En les darreres hores es parla del “caos aeri” motivat per la suspensió de les connexions entre els aeroports de les Illes Britàniques, d’Escandinàvia i del Nord d’Europa (fins a París i Frankfurt). Més del 60% dels vols intraeuropeus previstos han estat cancel·lats. Quan passa una cosa d’aquestes magnituds, sempre queda el dubte de la responsabilitat. No pas pel volcà, un fenomen natural, que tan sols les ments conspiratives poden qüestionar. Però sí per l’amenaça que suposi o no suposi aquesta cendra volcànica. Tot és una qüestió relativa. Però després del sinistre de l’avió presidencial polonès, que volia desafiar la boira, es fa difícil que les autoritats europees de control de l’aviació se la juguin.
És clar que sempre hi ha un còmput de riscos, tal com se suposa que n’hi va haver fa un any amb les mesures contra una pandèmia imminent de grip mexicana. En una balança hom posa els riscos, i en l’altra els beneficis. Però sempre hi ha una qüestió d’anàlisi emocional. Un sol accident aeri atribuït a la cendra del volcà hauria generat una marea informativa considerable.
D’Islàndia ara ve la cendra d’un volcà, com abans venien les cendres de les fumaroles d’un tipus d’interès bancari realment atractius. Situada al bell mig de la dorsal oceànica atlàntica (i d’ací el volcà), Islàndia ha passat les llargues dècades d’independència sota el protectorat militar dels Estats Units. Però els darrers esdeveniments (els financers, no els geològics) semblen impulsar-la cap a la Unió Europea. Com la cendra.
Les companyies aèries, doncs, es troben amb un nou colp d’efecte. Mentrestant, la RENFE passa anuncis sobre la pretesa decadència del transport aeri. Se suposa que una xarxa europea de TGV degudament interconnectada agranarà definitivament els vols de curta distància. Però la majoria dels vols aturats per la cendra de l’Eyjafjallajökull són vols de mitja i llarga distància, que el tren no salva en menys d’una jornada de viatge, i el temps és or. Així que els vols atmosfèrics continuaran malgrat la cendra, fins que no trobin un altre competidor: els vols suborbitals. Però aquests vols suborbitals, que amb tanta facilitat s’imaginava Aldous Huxkley per d’aquí a no pas gaire, resulten ben prohibitius en termes de combustible. I és llàstima, perquè en mitja hora hom es plantaria a Austràlia, lluny de les cendres dels volcans islandesos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada