El 'descrèdit dels polítics'

Un dels llocs comuns més reiterats pel comentarisme polític dels nostres dies és aquella cantarella de la ‘desafecció’. O la del ‘descrèdit de la política’. Els primers que se’n planyen és aquesta casta que sovint es deixa anomenar, estúpidament, ‘classe política’. Però, ves per on, el ‘descrèdit’ acaba per escolar-se en altres nivells. Resulta curiosa, doncs, la discussió si la consulta sobre la independència és ‘política’ o no és ‘política’. Els detractors, passius o actius, manifesten la seva voluntat abstencionista tot dient que no volen saber res de política. I alguns organitzadors, en sentir això, diuen que la consulta ‘no és política’. D’altres organitzadors, diuen que ‘tot és política’.

‘No volem saber res de política’, assumeix la política com una faramalla dialèctica, com la buidor de la tuttologia, com l’antítesi de la professionalitat i de l’eficiència. No cal burxar molt per saber-ne l’origen. La mateixa natura de la democràcia representativa té un caràcter dual (entre allò que es diu per ‘captar vots populars’ i allò que es fa per ‘captar donatius o rebre crèdits de les entitats financers i centres de poder econòmic’).

El que resulta curiós és que, després d’haver dit tota mena de penjaments contra els ‘polítics’, hom acabi per dependre’n. Com si fos una carta als Reis d’Orient, hi ha qui demana als polítics que ‘siguin valents’, que ‘es posin d’acord’, que ‘treballin pel país’, etc. Però és una carta que es fa sense conviccions, ja que ‘tots són iguals’.

La paràlisi s’estableix en el moment que hom coincideix a censurar el fet que la política sigui una ‘carrera professional’, però al mateix temps a considerar que és inevitable que sigui així per tota una sèrie de raons tècniques. Queda el dubte de si els ‘polítics professionals’ que hi ha són incompetents per raons personals, o si la persona més competent del món que s’hi dediqués es tornaria incompetent tan bon punt ingressés en el gremi.