Ha passat just un any que Angle Editorial va treure a la llum aquest llibre breu d’Arcadi Oliveres. Tanmateix, els aspectes bàsics que reflecteix quant als posicionaments d’Oliveres es mantenen intactes, com mostren les coincidències amb xerrades recents, com la pronunciada el passat cap de setmana a Pineda de Mar, amb motiu de l’assemblea de la Confederació d’Associació de Veïns de Catalunya. Així doncs, a Oliveres l’interessa més evidenciar quins són els estrats socials (les persones de carn i pell) interessades en les “perversions financeres” de l’economia, que no pas posar-se a reflexionar sobre els fets socials i econòmics que condueixen ineluctablement a la “financerització”. La primera part del llibre es dedica justament a les “perversions financeres”. La segona part s’adreça a una altra mena de crisis, les crisis ambientals, en les quals s’inclouen el problema de la fam, els conflictes sobre l’aigua i les qüestions del model energètic. Les receptes que Oliveres proposa contra aquests problemes se centren en la sobirania alimentària dels pobles, en el potenciament de les energies renovables (amb un rebuig, alhora, de l’energia nuclear) i, particularment, en uns canvis d’hàbits, que dissociïn l’equació consum=felicitat que caracteritzaria la societat del “consum desenfrenat”.
Però si la gent parla de “crisi” és fonamentalment en referència a la “crisi laboral”. L’esclat de la bombolla immobiliària-financera ha comportat una destrucció enorme de llocs de treball i l’entrada en una espiral de subocupació de les capacitats productives. En absolut aquesta situació pot comportar un “decreixement ordenat”, tal com es fa la distribució del treball i del producte del treball en una societat capitalista. I així doncs, la “subocupació” es tradueix en una llosa enorme per al milió llarg de treballadors que han quedat a l’atur als Països Catalans. Oliveres identifica com la crisi de l’atur es manifesta especialment en una crisi de desnonaments, especialment de les persones que havien adquirit habitatges en plena bombolla. Alhora, Oliveres se n’adona que aquesta “trampa hipotecària” ha afectat de manera especialment sagnant a la nova immigració. Davant d’allò que no s’entén (“cases sense gent, gent sense casa”), Oliveres propugna directament l’ocupació d’habitatges buits. I quant a la crisi laboral, Oliveres defensa l’extensió del model cooperatiu i la racionalització de la jornada laboral en funció de les necessitats socials reals d’hores de feina.
En general, doncs, veiem, com Arcadi Oliveres confia en la viabilitat d’un programa que fa apel·lació a la majoria hegemònica de la població. Com dur-lo a terme? Oliveres considera que aquest programa és únicament possible de manera gradual, i a través d’una democratització dels òrgans de control. La quarta part del llibre es dedica a evidenciar les perversions dels sistemes democràtics, des de Nacions Unides i la Unió Europea fins a la mateixa Generalitat. La manera amb la qual s’imposen els interessos d’una petita minoria d’especuladors sense fre, Oliveres la cerca particularment en tres instruments: el control, la por i la desinformació. I quan aquests instruments fallen, llavors apareix la “fabricació d’històries de guerres i enemics”.
En cercar les vies de transformació, Oliveres sempre queda en el difícil compromís entre assenyalar els tímids avanços que es poden produir (tal o tal cooperativa, tal o tal fòrum social, tal o tal govern progressista, etc.) i presentar un escenari més global de canvi (que, indefectiblement, pot sonar massa utòpic). D’altra banda, en adreçar-se a un auditori social potser massa ampla, no pot encarar els jocs de complicitats que sostenen el sistema. Aquestes complicitats no es deuen a la murrieria/baixesa dels qui hi entren, sinó al fet que la complicitat amb el sistema ofereix més incentius en el curt termini a bona part d’allò que anomenem “classes populars” (i, particularment, als estrats més “autònoms”). En concloure el llibre, però, Oliveres no s’està de dir que “malgrat que som una mica còmplices del que passa, hi ha uns responsables i unes víctimes clares en aquesta crisi”. Destriar uns i altres podria semblar un exercici fútil, si no fos perquè la contrapropaganda que segreguen els poders establerts volen canviar justament els rols de les altres i dels uns.
1 comentari:
Bon comentari, company.
Amb el teu permís, l'he penjat al meu Facebook, perquè tothom que estigui interessat pugui aprofitar un resum com el teu, tant útil en dies com aquests.
Salut i conciència!!
Publica un comentari a l'entrada