La sentència del Tribunal Constitucional i l’autonomisme

El procés de reforma dels estatuts d’autonomia que, paral·lelament, es va obrir a mitjan dècada es tancava ahir amb l’aprovació d’una sentència del Tribunal Constitucional sobre els recursos d’inconstitucionalitat presentats contra l’Estatut d’autonomia de Catalunya.

La sentència del Tribunal Constitucional ha permès establir, una vegada més, quina és la realitat constitutiva de la Continuïtat/Transició. Al voltant dels articles 2 i 3 de la Constitució espanyola, es construeix una doctrina supremacista, a la qual se supedita qualsevol concessió “nacionalitària” o “lingüística”.

Tampoc no és res de nou. Fins i tot, cal no oblidar que els “quatre vots discrepants” defensen un model d’estat encara més hegemonista. Si se’ls deixés camp lliure, declararien inconstitucional la Constitució per parlar de “nacionalitats i regions” o de “llengües espanyoles”.

El més preocupant, però, és la jugada del neoautonomisme. La reforma dels estatuts valencià o balear es presentà, en essència, com un ajornament. La de l’estatut del Principat tenia també una funció d’ajornament: clarificació i extensió, esment a la realitat de la Unió Europea, entronització del llenguatge políticament correcte i del bonisme d’intencions, etc. Però hi havia quelcom més. Hi havia la intenció, per part de l’autonomisme, de fer passar bou per bèstia grossa. L’autonomisme volia renovar la il·lusió del “gradualisme”. En fer-ho, substituïa l’Estatut del 1979 per un de nou. I allò que a l’Estatut del 1979 se li podia perdonar (pel “soroll de sabres”, per la manca de claredat nacionalitària, etc.), es convertia en un acudit de mal gust en l’Estatut nou. I això val tant per les primeres ponències del 2004 com pel text aprovat pel Parlament de Catalunya en la tardor del 2005. I val més encara per la versió final passada pel ribot de les Corts espanyoles i pel pacte Mas-Zapatero, i sufragada amb el 35% dels vots del cens electoral de les quatre províncies. Els retocs físics i interpretatius del Tribunal Constitucional no modifiquen pas aquest acudit de mal gust. Però ajuden a dissipar les mentides de l’autonomisme.

Què diu la sentència del Tribunal Constitucional?
- 1. no té eficàcia jurídica interpretativa parlar de “Catalunya com a nació” i de “realitat nacional de Catalunya”. Aquest punt és rellevant en tant que descarta l’ús jurídic de “nacional” com a adjectiu de “nacionalitat”. I ho descarta sense oferir l’alternativa de “nacionalitari”.
- 2. que el català serà la llengua d’ús normal de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics, però no pas la “llengua preferent”.
- 3. és inconstitucional atribuir als dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries un caràcter vinculant amb relació als projectes de llei i les proposicions de llei del Parlament que desenvolupin o afectin drets reconeguts per aquest Estatut. En aquest cas, la sentència allibera el Parlament de Catalunya d’una tenalla potencial.
- 4. el Síndic de Greuges no disposarà de “caràcter exclusiu” en les seves atribucions. Aquest era, possiblement, un dels punts d’inconstitucionalitat més indiscutible de l’Estatut.
- 5. es buida de funcions el Consell de Justícia de Catalunya (CJC). Malauradament, no es liquida aquest òrgan, de forma que, quan es creï, hi haurà mòmium per un grapat de juristes “afins”. Se’ns detalla que el CJC no podrà ser integrat ni presidit pel president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).
- 6. en la definició de “competències compartides”, es retalla l’incís que podia frenar el concepte de “legislació bàsica de l’Estat”, sovint interpretada generosament per les Corts espanyoles.
- 7. s’elimina dels principis de finançament la idea que “la solidaritat a les altres comunitats autònomes” s’ha de condicionar a un “esforç fiscal similar” de totes elles.
- 8. es retalla la capacitat legislativa de la Generalitat sobre els tributs propis dels governs locals. És a dir, que els tributs propis dels governs locals continuaran sota la legislació estatal.
- 9. tota una llarga llista de preceptes estatutaris reben una llufa en forma de “fonament jurídic”, que en limita la interpretació.

I ara, què? L’autonomisme vol aprofitar la sentència del Tribunal Constitucional per mobilitzar de nou al voltant d’idees caduques. Torna a parlar ara de consens, entès com la subjecció de l’independentisme a l’autonomisme. Tal com s’esdevenia fa un any, davant la manifestació que hom volia fer pels volts de l’11 de setembre, cal saber moure’s en la trampa autonomista... sense caure-hi.