dimecres, 30 de juny de 2010

La mà invisible dels mercats financers

La darrera cimera del G8 ha servit per a la premsa neokeynesiana per contrastar l’estil d’Obama i l’estil de Merkel. Segons aquesta narrativa, Barack H. Obama és un governant assenyat i valent, que ha fet una “reforma” del sector financer i que continua amb les polítiques d’estímul econòmic per garantir una superació ferma de la Gran Recessió. Angela Merkel i els seus col•legues europeus, en canvi, serien uns miops retalla-dèficit que, amb la finalitat d’aconseguir reduir els tipus d’interès del deute públic, amenacen amb dur al col·lapse d’economia de l’Eurozona. La narrativa es completa, com sol ser habitual en aquests casos, amb la constatació d’una paradoxa. Obama trencaria la tradició neoliberal dels Estats Units, i Merkel bombardejaria les millors nocions d’economia mixta dels bons temps del ‘miracle alemany’.

És clar que es tracta d’una narrativa que es pot girar com un mitjó. Els grans dirigents europeus haurien entrat en seny, mentre que els Estats Units entraria en una deriva ‘socialista’ de la mà d’Obama. En un país on Nixon ha estat qualificat del president més socialista de la història dels Estats Units, parlar d’obamunisme no sembla exagerat.

No obstant això, no sembla que hi hagi gaire diferència entre una política i l’altra. D’una manera o una altra, els estats (neokeynesians o neoliberals) es presenten objectivament com a eines de concentració de la riquesa. En un cas ho fan amb mesures per garantir que una part substantiva del pressupost es dedica a pagar els interessos del deute públic. I en l’altre ho fan directament, amb mesures d’estímul econòmic sàviament encaminades.

Des de la nova ortodòxia europea, se’ns dirà que no hi ha alternativa. Que o bé hom es plega ràpidament a les exigències dels “mercats financers internacionals” o ho paga dur. I la disjuntiva és palpablement real, si comparem el curs d’Espanya i el d’Irlanda. Mentre el govern irlandès iniciava de bell antuvi les polítiques d’austeritat, el govern Zapatero eludia prendre decisió. I els “mercats financers internacionals”, en conseqüència, han castigat Espanya.

L’expressió “mercat financer internacional” vol recordar a la “mà invisible” d’Adam Smith. Però la “mà invisible” de Smith és l’agregat d’una multitud d’actors que, individualment o col·lectivament, ben poca cosa conscient poden fer sobre el resultat agregat. Els “mercats financers internacionals”, en canvi, s’entenen com el conjunt no gaire nombrós d’entitats financeres que presten diners al sector públic. Tampoc no exagerem i ens imaginem que la cosa és com fa cinc segles, amb tres o quatre cases potents. Entre les grans entitats financeres hi ha un joc complex de competència i cooperació. Val a dir que, amb l’attitud que domina en les cancelleries europees, de competència no en cal gaire...

dimarts, 29 de juny de 2010

La sentència del Tribunal Constitucional i l’autonomisme

El procés de reforma dels estatuts d’autonomia que, paral·lelament, es va obrir a mitjan dècada es tancava ahir amb l’aprovació d’una sentència del Tribunal Constitucional sobre els recursos d’inconstitucionalitat presentats contra l’Estatut d’autonomia de Catalunya.

La sentència del Tribunal Constitucional ha permès establir, una vegada més, quina és la realitat constitutiva de la Continuïtat/Transició. Al voltant dels articles 2 i 3 de la Constitució espanyola, es construeix una doctrina supremacista, a la qual se supedita qualsevol concessió “nacionalitària” o “lingüística”.

Tampoc no és res de nou. Fins i tot, cal no oblidar que els “quatre vots discrepants” defensen un model d’estat encara més hegemonista. Si se’ls deixés camp lliure, declararien inconstitucional la Constitució per parlar de “nacionalitats i regions” o de “llengües espanyoles”.

El més preocupant, però, és la jugada del neoautonomisme. La reforma dels estatuts valencià o balear es presentà, en essència, com un ajornament. La de l’estatut del Principat tenia també una funció d’ajornament: clarificació i extensió, esment a la realitat de la Unió Europea, entronització del llenguatge políticament correcte i del bonisme d’intencions, etc. Però hi havia quelcom més. Hi havia la intenció, per part de l’autonomisme, de fer passar bou per bèstia grossa. L’autonomisme volia renovar la il·lusió del “gradualisme”. En fer-ho, substituïa l’Estatut del 1979 per un de nou. I allò que a l’Estatut del 1979 se li podia perdonar (pel “soroll de sabres”, per la manca de claredat nacionalitària, etc.), es convertia en un acudit de mal gust en l’Estatut nou. I això val tant per les primeres ponències del 2004 com pel text aprovat pel Parlament de Catalunya en la tardor del 2005. I val més encara per la versió final passada pel ribot de les Corts espanyoles i pel pacte Mas-Zapatero, i sufragada amb el 35% dels vots del cens electoral de les quatre províncies. Els retocs físics i interpretatius del Tribunal Constitucional no modifiquen pas aquest acudit de mal gust. Però ajuden a dissipar les mentides de l’autonomisme.

Què diu la sentència del Tribunal Constitucional?
- 1. no té eficàcia jurídica interpretativa parlar de “Catalunya com a nació” i de “realitat nacional de Catalunya”. Aquest punt és rellevant en tant que descarta l’ús jurídic de “nacional” com a adjectiu de “nacionalitat”. I ho descarta sense oferir l’alternativa de “nacionalitari”.
- 2. que el català serà la llengua d’ús normal de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics, però no pas la “llengua preferent”.
- 3. és inconstitucional atribuir als dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries un caràcter vinculant amb relació als projectes de llei i les proposicions de llei del Parlament que desenvolupin o afectin drets reconeguts per aquest Estatut. En aquest cas, la sentència allibera el Parlament de Catalunya d’una tenalla potencial.
- 4. el Síndic de Greuges no disposarà de “caràcter exclusiu” en les seves atribucions. Aquest era, possiblement, un dels punts d’inconstitucionalitat més indiscutible de l’Estatut.
- 5. es buida de funcions el Consell de Justícia de Catalunya (CJC). Malauradament, no es liquida aquest òrgan, de forma que, quan es creï, hi haurà mòmium per un grapat de juristes “afins”. Se’ns detalla que el CJC no podrà ser integrat ni presidit pel president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).
- 6. en la definició de “competències compartides”, es retalla l’incís que podia frenar el concepte de “legislació bàsica de l’Estat”, sovint interpretada generosament per les Corts espanyoles.
- 7. s’elimina dels principis de finançament la idea que “la solidaritat a les altres comunitats autònomes” s’ha de condicionar a un “esforç fiscal similar” de totes elles.
- 8. es retalla la capacitat legislativa de la Generalitat sobre els tributs propis dels governs locals. És a dir, que els tributs propis dels governs locals continuaran sota la legislació estatal.
- 9. tota una llarga llista de preceptes estatutaris reben una llufa en forma de “fonament jurídic”, que en limita la interpretació.

I ara, què? L’autonomisme vol aprofitar la sentència del Tribunal Constitucional per mobilitzar de nou al voltant d’idees caduques. Torna a parlar ara de consens, entès com la subjecció de l’independentisme a l’autonomisme. Tal com s’esdevenia fa un any, davant la manifestació que hom volia fer pels volts de l’11 de setembre, cal saber moure’s en la trampa autonomista... sense caure-hi.

dilluns, 28 de juny de 2010

L’estat de les consultes a 28 de juny: 535.262 vots per la independència

El referèndum popular sobre la independència de la nació catalana continua després del 20 de juny. Ahir mateix, els Alamús (Segrià) el celebrava. Dels 605 veïns majors de 16 anys, un 40% (243) votaven a favor de la independència. Dels altres 21 vots emesos, 19 eren vàlids i es repartien entre el vot en blanc (11) i el vot negatiu (8). Unes xifres treballades després de mesos de feina, ajudades per l’encert de fer la convocatòria en coincidència amb el calendari de festes locals.

Els Alamús no és el primer municipi que fa la consulta fora de les “onades” (el 13 de desembre, el 28 de febrer, el 25 d’abril i el 20 juny). Òbviament, Arenys de Munt també celebrà la consulta en solitari (el 13 de setembre). El cas de Sabadell mereix un esment a banda, ja que per volum de feina, el 30 de maig mereix ésser considerat com una “onada” en ella mateixa. Però, a principis de maig, la Sentiu de Sió feia el primer ‘desmarcament’, en considerar la data comuna del 25 d’abril massa poc propícia. Sant Jaume de Frontanyà i Esparaguera van participar de les onades, respectivament, del 13 de desembre i del 25 d’abril, bo i traslladant la jornada de diumenge a dissabte.

Fou en el mes d’octubre del 2009 quan es debatia si la repetició de l’experiència d’Arenys de Munt s’havia de fer en “onades” o fer-la en cada municipi quan fos més avinent. Dominà la primera idea i, a grans trets, ha resultat encertada. Resulta curiós també rellegir la premsa d’aquells dies i veure com la data del 13 de desembre es va fixar tot pensant que l’1 de gener del 2010, l’estat espanyol assumiria la presidència de la unió europea. Calia fer la consulta, doncs, abans del primer semestre del 2010. Posteriorment, més de 300 municipis han fet la consulta sobre la independència en plena presidència espanyola de la unió europea. L’últim, els Alamús.

És clar que en el segon semestre del 2010 continua l’expansió del territori de les consultes. El proper 18 de juliol, també en solitari, Puigcerdà se sumarà al llistat de localitats ceretanes que han sufragat la qüestió de la independència catalana.

L’interès, passat l’estiu, se centrarà en la convocatòria del referèndum popular a Tarragona, a Terrassa, etc.

Com van les coses ara?
- 8.669.430 persones majors de 16 anys (73,38%) que viuen en municipis de la nació catalana no s’hi ha pogut pronunciar, en tant que encara no han contribuït a organitzar en el seu municipi el referèndum popular. La gent de l’Hospitalet que diu: “i a l’H, que no el faran?”, hauria de dir “i a l’H, que no el farem?”. Cal dir-ho, evidentment, sempre amb el cap clar que el referèndum popular és una eina per a l’autodeterminació, i no pas una finalitat en ella mateixa.
- 2.410.686 persones majors de 16 anys (20,68%) s’han abstingut del referèndum popular quan s’ha fet en el municipi on resideixen.
- 535.262 persones majors de 16 anys (4,59%) han votat SÍ a la independència.
- 27.907 persones majors de 16 anys (0,24%) han votat NO a la independència.
- 11.858 persones majors de 16 anys (0,10%) han votat en blanc.
- el vot de 2.317 persones (0,02%) ha estat declarat nul.

Taula de resultats.

dissabte, 26 de juny de 2010

Cal viure encara que no serveixi de res

De totes les frases que va escriure o pronunciar Manuel de Pedrolo, potser una de les que més hem necessitat en aquests darrers vint anys és aquella de "Cal protestar encara que no serveixi de res". "Protestar" ha estat un verb amb mala premsa, particularment d'ençà que hom va tancar tantes aspiracions en la capsa de les autonomies. "Protestar", tot sovint, no serveix de res, ens diuen. Protestar, efectivament, suposa posar-se a la defensiva. Però quan les coses van com van, cal protestar-hi. Si ara no serveix de res, potser servirà per més endavant. Els esforços que va fer Manuel de Pedrolo en la normalització literària del català, en la creació d'una literatura de gènere (de gèneres), tot just es manifesten ara en els gustos d'un públic massiu. Sense els esforços inútils d'avui, el món de demà encara seria més gris.

divendres, 25 de juny de 2010

La caiguda de Stanley McChrystal i la guerra total a Afganistan

Sorprèn que durant aquests dies els mitjans de comunicació conservadors no hagin carregat contra Barack H. Obama per humiliar públicament i finalment fer dimitir el general Stanley McChrystal, comandant de les forces de l’OTAN a Afganistan. Obama, un president sense certificat de naixement, hauria estat una diana fàcil per blasmar les interferències dels “buròcrates de Washington” en els afers dels “our boys”.

La premsa conservadora hi ha passat de puntetes. En canvi, la premsa liberal ha celebrat la manera amb la qual Obama s’ha desfet de McChrystal.

És curiós llegir l’article de Rolling Stone que hauria motivat el cessament de McChrystal. Sembla que les parts més polèmiques versen sobre la baixa opinió que McChrystal tenia envers alguns alts càrrecs del Departament de Defensa. Però l’article també reflecteix la baixa opinió que els subordinats de McChrystal tenien envers algunes directrius del general nord-americà. Retreien a McChrystal el fet que les mesures per evitar ‘víctimes col·laterals’, suposen un autèntic emmanillament de les tropes.

L’emmanillament de les mesures de McChrystal no ha estat gaire efectiu en evitar morts de civils desarmats. Però si ara resulta que retiren aquestes mesures, continuarà l’espiral de guerra total a Afganistan. La lluita contra els “taliban” ha quedat reduïda de fa temps a una lluita contra els “taliban” que no s’han integrat en el joc d’aliances del govern col·laboracionista de Kabul. Si aquesta tendència s’agreuja sense McChrystal, és evident que l’OTAN no assolirà els seus objectius proclamats de “normalització” i “reconstrucció” del país. Però potser no són aquests objectius justament els cercats pel complex militar-industrial. Les joguines són cares, no obstant, i l’aixeta ja ha començat a donar signes d’afluixar-se (com mostren les retallades del govern Merkel), la qual cosa fa preveure que tensions com la d’Obama-McChrystal sovintejaran més i més en els estats de l’OTAN.

dijous, 24 de juny de 2010

L’estat espanyol comença a moure fitxa davant un referèndum oficial sobre la independència al Principat

L’estat espanyol, a través del seu delegat del govern i de la seva advocacia, va fer mans i mànigues per aturar la consulta popular sobre la independència d’Arenys de Munt, celebrada el 13 de setembre del 2009. La consulta tirà endavant, si bé l’estat aconseguí una sentència judicial que anul•lava la moció aprovada per l’Ajuntament d’Arenys de suport polític i material a la consulta. Des de llavors, amb mocions o sense, i amb un suport institucional variable, més de mig miler de municipis han repetit la consulta d’Arenys de Munt. L’estat espanyol, el 13 de desembre, encara va dir, per boca del president del seu govern, que les consultes no anaven enlloc. Després del 20 de juny, mig any després, no va dir res de res.

D’acord amb la constitució espanyola i l’estatut d’autonomia, el Parlament de Catalunya aprovava fa unes setmanes la llei de consultes populars per via de referèndum. Des de CiU es recordava que la llei preveu que, en darrer terme, les consultes populars hagin de passar pel tràmit d’autorització del govern de l’estat espanyol. Des de Reagrupament, hom ha qualificat aquesta via per convocar un referèndum oficial sobre la independència d’una “via trampa”. Des d’altres instàncies, s’ha recordat que el Parlament de Catalunya, en tant que òrgan de l’entramat constitucional espanyol, no pot endegar un procés sobiranista que sigui reconegut internacionalment. Cap d’aquestes consideracions no va mancada de raó. Com tampoc no va mancada de raó la idea que, en un context d’opressió nacional, qualsevol exercici del dret d’autodeterminació pot conduir de manera contraindicada a una legitimació del marc d’aquesta opressió.

L’attitud de l’estat espanyol davant del Pla d’Ibarretxe, i la manera vergonyant de com el va aturar a les portes de les Corts espanyoles, mostra una incapacitat d’aquest estat per seguir amb normalitat el seu propi ordenament jurídic quan es tracta del dret d’autodeterminació dels pobles.

La iniciativa popular “Volem Votar” ha superat, per ara, el primer tràmit de la Mesa del Parlament de Catalunya. Els tràmits següents són automàtics i, pels volts de l’Onze de Setembre, la comissió promotora podrà començar la campanya de recollida de signatures.

Sigui com sigui, aquesta campanya de recollida de signatures s’entrelliga amb la campanya electoral del Parlament de Catalunya (octubre? novembre?).

El guió fa que les signatures i el nou Parlament es tornin a trobar en el mes d’abril o maig del 2011. El Ple del Parlament, doncs, s’hi hauria de pronunciar (si es recullen les signatures necessàries) en el mes de juny o juliol del 2011.

Encara que si aconseguissin les signatures, i encara que hi votés a favor la majoria del Parlament, el govern espanyol podria, senzillament, desautoritzar la convocatòria, i frenar-la i prou. Llavors, forçaria el Parlament de Catalunya a acatar a aquesta decisió o a adoptar la via de la “ruptura” (improbable, donada la correlació de forces polítiques).

Però l’estat espanyol no les té totes, i per això ha decidit obrir una via de negociacions amb la Generalitat al voltant de la constitucionalitat de la llei de consultes populars per via de referèndum. Passada aquesta via de negociacions, més o menys per la tardor, el govern espanyol podria impugnar la llei davant del Tribunal Constitucional. Aquesta impugnació implicaria la suspensió de la llei fins que el TC no es pronunciés. Però la suspensió no pot durar més de cinc mesos (i no és previsible que el TC es pronunciï en menys de cinc mesos amb una sentència d’inconstitucionalitat). A efectes pràctics, això podria allargar el termini total de recollida de signatures, encara que dependria de la Junta Electoral la decisió concreta.

dimecres, 23 de juny de 2010

Les iniciatives populars davant els parlaments

El dossier del darrer número de la revista Lluita (el 273) va dedicat a les “iniciatives legislatives populars i democràcia participativa”. S’hi presenten tres exemples: la iniciativa legislativa popular per l’horta de València (la primera que fou presentada davant les Corts Valencianes, fa prop de deu anys), la iniciativa legislativa popular de la Plataforma Prou (presentada davant del Parlament de Catalunya per l’abolició de la crueltat contra els animals) i la ILP “Televisió sense fronteres”. Hom podria pensar també en molts d’altres exemples, com la ILP presentada davant del Parlament de Catalunya pel moviment contra les incineradores, o la presentada per la Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes. D’altres vegades, la iniciativa popular es manifesta d’una altra forma, com fou el cas de la consulta sobre el deute extern que organitzà la XCADE fa més de deu anys. Recordem que la primavera del 2009 (i, després, una segona vegada a la tardor), la Mesa del Parlament de Catalunya va rebutjar una proposta d’ILP que promovia la realització d’un referèndum oficial sobre la independència per al 12 de setembre del 2010 (o per a l’11 de setembre del 2011). Fou aquest refús el que esperonà el Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació (MAPA) ha prendre la via de les consultes populars que ja ha arribat a més de mig miler de municipis catalans.

A la República Italiana hom en té prou amb 50.000 signatures recollides per tot l’estat per presentar una iniciativa legislativa popular davant del Parlament italià. Això suposa menys d’un 0,1% de la població italiana. En canvi, al Regne d’Espanya, aquesta xifra s’eleva a 500.000 en les ILP presentades davant de les Corts espanyoles (és a dir, es demana més d’1% de la població). Pel que fa al Parlament de Catalunya i a les Corts Valencianes la xifra exigida és de 50.000.

L’ordenament jurídic, doncs, desencoratja fortament la presentació d’ILP, les limita materialment i les dificulta formalment. Les proposicions de llei presentades per iniciativa popular, però, tenen la protecció afegida de no restar caducades en els canvis de legislatura.

Ahir dimarts, Acció Cultural del País Valencià lliurava a la Junta Electoral Central les 651.650 signatures recollides en pro de la ILP “Televisió sense fronteres”, que vol garantir, a l’estat espanyol, l’espai de comunicació català, basc i gallec. Supera, doncs, en més de 150.000 signatures, el mínim exigit per començar la tramitació parlamentària. No s’ha acabat pas la feina, car ara caldrà mantindre la mobilització popular per assegurar que la ILP arriba a bon port i es tradueix en una llei efectiva.

Ja hem dit que la ILP davant del Parlament de Catalunya per convocar un referèndum oficial sobre la independència ha estat tombada en dues ocasions en el primer tràmit d’acceptació per part de la Mesa (amb votació dolorosament unànime). El pretext de la Mesa és que la ILP versava sobre una qüestió no-pertinent. La llei de consultes populars per via de referèndum, aprovada fa unes setmanes, obre una via diferent. Curiosament, si per tirar endavant una ILP davant del Parlament de Catalunya es demanen 50.000 signatures (el 0,68% de la població), per tirar endavant una iniciativa popular de convocatòria de consulta popular per via de referèndum se’n demanen quatre vegades més (el 3% de la població, és a dir 220.000 signatures).

Aquesta és la via triada per la Iniciativa Popular “Volem Votar”. Aquesta iniciativa popular és com el boomerang de la ILP de la primavera del 2009, que ara torna després d’haver-se passejat per 510 municipis del Principat. La intenció és la mateixa: assolir la convocatòria d’un referèndum validable per la comunitat internacional que pugui conduir a la proclamació de la independència per part del Parlament de Catalunya.

Hi ha, és clar, com sempre, la qüestió de la territorialitat. Però si quan hem fet la consulta a Esplugues no dubtàvem en enfilar-nos als fanals per penjar un cartell amb el mapa dels Països Catalans destacat en el conjunt d’Europa, també caldrà fer-ho en aquest nou referèndum.

A diferència de les ILP de l’any passat, la IP “Volem votar” ha estat admesa a tràmit per la Mesa del Parlament de Catalunya, amb els vots favorables de Convergència, Esquerra i Iniciativa. Gens casualment, són els partits que, des de posicions diverses sobre el “Sí”, sobre el “No” o sobre el vot en blanc, van donar suport (dos dels tres cedint locals) a Esplugues Decideix.

El període de recollida de signatures s’estendrà, previsiblement, entre el setembre del 2010 i el maig del 2011. És a dir, que coincidirà amb les consultes populars sobre la independència que se celebraran a Tarragona o a Terrassa, a Gavà o a Barcelona. De feina, doncs, no en faltarà.

La CUP ha manifestat en quatre punts el sentiment de bona part de l’esquerra independentista davant d’aquesta iniciativa popular:
- 1. la iniciativa permetrà “l’activació popular en favor de l’exercici del dret d’autodeterminació encara que sigui només per una part del nostre país”.
- 2. la iniciativa permetrà “la contraposició entre la voluntat popular catalana i la negació del dret a exercir-la per part de l’estat espanyol”.
- 3. en el cas que la iniciativa aconseguís el suport popular i el suport parlamentari suficient, una negativa de l’estat espanyol a autoritzar el referèndum, hauria de comportar “la desobediència a les institucions de l’Estat i la ruptura amb aquestes”.
- 4. “només una intensa mobilització i organització populars podran superar els obstacles posats pels estats que neguen el dret dels Països Catalans i de la seva gent a decidir el seu futur”.

El futur? El juny del 2009, tot just ens sentíem decebuts davant de l’attitud de CiU, ERC i ICV-EUiA per refusar l’acceptació a tràmit de la ILP inspirada en el Pla d’Ibarretxe. No havíem permès ni tan sols la recollida de les 50.000 signatures pertinents. Des de llavors, la xifra de vots (afirmatius, negatius o en blanc) del referèndum popular és més d’onze vegades superiors. Provar de predir quina serà la situació en el juny del 2011 és quelcom superflu. El juny del 2011 depèn del que fem ara i en els propers mesos.

dimarts, 22 de juny de 2010

L’estat de les consultes, després del 20 de juny del 2010


Com va el referèndum popular sobre la independència de la nació catalana? S’ha dit que la convocatòria del 20 de juny és l’última de l’any, i això no és del tot cert. Els Alamús fa la consulta aquest diumenge, dia 27, i Puigcerdà la farà el 18 de juliol.

En total, la consulta s’ha realitzat ja en 508 municipis, que suposen una població de 3.525.632 habitants (25,71% de la població dels Països Catalans) i una superfície de 16.345 km2 (23,18% del territori). Si comptem les poblacions en les quals hi ha un procés d’organització obert (més o menys desenvolupat), aquestes xifres s’eleven a 6.041.482 habitants (44,06%) i 17.328 km2 (24,57%).

I les xifres de participació en la consulta? A hores d’ara es parla d’una xifra del 19,28%, en el sentit que han votat 575.655 persones de les 2.986.000 que han tingut dret de vot. Però aquesta xifra té un pèl d’engany. El procés no és només “votar en la consulta”, ja que hi ha un procés previ d’organització de la consulta. Així doncs, en aquest 19.28% no es compten els municipis on no hi ha hagut referèndum. I si no hi ha hagut és perquè encara no hi ha hagut prou acumulació de forces per tirar-lo endavant. Per això, la xifra més ajustada a la realitat és la que estén la participació acumulada a tota la població major de 16 anys del territori nacional català. Llavors hem de parlar d’una participació provisional del 4,94%.

La idea de la participació provisional també ens ajuda a fer-nos una idea de l’abast de l’extensió del referèndum:
- el 13 de setembre, hi havia votat un 0,02% de la població.
- el 13 de desembre, hi havia votat un 1,63% de la població.
- el 28 de febrer, hi havia votat un 2,16% de la població.
- el 25 d’abril, hi havia votat un 4,15% de la població.
- el 20 de juny, hi havia votat un 4,94% de la població.

Amb aquestes xifres veiem que un 74,38% de la població no ha tingut l’oportunitat de participar-hi. Per tant, encara queda molta feina per fer.

dilluns, 21 de juny de 2010

Esplugues de Llobregat: 2341 vots per la independència (i jo en sóc un)

Quan, el 13 de setembre del 2009, Arenys de Munt celebrava, després de setmanes de campanya i de patiments, de mesos de preparació i d’anys de feina, aviat sortien veus a uns quants pobles que proposaven de repetir l’experiència. En el ple de dimecres dia 16, la primera moció a l’Ajuntament d’Esplugues de Llobregat, presentada per Jordi Figueras (ERC) era tombada d’entrada. Lluny d’Esplugues en aquell moment, tenia un sentiment ambivalent: d’una banda volia votar i de l’altra...

En poques setmanes ja s’havia configurat el que és, a hores d’ara, el referèndum popular sobre la independència de la nació catalana. És alhora un referèndum nacional, però també una suma de consultes municipals, més o menys coordinades a nivell subcomarcal, comarcal o nacional. Qui vol participar-hi, doncs, no té prou amb votar-hi. Si més no, ha d’esperar que “algú” al seu municipi organitzi la consulta. No calia tindre gaire coneixement per saber la feina que li esperava a aquest “algú”.

El nucli d’Esplugues Decideix es configura en el tombant d’any. Ja s’han realitzat les consultes del 13 de desembre. No hi manquen els interrogants. El nivell de participació d’Arenys de Munt (40%) ha estat replicat a Osona, però és inferior en moltes altres comarques. D’altra banda, aquesta participació no depèn directament de factors sociològics (percentatges d’adscripció lingüística o nacional, desenvolupament de la cultura democràtica, etc.) sinó que també depenen d’una bona organització. Però la bona organització requereix també disposar d’una bona base social de promotors, organitzadors i voluntaris, de manera que tornem de nou als factors sociològics.

La primera reunió “oficial” d’Esplugues Decideix se celebra el 9 de febrer del 2010. El dia 28 de febrer, Molins de Rei celebra la consulta i esdevé un referent per a tots els municipis de la subcomarca. El 6 de març del 2010, se celebra la primera assemblea de voluntaris d’Esplugues Decideix. La sala principal del Casal Robert Brillas s’omplia més que no pas esperàvem, però menys del que hauria estat necessari... La data del 20 de juny es fixa d’acord amb la idea tàcita que seria impossible esperar més temps, i que tampoc ja no era possible adoptar la del 25 d’abril. Comença la feina de cercar el suport de les entitats, d’establir les primeres parades informatives, etc. El 25 d’abril, Sant Just Desvern fa la seva consulta. I el 8 de maig, Esplugues Decideix arrenca la campanya del vot anticipat a Can Vidalet...

I els resultats?

Els resultats en vots no es poden deslligar dels resultats en nombre de voluntaris, de fedataris de vot anticipat, d’entitats adherides, de suport institucional, etc. La recaptació de finançament per a la consulta és un altre aspecte crucial. Però tots aquests factors ens mostren la realitat de cada municipi i de cada barri. I només des del coneixement de la realitat, hom pot aspirar a canviar-la. Creuada la línia del 8 de maig, i en recollir el primer vot a Can Vidalet (un “sí para ser independientes de Madrid”), ningú no podia aturar la consulta. Si es podia fer-la, calia fer-la.

I s’ha fet.

El vot de 5 persones (0,01% del cens) ha estat declarat nul. Un dels vots anul·lats contenia un escrit patriòtic, impossible de condensar en un simple “sí”. Uns altres tres incloïen comentaris fets a bolígraf que feien contradictori el sentit del vot. El cinquè vot incloïen dues paperetes: una del SÍ i una altra del NO.

El vot de 48 persones (0,12% del cens) ha estat en BLANC. En les parades de vot anticipat, hi havia que ens declarava aquest vot, i el justificava bé per una indecisió entre el SÍ o el NO, o bé perquè no hi era d’acord ni amb l’un ni amb l’altre. Santi Campo, en el debat de Can Clota, havia dit que s’hauria estimat més que el referèndum donés diverses opcions més enllà “d’independència sí, independència no”. En les parades de vot anticipat, també ens trobàvem persones que declaraven que no sabien si amb la independència ens trobaríem (econòmicament) millor o pitjor. I, com deia Titot en el debat de tancament, el cert és que aquestes coses no se saben fins que no es proven.

El vot de 301 persones (0,75% del cens) ha estat pel NO a un estat català independent. En les parades de vot anticipat, hi havia qui, favorable a posar fi al dèficit fiscal, deia que, malgrat tot, ell o ella no era per la independència. D’altres votaven NO com un signe d’identitat i d’identificació cultural i nacional amb Espanya. Uns altres consideraven que amb el seu NO protestaven contra tanta xerrameca sobre la independència. En resum, persones que disposen d’arguments sobre les seves conviccions i que no tenen cap recança per manifestar-les (públicament o a través d’un vot secret). L’unionisme català disposa en aquesta gent el seu patrimoni més valuós. Val a dir, naturalment, que hi havia algun vot pel NO, igualment valuós, que no es feia en clau espanyola, sinó en refús per alguns aspectes de la qüestió referendada (“estat”, “integrat a la Unió Europea”, etc.).

El vot de 2341 persones (5,84% del cens) ha estat pel SÍ a un estat català independent. Respecte als anteriors contingents, aquest és el més divers. Parla en castellà o en català, amb uns arguments pro-independència o uns altres, però comparteix un sentiment de ciutadania i d’adscripció territorial. Vota per independència des del sentiment, i també des de la racionalitat. Tampoc no cal menysprear la porció de vot-protesta que suposa el SÍ.

Són unes 37.388 persones (93,27%) les que no han participat en la consulta. Una bossa de població és totalment inabastable, per la poca vida que fa en el seu barri. D’altres hauran vist la propaganda, però no l’han assimilada. De totes formes, la majoria d’aquesta abstenció és una abstenció informada que, senzillament, no hi ha volgut votar. Molts d’ells consideren la pregunta irrellevant. Declaraven, en les parades de vot anticipat, o davant els col·legis del dia 20, que no participaven perquè hi ha altres coses més importants que la independència. En particular, citaven la qüestió del treball (i de l’atur). La presentació que fa l’independentisme transversal, ara tant en boga, enforteix aquesta idea. Hi haurà qui s’ha abstingut perquè, com hem dit abans, no es considera capaç de distingir quina de les dues opcions seria millor (materialment) per a ell mateix, per a la seva família i per a la societat en general. Val a dir que un bon gruix d’aquesta abstenció no vol saber res que faci flaire d’independència (o de catalanitat) i que ni tan sols s’ha volgut apropar per votar NO. Però que ningú no s’equivoqui, perquè el sentiment d’indiferència o de passivitat ha dominat molt més que el d’hostilitat (cap incident més d’alguna enganxada verbal en setmanes i setmanes de campanya, relativament pocs cartells vandalitzats, etc.). Hi ha persones que s’han abstingut explícitament perquè “no els interessa la política” o perquè “no volen saber res d’una campanya que té el suport de partits polítics”. D’altres persones s’han abstingut perquè la consulta no és vinculant o perquè no és oficial, o perquè calia donar el DNI (o un altre número d’identificació). Finalment, hi ha qui s’ha abstingut perquè ni la consulta no serveix de res, ni tampoc no serviria de res la independència.

En resum, els números del 20 de juny, i les impressions de més d’un mes de pre-campanya i campanya, ens donen un retrat d’aquest tros d’una suposada Catalunya (Països Catalans) que és Esplugues de Llobregat. La participació en la consulta ha estat del 6,63%. És a dir, ha estat la participació més baixa fins ara realitzada. Però que tothom tingui clar que la participació a l’Hospitalet de Llobregat, a hores d’ara, encara és més baixa: un 0,00%. Les persones de l’Hospitalet de Llobregat, particularment de Pubilla Cases i de Can Serra, que volen participar en el referèndum nacional, mereixen el nostre suport per dur la consulta a l’Hospitalet de Llobregat. Hi ha diverses formes de fer-ho. I la via de la iniciativa popular “Volem Votar” pot ésser una eina. Més enllà d’això, per minoritari que encara sigui en els nostres barris, hi ha un teixit per l’autodeterminació que, després del 20 de juny, ha après molt i té ganes d’aplicar-s’hi.

diumenge, 20 de juny de 2010

Esplugues: a punt de decidir sobre la independència de la nació catalana

Després de mesos i mesos arribem al dia D. És a dir, al dia 20J. Els ciutadans d'Esplugues de Llobregat podran votar a set col·legis diferents: l'Associació de Veïns de Finestrelles, l'Esplai Pubilla (entre Can Vidalet i Pubilla Cases, a la plaça de la Bòbila), a les seus d'ICV (Can Clota) i d'ERC (la Plana), a l'Esplai Espurnes (al carrer Bruc), a l'Espluga Viva (al costat de la carretera de Cornellà) i a l'Avenç.

De 9.00 i 20.00 h, hom podrà dir-hi la seva.

divendres, 18 de juny de 2010

Un moviment de base per a l'autodeterminació: del federalisme europeu d'Arcas a l'independentisme de Ximenis i Titot

Crec que el públic assistent al que ha estat el debat d'avui a l'Avenç ha sortit satisfet de veure contrastats diversos punts de mira al voltant de la independència i del federalisme. Miquel Moreno ha sabut moderar activament el debat per dur-lo per un seguit de qüestions. És l'independentisme un fenomen reactiu davant el nacionalisme espanyol? Seria viable econòmicament un estat català independent? Com s'hauria d'encardinar Catalunya (independent o no) en el seu entorn geogràfic més immediat? És cert que una intervenció posterior del públic ha considerat que hom donava un èmfasi exagerat a la qüestió econòmica, i no tant als aspectes de sentiment nacional. Potser si Moreno ha triat aquesta perspectiva en elaborar les seves qüestions és perquè el sentiment es dóna per fet. Al capdavall, quan hom parla d'un país com una unitat, entesa des de dins i entesa cap en fora, ja es fa una tria d'entrada. Ivan Arcas parteix d'un país (el Principat de Catalunya) i enuncia un projecte que no passa necessàriament (o, fins i tot, defuig) per la constitució d'un estat independent. Al contrari, Arcas ofereix una perspectiva federalista d'àmbit europeu, amb especial referència amb les relacions de Catalunya amb l'eix econòmic de Marsella-Lió, que assegura una connexió amb els grans centres europeus. Arcas, però, no és un europeïsta que no sigui conscient del fet que Europa sencera perd pistonada en el context mundial. Arcas també ha dedicat un temps de les seves intervencions a rebatre alguns tòpics sovintejats sobre el caràcter espanyol. Josep Manel Ximenis ens parla d'un projecte d'independència a curt termini. Confia, fins i tot, que l'actual iniciativa popular "Volem Votar" pot conduir, a través d'un referèndum oficial convocat pel Parlament de Catalunya, a la independència. En el marc de relacions territorials, Ximenis té clara la pertinença del Principat als Països Catalans i, més enllà, del marc català defensa l'enfortiment dels lligams tradicionals amb Occitània, i amb altres pobles de la Mediterrània Occidental. Titot ha parlat dels motius que el dugueren a fer-se independentista: motius sentimentals, motius culturals i lingüístics, motius democràtics, etc. Quant al debat sobre la viabilitat econòmica d'un estat català, Titot considera que no té ara sentit voler respondre a la qüestió de si s'hi viurà millor o pitjor en aquesta nació catalana independent. Titot ha remarcat el fet que els qui semblen tindre més clara la irreversibilitat de la independència són, justament, els governants espanyols. Així, ha assenyalat el fet que la majoria d'inversions en infrastructures que es fan ara a casa nostra, són justament aquelles que aportarien utilitat a Espanya fins i tot després de la independència catalana (connexions ferroviàries, línies d'alta tensió, etc.).

Moltes més coses s'han dit en el debat, i en les intervencions posteriors del públic. Però hi ha hagut interès per saber quina és la situació actual del moviment per l'autodeterminació a Molins de Rei, a Arenys de Munt i a Berga. A Arenys de Munt, la consulta sobre la independència es va fer el 13 de setembre del 2009, i Ximenis ha recordat la llarga trajectòria prèvia del moviment arenyenc per l'autodeterminació. Ximenis considera que les plataformes organitzadores de la consulta han de bastir assemblees populars, si bé és conscient de les dificultats per assolir-lo (dificultats de mobilització, manca de voluntat per part dels partits polítics, etc.). A Berga, la consulta sobre la independència es va fer el 13 de desembre del 2009. Titot ha recordat la trajectòria prèvia de mobilitzacions com el Correllengua, com les grans manifestacions del 18 de febrer del 2006 o de l'1 de desembre del 2007, i les consultes actuals, tot assenyalant que allò que importa és la continuïtat i l'afiançament d'aquesta força. A Molins de Rei, la consulta sobre la independència es va fer el 28 de febrer del 2010. Arcas ha esmentat el fet que la dinàmica de Molins partia ja d'abans i que ara hi ha una clara voluntat de no deixar que s'apagui la flama.

Demà dissabte, 19 de juny, serà la festa final de campanya del 20J, a la Rambla del Carme, en ple cor de la Plana. Una oportunitat per prendre forces de cara al diumenge.

La independència a debat, amb Ivan Arcas, Josep Manel Ximenis i Francesc Ribera Titot

Avui divendres, a l'Avenç, tindrà lloc el debat final de campanya d'Esplugues Decideix:

Centre Cultural l'Avenç, a les 20.30h. La independència a debat amb la participació de:

Ivan Arcas, alcalde de Molins de Rei per ICV.

Josep Manel Ximenis, regidor d'Arenys de Munt per les CUP. Un dels principals promotors del referèndum del 13 de setembre.

Francesc Ribera "Titot", músic i cantant. Responsable de la plataforma Berga decideix i col·laobrador actiu de les consultes populars.

dimecres, 16 de juny de 2010

29 de setembre: una jornada europea de vaga general?

La convocatòria de l’anunci d’una vaga general per part dels sindicats majoritaris a l’estat espanyol (UGT i CCOO) en protesta davant de la contrareforma laboral proposa com a data el 29 de setembre. Aquesta data no és casual, ja que també és la data que proposa la Federació Europea de Sindicats de Serveis Públics (EPSU) per fer una “Jornada Europea d’Acció” contra les retallades públiques. Aquesta “Jornada Europea d’Acció” rep el suport més general de la Confederació Sindical Europea (CSE). I, en darrer terme, la data del 29 de setembre ha estat triada perquè és la data d’una reunió dels ministres de finances dels estats de la Unió Europea.

Presumiblement, doncs, la Jornada Europea d’Acció tindrà manifestacions molt diversos quant a estats i sectors, ja que, de moment, la CSE no parla d’una “vaga continental”. A més, l’escepticisme quant a l’efectivitat d’una jornada de lluita o de vaga plana per la classe treballadora.

La passada jornada de 8 de juny a l’estat espanyol, i d’altres convocatòries similars arreu de la Unió Europea, han consistit en mobilitzacions bàsicament del sector públic. Les mesures anunciades de retallades pressupostàries afecten especialment aquest sector. No obstant això, cal que no perdem de vista un fet. Si les retallades de despesa pública es justifiquen com una mesura per lluitar contra el dèficit públic i el creixent endeutament de les arques públiques, no hem d’oblidar que l’endeutament també afecta de valent el “sector privat”. Així doncs, les entitats financeres europees no tan sols pressionen en pro de les retallades de despesa pública sinó també en pro de les retallades en despesa salarial de les empreses privades.

A banda de sectorialitzades, les mobilitzacions fins ara han tingut un abast territorial limitat. Normalment, les jornades de protesta s’han limitat al territori d’un estat. Això es deu a l’àmbit estatal de la majoria de federacions sindicals europees, i al fet que les mesures “d’austeritat” són aprovades en darrer terme per parlaments o governs estatals. La integració europea, però, és un fet també en el pla polític. Les mesures aprovades pel govern Zapatero, per exemple, han estat dictades, de forma indissimulada, per les autoritats europees (i franco-alemanyes, en particular). Les diferències de tarannà entre les mesures aprovades a Alemanya o a Hongria, no impedeixen de veure un mateix esperit. La crisi laboral i de dèficit públic no és el motiu real de totes aquestes mesures, sinó que més aviat són el pretext o, fins i tot, el rerafons en el qual la seva aplicació es fa possible. Una resistència coordinada (per raons organitzatives, però també per l’assumpció de les ideologies dominants) és l’única garantia per aturar-les ara, i revertir-les després.

dimarts, 15 de juny de 2010

El 'descrèdit dels polítics'

Un dels llocs comuns més reiterats pel comentarisme polític dels nostres dies és aquella cantarella de la ‘desafecció’. O la del ‘descrèdit de la política’. Els primers que se’n planyen és aquesta casta que sovint es deixa anomenar, estúpidament, ‘classe política’. Però, ves per on, el ‘descrèdit’ acaba per escolar-se en altres nivells. Resulta curiosa, doncs, la discussió si la consulta sobre la independència és ‘política’ o no és ‘política’. Els detractors, passius o actius, manifesten la seva voluntat abstencionista tot dient que no volen saber res de política. I alguns organitzadors, en sentir això, diuen que la consulta ‘no és política’. D’altres organitzadors, diuen que ‘tot és política’.

‘No volem saber res de política’, assumeix la política com una faramalla dialèctica, com la buidor de la tuttologia, com l’antítesi de la professionalitat i de l’eficiència. No cal burxar molt per saber-ne l’origen. La mateixa natura de la democràcia representativa té un caràcter dual (entre allò que es diu per ‘captar vots populars’ i allò que es fa per ‘captar donatius o rebre crèdits de les entitats financers i centres de poder econòmic’).

El que resulta curiós és que, després d’haver dit tota mena de penjaments contra els ‘polítics’, hom acabi per dependre’n. Com si fos una carta als Reis d’Orient, hi ha qui demana als polítics que ‘siguin valents’, que ‘es posin d’acord’, que ‘treballin pel país’, etc. Però és una carta que es fa sense conviccions, ja que ‘tots són iguals’.

La paràlisi s’estableix en el moment que hom coincideix a censurar el fet que la política sigui una ‘carrera professional’, però al mateix temps a considerar que és inevitable que sigui així per tota una sèrie de raons tècniques. Queda el dubte de si els ‘polítics professionals’ que hi ha són incompetents per raons personals, o si la persona més competent del món que s’hi dediqués es tornaria incompetent tan bon punt ingressés en el gremi.

dilluns, 14 de juny de 2010

Els percentatges de les eleccions del Barça que no apareixen en els titulars

De nou, en la cobertura mediàtica d'unes eleccions, manquen els resultats per percentatge de cens:

Dels 118665 socis del Barça amb dret de vot:
- 61577 (51,89%) s'han abstingut.
- 35021 (29,51%) han votat la candidatura de Sandro Rosell.
- 8044 (6,78%) han votat la candidatura de Benedito.
- 7014 (5,91%) han votat la candidatura d'Ingla.
- 6168 (5,20%) han votat la candidatura de Ferrer.
- 722 (0,61%) han votat en blanc.
- 119 vots (0,10%) han estat declarats nuls.

Les xifres de participació, doncs, són realment espectaculars, ja que se situen en uns nivells similars a les eleccions d'institucions polítiques (municipals, autonòmiques, etc.). Cosa de destacar és que hi havia un únic centre de votacions, el mateix Camp Nou. Mai no havien votat tants socis com els que ho feren ahir. I Sandro Rosell és el president del Barça que ha rebut, en valors absoluts, el més ample suport dels socis.

Quina importància té l'ús del percentatge de vots sobre el cens? Facilitar la comparació entre eleccions. Per exemple, a Flandes, la NVA, amb un programa independentista de via confederal i de tall liberal-conservador, ha aconseguit el suport de més d'una quarta part de l'electorat flamenc. En aquest cas, entre el 29% de vots sobre vots emesos, i el 25% de vots sobre el cens, no hi ha pas tanta diferència.

diumenge, 13 de juny de 2010

Per l'autodeterminació, la democràcia i el treball i la solidaritat

Aquest era el lema de la segona pancarta de la manifestació d'ahir a Barcelona, organitzada per la Plataforma Decideixo Decidir (PDD). El de la primera pancarta deia "Autodeterminació és democràcia", que és el reflex en positiu de "sense autodeterminació no hi ha democràcia".

A la manifestació hi van assistir, segons les xifres dels organitzadors, unes 50.000 persones. Menys, diuen els heterodeterministes, que les del 18 de febrer del 2006 o les de l'1 de desembre del 2007. El que no compten, aquests heterodeterministes, és que mentre hi havia la manifestació, a més d'una trentena de pobles hom recollia vot anticipat. Mentre uns milers es manifestaven a Barcelona, centenars de persones exercien el seu dret a l'autodeterminació nacional: amb el SÍ, amb el NO o amb el vot en blanc. O, fins i tot, amb l'abstenció informada.

Els heterodeterministes són els pitjors defensors del NO. A efectes pràctics, el futur del NO depèn dels que no accepten les inèrcies de la història i defensen un projecte de futur (el seu). Així, val molt més la posició en favor del NO de la Federació d'Associació de Veïns de Cornellà (FAVCO) que la dels que es limiten a celebrar l'abstenció desinformada.

En les parades de vot anticipat, la gent que no vol saber res (l'abstenció informada) no són, en línies generals, fanàtics de l'actual ordre constitucional-estatutari. El sentiment que hi domina, fins i tot, no és el de l'espanyolisme. Allò que és majoritari entre els qui no volen saber res de les consultes, és un escepticisme contundent contra qualsevol iniciativa col·lectiva. I, més encara, si la iniciativa col·lectiva té olor de política. D'altres no volen votar, perquè no serveix de res. I, d'altres, no pocs, no volen votar perquè consideren que tant SÍ com NO, res no canviarà. En els càlculs d'aquestes persones, un estat català independent seria irrellevant per al benestar social, ja que la plus-vàlua extorquida a la classe treballadora seria la mateixa, únicament variant el seu repartiment (dèficit fiscal transformat en beneficis per a la classe dirigent catalana).

No cal dir que l'attitud d'abstenció passiva afavoreix precisament la realitat de tots aquests postulats derrotistes. Una baixa implicació popular en el procés d'autodeterminació implica una més fàcil manipulació del procés en pro d'uns interessos aliens a la majoria del poble català. I una baixa implicació en els problemes col·lectius sovint traspua també una manca de responsabilitat en els problemes individuals de cada persona.

Per tot plegat, era interessant aquest segon lema de la manifestació de Barcelona. No existeix un "eix" d'autodeterminació, un "eix" de democràcia, un "eix" de treball o un "eix" de solidaritat. Sense solidaritat no hi haurà el redreçament econòmic que permeti una nova mobilització del treball productiu. I sense aquesta mobilització, la democràcia resta buida.

dissabte, 12 de juny de 2010

Jaume Vallcorba desgrana les xifres i les propostes del Cercle Català de Negocis quant a un estat propi


La divisa del Cercle Català de Negocis (CCN), que aplega “empresaris per l’Estat propi” és que “l’estat propi” seria el millor negoci per a Catalunya. Es tractaria d’un “estat propi”, s’entén, independent, membre de ple dret de la Unió Europea. Sota el títol “La viabilitat econòmica de la ‘Catalunya Estat’”, Jaume Vallcorba (CCN) exposava ahir, al Casal Robert Brillas, convidat per Esplugues Decideix, els arguments del Cercle.

El CCN l’integren empresaris, directius, autònoms i professionals, i es defineix com una “associació empresarial”. No és ben bé una “patronal”, sinó que es considera, entre d’altres coses, un “lobby” d’influència sobre els partits polítics. Aquesta influència va encarada, a curt termini, a aconseguir una majoria de 68 diputats al Parlament de Catalunya per tal de proclamar, unilateralment, la “sobirania”. Són conscients que, per fer-ho, hauran d’engrescar els partits existents (implicítament, CiU i ERC) ha adoptar el compromís programàtic d’una “Declaració d’Estat per Catalunya”. I, aconseguit això, es proposen fer campanya en pro d’aquestes llistes electorals, per tal de convèncer els electors que les votin. Per assolir la majoria al Parlament de Catalunya els caldria 1.300.000 vots. Com a problemes cabdals per assolir aquestes fites la propera tardor hi ha no tan sols la dubtosa disposició dels partits majoritaris sinó també l’abstencionisme de l’electorat.

El punt de partida de l’argumentari del CCN és el dèficit fiscal. El 2008, el dèficit fiscal del Principat (=inversions estatals – tributs recaptats) fou de 22.000 milions d’€ (3.000 €/habitant). Vallcorba oferia diverses possibilitats per invertir aquesta quantitat. Els nombres concrets del CCN se centren en la defensa d’uns pressupostos austers (el “roc a la faixa”), però gens gasius quant a noves infraestructures, polítiques socials i pensions (“Fons Català de Reserva de Pensions”). A més, aquest escenari contempla mesures “pro-negoci” com la reducció d’impostos i la reducció de cotitzacions a la Seguretat Social.

Per apel·lar a la consciència de les diferents classes social, el CCN ha difós els càlculs de la “nòmina catalana” (una simulació de la nòmina que tindria cada assalariat català si no fos pel dèficit fiscal) i del “compte d’explotació català” (simulació dels beneficis nets d’una petita o mitjana empresa promig).

Si bé els càlculs i perspectives del CCN se centren en la transformació de l’actual Comunitat Autònoma de Catalunya en el “28è estat de la Unió Europea”, Vallcorba no ha desconegut en la seva exposició l’adscripció d’aquest territori als “Països Catalans” o “eix mediterrani”. Bona part de les dades sobre dèficit fiscal i sobre desinversió en infrastructures mostren, efectivament, que el llevant peninsular és una “unitat d’expoliació” per a les polítiques de l’estat espanyol. Vallcorba insereix a més aquests territoris en una unitat geoeconòmica més àmplia que va des de l’Andalusia mediterrània fins a l’eix Marsella-Lió. La potencialitat que més destaca Vallcorba de tota aquesta regió europea és el paper logístic que pot fer quant a porta d’Europa dels productes que arriben d’Àsia a través de la Mar Mediterrània. A banda d’això, Vallcorba contempla un teixit econòmic allunyat dels monocultius actuals, amb una potenciació de sectors industrials (agroalimentari, biomèdic, etc.) i de serveis a la indústria.

Les intervencions del públic han servit a Vallcorba per mostrar com respon el CCN a qüestions com l’impacte d’un suposat boicot espanyol als productes catalans o d’una intervenció militar. En el primer cas, Vallcorba mostra unes xifres on, fins i tot en el pitjor cas, la “independència paga”. I, en el segon cas, Vallcorba recorda el context internacional actual, marcat per la Unió Europea, l’OTAN i una economia mundialitzada. Vallcorba encara tenia més ases a la màniga per si algú demanava què passaria si la Unió Europea fes fora una Catalunya independent, etc.

Algú podria pensar que el full de ruta polític del CCN és massa feble, en dependre d’uns partits polítics i d’una institució (el Parlament de Catalunya) integrats còmodament en el sistema polític espanyol. Per això, el CCN impulsa d’una Xarxa de Bons Negocis (XdBN) que “ha de ser l’entramat d’un veritable Poder Econòmic Català”).

divendres, 11 de juny de 2010

Les fusions de les caixes d'estalvi: una qüestió de geoeconomia

Hi ha, si més no, dues maneres de veure la «fusió freda» de Bancaixa a Caja Madrid. Per Vilaweb «Madrid captura les finances valencianes». Pel diari Avui, la futura «fusió freda» a l’entorn de Caja Madrid i de Bancaixa constituirà la primera caixa «de l’estat», en detriment de La Caixa. Els segons, doncs, pateixen per La Caixa, i els primers pateixen pel que suposa de pèrdua d’autonomia financera.

Ja fa temps que les caixes d’estalvi superaren els esquemes territorials llegats de l’època franquista, quan tenien assignat un territori subprovincial, provincial o multiprovincial. Si repassem, però, el llistat de les caixes d’estalvi amb seu als Països Catalans trobem encara sovint referències a aquella realitat geogràfica:
- La Caixa és encara, oficialment, la Caja de Ahorros y Pensiones de Barcelona.
- Bancaixa, ella mateixa el resultat de la fusió d’entitats financeres anteriors, té seu a València. Bancaixa s’ha sumat al projecte de «fusió freda» que impulsa Caja Madrid. La Caixa Laietana (amb seu a Barcelona) ja havia anunciat fa uns dies que s’hi sumava. En aquest projecte també trobem Caja Rioja, Caja Ávila i Caja Segovia, a més de Caja Canarias.
- la Caixa de Catalunya va absorvir fa uns anys la que havia estat la Caixa de Barcelona. En l’actualitat es troba en procés d’absorbir (fusió, en diuen), la Caixa de Tarragona i Caixa Manresa. El resultat té per nom "Caixa d'Estalvis de Catalunya, Tarragona i Manresa".
- la CAM (Caja de Ahorros del Mediterráneo) s’ha vinculat a un procés de fusió amb Cajastur, Caja Cantabria i Caja Extremadura.
- Caixa Penedès i Sa Nostra han entrat en un procés de fusió amb Caja Murcia y Caja Granada.
- Caixa Sabadell, Caixa Terrassa i Caixa Manlleu han conformat Unnim.
- Caixa Girona entraria en l’òrbita de La Caixa.
- Caixa Ontinyent resta, de moment, com l’última caixa valenciana que queda al marge de les fusions.
- Caixa Pollença, encara més petita que Caixa Ontinyent, també es manté al marge d’aquestes fusions.

Vilaweb equiparava el procés de fusió de Caixa Penedès i Sa Nostra amb una pèrdua d’autonomia financera. No obstant, són evidents les diferències amb el procés menat per Bancaixa i la CAM. Bancaixa s’uneix amb una Caja que té per centre Madrid, i la CAM s’uneix a caixes de la perifèria nord i oest de la Península. En un cas i en l’altre, el centre de gravitació se’n va cap a Madrid, encara que això no es plasmi immediatament en una transferència de seus. En canvi, el conglomerat de Caixa Penedès, Sa Nostra, Caja Murcia i Caja Granada abasta l’anomenat «eix mediterrani». Més enllà de les qüestions geoeconòmiques queda per saber si la fusió de caixes compensarà l'avantatge d'una major solvència teòrica amb el desavantatge resultant d'una reducció de la competència per fornir de crèdits les economies empresarial i domèstica.

dimecres, 9 de juny de 2010

Què en pensen els joves de la independència

El títol de l'acte que s'ha fet avui al Casal Robert Brillas en el marc de la campanya del referèndum sobre la independència de la nació catalana (que al nostre municipi organitza Esplugues Decideix fins el proper 20 de juny) era "I els joves, què en pensem? Independència, sí o no". Quins joves? Els convidats eren joves enquadrats en organitzacions polítiques, que són una minoria entre tot el jovent organitzat, el qual és alhora una petita minoria entre el jovent genèric. Així doncs, hi eren convidats Javi Rubio (de Cornellà, coordinador comarcal del Joves d'Esquerra Verda), Esteve Costa (d'Esplugues, de la Guitza, assemblea local de l'esquerra independentista), Roger Pons (membre de Joventuts Nacionalistes de Catalunya i un dels regidors de CiU a Esplugues) i Sergi Morales (del Prat, membre de les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya). L'acte l'ha conduït, després d'una presentació de Roger Recasens (Esplugues Decideix), en Roger Poll (Sant Just Decideix).

Roger Poll ha conduït els convidats per una sèrie de qüestions: el caràcter democràtic de la reivindicació independentista, la viabilitat econòmica d'un estat català independent, els possibles conflictes nacionalitaris en aquest estat, les relacions entre independència política i normalització lingüística, l'impacte de la independència en el benestar social i en la situació dels joves.

D'entrada, totes les formacions representades en la taula tenen en comú la defensa del dret d'autodeterminació i també en defensen l'exercici d'aquest dret que suposa el referèndum popular sobre la independència nacional. D'altres organitzacions polítiques de joves havien estat convidades a l'acte, però no hi han assistit (a diferència del que sí van fer les organitzacions sèniors en el debat de Finestrelles del passat mes de maig).

Javi Rubio ha recordat que autodeterminació no vol dir independència. En aquest sentit, ha manifestat una reserva envers la consulta, en tant que no diferencia entre les diverses opcions no-independentistes (confederalisme o federalisme ibèric, autonomisme, estat espanyol unitari). Rubio també ha qüestionat alguns presupòsits força estesos en les organitzacions autodeterministes, al voltant del significat de la "integració" dels immigrants o de l'existència d'un conflicte lingüístic. Pel que fa a la viabilitat econòmica d'un estat català independent, Rubio ha assenyalat que diferents estudis arriben a diferents conclusions. En tot cas, segons Rubio, el principal obstacle a aquesta viabilitat es trobaria si un estat català independent quedés fora (ni que fos provisionalment) de la Unió Europea. Rubio també ha assenyalat que els problemes econòmics que se'n derivessin d'aquesta situació castigarien desproporcionalment els sectors tradicionalment desafavorits, inclosos els joves.

Roger Pons, que a Finestrelles parlava en nom de CiU, ha estat avui, en nom de la JNC, més contundent en una sèrie de postulats. Així, per exemple, ha contestat les referències de Rubio a estat federal espanyol, tot dient que aquesta proposta s'ha demostrada tant o més utòpica que la pròpia independència. Pons considera que és obvi que un estat català seria econòmicament viable, però també alerta que la independència no seria pas la panacea per tota una sèrie de problemàtiques, com ara, la lingüística. En aquest darrer sentit, Pons ha contestat les paraules de Rubio que qüestionaven l'existència d'un conflicte lingüístic en detriment de la llengua catalana. En línies generals, deia Pons, trenta anys de democràcia han demostrat a bastament la incapacitat de l'estat espanyol per oferir una cabuda a les aspiracions catalanes. En l'horitzó, Pons veu únicament com a sortides una solució confederal (de pacte entre Catalunya i Espanya) o la separació en dos estats diferents.

Sergi Morales ha aprofundit en la qüestió de les relacions amb la Unió Europea d'un futur estat català. Morales ha recordat el principi de la "successió d'estats", segons la qual els convenis internacionals signats per l'actual estat espanyol haurien de ser vinculants també per als estats successors (que tant serien l'estat català com l'estat espanyol posterior a la independència de Catalunya). Morales ha diferenciat també entre els conceptes de "ciutadania" i de "nacionalitat". Si per al primer aspira a una ciutadania catalana (d'un estat català independent), per Morales la nacionalitat és una característica personal (i, per tant, múltiple), de forma que després de la independència seria tan normal que hi hagués ciutadans catalans de nacionalitat espanyola com ara hi ha ciutadans espanyols de nacionalitat catalana. Morales també contempla amb normalitat que en una futura Catalunya independent hi hagués un moviment unionista espanyol.

Esteve Costa ha defensat el caràcter democràtic de la reivindicació independentista, i l'ha exemplificat en el referèndum popular. Quant a la viabilitat econòmica d'un estat català independent, ha recordat que hi ha molts estats en el món amb unes dimensions o demografia similars o inferiors a la catalana i que són perfectament viables. Pel que fa a la qüestió lingüística, segons Costa, després de la independència hi hauria molta feina a fer en la normalització, i un pas fonamental seria declarar el català l'única llengua oficial de l'estat i garantir que tothom el pogués parlar amb fluidesa. Costa també contempla un futur estat català amb ciutadans d'entitats duals (no només catalana-espanyola, sinó també catalana-anglesa, etc.).

En resum, doncs, l'autodeterminació ofereix un marc de col·laboració política per a tendències ben diferents, no tan sols pel que fa a la qüestió de les relacions entre Catalunya i Espanya, sinó també pel que fa als corrents més progressistes o als corrents més conservadors. La facilitat amb la qual els quatre ponents han parlat de com veuen una (hipotètica) Catalunya independent és una demostració que la porta és oberta. Creuar-la o no, dependrà de quin aplegament de forces sigui possible.

La Iniciativa Popular per convocar un referèndum que autoritzi (o no) el Parlament de Catalunya a negociar la independència

No hi ha gaire diferència entre la proposta presentada fa uns dies davant la Mesa del Parlament i la presentada l’any passat. La de l’any passat, inspirada en el Pla d’Ibarretxe, fou rebutjada d’entrada per la Mesa del Parlament, amb vot unànime. Arran d’allò, el moviment per l’autodeterminació d’Arenys de Munt va recollir el guant i va impulsar una onada de consultes municipals sobre la independència. Aquesta onada arribarà a Esplugues el proper 20 de juny.

Ahir, 8 de juny, la Mesa del Parlament de Catalunya admetia a tràmit una nova proposta. Des d’un punt de mira jurídic, la proposta ara ja no es presenta com una ILP (amb un mínim de 50.000 signatures requerides) sinó com una proposta de consulta-referèndum (que requereix, doncs, segons la llei recentment aprovada, un total de 220.000 signatures). En tot cas, els representants de CiU, ERC i ICV han donat suport a la proposta, que podrà ara començar la fase de recollida de signatures.

Cal recordar que més de mig milió de persones han votat en el referèndum nacional de base municipal. No serà, però, fàcil recollir tantes signatures, en tant que les signatures no són una expressió directa de la voluntat de cada persona. Hi ha sis mesos de termini, però, i l’organització bastida per les consultes realitzades, les que es realitzen i les que es realitzaran sembla posar més fàcil el repte. Al capdavall, 220.000 persones, en tot el Principat, no són més d’un 3%.

La pregunta de la consulta serà la següent:

Esteu d'acord que el Parlament de Catalunya porti a terme les iniciatives necessàries per a fer efectiva la voluntat popular, per tal que la nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social integrat en la Unió Europea?

Cal felicitar-se, doncs, de dues coses:
- l’ús de la segona persona (vós) per comptes del vostè.
- l’ús del terme “nació catalana”, que cal interpretar com no reduït a l’àmbit territorial autonòmic.

I la referència a la “voluntat popular” queda manifestada en el gran nombre de vots aconseguits pel SÍ en el referèndum popular sobre la independència. Uns vots que creixeran el proper 20 de juny.

La idea, doncs, és fer que el Parlament de Catalunya rebi un suport popular per dur a terme les negociacions adients per assolir aquesta independència de la nació catalana.

És evident que, després de recollides les 220.000 signatures, la proposta haurà de passar pel Parlament (per un Parlament renovat en les properes eleccions de novembre) i haurà de comptar amb el permís de l’Estat. Impossible? Tant impossible com era fa un any que la Mesa del Parlament de Catalunya acceptés una proposta similar.

Potser caldria previndre contra una determinada concepció que fa del Parlament de Catalunya l’eina “única” d’un procés d’autodeterminació. Però això és una altra història.

dilluns, 7 de juny de 2010

El 8 de juny com a Jornada de Lluita

El 8 de juny hi ha convocada una vaga de la funció pública de l’estat espanyol, en protesta contra les retallades impulsades pel govern Zapatero sota els auspicis de les autoritats econòmiques europees, nord-americanes i mundials.

Amb la voluntat d’avançar cap a la vaga general dels Països Catalans, la Coordinadora Obrera Sindical ha convocat una Jornada de Lluita Nacional. Aquesta convocatòria s’ha expressat en la notificació oficial de la convocatòria de vaga general.

Els tres eixos de la mobilització són:
- la defensa dels serveis públics.
- l’aturada de les (contra)reformes laboral i de pensions.
- la denúncia dels veritables culpables de la crisi: les elits econòmiques, les grans multinacionals i els grups financers, recolzats en un poder polític còmplice.

La convocatòria de l’esquerra independentista, doncs, vol transformar la mera protesta dels treballadors del sector públic en una jornada de lluita, en la qual participi activament qualsevol persona treballadora, ocupada o aturada, estudiant o pensionista.

diumenge, 6 de juny de 2010

«Cataluña-Espanya», d’Isona Passola: material de debat per al referèndum sobre la independència


L’Avenç ha acollit avui una projecció de «Cataluña-Espanya», documentari d’Isona Passola que presenta un recull d’opinions del món acadèmic al voltant de les relacions entre Catalunya i Espanya. La projecció i el debat posterior s’emmarquen en la campanya del referèndum sobre la independència, que el 20 de juny arriba a Esplugues de Llobregat.


Davant del referèndum, hi ha la possibilitat d’emetre un vot afirmatiu, un vot negatiu o un vot en blanc. «Cataluña-Espanya» es va fer en un moment on no es contemplava aquest referèndum més que com una possibilitat llunyana. Certament, ara, tampoc no és que el referèndum tingui més validesa que la de registrar el suport qualitatiu i quantitatiu al dret d’autodeterminació. Però, en tot cas, el documentari mostra un seguit d’opinions que van més enllà de les tres possibilitats esmentades. En primer lloc, el documentari dóna veu no únicament al subjecte d’autodeterminació (Catalunya) sinó també als «altres».

Passola, però, defuig de les estridències que tan sovint es fan passar per «debats». Les successives intervencions es fan amb convicció i sentiment, amb arguments racionals i amb falàcies lògiques, amb honestedat o no, però sempre des d’un mínims de civilitat. Passola, però, es queixa de no haver trobat per al seu documentari unes intervencions que justifiquessin un sí raonat a la inclusió de Catalunya en l’estat espanyol. Les intervencions que més s’hi apropen, la de l’Institut Catalunya Futur (proper a la FAES i al PP), són també banyades d’una inèrcia argumental. Val a dir que Passola també reconeix que les millors argumentacions en pro de la independència no les fan els «independentistes clàssics» sinó, tot sovint, persones que provenen dels rengles espanyolistes (o iberistes).

Sorprèn, doncs, la riquesa d’arguments que empren algunes persones que s’apropen a les parades de vot anticipat: identitat (catalana o espanyola), arguments econòmics (que emprenen, com a punt de partida, tal o tal unitat territorial), polítics, etc. Aquesta riquesa contrasta, de vegades, amb l’immobilisme argumental de no pocs dels entrevistats per Passola.

Sigui com sigui, «Cataluña-Espanya» és un recull excel·lent de diverses posicions qualitatives al voltant d’aquest debat «nacionalitari», tal com es presenta en la realitat contemporània. Passola en fa un bon resum quan assenyala que la majoria dels que intervenen, siguin d’un parer o d’un altre, reconeixen que la voluntat majoritària dels habitats d’un territori és la que decideix, en darrer terme, la seva adscripció estatal. Hi ha excepcions, és clar, com qui demana una majoria qualificada del 80% per la «independència», o qui afirma que ningú no decideix a quin estat pertany. La mixtificació de la fórmula «estat», doncs, encara pesa. Sala-Martí, en un dels talls (pres d’un programa televisiu), expressa el seu estupor pel fet que, en un món on totes les decisions polítiques es consideren que s’haurien de basar idealment en la democràcia majoritària, siguin precisament les fronteres estatals les excloses d’aquesta lògica.

divendres, 4 de juny de 2010

Estirada de corda al Llobregat: Cornellà i Sant Boi decideixen sobre la independència

El dissabte 5 de juny, al migdia, tindrà un dels actes d’imatge més potent de la nova onada del referèndum sobre la independència. Voluntaris de Sant Boi Decideix i de Cornellà Decideix s’aplegaran, cadascú al marge que li pertoca del riu Llobregat, per protagonitzar una festa de germanor entre aquestes dues ciutats bessones. L’heroïcitat amb la qual els organitzadors tiren endavant la consulta mereix que tothom qui pugui els acompanyi en aquesta jornada.

La trobada tindrà lloc riu avall de l’estació del carrilet de Sant Boi de Llobregat. És oberta, naturalment, a tothom qui vol votar-hi, sigui amb un SÍ, amb un NO o amb un vot EN BLANC.

També aquests dies a Sitges, hom recull vot anticipat. Mentre es reuneixen els del Club Bilderberg amb els seus projectes d'enginyeria social, els sitgetans poden votar sobre la independència de la nació catalana. A Mataró també ho fan, i un bon percentatge de gent ja ha emès el seu vot, sense haver d'esperar al 20 de juny.

dimecres, 2 de juny de 2010

Debat sobre la independència nacional a l’Associació de Veïns de Can Clota-Can Cervera


Si el passat divendres era al Centre Molí-Cadí de Can Vidalet on es debatia el rol dels ‘nous catalans’ en l’exercici del dret d’autodeterminació nacional, ahir a l’Associació de Veïns de Can Clota-Can Cervera es contrastaven dues posicions. D’una banda, la de Santi Campo, professor d’institut, que qüestiona la via de la independència. I de l’altra, la de Carme Porta, alt càrrec de l’administració autonòmica, que la propugna.

Més enllà del debat de ‘pros i contres’, l’acte també va servir per presentar a Can Clota la consulta sobre la independència de la nació catalana, organitzada al nostre municipi per Esplugues Decideix. Roger Recasens, que va presentar el debat, remarcà que, més enllà de la qüestió concreta consulta, la iniciativa és una forma de participació i organització ciutadana, i una forma de democràcia directa.

Pel que fa al debat, Campo i Porta parteixen d’una posició comuna: l’assumpció del dret d’autodeterminació de Catalunya. I això els porta a rebutjar conjuntament els elements de ‘nacionalisme espanyol’ que neguen aquest dret. Tant Campo com Porta, en les seves intervencions, han partit de la realitat present, tot defugint apriorismes. No es tracta, doncs, de contrastar en la teoria una Catalunya independent amb una Espanya (con)federal. Només de passada, Campo ha recordat que, a casa nostra, conviuen diferents adscripcions nacionals. I, també només de passada, Campo ha demanat a Porta com definia Espanya (implícitament, si com a sinònim dels països peninsular de llengua castellana o bé com a definició comuna de tota la Península Ibèrica). Similarment, Porta només en un parell d’ocasions ha parlat d’identitat.

D’aquesta manera, el debat ha girat al voltant de les ‘raons de la independència’. A grans trets, Porta ha assenyalat la manca de respecte de l’estat espanyol envers la voluntat del poble català, l’espoliació fiscal, els problemes de projecció internacional del poble català, i tot el que se’n deriva socialment i econòmica. Campo ha matisat, en menor o major grau, tots aquests aspectes. Així doncs, Campo alerta contra la concepció d’Espanya com un bloc identificat amb el nacionalisme o centralisme espanyol extrem. I davant de l’espoliació fiscal, que Campo troba també injustificable, recorda el fet que el desenvolupament industrial de Catalunya es va fer damunt del mercat espanyol. Porta ha admès, en part, aquesta idea, però l’ha contestat molt bé en assenyalar que la independència de Catalunya seria també beneficiosa per a Espanya en el sentit que l’obligaria a dinamitzar-se.

Però la major part del debat s’ha contrastat entre els dos objectius a llarg termini: la ‘independència’ i el ‘federalisme’. Si Campo qüestiona la viabilitat de la independència (per context internacional, per feblesa en el suport popular intern, etc.), Porta qüestiona la del federalisme. Així, Porta recorda que, històricament, les propostes federals espanyoles han sorgit a Catalunya i, mancades de suport a Espanya, han acabat amb fracàs.

Campo ha assenyalat que, si la majoria del poble català volgués la independència, per ell no hi hauria cap problema. Campo ha esmentat les dades demoscòpiques que parlen d’un 37% d’independentistes al Principat, i les ha contrastades amb el percentatge superior al 80% que defensa un major autogovern. Així doncs, dedueix Campo, és preferible avançar en aquelles propostes que apleguin major consens i no pas en les que generen divisió (l’independentisme). Campo ha assenyalat les conquestes fetes en les darreres dècades en la via autonomista, coronades en l’actual Estatut d’Autonomia de Catalunya, i expressades en àmbits molt diversos (com ara, l’ensenyament). Per tant, Campo no creu que la via autonomista sigui esgotada. No obstant, Campo reconeix les mancances de l’estat autonòmic i, particularment, del fet que les autonomies s’entenguin com quelcom ‘atorgat’: un estat federat, en canvi, partiria de la sobirania dels diferents pobles d’Espanya.

Porta alerta contra les trampes d’alguns arguments sobre la ‘divisió’ que genera l’independentisme. Així, es plany que ella hagi d’explicar el seu independentisme, i s’accepti tàcticament i sense explicacions el nacionalisme espanyol com quelcom natural. Pel que fa a la viabilitat de l’independentisme, Porta assenyala que en les darreres dècades hi ha hagut un creixement de l’independentisme i que res no impedeix que, en un futur proper, sigui ja l’opció majoritària. Pel que fa a la via federalista, Porta la contempla com una possible part del camí cap a la independència.

El debat s’ha tancat amb diverses intervencions, centrades sobre la viabilitat de l’independentisme català. També s’ha parlat de la qüestió del coneixement històric, i s’ha contrastat la historiografia espanyola clàssica amb una visió més oberta i menys ideologitzada que mostra amb quines violències s’ha aixecat l’estat espanyol damunt Catalunya. Finalment, els assistents que han volgut han tingut l’oportunitat de votar anticipadament en la consulta, SÍ, NO o en BLANC. Perquè, en darrer terme, han coindicit Campo i Porta, tot dependrà de la voluntat majoritària del poble català.

dimarts, 1 de juny de 2010

Horst Köhler: una dimissió per dir les coses massa clares

El càrrec de President de la República Federal d’Alemanya és un càrrec figuratiu. Tant és així que se suposa que, qui l’exerceix, s’eleva per damunt de les fronteres de partit. Tanmateix, l’elecció del President de la República Federal sempre és un afer polític i qui guanya és el representant de la coalició amb més pes entre els “grans electors”.

Horst Köhler fou elegit el 23 de maig del 2004 i reelegit el 23 de maig del 2010, gràcies al suport de la CDU+CSU i de l’FDP. Köhler, home de la CDU, venia de presidir el Banc Europeu per la Reconstrucció i el Desenvolupament (1998-2000) i el Fons Monetari Internacional (2000-2004). I, si ha dimitit ara, és per la reacció que hi ha hagut a unes paraules seves, pronunciades arran d’una visita a les tropes alemanyes destacades a Afganistan.

Les paraules eren aquestes:

La meva opinió és que [la societat alemanya] es troba en el camí d’entendre que un país de la nostra grandària, orientat al comerç exterior i, per tant, dependent del comerç exterior, ha de reconèixer també que en casos d’incertesa i d’emergència, el desplegament militar és necessari si volem defensar els nostres interessos, com ara garantir rutes de lliure comerç o evitar inestabilitats regionals, ja que [la inestabilitat regional] perjudicaria la nostra capacitat de protegir el comerç, llocs de treball i ingressos”.

En principi, aquestes declaracions, expressades a la Deutschlandradio el passat 22 de maig, no venien més que a reflectir la realitat:
- queda definitivament periclitada l’època en la qual el desplegament militar d’Alemanya fora de les seves fronteres era “tabú”, quelcom a evitar i únicament justificat per “raons humanitàries” o de cooperació en el marc de l’OTAN.
- el desplegament militar s’adreça principalment a garantir el “lliure comerç internacional”. I la defensa de l’“estabilitat regional” es justifica igualment per tal de garantir aquest comerç.
- és indestriable, doncs, aquest desplegament militar (imperialisme clàssic) i els interessos econòmics d’Alemanya, com a “nació exportadora”. I hi ha la “cueta” de l’interès nacional en forma de “llocs de treball” (salaris per a la classe treballadora) i “ingressos” (a repartir entre “beneficis empresarials”, “interessos financers” i “ingressos fiscals”).

La premsa va considerar que Köhler s’havia extralimitat. I Köhler ha presentat la dimissió. Köhler, doncs, es presenta com una “víctima” de la “correcció política” i de “l’autoodi” dels antimilitaristes. Però fins i tot entre els partidaris de l’agenda d’un Bundeswehr escampat per tot el món, es considera que Köhler ha parlat massa clar.