Els noms més lluents de la socialdemocràcia alemanya de les darreries del segle XIX i, molt particularment, Friedrich Engels, Wilhelm Liebknecht i August Bebel, eren al cas dels avenços científics i tecnològics del període, als nous paradigmes teòrics i a les noves invencions. Seguien en aquest sentit la “tradició” del moviment democràtic radical alemany de mitjan de segle, i no és gens casual que Marx i Engels oposessin un “socialisme científic” al “socialisme utòpic” de francesos i anglesos. És clar que els crítics burgesos de la socialdemocràcia alemanya també recorrien als “arguments científics”. I no tan sols recorrien uns i altres als arguments científics de la sociologia o de l’economia, sinó també als de la psicologia, l’antropologia, la biologia, la química o la física. Ludwig Woltmann, nascut el 18 de febrer del 1871 a Solingen, alhora que es formava acadèmicament en antropologia i zoologia, intervenia també en els debats filosòfics, socials i polítics de l’Alemanya del seu temps. Inicialment, esdevé un “company de viatge” de la socialdemocràcia, i li forneix un suport des de l’antropologia evolutiva. Posteriorment, fa un gir neokantià, i sense acabar mai de trencar amb la influència marxista, entra de ple en un estudis racials que únicament es veuran interromputs en traspassar el 30 de gener del 1907, poques setmanes abans de complir els 36 anys.
Si ja Marx i Engels havien expressat la seva admiració, el 1859, per la teoria darwiniana, el jove Ludwig Woltmann té en el marxisme i en el darwinisme les dues columnes del seu pensament antropològic i social. I si en el cas del marxisme és evident la fonda influència de la dialèctica hegeliana, també per a Woltmann el darwinisme és en essència una expressió dialèctica. Políticament, Woltmann podia sentir-se més o menys proper a l’ala més dretana i nacionalista de l’SPD. Però els seus interessos tenien més a veure amb la lluita ideològica o intel•lectual que no pas amb els aspectes més materials de la lluita de classes. És des d’aquesta perspectiva, que Woltmann s’aproxima a l’obra de Marx, de Hegel i de Kant. Woltmann hi veu, més enllà de les diferències metodològiques, una línia de pensament coherent en aquesta “filosofia crítica”.
Woltmann entén la filosofia com una guia d’acció, especialment encara a establir una consciència moral o social adient per a la societat contemporània. El 1898 publica System des moralischen Bewußtseins, mit besonderer Darlegung der Verhältnisses der kritischen Philosophie zu Darwinismus und Socialismus (Sistema de consciència moral, amb especial referència a les relacions de la filosofia crítica amb el darwinisme i el socialisme), al qual segueixen Die Darwinische Theorie und der Sozialismus. Ein Beitrag zur Naturgeschichte der menschlichen Gesellschaft (La teoria darwiniana i el socialisme. Un tractat d’història natural de la societat humana; 1899) i Der historische Materialismus. Darstellung und Kritik der marxistischen Weltanschauung (El materialisme històric. Presentació i crítica de la cosmovisió marxista, 1900).
La filosofia de Woltmann en aquest període considera el marxisme “com el sistema més acabat de materialisme”, gràcies al fet d’incorporar un materialisme dialèctic, filosòfic, biològic, geogràfic, econòmic i ètic. El materialisme dialèctic (expressió materialista de l’idealisme dialèctic de Hegel) s’adreça als principis epistemològics (gnoseològics) que vinculen l’ésser (objectiu) amb el pensament (subjectiu). El materialisme filosòfic resol la vella querella entre la relació entre l’esperit i la matèria, amb el suport de la ciència moderna (mètode inductiu-deductiu). El materialisme biològic és essencialment darwinista, en tant que la teoria de l’evolució ofereix una explicació naturalista d’allò que abans s’explicava per causes finals (teleològiques). El materialisme geogràfic posa de manifest els determinants naturals en l’evolució de les societats humanes, particularment important per entendre per què el capitalisme es desenvolupa primer als Països Baixos i a Anglaterra, i com es produeixen les particularitats nacionals de l’expansió posterior del capitalisme. El materialisme econòmic conjuga la influència de les relacions econòmiques i del nivell de les forces productives (és a dir, del nivell tecnològiques) damunt del desenvolupament social, intel•lectual i polític. El materialisme històric balancejat ha d’incloure doncs els elements geogràfic i econòmic. Finalment, el materialisme ètic suposa la ruptura radical amb totes les representacions religioses anteriors i situa en una única realitat material (monisme) totes les energies de la vida.
En tot cas, com que Woltmann posa l’èmfasi en la lluita ideològica, s’aparta de la visió del marxisme “ortodox” sobre la importància de l’autoorganització de la classe treballadora i, per tant, de la lluita de masses (sindicats, partit, insurrecció revolucionària). És cert, però, que l’SPD, en un moment de creixença aparentment imparable quant a força militant i representació parlamentària, no podia estar-se de contemplar la possibilitat d’una transformació gradual (evolutiva) de la societat alemanya. Aquesta possibilitat venia enfortida, a més, pel fet que una de les arrels de l’SPD era el “socialisme d’estat” dels lassalleans, que confiava en una mena d’excepció prussiana que possibilités un curs socioeconòmic significativament diferent (més proletari) al viscut per Anglaterra, França o els Estats Units. La idea reformista lligava amb l’esperit filantròpic dels moviments que, posteriorment, han rebut la denominació de “darwinisme social”. El “darwinisme social” de Woltmann, en tot cas, serveix precisament per desmentir qualsevol idea fixista o eterna sobre la configuració social humana.
El 1900, Woltmann realitza un viatge a Palestina (relatat a Pilgerfahrt. Skizzen aus Palästina), arran del qual referma el seu particular misticisme materialista. L’any següent a Die Stellung der Sozialdemokratie zur Religion reavalua la posició que l’SPD mostra davant de la religió, i que ell troba d’un anticlericalisme un xic primari. Reitera l’antiga reflexió de Marx davant del materialisme iconoclasta de Feuerbach: que la ‘religió és l’opi del poble’ no assenyala merament el caràcter alienador de la religió sinó també la necessitat d’aquesta religió davant de d’una experiència vital materialment alienadora.
L’evolució posterior de Woltmann queda marcada per l’elecció de les matèries d’estudi. No l’interessa tant la divisió de la societat en classes, com que la divisió de la humanitat en nacions. La pràctica de la ‘col•laboració de classe’, que començava a instal·lar-se en una socialdemocràcia i en un moviment sindical com més va més massius, permetia Woltmann avançar en aquesta línia sense trencar amb el marxisme (és a dir, amb la seva visió del marxisme). El marxisme (el materialisme dialèctic), en tot cas, és l’eina de Woltmann per encarar amb rigor intel·lectual els problemes de l’antropologia política. El 1902 fundava la Politisch- Anthropologische Revue, amb la intenció de potenciar aquesta renovació naturalística de la ciència política. La seva particular visió la reflecteix en un llibre publicat l’any següent, Politische Anthropologie. Eine Untersuchung über den Einfluß der Descendenztheorie auf die Lehre von der politischen Entwicklung der Völker. La nova disciplina volia vincular el materialisme biològic (darwinià) amb els materialisme geogràfic i econòmic, per tal d’oferir una teoria evolutiva dels pobles.
Woltmann adreça aquesta antropologia política a la qüestió mateixa de la “nació alemanya”, i de la seva evolució històrica. L’Era de les Migracions, on grups germànics s’abataren damunt l’Imperi Romà d’Occident i hi fundaren reialmes, apareixia com particularment interessant. El 1903 publica Sind die Goten in Italien untergangen?, on qüestiona la pervivència de la petjada gòtica molt més enllà del col•lapse del reialme ostrogot. La influència germànica en Itàlia és de nou analitzada per a un període posterior a Die Germanen und die Renaissance in Italien (1905) i a Zur Germanenfrage in der italienischen-Renaissance (1906). En un signe similar, Woltmann s’interroga sobre la petjada deixada pels tres segles de dominació visigòtica a Espanya (Die Germanen in Spanien, 1906), o sobre el propi fet que el corònim de França sigui d’origen germànic (Die Germanen in Frankreich. Eine Untersuchung über den Einfluß der germanischen Rasse auf die Geschichte und Kultur Frankreichs, 1907).
L’antropologia política comparada de Woltmann el duia, doncs, a les categories d’ètnia o de raça (termes en aquella època no tan connotats com en l’actualitat), i a combinar psicologia i història cultural (Rassenpsychologie und Culturgeschichte, 1904). Hi havia l’esforç per no caure en la mera repetició de tòpics arrossegats per segles d’historiografia, i situar les recerques en un marc materialista (Marxismus und Rassentheorie, 1905) i naturalista (Der physische Typus Immanuel Kants, 1904).
Mort el 1907, es fa difícil quina hauria estat l’evolució ulterior de Woltmann. El 1914, hauria tingut 43 anys. El 1933, n'hauria tingut 62; i el 1945 n'hauria fet 74. Woltmann no va viure cap d’aquests períodes. La trajectòria insòlita de Woltmann, potser, arrenca justament després de mort. Entre els papers que deixà sense publicar hi havia un estudi paral·lel sobre les teories històriques i antropològiques de Friedrich Gustav Klemm i d’Arthur Gobineau. En aquella època, noms com el Gobineau o el de Woltmann, o fins i tot el de Houston Stewart Chamberlain, eren pràcticament neutrals, autors saberuts amb cosmovisions més o menys potents, on la qüestió racial prenia rellevància. Però la “qüestió racial” era discutida llavors tant entre els mitjans conservadors com en els revolucionaris, present entre els “pessimistes racials” com Gobineau i en els “optimistes racials” com Chamberlain. En la guerra del 14, tots els prejudicis acumulats sobre la “llatinitat” i la “germanicitat” serviren de combustible propagandístic per a la massacre. De les cendres d’aquella guerra nasqueren mil i una formes de “feixisme”, “nazisme”, “falangisme”, que d’una manera o una altra poaven de les doctrines del “racisme científic”. Woltmann fou cooptat pel moviment volkisch, que reedità algunes de les seves obres i que publicà també els seus poemes de joventut. D’entre el moviment volkisch aparegué el partit (NSDAP) i el führer (Hitler) que havia de fer realitat la regeneració racial d’Alemanya i de l’Europa sencera. L’ensorrament d’aquest règim, el 1945, comporta la proscripció efectiva de totes aquelles teories racials del món de l’antropologia científica. Woltmann passava a ésser una curiositat entomològica d’una època periclitada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada