Djotodia, com a nou president de la República Centrafricana

El conflicte a Ubangui-Xari semblava haver arribat a una aturada el passat 13 de gener, quan el president François Bozizé nomenava un govern de coalició encapçalat per Nicolas Tiangaye. Però la Seleka (Coalició) no havia tramès els seus flamants ministres a Bangui, i continuava a insistir en la necessitat de la destitució o renúncia de Bozizé. El divendres 22 de març, les tropes de la Seleka van creuar la línia d'alto al foc i van ocupar Damara i Bossangoa. El dissabte 23 entraven a Bangui, mentre Bozizé optava per creuar la frontera i entrar en territori de Congo-Kinshasha. Tal com ja havia anunciat, François Hollande, les tropes franceses (1250 efectius) deixaren fer i es limitaren a ocupar l'Aeroport Internacional de Bangui-M'Poko. Les tropes internacionals que suposadament havien de garantir la línia d'alto al foc s'han limitat a respondre atacs armats de membres o simpatitzants de Seleka. Davant d'aquests atacs, el govern sud-africà ha optat per sol·licitar ajut a França per evacuar les seves tropes

El cap visible de Seleka, Michel Am-Nondroko Djotodia, ha assumit provisional la presidència de la República. Aquest gest ha suposat la condemna de la Unió Africana i l'anunci de sancions. França ha sol·licitat la convocatòria del Consell de Seguretat de Nacions Unides amb la mateixa intenció.

Djotodia, nascut a Vakaga el 1949, fou en el seu moment cònsol a la ciutat de Nyala (Darfur, Sudan-Khartum). En el decurs de la guerra contra Bozizé (2004-2007) assumí, des de Cotonou (Benin-Dahomey), la presidència de la Unió de Forces Democràtiques pel Reagrupament i el Grup d'Acció Patriòtica per a l'Alliberament de la República Centrafricana. El 20 de novembre del 2007 fou detingut per la policia beninesa i no fou posat en llibertat fins el febrer del 2008 quan, acabada la guerra, accedí a entrar en converses de pau amb Bozizé. Djotodia, ara ja com a cap visible de l'oposició a Bozizé, fou nomenat ministre el passat mes de gener.

Djotodia ha anunciat que el seu govern té com a principal tasca fer front a la difícil situació econòmica i social del país, i que s'obre ara un període provisional que conclourà amb la convocatòria d'eleccions presidencials en el 2016, data en la qual havia de concloure el mandat del deposat Bozizé.

Les tres línies vermelles d'ICV de Badalona

El proper dissabte 30 de març, al matí, tindrà lloc, com cada darrer dissabte de mes, ple a l'Ajuntament de Gallifa (Vallès Occidental). En l'ordre del dia hi ha prevista una moció de censura contra el batlle, Jordi Fornas (SI). Fornas s'ha fet un nom en el desafiament de la legalitat simbòlica espanyola (la imposició de la bandera de les dues barres) i en les propostes de desobediència fiscal. No entrarem a valorar la gestió que el govern municipal hagi fet en els darrers 21 mesos. Els regidors de CiU, que presenten la moció de censura constructiva, han inclòs en el text de la moció una referència significativa. Un dels motius per censurar Fornas és el fet que el batlle ha incorregut en "enrocaments en qüestions de política nacional". Això equival bàsicament a cedir al xantatge de la Delegació del Govern espanyol. A més, és evident que la Delegació del Govern hostilitza Gallifa, amb una política coherent i ferma en el terreny simbòlic, mentre que també hostilitza Corbera de Llobregat, malgrat que en aquest darrer cas, el govern local ha fet esforços extenuants per complir la legalitat.

La decisió de CiU de censurar Fornas és una decisió local? Potser té elements locals, però també té a veure amb l'interès de CiU de neutralitzar Fornas, qui té un paper actiu en la dinamització de l'Assemblea de Municipis per la Independència (AMxI).

I la decisió de CiU de no censurar Albiol és una decisió local o nacional? Com cal interpretar que alhora que se censura un batlle independentista, es tolera la continuïtat d'un govern municipal que segrega supremacisme espanyol? Quines són les prioritats de CiU?

Per cert, la premsa ha venut el "desacord" per censurar Albiol a una manca d'attitud de CiU i d'ICV. Alguns han aprofitat per carregar contra ICV de Badalona, perquè no han prioritzat prou la necessitat de foragitar Albiol. Bé, doncs, i les prioritats de CiU?

S'ha dit que CiU no posava condicions al pacte, i que ICV sí les hi posava. Quan hom no posa condicions per a arribar a un acord, voldria dir, en principi, que accepta "qualsevol condició" de l'altre. No acceptar les condicions de l'altre és una forma de posar condicions.

ICV marcava tres condicions per a l'acord:
1. La lluita contra la crisi i els desnonaments, recuperant serveis a les persones eliminats pel govern del PP.
2. Garantir la transparència del govern, la participació ciutadana i el treball col·legiat.
3. I formar part d’un equip de govern on no hi hagi cap persona imputada.

El punt 3, que excloïa Ferran Falcó, hauria estat el motiu central de la negativa. Molt s'ha discutit en les darreres setmanes, la qüestió de quan ha de dimitir un càrrec públic en el curs d'un procés judicial. El problema de base d'aquest debat és la concepció del càrrec públic. Hom pensa en la "política" com una carrera personal i, en aquest sentit, es veu com una tremenda injustícia que hom pateixi un bandejament per una imputació que finalment no arriba enlloc o que arriba a una sentència que no preveu inhabilitacions. En una concepció no centrada en les persones, Falcó hauria estat a l'alçada i hauria deixat que algunes altres persones de CiU accedissin al govern de coalició de Badalona. Quant a les altres dues condicions, no són pas bàsiques? Quin sentit té censurar Albiol si hom vol practicar el seu mateix estil i el seu mateix contingut? És tot una qüestió de cadires, de sigles o d'estètiques?

Els qui conceben la "política" com una pràctica col·lectiva, no sectària i compartida, no tenen por de ni de les rotacions ni de les incompatibilitats ni de les necessitats d'assumir responsabilitats.

El colp bancari de Xipre

L'anunci del rescat bancari de Xipre ha fet saltar pels aires un principi com el de la "garantia dels dipòsits bancaris". Disfressat d'impost, es preveu una quitança del 6-10% dels comptes allotjats en els bancs xipriotes. És simptomàtic que un dels arguments esgrimits per la UE sigui que els comptes bancaris de Xipre són un 8,8 vegades superiors al de l'economia real, mentre que la mateixa taxa al conjunt de l'Eurozona és de 3,3. La decisió de la troika comunitària (CE+BCE+FMI) encara no s'ha tancada, però especialment simptomàtica en tant que afecta un estat, la República de Xipre (del Sud) que "superà" ostensiblement els criteris de l'entrada a la UE (2004) i a l'Eurozona. És interessant com l'anunci d'aquestes mesures ha estat rebut fins i tot per la premsa econòmica seriosa (i.e. la premsa econòmica vulgar). El ministeri Merkel s'ha volgut distanciar de les mesures, alhora que diu que l'impost sobre comptes corrents és un "afer de Nicòsia". El ministeri Putin, per contra, ha condemnat els termes del rescat. Xipre forma part de diverses interseccions. Fa part de la Unió Europea, però geopolíticament se situa en una Mediterrània Oriental plena de conflicte (Egipte, Palestina, Síria). Fa part de la República de Xipre però també de la República Turca de Xipre del Nord, alhora que conté dues bases de sobirania britànica al sud de l'illa. I fa part de l'Eurozona però també s'hi deixa sentir la influència econòmica russa.

Xipre: colp d'estat financer

Malgrat la situació geogràfica, Xipre no és pas un territori perifèric del sistema europeu. No és tan sols un estat membre de la Unió Europea sinó que també ho és de l'Eurozona. La quantitat i les condicions del "rescat", anunciat divendres passat, té unes conseqüències directes en la "credibilitat" de les institucions comunitàries. Ara aquestes institucions presenten la realitat de la banca xipriota com a catastròfica. Són les mateixes institucions que lloaven l'economia xipriota quan es produí l'entrada de la República de Xipre del Sud a la Unió Europea (2004) i a l'Eurozona. Ara mateix, les institucions parlen del fet que els bancs xipriotes tenen un valor 8,8 vegades superiors a l'economia real, mentre que en l'Eurozona aquesta taxa és de tan sols 3,3. Aquesta afirmació mou a la reflexió. Fins fa quatre dies, aquest índex era únicament divulgat pel Seminari d'Economia Crítica Taifa i d'altres obradors del "marxisme tronat".

La cimera econòmica i social que no s'ha fet

Avui s'havia de fer una cimera econòmica i social al Palau "Reial" de Pedralbes. S'havia de fer, però no s'ha fet. Tampoc no era clar ni qui hi podia assistir ni qui havia dit que no hi assistiria ni, encara menys, de què es discutiria. De fet, l'única cosa clara per al populatxo era que a les 17h, es faria una assemblea popular a fora del Palau, que començaria amb una introducció-resum de la cimera per part dels diputats assistents de la CUP-AE. Finalment, tampoc no es farà aquesta assemblea. O sí es farà, perquè res no impedeix que s'hi faci una assemblea, allà o on sigui, convoqui o no convoqui la CUP o l'Artur Mas.

Hem dit que no se sabia què es discutiria. Des del govern de la Generalitat i des dels partits polítics parlamentaris se'ns dirà que sí, que hi havia propostes i contrapropostes. Potser. Però tal com ho planteja la majoria CiU-ERC no hi ha res a discutir perquè, segons ells, no hi ha alternatives. La situació econòmica i social, segons aquesta tesi, deriva de dos fets imponderables, meteorològics, la crisi mundial i la crisi de l'estat espanyol.

Hi ha qui diu (cada vegada més gent) que això de la crisi mundial (o, més ben dit, la crisi de les economies nord-atlàntiques, però eurocentrísticament això és el món) és irresoluble. Només cal esperar, diuen, que el cicle econòmic segueixi el seu curs, precisament aquell cicle econòmic que era titllat fa cinc o sis anys de superstició numerològica del marxisme tronat. De vegades, hi ha una certa discussió si cal aplicar mesures pro-cícliques (austeritat i retallades socials) o mesures anticícliques (estímul i retallades de drets laborals) o una combinació de totes dues (retallades socials i retallades de drets laborals), però en tot cas es diu que les mesures de retallades són inevitables. I ho són, evidentment, en la mesura que la defensa dels interessos del capital és prioritat implícita de tots els partits polítics de la dreta, del centre i de la pseudo-esquerra.

També hi ha la qüestió de l'estat espanyol. En aquest sentit, ja no es fa servir el concepte d'irresolubilitat. Teòricament, els dos partits majoritaris, i ERC en particular, diuen que hi ha una solució: la independència. La conversió de la Comunitat Autònoma actual en un Estat independent esvairia, de colp i volta, una de les potes del problema. De fet, se suposa que les eleccions del novembre del 2012 van plebiscitar l'adopció d'un full de ruta que passés per una consulta popular sobre la constitució d'aquest estat independent i, d'acord amb el resultat de la consulta (el previsible "sí" esclatant), inici d'un procés de "transició nacional" que conduiria a aquell estat independent. Però el procés ara mateix es troba empantanagat. Ni la declaració de sobirania del mes de gener ni la recent declaració autodeterminista (amb suport de CiU, ERC, PSC i ICV) contemplen ni dates ni mecanismes per a aquests processos. No s'ha creat ni una Junta Organitzadora de la Consulta sobre la Independència ni tampoc un Consell de Transició Nacional.

Seria injust dir que, acceptats com a inevitables els dos obstacles esmentats (la crisi europea i la crisi espanyola), no hi ha absolutament res a fer, o únicament es poden fer unes coses. També se'n poden fer altres. Serà posar-hi pedaços, certament, però també els pedaços obeeixen a uns interessos de classe concrets. La CUP-AE anava precisament a presentar una sèrie de propostes (de pedaços) en la cimera de Pedralbes.

Les conseqüències jurídiques de la "declaració de sobirania"

Des de l'independentisme més consegüent, la declaració de sobirania del Parlament del Parc de la Ciutadella fou rebuda amb escepticisme. Feia la sensació que ço que calia, a manca d'una declaració unilateral d'independència, era un compromís ferm de fer efectiu el dret d'autodeterminació, és a dir de fer efectiu un referèndum vinculant sobre la independència. L'independentisme menys exigent i, en definitiva, la majoria social del poble català del Principat aprovà la passa feta pel Parlament, en el marc d'un full de ruta que ha de conduir a la constitució d'una república catalana independent. Es jutjaren convenients les possibles cessions a CiU i a ICV, en la mesura que aquestes cessions són necessàries per dur a terme un procés d'autodeterminació que no pot ser feina exclusiva dels independentistes, sinó que també hi han de participar els unionistes democràtics i els partidaris de solucions federals o confederals amb Espanya i Europa.

Tanmateix, era un fet que la declaració de sobirania no tenia conseqüències jurídiques. El conseller Homs s'ha manifestat nítidament en aquest sentit.

El mateix Govern espanyol, després de l'aprovació de la declaració, el 23 de gener, va dir el mateix: que la declaració no tenia conseqüències jurídiques. No obstant, el Consell d'Estat espanyol va recomanar al Govern que impugnés davant del Tribunal Constitucional d'Espanya aquella declaració. Així ho ha fet el Consell de Ministres reunit avui, alhora que ha sol·licitat la suspensió de la declaració.

A efectes pràctics i, per un mínim de cinc mesos, la declaració de sobirania del 23 de gener no té efectes d'acord amb la legalitat espanyola. Aquesta suspensió no la pot recórrer ni el Govern de la Generalitat ni el Parlament. Però sí la poden desobeir, tot desplegant alguns dels punts d'aquella declaració. Si ho fan, s'aprofundirà la situació de xoc de legalitats/legitimitats. Si no ho fessin, però, la legalitat emergent l'hauria de representar, per comptes de les institucions d'una comunitat autònoma, unes noves institucions emergents.

La democràcia com a obstacle als privilegis

La premsa catalana es fa ressò d'unes informacions de El País al voltant d'unes declaracions públiques del mariscal Juan Antonio Chicharro, de la infanteria de marina espanyola. Chicharro, en situació de reserva, va dir, entre d'altres coses, les següentes:

'La pàtria és anterior i més important que la democràcia. El patriotisme és un sentiment i la constitució no és res més que una llei.'

Les paraules són una esmena a la totalitat d'aquella ximpleria que des del PP-PSOE es promou sota el nom de "nacionalisme constitucional". I les pronuncià en un acte titulat "Forces armades i ordenament constitucional".

L'article 8 de la Constitució Espanyola atorga a les Forces Armades un esment específic en el Títol Preliminar. Chicharro, a diferència d'alguns correligionaris, defuig interpretar aquest article com una atribució directa a les Forces Armades en la defensa de la "integritat territorial" o de "l'ordenament constitucional". En efecte, Chicharro recordava que l'article 97 de la Constitució atribueix la direcció civil i militar de les Forces Armades al Govern estatal. En aquesta mateixa xerrada, Chicharro aribava a la conclusió que la defensa de la "integritat territorial" correspon al Govern i al Tribunal Constitucional. Les Forces Armades, però, segons Chicharro, tindrien una escletxa d'actuació "si els responsables de la defensa de la constitució no es comportessin com cal".

Caldria, doncs, pensar en dos escenaris colpistes bàsics. En el primer cas, el Govern espanyol, per pressions, cedeix en algun punt de l'ordenament constitucional (bàsicament impedir el dret d'autodeterminació del poble català), però el Tribunal Constitucional impugna aquestes decisions. Llavors, les Forces Armades, obedients al Tribunal Constitucional, s'alcen contra el Govern. En el segon cas, tant el Govern com el Tribunal Constitucional, cedeixen. Llavors, les Forces Armades s'alcen contra el Govern amb independència del TC.

En principi, semblaria que aquestes tesis colpistes només s'apliquen a la qüestió de la "integritat territorial" o, més específicament, al "problema catalán". D'ací la permissivitat amb la qual es contemplen aquestes expressions colpistes.

El model de colp d'estat que deuen tindre en la ment la majoria d'aquestes expressions és el del 23 de febrer del 1981. És a dir, les Forces Armades realitzen un "pronunciamiento" que força un gir en l'actuació de les institucions sense bandejar-les. Les formes es guarden en tant que els actors declarats del "pronunciamiento" són "depurats".

Ara bé, la situació general de l'estat espanyol és molt més tètrica avui que en el 1981. No hi ha cap escenari plausible de "recuperació econòmica" compatibilitzable amb el manteniment de les elits financeres-burocràtiques-oligopolístiques. És aquesta incompatibilitat la que acabarà per fer obligatori un procés d'independència català (si més no, al Principat). Però també aquesta incompatibilitat agreujarà les tensions socials fins a un punt que la mateixa democràcia esdevindrà una nosa per aquelles elits. Així doncs, el "cas català" podria ser una coartada perfecta per introduir un règim d'excepció, amb una junta militar o tecnocràtica. Hi ha qui diu que això és impossible "dins" de la UE. Però cal pensar que més que les elits que controlen la UE fa temps que juguen amb la idea de "permetre" l'establiment d'un govern post-democràtic a alguns dels PIGS (preferiblement, a Grècia o a Espanya) per tal de "disciplinar" les classes populars dels seus propis països.

Gallifa, Bergara i la llei de banderes

El batlle de Gallifa, de Solidaritat Catalana per la Independència, compleix la llei de banderes col·locant en un lloc destacat de la façana de la Casa de la Vila una única bandera espanyola amb l'escut post-constitucional i tot. Però la bandera és massa petita d'acord amb els paràmetres mentals del nacionalisme espanyol, i per això diuen que Gallifa fa befa de la llei de banderes. D'altra banda, a Bergara, municipi governat per una coalició entre Bildu i Aralar, han optat per una altra solució. Han col·locat a la balconada de l'Ajuntament tantes banderes com adscripcions nacionals tenen els veïns d'aquest municipi guipuscoà. El delegat del govern espanyol a les Bascongades, Carlos Urquijo, treia fum pels queixals. Recordem que la seva homòloga en el Principat, Maria de los Llanos de Luna, ha dut els tribunals ajuntaments com el de Corbera per no col·locar banderes espanyoles en totes i cadascuna de les dependències policials. El govern espanyol i els seus delegats es delaten com a imposadors de simbologies nacionals alienes als pobles oprimits i com a atiadors de guerres de banderetes. El seu imperi metafísic existeix únicament ja en un terreny simbòlic, car el seu regne, amb una misèria creixent, ja no és d'aquest món.

A qui fa por el Moviment 5 Estels?

El MoVimento 5 Stelle (M5S) va esdevindre en les eleccions italianes del 24-25 de febrer del 2013 la llista més votada. Es presentava com a llista en solitari, a diferència de la coalició "Italia. Bene Comune" i de l'encapçalada per Silvio Berlusconi. Aquestes dues coalicions, sumats els vots de les diferents llistes que les integraven, han superat al M5S. La llei electoral, a més, concedeix una majoria absoluta automàtica a la coalició més votada, cosa que fa que la coalició de Pier Luigi Bersani tingui una majoria parlamentària molt més còmoda que no pas se'n derivaria d'un sistema proporcional. Aquesta disposició, de fet, és la mateixa que va garantir a Nova Democràcia, en les darreres eleccions gregues, una situació preeminent.

Així doncs, des d'un punt de mira de resultats estrictes, la gran oligarquia europea va dormir ahir nit amb força tranquil·litat. Bersani, com Hollande, són homes disposats a seguir fil per randa tots els diktats de la troica CE-BCE-FMI. A més, ho fan des de l'esquerra, la qual cosa els fa més valuosos en un moment de descrèdit general d'aquesta troica. Les receptes d'atac implacable en les condicions de vida i en els drets de la classe treballadora tindran en Bersani un aplicador tan o més ben apte que Mario Monti, la coalició del qual, ha rebut un càstig seriós en les urnes.

La premsa burgesa de tot el continent, però, ha de cobrir les aparences. Hom comenta el càstig a Monti i s'escandalitza del suport que encara reté Berlusconi (que ha fet ús del victimisme clàssic del nacionalisme italià). Alhora s'assenyalen les pors, inquietuds i dubtes que genera el M5S.

Als seguidors de l'M5S els diuen "grillini". De fet, encara ara, la pàgina web del M5S comparteix domini amb la del seu inspirador, el còmic genovès Beppe Grillo. Durant un temps els "attivisti 5 Stelle" rebutjaven aquest epítet, però darrerament l'han fet seu, com també han fet seva la denominació de "populisti", que hom els havia llençat des de diferents rodals del "sistema polític italià".

S'ha comentat que l'M5S és el signe d'un sistema de partits polítics que s'ensorra. Això seria inexacte. Una ullada als noms de les coalicions i de les llistes que es presentaven a aquestes eleccions (i, de fet, a les dels darrers vint anys) assenyala ben clarament que d'aquell sistema dels set partits parlamentaris (els cinc del Pentapartito, el Partit Comunista i el Partit Radical) no queda més que el record. Proveu, si no, d'identificar Bersani directament amb el PCI o, encara més, d'identificar Berlusconi amb la DC. L'M5S, en tot cas, assenyala l'esgotament del sistema de plataformes post-partit que ha regnat a Itàlia des de l'autoliquidació dels eurocomunistes.

S'ha dit que l'M5S no té un programa "clar". Això, però, es podria dir de pràcticament totes les coalicions i llistes de les eleccions, sense excloure l'eclecticisme de Rivoluzione Civile.

Rivoluzione Civile! Ja en el nom s'assenyala el grau de bancarrota ideològica dels "comunistes" que emparen aquesta coalició. Si més no, els grillini dels M5S, tenen un missatge en forma de 5 estels. I què diuen aquests estels?. Aquests cinc punts:
- acqua pubblica.
- mobilità sostenibile.
- sviluppo.
- connettività.
- ambiente.

Dels cinc punts el més contundent és el primer, ja que indica una oposició contra els plans de privatització dels serveis de subministrament d'aigua. La privatització d'aquests serveis i d'altres de similars és un dogma de fe per als seguidors de la troica i, encara més importantment, una font d'enriquiment per les elits oligàrquiques de caire més parasitari que cerquen aconseguir condicions de "privatització" força avantatjoses. Per fer-nos-en una idea, a escala més nostrada, n'hi ha prou a recordar tot el que passa des de fa uns mesos a Aigües Ter Llobregat.

Dels altres quatres punts, paga la pena veure el desplegament del punt sobre la "connettività". Més enllà de la qüestió de l'"internet obert", hi ha una defensa del caràcter de dret universal de l'accés a la xarxa i, per tant, l'accés gratuït a qui no s'ho pugui pagar.

El concepte de "mobilitat sostenible" engloba la defensa i promoció del transport col·lectiu, particularment del transport públic.

Més ambivalent és el concepte de "desenvolupament", al voltant del qual es demostren les limitacions derivades del caràcter interclassista del M5S. La "casta política" apareixeria com un obstacle al desenvolupament, al mateix nivell que la "casta mafiosa". Això és indiscutible, però sí és més discutible que no es posi de manifest amb tota la força necessària que els braços polític i mafiós actuen com a comitès executius (i executors) dels interessos del gran capital internacional. La insistència en reformes de lleis electorals o del funcionament de les institucions públiques és condemnada al fracàs sense un qüestionament dels propis fonaments del sistema econòmic. Ara bé, en defensar el caràcter públic de l'aigua (i d'altres recursos estratègics), així com en defensar, ni que sigui tímidament, algunes mesures de democratització en el lloc de treball (amb una autoorganització obrera que superi les actuals burocràcies sindicals), l'M5S anirà topant de manera creixent amb l'hostilitat dels interessos oligàrquics. Llavors ja veurem si s'amotlla o no a aquests interessos i entra en les corresponents coalicions de govern, eclipsant tal o tal estel segons convingui.

Alguns comentaristes electorals sempre són disposats a recordar-nos que Hitler també guanyava eleccions. És cert. Com també és cert que va entrar en la cancelleria de la mà de partits d'ordre, amb el suport d'un president tan transversal com era Hindenburg (que, en el seu moment, rebé l'adhesió del mateix SPD). Aquests comentaristes de la pseudo-esquerra precisament forneixen d'aquesta manera arguments a la troica per, en un futur no gaire llunyà, bandejar definitivament l'enuig del sufragi universal.

La CUP de Valls i Método 3

La CUP de Valls potser es va equivocar en encomanar a Método 3 un report que podia haver fet ella mateixa, o podia haver encomanat a gent de confiança del moviment. El cas és que sí que han sabut gestionar l'escàndol subsegüent amb una certa honestedat, rapidesa i humilitat, i han publicat una resposta acurada.

El problema de fons és la manera com ha respost una part substancial dels militants i simpatitzants de la CUP. Per comptes de promoure un debat sincer amb la gent indignada davant d'aquest encàrrec tot just ara filtrat a la premsa, molts simpatitzants de la CUP s'han escudat en la defensa cega de l'organització. Aquesta espècie de numantinisme sectari pot ésser molt correcte quan s'esgrimeix contra l'enemic, és a dir contra les organitzacions i tinglados diversos de la burgesia catalana i internacional. Però és un error mantindre'l envers les persones que, sincerament, s'han sentit decebudes. Cal fer autocrítica i cal acceptar la crítica popular.

En les properes setmanes, la CUP decidirà en assemblea nacional canvis en el seu organigrama. La clau és saber si aquests canvis promouran el tancament i la rigidesa orgàniques, o bé promouran una eina realment al servei de les classes populars dels Països Catalans. Des de fora de la CUP, hom seguirà amb interès aquest procés i no hi haurà bones reaccions des de fora si hom pren camins equivocats.

El programa d'emergència de Corrent Roig

Amb motiu de la mobilització d'ahir, 23 de gener del 2013, Corrent Roig presentava un "programa d'emergència enfront de la catàstrofe social", del qual esmentava, sense ànim d'exhaustivitat, els següents punts:
-1. Paralització immediata dels plans de retallades i privatització.
-2. Suspensió immediata del pagament del Deute als banquers i una auditoria pública.
-3. Paralització immediata dels desnonaments i garantira d'habitatge a les famílies sense sostre, confiscant els pisos buits de banca i immobiliàries per crear un parc públic de lloguer social.
-4. Subsidi d'atur indefinit fins a trobar feina i un gran pla d'obres públiques i socials que crei ocupació i atengui necessitats urgents de la població.
-5. Derogació de la reforma laboral, restitució dels drets arrabassats i retorn a l'Estat dels serveis públics privatitzats.
-6. Presó per als corruptes i corruptores i confiscació dels seus béns per pagar el seu deute amb la societat.
-7. Estatalització sense indemnització del sistema financer, per posar el crèdit i la riquesa social sota control i al servei de la immensa majoria. A Catalunya, començant per La Caixa i les caixes rescatades.

Aquest programa d'emergència entronca amb altres propostes similars de "transició". No és tampoc l'objectiu de les mesures desgranades explicar quina ha d'ésser l'estratègia de presa del poder. De totes formes, cal explicitar que únicament un govern de classe (un estat de la classe treballadora) podria realment ni tan sols intentar aquestes mesures. En el conjunt del manifest de Corrent Roig ("Tots i totes al carrer! Fem fora el govern de les retallades i la corrupció!"), certes lectures poden extreure la idea que un govern radical burgès format pel PSOE et al. podria dur a terme algunes de les mesures d'urgència. De totes formes, el mateix manifest indica l'esgotament del bipartidisme i anuncia, potser massa optimistament, que el PSOE va camí de seguir les passes del PASOK grec. Si la consigna de Corrent Roig per al govern Rajoy és la d'enderrocament (a través d'una vaga general), pel que fa al govern autònom del Principat, les consignes són "exigir a ERC que trenqui el seu pacte amb CiU" i "impedir l'aprovació dels propers pressupostos de la Generalitat". Alhora, s'assenyala que "el pacte Mas-Junqueras aixeca un enorme trava per conquistar la sobirania catalana, en deixar l'adreça d'aquesta batalla en mans de CiU, associar la sobirania amb les retallades i reduir el projecte d'independència al d'una província alemanya amb autonomia cultural".

Per acabar d'aclarir el text, Corrent Roig defineix que l'única manera d'aplicar les mesures d'emergència i de conquistar la sobirania catalana, es posar en peu "un govern sorgit i controlat des de baix". Més concretament, "un govern del poble treballador, sortit d'un congrés format per les assemblees, coordinadores, organitzacions i moviments populars que estan enfrontant les retallades als rets socials i laborals, les privatitzacions o els atacs a la llengua catalana". Per Corrent Roig, aquest govern hauria d'actuar en "estreta aliança amb els treballadors i pobles de l'Estat [espanyol]", amb mires a un "projecte comú per una Europa dels treballadors i dels pobles". Corrent Roig separa la tasca de construir aquest "govern del poble treballador" amb la de la "unitat d'acció" per assolir les dues fites abans referides (fer fora el govern Rajoy i impedir l'aprovació dels pressupostos de la Generalitat), en la qual unitat hauria de participar "tots els que diuen oposar-se a les retallades i a les imposicions centralistes, inclosos CCOO-UGT".

Atur, feina, riquesa

La jornada del 23 de febrer del 2013 és una jornada de mobilitzacions. Ahir mateix, a Sant Joan Despí, el diputat de la CUP-AE, Quim Arrufat, definia la situació present com la d'un "colp de mercat", en contrast amb aquell "colp d'estat" (formalment frustrat, materialment reeixit) que tingué lloc a l'estat espanyol el 23 de febrer del 1981. D'una manera o una altra, a nivell peninsular però també a nivell global, aquests "colps" tallen tímids processos de reforma. Si algú s'havia pensat que la crisi financera global del 2008 conduiria a una "refundació del capitalisme" anava fora d'osca. Si quelcom es refundava era l'ofensiva continuada de la classe que encarna el capital (el treball mort) contra la classe que no té cap altra propietat que la pròpia força/capacitat/potència de treball. Res nou sota el sol. En aquesta ofensiva, tal com es presenta de forma particularment crua en els països de la Mediterrània europea, el propi sistema, per tal de reproduir-se, destrueix part dels seus propis fonaments. Així, es desprèn de nocions meritocràtiques, del paper de coixí que realitz(av)en les "noves classes mitjanes", de la legitimitat social del "safety net", del repartiment "popular" de la renda imperialista criminalment extorquida als pobles imperialitzats. Avui, en les manifestacions del 23F, hi haurà no poca nostàlgia envers aquests mecanismes "autoreguladors" del sistema, que garantien/garanteixen un nivell de vida "de classe mitjana" a porcions considerables dels manifestants. De moment, davant de les nul·les perspectives d'aturada de l'ofensiva "neoconservadora", és possible una certa aliança mobilitzadora entre els qui voldrien tornar al 2006 (i revertir les "retallades") i els qui precisament temen un retorn a aquelles circumstàncies.

La repressió, els desnonaments, les reduccions dels drets socials (d'allò que s'anomena el "salari social") es vinculen precisament totes al fonament del propi sistema: l'explotació del treball aliè mitjançant la prèvia creació i reproducció d'una classe de persones que tan sols poden sobreviure si aconsegueixen trobar en el mercat un explotador de les seves capacitats, talents i coneixements.

La campanya recent de la CNT-AIT titulada "¡Que el paro no te pare!" (Que l'atur no t'aturi!) presenta precisament les reivindicacions centrals d'urgència que són en l'ordre del dia:
- per una reducció de la jornada laboral, amb manteniment de salari. La CNT-AIT parla de 30 hores i de manteniment dels salaris, però també valdrien altres limitacions similars (per exemple, condicionades al tipus de feina) o la demanda d'augments salarials de caire igualador (és a dir, augments salarials més forts per a les persones treballadores amb salaris/hora més baixos). Òbviament, aquesta mesura disminueix directament la taxa d'explotació i, alhora, fomenta una major participació laboral de la població general ("treballar menys per treballar totes"), dos aspectes que topen directament amb les necessitats sistèmiques d'extracció de plus-vàlua i de control social de la població.
- per una cobertura universal digna per a tots els desocupats. En certa mesura, aquesta reivindicació és complementària i substitòria provisionalment de l'anterior. Contempla, però, un altre aspecte, el trencament de la relació "feina/remuneració". Al capdavall, la remuneració social hauria de dependre de les necessitats de cadascú i no de les capacitats.
- per la jubilació als 55 anys. Aquesta mesura també és una mesura de reducció de la jornada laboral. Es presenta també com una garantia a tots els treballadors majors de 55 anys, que pateixen una claríssima discriminació laboral per raons d'edat.
- per la supressió dels contractes per a la formació, pràctiques i foment de l'ocupació. Aquests contractes, resultat de les succesives (contra)reformes laborals, permeten una precarització de les condicions laborals del jovent. De fet, s'oposen directament a l'objectiu que reclamen defensar: la integració laboral de nous treballadors.
- per la derogació de les reformes laborals. Pràcticament totes les reformes laborals del 1977 en endavant, han estat autèntiques contrareformes.
- per la lluita i la defensa dels llocs de treball: ni un acomiadament més.

Com es guanyaven les avellanes els de Método 3

Queda molt lleig contractar des del govern un servei de detectius per espiar companys de partits, companys de coalició o als companys dels partits de l'oposició. El Tripartit 2.0, però, tenia una forma curiosa d'amagar aquests contractes, sepultant-los en encàrrecs de reports de títols innocus. Al capdavall, calia ésser molt innocent per pensar que la immensa càrrega de reports de menys de 18.000 € que encomanava (i encomana) la Generalitat del Nord era simplement una sopa boba divina. Hem dit simplement, perquè és clar una mica de sopa boba divina sí que hi ha. El conseller Homs ha regirat els calaixos i ha presentat a la premsa tres estudis que el Tripartit 2.0 va encomanar a Método 3. D'aquests tres estudis n'hi ha dos de menys de 18.000 € (uns 17.999,99 €, s'entén), adjudicats a dit. Un d'aquests estudis, del 2007, versava sobre la "seguretat tècnica de la Generalitat", i sembla força escaient que Método 3 s'hi dediqués (al capdavall, de ben segur que havia de respondre a altres encàrrecs per violar aquesta "seguretat tènica"). L'altre estudi, sol·licitat pel Departament d'Indústria (llavors en mans del Lenin del Bages), tractava sobre la implantació de la indústria dels fruits secs. Els coneixements agronòmics de Método 3 era quelcom desconegut per al gran públic. El cas és que el tercer estudi, ja de 30.000 €, i concedit per concurs obert negociat, l'encarregava el Departament d'Agricultura (llavors en mans de Joaquim Llena) i tractava del cultiu de l'avellana. Sens posar en qüestió la importància estratègica dels fruits secs en la internacionalització del camp català, les males llengües especulen si el cultiu de l'avellana no amagava un espionatge del "clan de l'avellana". Fos com fos, Método 3 va participar en el concurs, juntament amb una filial seva i un tercer licitant. Aquests dos "competidors" es retiraren en mig del procés, i Método 3 guanyà el concurs.

Des d'alguns rodals recomanen no polititzar tots aquests afers d'espionatge. Ens diuen que, al capdavall, bona part d'aquestes operacions tenien més a veure amb interessos econòmics de les diverses famiglie de la lumpenburgesia barcelonina, que no pas en els corrents ideològics que mouen l'oasi principatí. Per exemple, les escoltes al "més que un club" foren dirigides per dos cunyats d'adscripcions nacionals oposades, banderes respectives de l'espanyolisme més ranci i de l'independentisme exprés. Les xarxes que vigilaven el curriculum vitae de la vicepresidenta tenien un peu en les clavegueres de l'estat i un altre en l'independentisme exprés transversal (que va ser qui va promoure l'escàndol de la llicenciatura inacabada). Lliguem caps, lliguem caps.

Avancem Cap a la Sobirania, de la mà d'Ausàs

La guerra freda entre Catalunya i Espanya ha generat, genera i generarà un material ingent per als aficionats a la literatura d'espies i de contraespionatge, de subversius i antisubversius, de provocadors i d'infiltrats, de lladres i serenos, de clavegueres d'estats actuals i de clavegueres d'estats potencials. No hi ha un pam de net, diuen. Però hem de ser conscients de la diferència de gruix que adquireix la brutícia en diferents zones. Les informacions de les darreres setmanes ens presenten un PP convertit en maquinària política d'espoliació de tot un patrimoni públic. Assistim a unes autèntiques fraternitats mafioses ens apropar-nos als engranatges del PSOE o de CiU. En aquest context, és absolutament normal que calgui engegar el ventilador i, si més no, repartir la merda.

Entre agents dobles i agents triples, cada fet d'aquesta guerra freda tindrà diverses narratives possibles. En alguns casos les narratives són bescanviables. Per exemple, si tal grup o tal individu feia un acte de provocació lesiu per als interessos del moviment d'alliberament nacional pot ésser qüestió menor si ho feia com a agent conscient i deliberat de l'enemic o bé ho feia des de la ignorància i la ineptitud, com a agent inconscient i involuntari del mateix enemic. Ara bé, tard o d'hora, se sabrà tot.

Vegem, per exemple, el cas d'una entitat, "Avancem Cap a la Sobirania". Malgrat que el panorama de plataformes i entitats sobiranistes és prou enrevesat, poder dir amb seguretat que gairebé ningú coneixia l'existència d'aquesta entitat. Es tracta d'una entitat recent, fundada oficialment el 14 de desembre del 2012. Llavors eren recents els resultats electorals que havien cristal·litzat una suposada majoria independentista al Parlament del Parc de la Ciutadella. Sota la direcció lluminosa d'Artur Mas i d'Oriol Junqueras, la llibertat política del poble català semblava una cosa de mesos, d'un parell d'anys a tot estirar. "Avancem Cap a la Sobirania" era una d'aquestes entitats de la societat civil que havia de fer de crossa del treball parlamentari i governamental. Ara bé, no es va presentar en cap acte sonat ni sota el patrocini de cap actor ni de cap escriptora. Com a seu, "Avancem Cap a la Sobirania" citava el carrer de Calàbria, gairebé coincident amb la seu central d'ERC.

Així doncs, "Avancem Cap a la Sobirania" devia ser poc més que una tapadora vergonyant d'ERC, destinada a fer potser un treball callat. En els estatuts fundacionals, el principal objectiu era la promoció "d'activitats relacionades amb l'estudi i desenvolupament del pensament polític, social i cultural dels Països Catalans". Els Països Catalans que, segons el diktat de CiU-ERC, no podien aparèixer en la declaració de sobirania que aprovà el Parlament el mes de gener, si podien aparèixer per substantivitzar aquest fosc tinglado.

Com a president d'"Avancem Cap a la Sobirania" hi havia en Guillem Clapés. Clapés, nascut el 22 d'agost del 1975, era, el desembre del 2012 (com ho és encara a hores d'ara), secretari d'imatge i comunicació d'ERC.

Una de les primeres decisions d'"Avancem Cap a la Sobirania" fou la realització d'un estudi sobre l'ordenació territorial d'una Catalunya independent. Ignorem el contingut d'aquest estudi però ens imaginem que, a diferència dels estatuts, l'àmbit territorial a estudiar era coincident amb el de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya. Sigui com sigui, van pensar en Jordi Ausàs per fer aquest estudi.

Jordi Ausàs esdevingué conseller de Governació el 12 de març del 2008, en substitució de Joan Puigcercós. Eren els temps gloriosos de la presidència Montilla, sota el mandat del qual el Parlament del Principat de Catalunya va batre tots els rècords de refús d'iniciatives populars per celebrar un referèndum sobre la independència. Ausàs es va fer famós per impulsar una llei de vegueries, que havia de servir de base per a una futura llei electoral pròpia. No cal dir que ni l'una ni l'altra no arribaren enlloc i que el nostre Principat encara gaudeix de quatre diputacions provincials (motxilles incloses) i de l'aplicació fil per randa de la llei orgànica espanyola de règim electoral general. Ausàs retingué la conselleria fins el 29 de desembre del 2010, quan prengué possessió el primer govern dels millors, d'Artur Mas.

Ausàs havia quedat fora del Parlament. Malgrat algunes especulacions, optà per no retornar a l'Ajuntament de l'Alt Urgell (on havia estat batlle entre el 2003 i el 2008). Després d'ocupar diverses responsabilitats pagades en el partit, es va donar d'alta al Seguretat Social en el règim d'autònoms el novembre del 2011.

El 12 de juliol del 2012, Ausàs figurà entre els detinguts en una operació contra el contraban de tabac d'Andorra. Entre els detinguts hi havia un agent de la guàrdia civil. Pressumptament, Ausàs hauria fet diverses tasques logístiques per a aquesta pressumpta banda. En el registre domiciliari d'Ausàs, hom trobà tabac, pressumptament, per valor de més de 14.000 €. Segons els Mossos d'Esquadra, pressumptament, la banda havia introduït des de territori andorrà tabac per un valor de 300.000 €.

ERC es va desmarcar d'Ausàs. Al capdavall, Ausàs ja no tenia cap càrrec en el partit ni en les institucions. Era un home privat, dedicat als seus negocis, un mer militant de base. Tot i amb tot, ERC va tindre el gest, el 15 de juliol, de suspendre cautelarment Ausàs de militància.

Tornem a "Avancem Cap a la Sobirania". L'ex-conseller Ausàs, efectivament, podia fer l'informe sobre ordenació del territori. La futura República Catalana podia aprendre d'aquell projecte de llei frustrat, i posar ordre, finalment, en les estructures administratives territorials. L'estudi, fet a base de "copiar i enganxar" aquell projecte frustrat, tindria un cost de no pas més de 1.500 €.

Ausàs, com hem dit, el mes de novembre del 2012, era un treballador autònom. Teòricament, hauria pogut agafar l'encàrrec d'"Avancem Cap a la Sobirania" i fer una contribució heroica a aquesta causa patriòtica. Casualitats de la vida, però, el 30 de novembre del 2012 s'havia donat de baixa com a autònoms. El 18 de desembre, Ausàs fou contractat com a treballador per "Avancem Cap a la Sobirania". Esdevenia l'únic treballador d'aquesta entitat, amb un grau de cotització equivalent a "auxiliar administratiu". Durant 26 dies, Ausàs "treballà" en aquesta plataforma tot elaborant el seu informe (diem informe i no report, perquè en el contracte es veu que hi diu informe).

El 12 de gener del 2013, "Avancem Cap a la Sobirania" era donada de baixa com a entitat i com a empresa. El motiu era que, com a empresa, ja no tenia feina. L'informe, aparentment, havia estat enllestit. Ausàs passava als rengles de la desocupació.

Inspecció de Treball investiga ara si no som davant d'un frau a la Seguretat Social.

Tripijocs com aquestos són el pa de cada dia, però. En tot cas, Guillem Clapés ha fet una gran feina d'imatge i de comunicació per a ERC. La premsa espanyolista xala amb el cas "Avancem Cap a la Sobirania". Ho té tot. El partit de les "mans netes", esquitxat. El sobiranisme de Països Catalans, esquitxat. I esquitxat, a més, de contraban i d'hipocresia. Mentre els dirigents d'ERC clamen per la suspensió de militància de tots els seus imputats, resulta que recol·loquen un d'ells per generar una paga de desocupació un xic més quantiosa. Tot pressumptament, és clar. On comença la guàrdia civil i on comença ERC és també quelcom que haurem de deixar en el terreny boirós de les pressumpcions.

Tres habitatges al preu d'un: l'intent de suïcidi d'Almassora

CaixAlmassora és el nom comercial de la Caixa Rural d'Almassora, una de les setanta-tres caixes rurals que participa en el Grupo Caja Rural. Nascudes com a cooperatives d'estalvi i de crèdit, no foren alienes a la bombolla immobiliària. El sector immobiliari era vist com el valor segur. La bombolla immobiliària, alhora, alimentava la bombolla financera. Se signaven hipoteques a més llarg termini, i es creuaven entre elles mitjançant avalistes. Molts petits investidors pensaven que, com a molt, s'haurien de fer enrera i mal vendre en cas que els seus ingressos no abastessin els pagaments de les hipoteques. Les entitats financeres comptaven, però, amb un factor a favor: una legislació hipotecària que les protegia especialment. A primera hora de la vesprada una veïna d'Almassora ha fet de nou patent el caràcter d'aquesta legislació. Propietària de dos pisos, havia avalat amb ells la compra d'un tercer. Ara es veia obligada a haver de renegociar el pagament d'aquesta hipoteca. I l'entitat amenaçava. No amenaçava amb quedar-se el tercer habitatge. Ni amenaçava amb quedar-se aquest tercer habitatge i un dels dos pisos. No. Amenaçava amb quedar-se tots tres habitatges. La desesperació llargament covada havia esclatat. S'ha ruixat amb un líquid inflamable i s'hi ha calat foc. Un dels treballadors de l'oficina financera ha apagat les flames. La dona ha estat ingressada amb pronòstic molt greu, amb cremades en un 48% del cos.

Sovint la gent es demana com és que, amb tota l'acumulació d'injustícies, sentida no tan sols per la classe treballadora sinó també per aquestes capes intermitges de la població, no hi ha una explosió de violència. Sí que n'hi ha. Però encara es manifesta en forma d'implosió, d'autolesions (físiques i psíquiques), d'intents de suïcidi o de suïcidis reeixits.

Quan espiaven en Felip Puig

Concloses els estímuls de l'economia que procedien de la bombolla immobiliària-financera, tots els sectors econòmics pateixen dràstiques restriccions. També és el cas del sector dels investigadors privats, un sector força desenvolupat a Barcelona, on potser gaudeix del prestigi derivat dels amants de la novel·la negra. L'agència Mètode 3 deu patir de valent, i potser això explica la quantitat de filtracions de dades que apareixen ara a la premsa. Tot plegat condueix a una sensació de "lo que no se sap i lo que no volen que se sàpiga". També la crisi econòmica afecta les vendes de la premsa i tot estímul d'incitació a la lectura és poc, i les dades de l'agència Mètode 3 són molt llamineres. El Metoleaks no deu haver fet més que començar. De primer, fou l'espionatge encarregat pel PSC-PSOE en el Camarga, a la percaça d'una trobada entre una dirigent del PP i una aspirant a mata-hari en els cercles familiars d'en Pujol. De segon, hi ha hagut el reguitzell d'encàrrecs a Mètode 3 per part de "totes" les forces polítiques. I ara són els casos dels "espionatges interns", on no tan sols s'espien entre ells corrents diverses d'un partit o d'una coalició, sinó dins del propi corrent. Felip Puig, per exemple, era investigat per companys de CDC, potser moguts per la pròpia direcció. Era l'època en què els cercle de Mas provocava recança entre les famílies de CDC més vinculades als interessos de la BOEburgesia nostrada. Una BOEburgesia, per cert, que aquest dijous convocava el seu acte de desgreuge particular a la seu de Foment del Treball. La recança, vista com va la cosa, sembla justificada. Una amalgama més variada d'interessos burgesos catalans i internacionals esperona la via "sobiranista" del trio Mas-Homs-Puig, i segurament també ells investigaven els seus companys de partit amb la mateixa fruïció. "No hi ha un pam de net", que se sol dir. I, efectivament, malgrat els grans corrents polítics que pugui haver en CDC també hem d'entendre que cada corrent respon a unes famílies concretes d'allò que podríem denominar la "màfia catalana". Crec que l'expressió és la més adient, ja que ara mateix es parla molt dels contactes de tot aquest entramat polític-empresarial amb les màfies russes (ucraïneses o georgianes), quan possiblement cal parlar dels contactes de grups empresarials de Rússia (i països satèl·lits) amb la màfia local. No debades an en Bustos li diuen "capo", i la dona d'en Crespo es mou com peix en aigua en les procel·loses relacions del món empresarial dels Països Russòfons. De moment el descens als inferns de la lumpenburgesia catalana no ha provocat escàndols seriosos més que alguna riuada de tinta. Però l'experiència d'altres països mostran que les riuades de tinta acaben seguides de riuades de sang. El diner negre que blanquegen aquestes trames és un diner que ve de la droga i de la prostitució però que també prové d'extorsions i de bandes militaritzades que practiquen assalts i segrestaments exprés. Els marges de benefici s'estreten, i la contenció que han mostrat fins ara, podria esvair-se. Llavors enyorarem els temps que espiaven en Felip Puig i quan tot es reduïa a una mòdica comissió del 3%.

Més enllà de les hipoteques: el suïcidi d'Alacant

Molt se'n parla dels desnonaments hipotecaris i és ben lògic si atenem al percentatge notable d'habitatge de compra en la nostra societat. Una de les raons que (encara avui) actua a favor de l'opció de compra és l'enorme retallada en drets que en les darreres dècades han patit els llogaters. El mateix govern del PP va tirar endavant fa un parell d'anys una nova retallada per facilitar els desnonaments de lloguers, utilitzant una demagògia que pren en una societat on bona part del parc de lloguer és de petits propietaris. Avui s'ha sabut d'un suïcidi a Alacant d'una persona que anava a ser desnonada per un impagament de lloguer de 24.000 €. Un cas més, que ara salta a la premsa perquè el cos ha estat descobert per la pròpia comissió del servei comú de notificacions i embargaments. El dret a la propietat de nou ha passat per damunt del dret a la vida.

El doble suïcidi de Calvià i el gir del PP

En les darreres hores, el PP ha canviat la seva posició davant de la iniciativa legislativa popular (ILP) que, davant les Corts espanyoles, amb milió i mig de signatures, havia presentat la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH). El PP volia liquidar la ILP ja d'entrada, votant-hi en contra en la presa de consideració (l'estúpid tràmit que coarta la iniciativa legislativa tant dels ciutadans com dels "llurs" diputats). Ara, en canvi, ha acabat per votar-hi a favor. S'obre un període on segurament el PP, amb l'inestimable ajut del PSOE i CiU, optarà per maniobres dilatòries i retallades diverses. De mentres, el silenciament informatiu no ha impedit que trascendís el suïcidi d'una parella de 68 i 67 anys a Calvià, pendent d'un desnonament imminent.

La tancada al pou Europa

Des de dijous 7 de febrer, cinc miners de Carbonífera de l'Ebre són tancats al pou Europa, en el terme municipal de Mequinensa. De fet, són una vuitena part de tot el personal de la companyia, que dóna feina a 40 persones. Els seus llocs de treball es troben el perill arran del tancament de la Central Tèrmica d'Escucha, que es va produir fa unes setmanes. Tot el carbó extret per Carbonífera de l'Ebre es venia a la Central d'Escucha. Teòricament, la producció elèctrica de la Central d'Escucha serà suplerta per la de la veïna Central Tèrmica d'Andorra. Per això el tancament s'adreça a pressionar Endesa, la propietària de la Central d'Andorra perquè compri el carbó del pou d'Europa. Ara bé, des d'Endesa no es vol arribar a cap contracte fins que no entri en vigor el decret de garanties de subministrament. Si es confirma que el decret retallarà en 700.000 tones de carbó la quota corresponent al territori d'Aragó, no tan sols no hi haurà compra de carbó per part d'Endesa, sinó que difícilment podria tirar endavant Carbonífera de l'Ebre. A més, enguany serà el penúltim any que hi haurà ajuts a la crema de carbó en centrals tèrmiques. Les comarques mineres s'aboquen a la destrucció de centenars de llocs de feina, sense que hi hagi alternatives. Els recursos extrets durant dècades en aquestes comarques, que han possibilitat el desenvolupament d'altres territoris, es converteixen ara en una llosa pel futur dels seus treballadors.

El govern espanyol, els bous, el constitucional i els envelops

El govern espanyol de Mariano Rajoy ofereix signes de quines són les prioritats. El Congrés del Diputats no prendrà en consideració la ILP per paliar una mica les grosses injustícies hipotecàries, però sí tirarà endavant una llei de protecció de les corregudes de bous. D'altra banda, el mateix govern espanyol que accepta fins i tot amb banderetes de victòries les retallades en els pressupostos comunitaris ara vol recórrer al tribunal constitucional la declaració de sobirania aprovada pel Parlament del Parc de la Ciutadella recentment. Ha entrat en una espiral cal·ligulesca que recorda força la dels darrers dies del govern d'Aznar. Ara bé, l'escàndols dels cobraments en negre de la cúpula del PP podria fer tornar Aznar a la presidència del govern i, àdhuc, a una presidència de la república espanyola. Perfecte. Contra Aznar i contra una Tercera República espanyola podrem lluitar sensiblement millor.