en furgons policials (30 diputats, potser signe premonitori) o en passadissos habilitats pels Mossos d'Esquadra. La torre d'ivori ha tremolat avui una mica. No pas gaire, és clar. La pressió dels milers de persones al carrer no és encara equivalent a la pressió que fan els grans lobbies. En tot cas, des dels passadissos del Parlament, ses senyories mostraven la seva indignació davant dels emprenyats de fora. Mentrestant, deixen fer i deixen passar, des dels qui fan possible l'espoliació fiscal fins als qui fan negoci amb el deute públic.

dilluns, 13 de juny de 2011

Els referèndums de l'estat italià superen el 50% de participació

A diferència d'altres estats, els referèndums de l'estat italià poden tenir un caràcter vinculant, sempre i quan assoleixin una xifra de participació del 50%. A més, la iniciativa de convocar un referèndum pot sortir d'altres instàncies diferents del propi govern o de la presidència de la república.

Aquest cap de setmana, a l'estat italià hi ha hagut quatre referèndums:
- referèndum sobre una llei dels recursos hídrics, que els detractors consideraven que suposava la privatització de l'aigua.
- referèndum sobre l'actualització de les tarifes de l'aigua, que suposarien un encariment dels rebuts.
- referèndum sobre el baneig de les centrals d'energia nuclear.
- referèndum sobre la llei denominada de "legítim impediment", que facultava els membres del govern de no concórrer als processos judicials per raons d'agenda.

Superar el 50% de participació és tot un repte. Ho hem viscut en els nostres municipis el passat 22 de maig. Casos com el de la Palma de Cervelló (amb un 70% de participació, esperonat per una candidatura unitària veïnal) són l'excepció. Pobles com la Vilella Alta, al Priorat, han demostrat una disciplina abstencionista del 100% quan ha calgut.

Els governs es gasten uns quants diners en promoure la participació. En aquest cas, en el cas dels referèndums italians, des del govern s'havia incitat a l'abstenció, particularment en allò que fa referèndum sobre les nuclears. Aconseguir que l'abstenció fos superior al 50% era l'única forma del govern Berlusconi de guanyar aquests referèndums.

No ha estat el cas, però. L'abstenció ha estat d'un notable 42%. Però en el cas de les nuclears, un 55% del cens ha votat en favor del baneig. En els altres tres referèndums, la victòria ha estat pels detractors de la privatització i de la pujada de tarifes de l'aigua, i pels oponents a la llei d'impediment legítim.

En els referèndums, on no hi ha representants pel mig, que facin després interpretacions del sentit del sufragi, les coses són més clares que en les eleccions.

diumenge, 12 de juny de 2011

Alternatives en el crèdit/estalvi i en el treball/consum



L’Acampada d’Esplugues, al Parc de l’Onze de Setembre, acollia ahir dues xerrades-debat, al voltant de dues qüestions punyents. D’una banda, la qüestió del sistema financer i de la possibilitat d’una “banca ètica”. De l’altra, la qüestió de l’autoorganització del treball i del consum en cooperatives, col·lectivitats o comunitats. Al capdavall, bona part de la indignació té com a arrel la fortíssima crisi laboral o el fet que les polítiques públiques siguin dictades per les grans instàncies financeres (rescats i retallades, escanyament del crèdit a l’economia productiva i fort endeutament públic).


La primera xerrada, a les 19h, ha estat a càrrec de Xavier Teis, economista de Finançament Ètic i Solidari (FETS). FETS és una “associació de segon nivell”, és a dir una entitat d’entitats, adreçada a la promoció del finançament ètic i solidari a Catalunya. En aquest sentit, FETS és l’impulsor del portal Banca Ètica.cat. Què és la banca ètica? L’ètica s’aplica sobretot a la política d’inversió de l’entitat financera. Una banca ètica s’abstén d’invertir en sectors que, malgrat siguin rendibles econòmicament, generen una forta petjada social (inversions en armament, inversions en tallers i fàbriques que no respecten els drets laborals) i ecològica (destrucció d’espais naturals, malbaratament de recursos essencials com l’aigua, etc.). Les inversions d’una banca ètica segueixen un doble criteri de 1) viabilitat econòmica dels projectes finançats i 2) beneficis socials dels projectes en termes de creació de llocs de treball, satisfacció de necessitats, construcció de comunitats, etc. Aquesta política d’inversions de l’entitat financera ha de ser transparent per a socis, clients i públic general, i va encaminada a no fer entrar en contradicció “diners i valors”. Teis assenyala tres grans opcions per als estalviadors que vulgui defugir la banca no-ètica: les cooperatives financeres, entitats bancàries ètiques i comunitats d’autofinançament. Quant a cooperatives financeres, Teis ha esmentat COOP57, bastit el 1996 per antics treballadors de l’editorial Bruguera amb els diners de la indemnització per l’acomiadament, i que centra l’activitat en el finançament de projectes d’economia social. La presa de decisions en el COOP57 es basa en el principi “d’un soci – un vot”, amb independència de la participació econòmica individual de cada soci. També cooperativa financera és Oikocrèdit, d’origen neerlandès, expandida internacionalment, i amb secció catalana. La principal activitat d’Oikocrèdit és l’oferta de microcrèdits en països en vies de desenvolupament, allà on no arriben altres vies financeres. Els microcrèdits d’Oikocrèdit primen projectes de caràcter col·lectiu, gestionats democràticament, amb impacte en l’economia real i amb una perspectiva d’enfortiment del paper de la dona. A mig camí entre l’experiència de les cooperatives financeres i la banca ètica, apareix el Projecte Fiare, originari del País Basc. És un projecte en construcció, que encara ha d’aixecar els 6 milions d’€ exigits per la normativa per constituir-se en banc. La col•laboració amb la Banca Popolare Etica permet a Fiare oferir d’una banda productes d’estalvi a clients, i de l’altra funcionar com a cooperativa de crèdit (a través de participacions de 300 €). Triodos Bank també és d’origen neerlandès i és constituït no pas com a cooperativa financera sinó com a banc convencional. Triodos Bank es compromet a invertir en projectes socials, culturals i ambiental (per exemple, en energies renovables). Després de l’exposició de Teis, els assistents han fet diversos comentaris. D’una banda s’ha parlat del quoficient de caixa, que legalment s’estableix en un 2% (és a dir, que tan sols un 2% dels fons dipositats han de ser en caixa), i que en els casos de banca ètica i de cooperatives financeres se situa en un 20%. També s’ha parlat d’experiències negatives al voltant de microcrèdits en països en desenvolupament, degut a les dificultats de retornar els prèstecs quan l’activitat finançada ha fallit. Teis ha recordat que la intermediació financera no és pas la que crea riquesa (ho fa el treball), i que les perspectives de decreixement s’han de centrar en la reducció dels recursos consumits i en els residus generats, i no pas en una reducció del benestar. Pel que fa a les infrastructures de les propostes de banca ètica, Teis considera que cal canviar també de model, vers a unes entitats financeres que funcionen per internet i via telefònica (o a través de xarxes comunes de caixers automàtics) i no tant per una xarxa d’oficines en el territori. I més enllà de les entitats d’intermediació financera, ha recordat que els estalviadors poden adreçar-se directament a projectes cooperatius que cerquen finançament, com és el cas de la cooperativa de consum energètic, SomEnergia.


La segona xerrada, a les 22h, ha anat a càrrec d’Enric Duran. Duran venia de dues xerrades en acampades del Baix Llobregat, la darrera a Martorell. Amb una trajectòria de més de deu anys en els moviments populars de transformació, Duran ha començat la xerrada amb un breu resum del que han estat els darrers cinc anys. En el 2006, en plena voràgine de la bombolla financera-immobiliària, neixia el Moviment pel Decreixement, que qüestionava un sistema econòmic que requereix unes taxes mínimes de creixement anual del 3% per poder considerar-se sa. Més enllà de la qüestió del decreixement (forçada per la natura limitada dels recursos), es plantejava la superació dels valors del consumisme i de l’egoisme, i la (re)construcció d’unes relacions comunitàries. En el setembre del 2008, després de l’acció d’Enric Duran d’expropiació dels bancs a través de la pròpia febre del crèdit que havien propiciat, neixia el moviment del 17-S. Mentre avançaven les xifres de desocupació i es disparaven els pagaments hipotecaris, i el món era solcat per una crisi alimentària, energètica i financera, aquest moviment publicava el març del 2009 la guia “Podem viure sense capitalisme”. El 17-S del 2009, el missatge era reiterat, però amb propostes que guanyaven en concreció. Es recollien experiències com l’Ecoxarxa del Montseny, que havia bastit una xarxa d’intercanvis centrades en productes d’agricultura ecològica, emprant mitjans com la moneda social (l’ecoseny). La moneda social, creada i regulada de manera assembleària, és entesa com una eina de transició. El maig del 2010, neixia la Cooperativa Integral Catalana, integral en un doble sentit. De primer, per voler ser una cooperativa mixta, de consum i de treball (intercanvi de serveis, participació voluntària), i de voler oferir una eina a les diferents ecoxarxes comarcals i als nuclis locals. La Cooperativa Integral Catalana també s’ofereix com a eina de cobertura legal per a autònoms i cooperatives que difícilment podrien tirar endavant en solitari. Enric Duran ha comentat la presència de la Cooperativa Integral Catalana a l’Hospitalet de Llobregat, amb local destinat com a magatzem central de compres i amb una cooperativa de serveis. En el marc de l’Acampada d’Esplugues, s’ha parlat d’un projecte cooperatiu de reparació i rehabilitació d’habitatges, que cobreixi doblement la necessitat de feina per a desocupats i la de molts veïns que han de viure en habitatges molt deteriorats. Duran també ha demanat al públic quines relacions veuen entre el moviment del 15-M i els projectes de cooperatives. Duran considera que les assemblees populars haurien de fixar un límit en les seves relacions amb els poders constituïts, és a dir amb les reivindicacions que s’hi fan. Aquestes relacions no han de fer oblidar una relació molt més important, la de les assemblees populars i la del poble. En la perspectiva de transformació, Duran veu la possibilitat d’una transició des de l’economia capitalista de mercat a una basada en la moneda social, que doni pas després a formes basades en l’intercanvi directe o, encara millor, en les relacions de comunitat.

dissabte, 11 de juny de 2011

L'Assemblea d'Esplugues i la majoria silenciada

El joc dels nombres, de les majories, es jugava de nou, avui, dia de la constitució dels ajuntaments elegits el passat 22 de maig. El gràfic elaborat per la comissió de models participatius de l'Assemblea d'Esplugues ens fa veure que la majoria dels electors del 22 de maig no són representats pels 21 regidors de 5 candidatures. Són els que no van votar, o van votar en blanc, o van votar altres candidatures, o van votar nul. Si els vots en blanc haguessin comptabilitzat com a tals, hi hauria avui 20 regidors per comptes de 21. És un xic simplificador el gràfic. Molts indignats i moltes emprenyades devien votar alguna de les 5 candidatures, fins i tot alguna de les 3 candidatures més votades (PSC-PSOE, PP i CiU). D'altra banda, com recordava la mateixa batllessa reelegida, Pilar Díaz, Plataforma per Catalunya (PxC) fou la quarta força més votada al barri de Can Vidalet. La indignació té moltes vies d'escapament, i allò que cal és conduir-la a processos constructius.

Justament per això, l'Acampada d'Esplugues, al Parc de l'Onze de Setembre, acollirà avui dues xerrades:
- A les 19h, des de Finançament Ètic i Solidari (FETS) s'explicarà que és això de la "Banca Ètica", i si no és l'oxímoron que inicialment pensava que era Arcadi Oliveres.
- A les 22h, serà el torn d'Enric Duran, que parlarà de la Cooperativa Integral Catalana.

dijous, 9 de juny de 2011

'Sí a l'ensenyament en català: Sí a Valencià'

Aquesta vesprada, a Alacant, a València, a Castelló, a Barcelona, una sèrie de concentracions defensaran el model lingüístic de les "línies en valencià" en l'ensenyament públic, que des de la Conselleria encapçalada per Alexandre Font de Mora, hom vol suprimir per instaurar una situació que faria més precari l'ensenyament en català en la xarxa pública valenciana. A Alacant, la concentració es farà al carrer Carratalà, n. 47, a les 18h. A València, a la Plaça de la Mare de Déu, a les 19h. A Castelló, al carrer Major, n. 78, a les 19h. Aquestes tres concentracions són convocades per l'Escola Valenciana i la Federació d'Associacions per la Llengua. A Barcelona, la convocatòria és a la Plaça del Rei, a les 19h, i convoquen Somescola.cat i l'Espai País Valencià.

Podeu adherir-vos als manifestos a:

- http://escolavalenciana.com/categorias/index/429
- http://www.somescola.cat/www/somescola/ca/manifest.html

dimecres, 8 de juny de 2011

Vuit reivindicacions de l'Assemblea d'Aturats de Barcelona

Demà, com cada dijous, de 10h-12h, es reuneix l'Assemblea de Treballadors/es en Atur de Barcelona, en el carrer Sant Pere Més Baix, 70. Però demà, en acabar, es farà una concentració a la Plaça de Sant Jaume, per reiterar, entre d'altres, aquestes reivindicacions:

- No als acomiadaments, ni EROs.
- Feina digna per a tothom o prestació per desocupació fins a la recol·locació efectiva.
- Reducció dràstica de la jornada laboral sense retallades salarials, prohibició de les hores extres i del treball a preu fet.
- Serveis bàsics gratuïts (aigua, electricitat, gas, etc…), per a totes aquelles unitats familiars que tenen tots els membres en situació de desocupació.
- Moratòria en el pagament del lloguer o de les hipoteques en l'habitatge habitual. Cap desnonament de famílies en atur per manca de pagament, tant de lloguer com d'hipoteca.
- Tarja de transport gratuït per a tots els desocupats.
- Posar en funcionament una borsa de treball municipal (pla d'ocupació), que es gestioni de manera transparent i amb la participació de les associacions de veïns, sindicats i les assemblees d'aturats/des, per a l'ocupació generada en els serveis i empreses municipals.
- No al frau en els fons de Formació Ocupacional.

dilluns, 6 de juny de 2011

Les energies renovables

La Manifestació d'ahir del 5 de juny s'alimentà sens dubte del clima de les darreres setmanes. La reivindicació d'un futur "sense nuclears" es vinculava a la denúncia del joc d'interessos entre les grans companyies elèctriques, l'anomenat lobby nuclear i els poders polítics. El punt de partida de la mobilització era la demanda del tancament de les centrals nuclears. L'energia nuclear es basa en un recurs no-renovable com són les mines d'urani. Pancartes i lemes feien referència a Txernòbil (1986) i a Fukushima (2011), i a la qüestió dels residus nuclears. Però més enllà hi ha un tema de fons sobre el model energètic. La dependència dels combustibles fòssils (directa, com en el transport; indirecta, en la producció d'energia elèctrica) té un impacte ambiental en forma del canvi climàtic antropogènic. Alhora, la perspectiva d'esgotament de les reserves més accessibles i la concentració creixent de la producció en un nombre més reduït de regions, han estat sovint invocades en favor de l'energia nuclear de fissió. En un horitzó de gairebé mig segle, hom assenyala també a l'energia nuclear de fusió. El debat sobre la transició energètica tampoc no es pot deslligar de qüestions com l'eficiència i sobre quins paràmetres econòmics, socials, humans, cal calcular l'eficiència energètica.

Mentrestant, companyies com Gesternova o Somenergia cerquen un forat en el mercat amb el compromís de vendre únicament energia elèctrica procedent de fonts renovables.

diumenge, 5 de juny de 2011

'Per què? Per què?': les respostes d'Arcadi Oliveres a l'Acampada d'Esplugues

Gran èxit de convocatòria en la xerrada de l'Arcadi Oliveres en el Parc de l'Onze de Setembre, en el marc de l'Acampada d'Esplugues. Oliveres, que venia d'una altra xerrada, va començar a tres quarts d'onze i, en acabar, a quarts d'una, es dirigí a una tercera xerrada. Oliveres va fer broma amb el fet que és la segona vegada que ve a Esplugues en aquesta setmana, car dijous va fer una altra xerrada per a gent gran a la Mallola, i ara es trobava (la nit de dissabte a diumenge) amb el punt d'haver de competir amb el seu propi fill, que anit tenia concert a Esplugues. El públic seguí amb molt d'interès l'exposició d'Oliveres, tant pel que fa als mecanismes bàsics de la crisi (cicle del capital, efecte de l'especulació mobiliària i immobiliària, efecte de la petjada ecològica) com a les respostes que s'han donat des de les instàncies internacionals (els rescats per als bancs en fallida, l'austeritat per a les capes populars) i les que s'hi haurien d'haver donat. Les intervencions del públic posaren l'accent en aspectes com els paradisos fiscals (el capital espanyol refugiat en paradisos fiscals és més de 10 vegades superior a les retallades practicades pel govern Zapatero), l'objecció fiscal a les despeses militars (que consisteix en deduir-se de l'IRPF la part que es destina al Ministeri de Defensa i destinar-la a altres finalitats) o els abusos de grans companyies de serveis com Telefonica. Hom va debatre si el rovell del problema de l'especulació mobiliària consisteix en la lliure circulació de capital o en el sistema monetari internacional, mentre Oliveres vinculava la lliure circulació de capital a una lliure circulació de les persones. En aquest sentit, Oliveres va parlar de la qüestió de la immigració, que es fa servir com a boc expiatori per no aprofundir en les causes estructurals de la crisi. Oliveres repassa les dades econòmiques i demogràfiques que expliquen la immigració extracomunitària i va repassar els balanços d'aportacions i recepcions d'aquesta nova població respecte les arques públiques.

En cloure l'acte, la gent felicitava la tasca de les comissions implicades en l'organització i la difusió de l'acte. Justament, ara el que cal és enfortir les comissions de l'Assemblea d'Esplugues, per convertir-les en un instrument efectiu de transformació social.

dissabte, 4 de juny de 2011

Arcadi OIiveres a l'Acampada d'Esplugues (avui, a les 22h30, al Parc Onze de Setembre)


L'empitjorament de les condicions socials ha caigut per a la majoria de la població com cau una tromba d'aigua. S'ha vist, essencialment, com un fenomen natural. En les seves exposicions, Arcadi Oliveres presenta l'engranatge econòmic en un marc social i polític. No defuig la "indignació moral" davant dels (ir)responsables de l'actual situació mundial, marcada per guerres i misèries, i una distribució de la riquesa cada vegada més polaritzada. Alhora, Oliveres atribueix aquestes tendències no pas a la roïnesa moral de tal o tal persona, de tal o tal grup, o de tal o tal classe, sinó a la persistència del sistema capitalista. Les receptes d'Oliveres, certament, s'engloben en allò que s'anomena "keynesianisme d'esquerres". La defensa de les reformes aconseguides i la proposició de noves reformes, suposen una palanca de suport popular i una forma d'assenyalar que "sí hi ha alternativa".

dijous, 2 de juny de 2011

Ni gent sense casa, ni casa sense gent

La mobilització ha fet que possible que un desnonament programat a Montcada i Reixac s'hagi endarrerit 19 dies. Són 19 dies arrencats a una situació en la qual famílies es queden sense casa, i habitatges es queden sense gent, i tot plegat per una distribució de la jornada laboral que deixa 1/5 de part de la força de treball sense feina i sense ingressos. Tant en l'Assemblea de la Bòbila com la del Parc de l'Onze de Setembre, celebrades ahir, s'assenyalava aquest problema. El fet de no haver resolt la qüestió de l'habitatge fou un dels principals motors de bombolla immobiliària-especulativa, amb tot el mal que allò va fer en termes socials, laborals, de patrimoni natural, cultural i històric. L'Assemblea d'Esplugues encomanava ahir conèixer les xifres sobre habitatges buits al nostre terme municipal. No és un càlcul fàcil, però el nombre és prou ample com per allotjar les persones sense sostre i fins i tot per posar fi al problema dels habitatges sobreocupats.

dimecres, 1 de juny de 2011

L'atur i l'autoorganització

La pluja va obligar a traslladar a un local, l'Assemblea de l'Hospitalet d'ahir dimarts, que s'havia de dedicar a la qüestió de l'atur. La bona organització de l'Acampada de l'Hospitalet, però, va garantir una bona assistència. També va servir per conèixer les activitats que realitzen les Assemblees de Treballadors/es en Atur (mobilització, circuits d'informació, pressió a les institucions) i la implicació en les àrees econòmiques i laborals de l'AcampadaBCN. Les accions en combinació amb treballadors d'Alstrom o de Telefònica, posen de manifest la voluntat de connectar les acampades i les assemblees de sense-feina, amb els centres de treball. En aquest sentit, es van recordar les mobilitzacions solidàries contra els acomiadaments i en pro de les readmissions. En un sentit similar, Enric Duran va proposar que les acampades podien acordar una política de "desnonament zero", i aprofitar la força del moviment per evitar tots aquells desnonaments vinculats a la manca d'ingressos per raons de desocupació o subocupació. Al capdavall, el fet que una bona part de la "població activa potencial" estigui bandejada del mercat laboral, o hi sigui en condicions precàries, fa que hom disposi de mans, de cervells, de nervis, de temps i d'energia, per sostindre tot aquest moviment assembleari.

Per això, l'atenció dels assistents es focalitzà en la proposta de la Cooperativa Integral Catalana. La intenció de la Cooperativa Integral Catalana és oferir un marc de protecció jurídica a activitats cooperatives i de treball autònom que serien inviables o insegures, si hom hagués de fer front individualment al pagament d'impostos i contribucions a la seguretat social. Fet i fet, la Cooperativa Integral Catalana va sorgir del Col·lectiu Crisi (tardor del 2008) i s'entén com una expressió de la transició que ens ha de dur a la superació de la banca i de l'estat. Per Duran, cal crèixer en autoorganització per poder "desreconèixer" els poders vigents, i per bastir una estratègia viable i humana de "decreixement".