divendres, 2 d’abril de 2010

L’atemptat del 7 de novembre del 1893 (‘La Bomba del Liceu’, Carles Balagué, 2009)


Com es fa un documentari d’un fet històric escaigut abans de la introducció del cinema, i que no es pot tractar, malgrat tot, com una curiositat arqueològica? Hi havia la possibilitar de fer-ne una reconstrucció històrica. Però això era complicat. Si demanem a l’imaginari col·lectiu que ens digui el nom d’una de les víctimes de l’atemptat del Liceu del 7 de novembre del 1893, més d’un i més de dos respondran que Mariona Rebull. La víctima més famosa d’aquell atemptat, però, no hi va morir pas. Mariona Rebull és un personatge literari, que dóna nom al segon lliurament de “La ceniza fue árbol”, més coneguda com “La saga de los Rius”, una sèrie de quatre volums d’Ignasi Agustí (1913-74), que va començar a publicar-se just quan feia cinquanta anys de l’atemptat del Liceu. Val a dir que l’obra d’Agustí és coneguda per l’adaptació cinematogràfica que va fer José Luís Sáenz de Heredia (1947), i per l’adaptació televisiva, realitzada per Pedro Amalio López per a TVE. Aquesta darrera, i en la seva versió catalana, és potser la que perdura més en la visió del públic. Però a banda d’aquesta memòria artística hi ha la memòria popular. I és amb ella amb la que vol jugar més el guió de Carles Balagué.

La nit del 7 de novembre, quan feia 10 minuts que havia arrencat el segon acte del “Guillem Tell” (1829), de Rossini, Santiago Salvador llença dues bombes Orsini des del cinquè pis de butaques del Gran Teatre del Liceu. Dels dos dispositius, esclata només un, però fa 14 morts a l’instant i una vuitantena de ferits (dels quals, 6 es moriran a les poques hores). Salvador fugirà sense problemes i, després d’uns dies, se’n va de Barcelona en direcció a Saragossa, passant pel seu poble natal, Castellserà. La policia, que ha trigat en identificar-lo com l’autor del fet, l’arresta i el trasllada a Barcelona. Jutjat, és condemnat a mort. A la presó abjura de les idees anarquistes i es transforma en un devot cristià. En veure que això no li reporta més que la solidaritat d’una societat benestant que el vol fer seu abans de matar-lo, abjura de les idees cristianes i torna en l’anarquisme, en el qual mor, a garrot vil, en execució pública, el gener del 1894.

Carles Balagué s’interessa pels fets i pel seu context social, polític, econòmic i cultural. Per fer-ho s’acompanya dels comentaris d’escriptors que han novel·litzat l’època, com Eduardo Mendoza o Antoni Dalmau. I també de cronistes i periodistes com Lluís Permanyer, Francisco González Ledesma, Josep Martí Gómez i Guillem Martínez. El contrapunt popular l’ofereix la historiadora Dolors Marín.

Hi ha, naturalment, la qüestió del simbolisme del Liceu. Els tres grans atemptats anarquistes de la Barcelona dels anys 90 del segle XIX es produeixen successivament contra l’estament militar (personificat en el general Martínez Campos), contra la burgesia (que té en el Liceu un dels seus centres de vida social) i contra l’església (atemptat contra un processó de Corpus, del 1896). Si el públic de les llotges i dels pisos inferiors, va al Liceu a deixar-se veure, més que no pas a sentir òpera, també Salvador ataca al Liceu per aquest simbolisme. No obstant això, Balagué hi dedica espai a intervencions que volen explicar com era el Liceu de l’època i les seves representacions, i així parlen el crític d’òpera Roger Alier, l’especialista en arts escèniques Enid Negrete o l’agent artístic Miquel Lerín. Joaquín Iborra i Jaume Tribó repassen els apunts que va prendre el conserge la matinada del dia 8.

Llavors com ara, la bomba del Liceu posava damunt de la taula la qüestió de la violència. A la violència quotidiana o estructural es contraposa la violència puntual, explícita, il·legal, terrorista. Pere Maragall, nét de Joan Maragall, vol apartar-se, com l’avi, de la mera condemna de la segona, tot oblidant la primera. Davant la polaritat de classe, el guió de Balagué prova també d’establir ponts, cita les arrels federalistes de l’anarquisme i situa el modernisme com un moviment burgès d’aproximació a les classes populars. L’atemptat del Liceu es perllonga, de totes formes, en el segle XX que encara no havia començat i que tampoc no ha acabat del tot en l’actualitat. L’execució de Salvador és comentada per Joan de Déu Domènech (“L’espectacle de la pena de mort”) però també pels alumnes de secundària de la classe de Josep Camprubí. Camprubí llença al debat dels alumnes la qüestió de la pena de mort. Amb excepcions, hi ha un refús, però també hi ha una condemna generalitzada per l’acció de Salvador. “Què hi va guanyar?” es demana una alumna. I quan un company respon que va venjar-se de les injustícies socials, la mateixa alumna diu que bona manera de fer-ho matant “als pobres”. No cal dir que els hereus de les víctimes del Liceu no s’ho prendrien gaire bé que els diguessin pobres. De totes formes, la metralla de les Orsini, que arribà a ferir, a persones situades en el tercer pis del teatre, no va tocar en cap moment (com suggeria la novel·la d’Agustí o el film de Sáenz de Heredia) els ocupants de les llotges, protegits per una gruixuda capa de marbre. I és que, entre la burgesia, també hi ha classes.