dissabte, 17 de desembre de 2005

Ara ve Nadal i ens mataran el gall

Ahir llegia una estoneta el diari Avui i em cridaren l'atenció dos articles, un d'informatiu, de Diana Negre, i un d'opinió, de Salvador de Cardús.
La Diana Negre reportava els debats que hi ha aquests dies al Congrés nord-americà sobre la immigració i l'adquisió de la ciutadania. Deia la corresponsal que el Great Old Party era molt dividit per aquestes qüestions. D'una banda hi ha el sector "neoconservador", que gira a l'entorn de George Bush, i de l'altra els republicans "paleoconservadors" d'estils diversos, com ara el de Tom Tancredo. Els primers volen "flexibilitzar" l'adquisició de la ciutadania i, en tot cas, s'oposen a "perseguir" els empresaris que contractin immigrants en situació irregular. No cal dir que la majoria d'empresaris coincideixen amb els "neoconservadors" i veuen amb molta preocupació l'avenç de les posicions "paleoconservadores" en el Partit Republicà. Tant és així que la patronal nord-americana comença a girar-se cap al Partit Demòcrata, on hi ha un consens més favorable quant a la "promoció" de la immigració i de l'explotació de la mà d'obra en situació d'irregularitat. És ben curiós que "neoconservadors" i "liberals-progressistes" coincideixin en una mesura adreçada fonamentalment a abaratir el preu del treball de la classe obrera nord-americana. Però ja se sap que els "neoconservadors" són com el déu Janus i tenen dues cares. Una cara mira demagògicament al passat i es presenta com a "conservadora". L'altra cara, inspirada més en Schachtman que en Jefferson, és "renovadora", i no hi ha millor renovació que substituir l'emprenyadora mà d'obra euro-americana per una mà d'obra més dòcil.
El debat material entre "neoconservadors" i "paleoconservadors" és, però, força estèril per la majoria del públic nord-americà (i internacional). Aquest públic demana un debat més atractiu. I és aquí on entra l'article de Salvador Cardús. Cal reconèixer-li al sociòleg vallesà la valentia quan parla "del debat per la suposada incorrecció política de la celebració d'una festa cristiana en una societat plural, laica i, si cal posar llenya al foc, multicultural i tot". En la religió de la correcció política no hi ha res més important que el newspeak i utilitzar el mot sagrat de la "multiculturalitat" debades i amb to burleta infringeix un manament d'alt nivell. Els "neoconservadors" nord-americans semblen haver declarat la guerra al Nadal. Això diu, per exemple, Burt Prelutsky, un home gens sospitós d'ultracristianisme. Prelutsky, que és de religió jueva, es plany dels atacs que els "liberals" jueus han fet contra la presència pública del Nadal en aquestes dates. Són aquests "liberals", que mai no critiquen el "confessionalisme" de l'Estat d'Israel, els qui no volen tolerar cap mena de signe cristià en una nació de majoria cristiana com són els Estats Units d'Amèrica. Com que entre aquests "votants demòcrates" i els "neocons" hi ha molt de "feeling" (com mostra la mateixa guerra d'Irac), podríem entendre així que un suposat cristià renascut com George Bush eviti la paraula prohibida en el missatge de cap d'any. Cardús diu que en la societat catalana, amb un relativisme religiós més pronunciat, aquest debat és més esmorteït.
Però no oblidem que el debat nadalenc és l'expressió que troben debats materials com el de l'ocupació, el de l'educació, el de la salut, el de la seguretat ciutadana o el de la preservació cultural. Els que volen "matar" el Nadal també es dediquen a destruir les nostres condicions d'ocupació, el nostre sistema educatiu, les nostres institucions sanitàries o la simple seguretat i entitat cultural dels nostres barris. I ho fan tant si s'amaguen sota les sigles del Partit Republicà com del Partit Demòcrata, tant si ho fan sota les sigles del Partit Popular o del Partit Socialista, o si s'estimen més de l'UMP.