La divisa del Cercle Català de Negocis (CCN), que aplega “empresaris per l’Estat propi” és que “l’estat propi” seria el millor negoci per a Catalunya. Es tractaria d’un “estat propi”, s’entén, independent, membre de ple dret de la Unió Europea. Sota el títol “La viabilitat econòmica de la ‘Catalunya Estat’”, Jaume Vallcorba (CCN) exposava ahir, al Casal Robert Brillas, convidat per Esplugues Decideix, els arguments del Cercle.
El CCN l’integren empresaris, directius, autònoms i professionals, i es defineix com una “associació empresarial”. No és ben bé una “patronal”, sinó que es considera, entre d’altres coses, un “lobby” d’influència sobre els partits polítics. Aquesta influència va encarada, a curt termini, a aconseguir una majoria de 68 diputats al Parlament de Catalunya per tal de proclamar, unilateralment, la “sobirania”. Són conscients que, per fer-ho, hauran d’engrescar els partits existents (implicítament, CiU i ERC) ha adoptar el compromís programàtic d’una “Declaració d’Estat per Catalunya”. I, aconseguit això, es proposen fer campanya en pro d’aquestes llistes electorals, per tal de convèncer els electors que les votin. Per assolir la majoria al Parlament de Catalunya els caldria 1.300.000 vots. Com a problemes cabdals per assolir aquestes fites la propera tardor hi ha no tan sols la dubtosa disposició dels partits majoritaris sinó també l’abstencionisme de l’electorat.
El punt de partida de l’argumentari del CCN és el dèficit fiscal. El 2008, el dèficit fiscal del Principat (=inversions estatals – tributs recaptats) fou de 22.000 milions d’€ (3.000 €/habitant). Vallcorba oferia diverses possibilitats per invertir aquesta quantitat. Els nombres concrets del CCN se centren en la defensa d’uns pressupostos austers (el “roc a la faixa”), però gens gasius quant a noves infraestructures, polítiques socials i pensions (“Fons Català de Reserva de Pensions”). A més, aquest escenari contempla mesures “pro-negoci” com la reducció d’impostos i la reducció de cotitzacions a la Seguretat Social.
Per apel·lar a la consciència de les diferents classes social, el CCN ha difós els càlculs de la “nòmina catalana” (una simulació de la nòmina que tindria cada assalariat català si no fos pel dèficit fiscal) i del “compte d’explotació català” (simulació dels beneficis nets d’una petita o mitjana empresa promig).
Si bé els càlculs i perspectives del CCN se centren en la transformació de l’actual Comunitat Autònoma de Catalunya en el “28è estat de la Unió Europea”, Vallcorba no ha desconegut en la seva exposició l’adscripció d’aquest territori als “Països Catalans” o “eix mediterrani”. Bona part de les dades sobre dèficit fiscal i sobre desinversió en infrastructures mostren, efectivament, que el llevant peninsular és una “unitat d’expoliació” per a les polítiques de l’estat espanyol. Vallcorba insereix a més aquests territoris en una unitat geoeconòmica més àmplia que va des de l’Andalusia mediterrània fins a l’eix Marsella-Lió. La potencialitat que més destaca Vallcorba de tota aquesta regió europea és el paper logístic que pot fer quant a porta d’Europa dels productes que arriben d’Àsia a través de la Mar Mediterrània. A banda d’això, Vallcorba contempla un teixit econòmic allunyat dels monocultius actuals, amb una potenciació de sectors industrials (agroalimentari, biomèdic, etc.) i de serveis a la indústria.
Les intervencions del públic han servit a Vallcorba per mostrar com respon el CCN a qüestions com l’impacte d’un suposat boicot espanyol als productes catalans o d’una intervenció militar. En el primer cas, Vallcorba mostra unes xifres on, fins i tot en el pitjor cas, la “independència paga”. I, en el segon cas, Vallcorba recorda el context internacional actual, marcat per la Unió Europea, l’OTAN i una economia mundialitzada. Vallcorba encara tenia més ases a la màniga per si algú demanava què passaria si la Unió Europea fes fora una Catalunya independent, etc.
Algú podria pensar que el full de ruta polític del CCN és massa feble, en dependre d’uns partits polítics i d’una institució (el Parlament de Catalunya) integrats còmodament en el sistema polític espanyol. Per això, el CCN impulsa d’una Xarxa de Bons Negocis (XdBN) que “ha de ser l’entramat d’un veritable Poder Econòmic Català”).
El CCN l’integren empresaris, directius, autònoms i professionals, i es defineix com una “associació empresarial”. No és ben bé una “patronal”, sinó que es considera, entre d’altres coses, un “lobby” d’influència sobre els partits polítics. Aquesta influència va encarada, a curt termini, a aconseguir una majoria de 68 diputats al Parlament de Catalunya per tal de proclamar, unilateralment, la “sobirania”. Són conscients que, per fer-ho, hauran d’engrescar els partits existents (implicítament, CiU i ERC) ha adoptar el compromís programàtic d’una “Declaració d’Estat per Catalunya”. I, aconseguit això, es proposen fer campanya en pro d’aquestes llistes electorals, per tal de convèncer els electors que les votin. Per assolir la majoria al Parlament de Catalunya els caldria 1.300.000 vots. Com a problemes cabdals per assolir aquestes fites la propera tardor hi ha no tan sols la dubtosa disposició dels partits majoritaris sinó també l’abstencionisme de l’electorat.
El punt de partida de l’argumentari del CCN és el dèficit fiscal. El 2008, el dèficit fiscal del Principat (=inversions estatals – tributs recaptats) fou de 22.000 milions d’€ (3.000 €/habitant). Vallcorba oferia diverses possibilitats per invertir aquesta quantitat. Els nombres concrets del CCN se centren en la defensa d’uns pressupostos austers (el “roc a la faixa”), però gens gasius quant a noves infraestructures, polítiques socials i pensions (“Fons Català de Reserva de Pensions”). A més, aquest escenari contempla mesures “pro-negoci” com la reducció d’impostos i la reducció de cotitzacions a la Seguretat Social.
Per apel·lar a la consciència de les diferents classes social, el CCN ha difós els càlculs de la “nòmina catalana” (una simulació de la nòmina que tindria cada assalariat català si no fos pel dèficit fiscal) i del “compte d’explotació català” (simulació dels beneficis nets d’una petita o mitjana empresa promig).
Si bé els càlculs i perspectives del CCN se centren en la transformació de l’actual Comunitat Autònoma de Catalunya en el “28è estat de la Unió Europea”, Vallcorba no ha desconegut en la seva exposició l’adscripció d’aquest territori als “Països Catalans” o “eix mediterrani”. Bona part de les dades sobre dèficit fiscal i sobre desinversió en infrastructures mostren, efectivament, que el llevant peninsular és una “unitat d’expoliació” per a les polítiques de l’estat espanyol. Vallcorba insereix a més aquests territoris en una unitat geoeconòmica més àmplia que va des de l’Andalusia mediterrània fins a l’eix Marsella-Lió. La potencialitat que més destaca Vallcorba de tota aquesta regió europea és el paper logístic que pot fer quant a porta d’Europa dels productes que arriben d’Àsia a través de la Mar Mediterrània. A banda d’això, Vallcorba contempla un teixit econòmic allunyat dels monocultius actuals, amb una potenciació de sectors industrials (agroalimentari, biomèdic, etc.) i de serveis a la indústria.
Les intervencions del públic han servit a Vallcorba per mostrar com respon el CCN a qüestions com l’impacte d’un suposat boicot espanyol als productes catalans o d’una intervenció militar. En el primer cas, Vallcorba mostra unes xifres on, fins i tot en el pitjor cas, la “independència paga”. I, en el segon cas, Vallcorba recorda el context internacional actual, marcat per la Unió Europea, l’OTAN i una economia mundialitzada. Vallcorba encara tenia més ases a la màniga per si algú demanava què passaria si la Unió Europea fes fora una Catalunya independent, etc.
Algú podria pensar que el full de ruta polític del CCN és massa feble, en dependre d’uns partits polítics i d’una institució (el Parlament de Catalunya) integrats còmodament en el sistema polític espanyol. Per això, el CCN impulsa d’una Xarxa de Bons Negocis (XdBN) que “ha de ser l’entramat d’un veritable Poder Econòmic Català”).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada