dilluns, 22 de març de 2010

Una proposta de la COS: les Xarxes de Solidaritat Obrera i Suport Social

La situació de greu crisi laboral que pateix el jovent català (manifestada en una taxa d’atur juvenil de vora el 40%) és analitzada per la Coordinadora Obrera Sindical (COS) en un document recent.

En el document, la COS parla de les Xarxes de Solidaritat Obrera, i n’esmenta els principals objectius que haurien de perseguir:
- motivar i ajudar en la participació activa de les persones aturades en la societat.
- en un sentit més ambiciós, facilitar als aturats de llarga durada l’accés a béns i serveis de primera necessitat.
- creació de caixes de resistència obrera adreçades a col•lectius en lluita i a treballadors en situacions d’extrema necessitat.
- creació de borses de treball, especialment adreçades a compartir i bescanviar feines, coneixements i experiències.

Més enllà de l’autoorganització, la COS també contempla que les Xarxes facin pressió a les empreses:
- reivindicant la reinversió de beneficis empresarials en plans de formació juvenil dins de la mateixa empresa.
- reivindicant, des d’una perspectiva intergeneracional, mesures de manteniment dels llocs i condicions de treball, a través de prejubilacions, jubilacions parcials, contractes de relleu, etc.
- reivindicant una reordenació dels horaris als centres de treball (de cara a la conciliació familiar i formativa) i l’eliminació de les hores extraordinàries.

Les Xarxes també durien a terme una mobilització política encarada a:
- reivindicar la reducció, real i efectiva, de la jornada laboral a un màxim de 35 hores.
- reivindicar que els serveis territorials d’ocupació pública s’ocupin, amb exclusivitat, dels processos de cerca de treball. En aquest sentit la COS reitera la reivindicació de prohibir les ETTs i restringir i controlar el treball temporal.
- reivindicar programes individuals d’orientació professional per a joves.
- assolir acords de gratuïtat per als i els seus fulls en els serves públics (transport, cursos de formació, lleure infantil, etc.).
- reivindicar acords entre les Administracions públiques i les empreses de béns o serveis (aigua, electricitat, gas, etc.) que afavoreixin les persones aturades. Les reduccions de quota es podrien cobrir, si més no en part, amb les indemnitzacions i multes que paguen (o haurien de pagar) aquestes empreses per incompliments de contractes o falles del sistema (com la viscuda la setmana del 8 de març).
- vetllar per l’obligat compliment del percentatge d’ocupació de persones amb disminucions físiques, psíquiques i sensorials.
- vetllar perquè la reforma laboral en el camp de contractes formatius o de substitució garanteixi que aquests contractes compleixen la finalitat que els justifica, que la cobertura de protecció social no resulti mermada, i que donin lloc, passat el període establert de formació o d’interinitat, es converteixin en contractació estable.
- pressionar les administracions perquè fomentin l’ocupació ocasional, pública i gratuïta per tothom, entesa com a via per pal·liar els efectes que genera l’atur de llarga durada.

Ara com ara, tal com deia la sociòloga Sandra Obiol, en les pàgines de la revista Lluita, “la reposta més comuna entre els treballadors davant d’aquesta situació [de crisi laboral]és centrar-se encara més en l’individu”. Les Assemblees d’Aturats, principalment integrades per treballadors de la construcció (desocupats o subocupats), són un dels pocs exemples d’aquestes xarxes. Encara hi ha confiança en una “recuperació” i en la idea que els serveis i les prestacions públiques pararan el colp. Però com més passen els mesos, més apareix la perspectiva d’una llarga crisi laboral, de conseqüències socials imprevisibles.