Si sentim els apòlegs de la denominada societat oberta que generaria el capitalisme madur, semblaria que hauríem de celebrar les tendències oligopolístiques i mundialitzadores dels mass media. Els grans hòldings multinacionals només es mouen pels beneficis, i els beneficis, en el sector del mass media, es fan de cara a obtenir la màxima audiència possible (de televidents, radiooïdors o llegidors) per captar el màxim d'anunciadors, que són els que sufraguen els mitjans, al capdavall. Teòricament, doncs, les línies editorials de cada mitjà s'haurien d'adaptar als gustos de tal o tal sector de públic. Però les coses no van ben bé d'aquesta manera. N'hi ha prou amb comparar els posicionaments polítics dels lectors de premsa diària en català amb les línies editorials i les columnes d'opinió de cada mitjà, per constatar el viratge a la dreta de les darreres respecte dels primers. En el món anglosaxó això també es reflecteix. El públic dretà, per exemple, és exposat a editorials i comentaristes que, sistemàticament, van més enllà de les opinions més o menys moderades del seu públic. Els mitjans de comunicació de Rupert Murdoch en són un bon exemple. La Fox, als Estats Units, juga un paper cabdal en crear la sensació que el consens neoconservador és l'ideal favorit dels americans-de-peu-de-carrer.
A Gran Bretanya, News of the World jugava un paper semblant, amb les diferències oportunes de sensibilitat de banda i banda de l'Atlàntic. Com a publicació setmanal, distribuïda sovint com a suplement dominical, News of the World podia apartar-se del frec a frec quotidià, i dedicar-se a "investigacions" més reposades. El sensacionalisme de News of the World l'acostava a un públic particular, massiu, àvid d'històries demolidores. Però News of the World sabia per on havia de carregar. L'escàndol d'aquests dies és la manera de fer, la manera d'extorquir, la manera d'espiar. Les revelacions mostraran fins a quin punt, Murdoch i els seus col·laborades empraven el setmanari per influir en les decisions dels representants públics. No és res, però, que hagi d'escandalitzar. El que sí és un escàndol és la manca de mitjans propis que han de patir les classes populars. Embrutidors o no, els mitjans que llegim habitualment defensen com a naturals uns interessos que són contraposats als propis, més enllà de guerres culturals entre liberals i conservadors, o entre dretes i esquerres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada