dimarts, 2 de març de 2010

El remolí de l’especulació financera (The Great Financial Crisis; J.B.Foster, F.Magdoff; MR Press, 2009)

“Wall Street bubbles; - Always the same” (Les bombolles de Wall Street – sempre el mateix) era el text que acompanyava la caricatura publicada en un número de Puck del 1901, i que serveix de portada a aquest recull d’articles de John Bellamy Foster i Fred Magdoff, editats a partir dels originals publicats entre maig del 2006 i l’abril del 2008 a Monthly Review. Fa uns dies parlàvem de The ABCs of the Economic Crisis, que Fred Magdoff i Michael D. Yates adreçaven a “descriure i explicar “la Gran Recessió”, la crisi econòmica més severa des de la Gran Depressió, en un llenguatge directe i fàcil d’entrendre”. Magdoff i Yates partien de la perspectiva teòrica de Monopoly Capital de Paul Baran i Paul Sweezy (Monthly Review Press, NY, 1968) i, tot centrant-se en el decurs de l’impacte econòmic i laboral de la crisi, deixaven per a The Great Financial Crisis un tractament més teòric de la crisi financera des del punt de mira de l’estatge oligopolístic del capitalisme madur i de la financerització de l’economia.

Per financerització de l’economia, Sweezy no entenia tant el fet que els grans grups financers controlessin amples sectors de l’economia productiva (allò que Rudolf Hilferding anomenava “capitalisme financer” en distinció al “capitalisme industrial”), com el fet que la manca de perspectives rendibles d’inversió en les economies capitalistes desenvolupades estimula la inversió de recursos obtinguts en l’economia real en productes financers com més va més complexes. Aquesta financerització de l’economia suposa de fet també un estímul per a l’economia real, ja que també augmenta les possibilitats de crèdit, i un sistema d’assegurances més versàtil i complet. La financerització creixent també va lligada a l’estímul del sector immobiliari, una altra de les “sortides” rendibles per als beneficis generats tant per l’economia “real” com per la financera. Quan les coses anaven bé la proliferació d’un mercat de derivats financers es presentava sovint com una mena de “coixí de seguretat” per a l’economia global, i com un element tan necessari com les inversions creixents en els “departaments de vendes” o en l’aprofitament de les “noves tecnologies”. Els diferents elements, és clar, s’entrelliguen, i el sector financer havia de fer un esforç considerable per a “col·locar” els seus “productes” i alhora treia partit d’unes noves tecnologies de la comunicació que enforteixen la sensació d’immediatesa en el mercat global. No cal dir que la visió dominant en les elits econòmiques és que l’actual crisi financera ha estat bàsicament un “ensurt” i que, tard o d’hora, es reprendrà el camí del “business as usual”.

El primer capítol d’aquest llibre de Foster i Magdoff arrenca en una època que ara ens sembla llunyana: el maig del 2006. I com un parell de Cassandres, ens parlen de la “bombolla del deute domèstic”, particularment de l’endeutament immobiliari i, en segon terme, de l’endeutament per al consum. Aquesta “bombolla” era el resultat i alhora motor del manteniment de la demanda efectiva dels Estats Units en un context històric de gairebé tres dècades d’estagnació dels salaris reals. En el segon capítol, avancem mig any, fins el novembre del 2006, en ple brogit del “Casino Gegant” del mercat financer de futurs, i de derivades de derivades de derivades. Les hipoteques d’alt risc eren possibles, precisament, perquè es podien empaquetar amb d’altres de no tan alt risc, i vendre-les totes plegades: el risc es diluïa i, segons es deia, se’l feia desaparèixer a tot efecte pràctic. En el tercer capítol, de desembre del 2006, Foster i Magdoff recorden el 40è aniversari del llibre de Baran i Sweezy. Si el 1966, Baran i Sweezy parlaven de “capitalisme monopolístic”, en el sentit que molts sectors són copats per un nombre limitat de grans companyies, que ja no tenen interès en caure en una guerra de preus, el mateix Sweezy, unes tres dècades després, havia d’esmenar-se en part per introduir els efectes de la “financerització”. Així per comptes de parlar d’un “capitalisme monopolístic”, a partir dels anys 1970 i 1980, Sweezy acaba per estimar-se la fórmula “capitalisme monopolístic-financer”. En el quart capítol, d’abril del 2007, Foster i Magdoff continuen amb l’exposició d’aquesta caracterització de l’economia nord-americana (i, per extensió, de l’europea i japonesa), però ho fan ja en un moment on es refreda el mercat immobiliari nord-americà i s’albiren en l’horitzó “turbulències financeres”.

En el cinquè capítol hom ja es troba en els estadis finals de la “bombolla” (abril del 2008). En el sisè capítol, redactat el desembre del 2008, Foster i Magdoff tornen a l’economia real, seriosament impactada per la crisi financera, amb una forta contenció del crèdit, un augment espectacular de les xifres d’atur i una situació clara d’estagnació. Seguidors de Sweezy, però, per a Foster i Magdoff aquesta és la situació “normal” per al capitalisme madur. A falta d’una alternativa socialista, per sortir de l’estagnació hi ha diferents alternatives. L’alternativa tecnològica, però, després de l’esclat de les “.com” en el 2000, no existeix o, si més no, no existeix amb la mateixa força que tingué l’expansió de l’automòbil en dècades passades. La recerca d’una nova bombolla financera demana quelcom per alimentar-la. Així, si hom pren l’estagnació dels anys 1930, hom recorda que no fou el New Deal de Roosevelt ni el keynesianisme qui la superà, sinó l’immens estímul de producció destructiva que suposà la Segona Guerra Mundial. Un precedent inquietant, si més no.