Les novel·les de Pedrolo i de Fuster són això, novel·les. Perquè si haguessin provat de retratar tota la fondària moral i material de la burgesia barcelonina s'hi haurien guanyat (encara més) acusacions de "politicisme demagògic". L'adveniment de l'autonomia, el 1979, va donar una cobertura política (superstructura, com dirien alguns) a aquesta classe més dominant que dirigent, i més tribal que social.
El robatori a la seu d'Adigsa i, en general, tot el cicle mitològic d'aquest consorci semiprivat de semiobres públiques mereixeria ser cantat pels trobadors moderns. Això si els deixessin, és clar, perquè els representants polítics d'aquesta trepa es caracteritzen per una fal·lera desmesurada de "matar missatgers" i de barrar el pas als (des)informadors. Els diaris informen a bastament, però, sobre el robatori.
Va ser la Nit de Nadal quan es va produir el robatori de documents d'Adigsa. Els assaltants treballaven per encàrrec, i van poder entrar gràcies al fet que algú havia deixat una finestra oberta. El robatori de documents fou, a més no gaire complexe: els assaltant se'n van dur directament dos ordinadors de butxaca (PDA) de dos funcionaris que potser no han valorat prou el caràcter portàtil d'aquestes andròmines d'última generació. Com a bons artistes, els assaltants van tindre la prudència d'obrir i regirar calaixos, ja que en la nostra societat sempre s'ha valorat l'esforç, àdhuc el sobrer.
El tripartit deixa anar la idea que el robatori té a veure amb les sucades que CiU treia d'Adigsa en temps de l'estiuejant de Queralbs.
Podem jutjar com a fet moralment reprobable que els diners passin d'una butxaca de la lumpenburgesia (la butxaca de les empreses semiprivades) a l'altra (la butxaca dels partits semipúblics)? Aquest és un tema digne de la Segona Sofística. Llàstima, però, que els manaies barcelonins no sapiguen representar més que males imitacions de Menandre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada