L’acte arrencava amb un curtmetratge, amb guió d’Àlex Fenoll, sobre “les millores de Catalunya en un futur Estat Català”. En una sèrie de pinzellades, el film presentava l’entorn de la presidenta del Govern de Catalunya un any després de la independència. Senzillament, un país normal, o per millor dir amb totes les anormalitats pròpies dels països lliures, i ja sense les addicionals que han de patir els països esclaus.
Acabada la projecció, introduïa els parlaments Joel Joan, amb un discurs vibrant, interromput repetidament pels aplaudiments del públic.
Alfons López Tena, el primer a intervenir, va recordar que les consultes sobre la independència ja són, en elles mateixes, un acte d’estat, en tant que com les plataformes o entitats organitzadores a cada municipi es constitueixen per dur a terme una funció pròpia dels estats.
Joan Carretero dedicà la seva intervenció a insistir en la rellevància d’aconseguir, en les properes eleccions al Parlament de Catalunya, un nombre com més elevat millor de diputats disposats a aplicar un full de ruta immediat cap a la independència. Alhora, va dedicar unes paraules a recordar que és des d’ara mateix que hom ha de pensar en la construcció (i manteniment) d’un país viable, pel que fa al teixit industrial i a les infrastructures.
Després del parlament del líder del Reagrupament, fou el torn de l’actuació musical, iniciada pel violoncel de Marcel Casellas, i amb la veu de Titot. Titot, després, va fer un petit parlament, com situat en el mateix futur que retratava Fenoll en el seu curtmetratge. Feia la vista enrera a mitjan dels anys 1980, amb el migrat moviment independentista de Berga (“mitja dotzena”) i comprovava el seu creixement en l’èxit de la consulta del 13-D. I també “recordava” les baralles amb “socialdemòcrates, democristians, liberals i conservadors”... per redactar la Constitució, ja assolida la independència.
Tot seguit es projectà un breu missatge de Joan Laporta, que es disculpà per no haver-hi pogut assistir. Laporta afirmava que no hi ha lluita més noble que la d'un poble per la llibertat.
Després d’això prenia la paraula Josep Guia, que començava amb un record per a Miquel Duran i Tortajada (1883-1947), que enguany fa cent anys fundava el Diari de Sabadell (capturat pels feixistes el 1939, i castellanitzat des de llavors). Guia posava Duran com un exemple de l’aportació valenciana al conjunt de la nació catalana, que arrencava ja en el segle XV (amb els clàssics de la literatura catalana), continuava en el XVIII (amb l’exemple de Basset, cap de l’artilleria que defensà Barcelona fins l’11 de setembre del 1714) i floria especialment en el segle XX i XXI. Ho feia per insistir que una renúncia al País Valencià és començar amb una derrota. Segons Guia, doncs, és vital que qualsevol iniciativa contempli la totalitat de la nació, i que seran especialment les victòries en el centre les que possibilitaran la reconstitució, també, de la perifèria.
El darrer parlament va correspondre a Oriol Junqueras, que va alertar contra el cansament, la por i la defecció. Si ara ens trobem en una oportunitat especialment favorable per l’assoliment de la independència, deia Junqueras, és per l’existència d’un context internacional més favorable, no pas per unes virtuts intrínseques del moviment. Davant de les amenaces que poden paralitzar-nos o desviar-nos, Junqueras feia una crida a combinar exigència i generositat envers tots els companys en el camí de la independència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada