La convocatòria de l’anunci d’una vaga general per part dels sindicats majoritaris a l’estat espanyol (UGT i CCOO) en protesta davant de la contrareforma laboral proposa com a data el 29 de setembre. Aquesta data no és casual, ja que també és la data que proposa la Federació Europea de Sindicats de Serveis Públics (EPSU) per fer una “Jornada Europea d’Acció” contra les retallades públiques. Aquesta “Jornada Europea d’Acció” rep el suport més general de la Confederació Sindical Europea (CSE). I, en darrer terme, la data del 29 de setembre ha estat triada perquè és la data d’una reunió dels ministres de finances dels estats de la Unió Europea.
Presumiblement, doncs, la Jornada Europea d’Acció tindrà manifestacions molt diversos quant a estats i sectors, ja que, de moment, la CSE no parla d’una “vaga continental”. A més, l’escepticisme quant a l’efectivitat d’una jornada de lluita o de vaga plana per la classe treballadora.
La passada jornada de 8 de juny a l’estat espanyol, i d’altres convocatòries similars arreu de la Unió Europea, han consistit en mobilitzacions bàsicament del sector públic. Les mesures anunciades de retallades pressupostàries afecten especialment aquest sector. No obstant això, cal que no perdem de vista un fet. Si les retallades de despesa pública es justifiquen com una mesura per lluitar contra el dèficit públic i el creixent endeutament de les arques públiques, no hem d’oblidar que l’endeutament també afecta de valent el “sector privat”. Així doncs, les entitats financeres europees no tan sols pressionen en pro de les retallades de despesa pública sinó també en pro de les retallades en despesa salarial de les empreses privades.
A banda de sectorialitzades, les mobilitzacions fins ara han tingut un abast territorial limitat. Normalment, les jornades de protesta s’han limitat al territori d’un estat. Això es deu a l’àmbit estatal de la majoria de federacions sindicals europees, i al fet que les mesures “d’austeritat” són aprovades en darrer terme per parlaments o governs estatals. La integració europea, però, és un fet també en el pla polític. Les mesures aprovades pel govern Zapatero, per exemple, han estat dictades, de forma indissimulada, per les autoritats europees (i franco-alemanyes, en particular). Les diferències de tarannà entre les mesures aprovades a Alemanya o a Hongria, no impedeixen de veure un mateix esperit. La crisi laboral i de dèficit públic no és el motiu real de totes aquestes mesures, sinó que més aviat són el pretext o, fins i tot, el rerafons en el qual la seva aplicació es fa possible. Una resistència coordinada (per raons organitzatives, però també per l’assumpció de les ideologies dominants) és l’única garantia per aturar-les ara, i revertir-les després.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada