dijous, 1 d’abril de 2010

El desmembrament de l’Eurozona

Avui que som primer d’abril, dia de dir destrellatades, podríem contemplar un escenari de disgregació de l’Eurozona. De fet, s’hi ha contemplat en les darreres setmanes dos escenaris, no pas tan contradictoris. Fer sortir de l’Eurozona, part o la totalitat dels estats grec, portuguès, espanyol o irlandès, o bé fer-hi sortir la federació alemanya. Els primers per massa endeutats, i la segona per massa poc.

Fa uns dies a les pàgines de Guardia, Costas Lapavitsas desgranava les claus d’aquestes contemplacions. Hi ha un diferencial de recuperació econòmica, amb un centre de l’Eurozona (particularment, Alemanya) que hauria sortit de la “gran recessió” i una perifèria (mediterrània i cèltica) que encara hi seria instal•lada. L’índex de misèria (atur + dèficit públic) de “Grècia”, “Espanya”, “Portugal” i “Irlanda” ho vindrien a confirmar.

Però Lapavitsas considera que cal analitzar més aviat tot el període 2000-2010 (o, fins i tot, 1990-2010) i no centrar-se únicament en els darrers mesos o en el darrer any. Vist d’aquesta manera, l’economia alemanya es caracteritza per “un creixement lent, una demanda interna pobre, una baixa inversió, alta desocupació i escassos augments de productivitat”. Aquesta descripció de l’economia alemanya s’ha de matisar: un 8,6% d’atur com el que hi ha ara a Alemanya és una xifra alta per Alemanya però seria considerada plena ocupació a casa nostra. I d’altra banda, totes aquestes característiques són pròpies de les àrees més madures econòmicament, on les oportunitats d’inversió rendible i de creixement són certament reduïdes ja que les infrastructures bàsiques ja són fetes. Finalment, la baixa demanda interna de l’economia alemanya no és percebuda com un problema greu per la classe dirigent alemanya, històricament adreçada a la competitivitat en els mercats exteriors. Fins fa unes setmanes, l’economia de la República Federal d’Alemanya era la principal economia exportadora en nombres absoluts, i ara segueix de ben aprop la xinesa. La productivitat i competitivitat acaba per exigir una contenció salarial (de nou, en termes alemanys) que es manifesta en una demanda interna que no pot crèixer al ritme de l’economia.

La unió monetària havia de servir per expandir el ‘miracle alemany’ en un ‘miracle europeu’. Conclosa la guerra freda i amb els Estats Units com a ‘gendarme’ mundial, la Unió Europea havia de fer el paper que una Alemanya desmilitaritzada havia fet durant les guerres anteriors. El 1990, l’àrea del marc federal s’expandeix a l’Alemanya Oriental. I deu anys després el marc és substituït per l’euro, estès a tota la Unió Europea, feta la salvedat del Regne Unit, de Dinamarca i de Suècia. Entre el 2004 i el 2007, la Unió Europea s’amplia més, però únicament una petita porció de l’àrea ampliada (Eslovènia, Eslovàquia i Xipre) s’incorporen a l’Eurozona. Sigui com sigui, tant l’Alemanya Oriental com els països eslaus contribuïren a l’economia alemanya com a àrea d’expansió, amb una mà d’obra barata, desorganitzada i relativament qualificada.

La “construcció europea” i la “introducció de l’euro” es convertiren en punta de llança de l’ofensiva de la classe dirigent (patronal + banca + estat) contra les classes populars i la classe treballadora en particular. Lapavitsas recorda que, en termes reals, els salaris de l’Alemanya Occidental no han augmentat des de 1995. A banda de la congelació salarial efectiva, a tot arreu de la pre-Eurozona s’imposaren mesures de “reestructuració”, que tenien com a objectiu eliminar el dèficit públic, reduir el deute, renunciar a les mesures de devaluació unilateral de la moneda, contenció a la baixa dels tipus d’interès, etc. El fet de renunciar a la devaluació de la moneda tenia una importància relativa, en tant que ja en els anys 1980 s’havia assumit que el finançament del dèficit públic s’havia de fer en els mercats internacionals de crèdit i no per les maniobres monetaristes clàssiques. Però totes aquestes mesures afavorien la bombolla financera que va permetre les xifres de creixement dels “anys d’abundor”.

Lapavitsas contrasta, com feia unes setmanes feia el nostre Joan Tugores, la reacció que tingué el Banc Central Europeu (BCE) el 2007-2008 envers el sistema bancari i la reacció que tingué el 2009 envers els PIGS (Portugal+Ireland+Greece+Spain) en destret. En el primer cas, el BCE no es va doldre d’injectar liquiditat en el sistema i de mantindre a la baixa els tipus d’interès, i els governs Brown-Merkel-Sarkozy maldaren per oferir garanties als “inversors”. En el segon cas, el BCE i els “mercats financers internacionals” no poden aconsellar res més, davant els dèficits estatals, que recomanar una retallada de la despesa pública. L’endeutament de les finances públiques de l’Eurozona mediterrània va lligat directament a una reducció dels ingressos públics, com a conseqüència de la contracció econòmica. No obstant, el discurs dominant ho atribueix al malbaratament i a la ineficiència públiques.

Però començar a repartir ‘culpes’ és ben poc productiu. Si és cert que els PIGS s’endeuten, també és cert que el deute públic ofereix oportunitats d’especulació financera. Quan hom reclama que els treballadors d’Islàndia o de Grècia, s’estrenyin el cinturó, és per fer possible el pagament dels interessos i garanties dels antics i nous especuladors financers. Les polítiques d’austeritat basades en la retallada de serveis públics, en l’augment d’impostos o en la desregularització del mercat de treball són dictades sempre per uns interessos socials concrets.

L’Eurozona, però, no es redueix a una mera polaritat entre un centre alemany i una perifèria greco-llatina. Un estat com l’italià abasta tant regions centrals (Padània) com perifèriques. I un estat com el francès participa igualment d’elements centrals i perifèrics. Les recents eleccions regionals franceses i italianes també han estat contemplades en el prisma de la ‘crisi’. Els resultats a Itàlia vindrien a ser un referendament popular de l’ortodòxia econòmica (salvada sigui l’abstenció de la majoria), mentre que a l’estat francès hi hauria hagut una contestació. No tan sols per la victòria (conjuntural) del PSF, sinó també pel fet que el govern Sarzkozy haurà de desmarcar-se per resistir les pressions de Villepin o del Front Nacional. Fa unes setmanes, el govern Sarkozy considerava que els mals de l’Eurozona provenen en bona part de l’orientació excessivament exportadora de l’economia alemanya i de la baixa demanda interna del mercat alemany.

En aquest context, l’amenaça de fer sortir Grècia de l’euro, no és percebuda del tot com una amenaça en amples sectors (populars i burgesos) del país. Un programa de sortida progressiva de l’euro (amb establiment final d’un “euro grec” o d’un “nou dracma”) podria agreujar la situació del teixit productiu grec a curt termini. Però alhora, el govern grec (fos de tendència socialdemòcrata o de la dreta nacionalista) disposaria de nou de la capacitat per devaluar la moneda i, sobretot, per fer una política econòmica autònoma en matèria d’intervenció pública del sector financer, del transport, de l’energia i de les telecomunicacions. En aquest escenari, Lapavitsas contempla una economia més orientada a la producció i amb un programa públic de transició cap a una economia de baixa emissió de CO2.

El manteniment de l’Eurozona (i la seva ulterior extensió a més països de l’Est d’Europa), segons Lapavitsas, només seria possible si es flexibilitzessin les polítiques fiscals dels estats. En aquest escenari, els estats (i els territoris amb competències fiscals) podrien menar una política econòmica més autònoma sense abandonar l’euro, ni sense trencar el Sistema Europeu de Bancs Centrals. Per Lapavistsas també caldria combinar aquestes mesures amb unes polítiques unitàries: expansió del pressupost de la Unió Europea, polítiques de desenvolupament de les àrees més pobres, establiment d’un salari mínim i d’una assegurança europea contra la desocupació. La implementació d’aquestes mesures, però, podria animar a Alemanya d’abandonar l’Eurozona i restaurar el marc, mentre fos París qui liderés el nou curs.

Com que avui som l’1 d’abril podem plantejar-nos tots aquests escenaris.