La Comissió de Model Econòmic de l’Assemblea d’Esplugues s’ha interessat particularment per les qüestions energètiques i l’impacte ambiental associats a l’activitat humana. Ahir dissabte, en el cicle de xerrades que organitza l’Assemblea d’Esplugues, eren convidats a parlar l’enginyer Carles Riba Romeva, professor de l’UPC i membre del Centre de Disseny d’Equips Industrials, i l’ecòleg Salvador Pueyo, de l’Institut Català de Ciències del Clima i membre de l’Entesa pel Decreixement.
La xerrada de Carles Riba (*Palma, 1947) duia per títol “La fi de 200 anys irrepetibles”. Carles Riba Romeva és un dels néts dels poetes Clementina Arderiu i Carles Riba. Es foguejà en els anys 1960 i 1970 en la lluites estudiantils (Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, SDEUB) i dels professors no-numeraris (els PNN). Enginyer de formació i professió, treballà durant mig any en el taller de xapisteria de la Seat, però a la comarca és particularment conegut per la seva implicació en les lluites veïnals de mitjan anys 1970, particularment en la defensa de la construcció d’equipaments per comptes de les grans proliferacions d’habitatges. Riba fou el primer batlle democràtic de Sant Joan Despí, i ocupà una de les vicepresidències de la Diputació de Barcelona. A partir del 1983 retorna plenament a l’activitat acadèmica i investigadora, no absenta sovint de contradiccions i d’equilibris amb les seves conviccions socials i ambientals. Recentment, ha publicat “Recursos energètics i crisi”, que du per subtítol la ja referida fi dels 200 anys irrepetibles. En la xerrada, Carles Riba ha fet un repàs de les tesis principals d’aquest treball. Per començar, ha fet una completa exposició de les estatístiques més assenyalades sobre consum energètic en el món actual, sobre la forta regionalització dels recursos energètics i del consum d’energia, i sobre les perspectives gens falagueres de l’esgotament de les fonts no-renovables (petroli, gas, carbó, urani, etc.). Riba ha estat implacable contra aquells que consideren que la transició energètica consistirà en la substitució progressiva d’unes fonts d’energia no-renovables per unes altres. En primer lloc, Riba ha remarcat l’alt contingut energètic dels combustibles fòssils. També ha atacat les comptabilitats esbiaixades que s’apliquen en parlar de “l’economia d’hidrogen” o dels “cotxes elèctrics”, tot fent abstracció de quines són les fonts energètiques que confeccionen l’hidrogen o que serveixen per produir electricitat. També ha manifestat els seus dubtes quant a l’eficiència energètica, fent referència a la paradoxa de Jevons, segons la qual una major eficiència energètica condueix a un abaratiment de l’energia i a l’estimulació de consumir més energia. Riba ha assenyalat un escenari en el qual, cap al 2060, s’exhaureixen les reserves de combustibles fòssils, però molt abans d’aquesta data, s’hauria trencat en mil bocins el paradigma de l’energia barata. Per Riba, doncs, el problema més urgent és l’energètic, que es farà patent a ulls de tothom abans fins i tot que altres efectes col•laterals (com el canvi climàtic). Amb l’estat de coneixements actuals, Carles Riba no albira una alternativa viable basada en noves fonts d’energia, que substitueixen merament el consum energètic basat en els combustibles fòssils. Es presenta, doncs, de grat o per força, un escenari de “decreixement energètic”. Per Riba, és cabdal que les societats (començant, particularment, per les societats europees) comprenguin els límits naturals i promoguin una actuació solidària.
Salvador Pueyo participa en la Subcomissió de Decreixement de l’Assemblea de Barcelona. És membre de l’Entesa pel Decreixement, expressió barcelonina de la catalana Xarxa pel Decreixement. Pueyo, al llarg de la xerrada, ha hagut de contrastar el concepte de decreixement que propugnen amb la realitat de l’estagnació econòmica o amb les crides a l’austeritat que es fan des dels poders públics. És conscient que no es pot bandejar de la qüestió del decreixement, la qüestió del model econòmic i polític vigent. En aquest model, on la immensa majoria de la població dels països industrials viu del treball assalariat, la lògica del creixement econòmic com a forma per permetre el benestar social sembla indepassable. Alhora, que el creixement econòmic apareix als ulls de la majoria de la població com la millor condició de vida per als treballadors assalariats (reducció de l’atur, possibilitats d’ascensió social o d’augmentar el poder adquisitiu), també és en aquesta situació quan més forta es fa la competència entre treballadors. Pueyo contrasta, doncs, les propostes del decreixement (basades en una redistribució de la riquesa, de la feina, de l’habitatge, etc.) amb les propostes ortodoxes sobre la “reactivació de l’economia”. El “decreixement”, però, no és cap programa, i Pueyo ha esmentat la necessària interacció entre els diferents nivells territorials (del local al mundial), o el rol que poden jugar les diferents propostes i experiments alternatius (“transition towns”, “eco-xarxes”, etc.), com a eina de generació de coneixement i de sensibilització.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada