Premis Ig Nobel 2015: com desbullir un ou bullit

Ja comença la temporada dels Nobel! El primer estatge el tenim avui al Harvard's Sanders Theatre (19h hora local), on es lliuraran els deu premis Ig Nobel d'enguany. D'una banda, servirà per conèixer més científics excèntrics i/o de cabelleres luxuriants, endinsar-nos en les fronteres del coneixement o patir vergonya aliena. En aquest darrer sentit la història del texà Ahmed Mohamed, de 10 anys, detingut i vexat per haver dut a l'escola un rellotge casolà i mostrar-lo als professors, difícilment serà superable. Els prejudicis racistes, amarats de tecnofòbia, constitueixen un obstacle descomunal per al pensament científic i per a la creativitat en general.

Desbollir un ou: Premi Ignobel de Química 2015

Les lleis de la termodinàmica ens expliquen, entre d'altres coses, la irreversibilitat de molts processos. Bullir un ou, per exemple, és un procés irreversible. Ara bé, podríem dissenyar un procés que, per altres vies, desbullís l'ou bullit? L'albúmina de l'ou fou en l'època clàssica de la bioquímica "la proteïna model", de manera que bullir un ou també és desnaturalitzar proteïna, i desbullir-lo, renaturalitzar-la. La desnaturalització de les proteïnes es pot entendre, a nivell molecular, com l'alteració del plegament natural de les molècules. D'aquesta manera ja entendríem millor el títol d'un article a ChemBioChem del darrer mes de gener: "Shear-Stress-Mediated Refolding of Proteins from Aggregates and Inclusion Bodies". És el dir el replegament mediat per estrès de sacseig de proteïnes desnaturalitzades que es troben en forma d'agregats i cossos d'inclusió.
Són els autors de l'article (Tom Z. Yuan, Callum F. G. Ormonde, Stephan T. Kudlacek, Sameeran Kunche, Joshua N. Smith, William A. Brown, Kaitlin M. Pugliese, Tivoli J. Olsen, Mariam Iftikhar, Colin L. Raston i Gregory A. Weiss) els qui han rebut aquest IgNobel de química. Un dels materials de treball, efectivament, eren ous de gallina bullits, de la clara dels quals extreien lisozima. El que tractaven seguidament era de renaturalitzar la lisozima en qüestió en capes fines de proteïna (d'una micra d'amplada) mitjançant estrès d'estirament. Cal dir que ho aconseguiren, ja no tan sols en lisozima natural, sinó també en lisozima recombinant. A banda de la lisozima, en altres experiments, replegaren caveolina-1 i la PKA, prèviament bullides. En qüestió de minuts, aquestes proteïnes recuperaven la funcionalitat perduda.
Aquesta metodologia resulta 100 vegades més ràpida que els procediments de diàlisi que s'utilitzen actualment per a renaturalitzar proteïnes recombinants produïdes per cultius transgènics de bacteris. Té, doncs, una evident aplicabilitat en biotecnologia, ja que les proteïnes recombinants solen ser produïdes per aquests bacteris amb errors de plegament, que fan que donin lloc a cossos d'inclusió biològicament inactius.
El jurat diu que els llira el guardó per "inventar una recepta química per desbullir parcialment un ou". La recepta és més química que física i, fins ara, l'han limitada a una sola proteïna de l'ou, la lisozima. Tot i amb tot, recollien el premi Ormonde, Olsen, Raston i Weis.

Buidar la bufeta de l'orina: Premi Ignobel de Física 2015

La fisiologia comparada apareix de manera recurrent en els Premis IgNobel, particularment quan és força escatològica. Un article titular "Duration of Urination Does Not Change With Body Size" no podia passar desaparecebut al jurat. L'article el signen Patricia J. Yang, Jonathan Pham, Jerome Choo i David L. Hu, que són els guardonats amb aquest IgNobel. S'enfronten a la qüestió de la durada de la micció amb l'eina habitual de la fisiologia comparada de normalitzar les dades fisiològiques d'acord amb la mida corporal. Segons les seves dades (obtingudes de 41 estudis urològics i/o anatòmics), la majoria d'espècies de mamífers tenen una durada de micció de 7-34 segons, que no sembla relacionar-se amb la mida corporal. Hom ha anomenat a aquesta constància, "la llei d'urinació".
El premi fou recollit per Patricia Yang, David Hu, Jonathan Pham i Jerome Choo. Els autors han promès estendre el marc teòric derivat del model matemàtic que han desenvolupat per la orina a altres ejeccions de fluids animals.

2013 GFM, Video 015: Law of Urination: All Mammals Empty their Bladders over the Same Duration from Gallery of Fluid Motion on Vimeo.

El mot "huh?": Premi Ignobel de Literatura 2015
Sal, ber, rosh i yon. Així escrivia en alfabet llatí Nikolai Marr les que ell creia que eren les quatre arrels darrers a les quals remunta l'etimologia de tots els mots de totes les llengües (excepció feta de les onomatopeies). Eren les quatre interjeccions del primer llenguatge humà. Aquesta teoria ha estat víctima de befes (i d'alguna condemna estaliniana), i ens recorda allò que Heròdot explica de l'experiment de Psamètic. Aquest rei egipci va fer criar uns nadons per uns pastors amb el manament que ningú no els parlés, per veure quina llengua acabarien per adquirir. Com que algú que els escoltà anys més tard els sentís dir "bekos", hom va fer un buidatge de les llengües i trobà que "bekos" en frigi vol dir pa, per la qual cosa algú pensà que el frigi era la més antiga de les llengües.
Mark Dingemanse, Francisco Torreira i Nick J. Enfield es demanen en un article publicat a PLOS ONE en 2013, si la interjecció "uh?" és universal. Uh!, diuen Dingemanse et al., quan han d'utilitzar una partícula inciadora de reparació, és a dir quan no han sentit clarament el que els han dit. En l'article, comparen interjeccions amb aquest valor de 31 llengües diferents, i analitzen converses naturals fetes en 10 llengües. Enfield creu, en efecte, que "huh?" és una interjecció universal, ja que les similitud en forma i funció entre les llengües són més elevades que no pas hom ho esperaria per atzar. No es tractaria, però, d'un gest innat, sinó que es tractaria d'una forma lèxica, convencional, que cal aprendre com qualsevol altra d'aquestes formes.
Els autors no van poder recollir ahir el premi. Ho faran a Amsterdam el primer 3 d'octubre, en el marc del "The European Ig Nobel Show".

L'addició al risc des de la infantesa: Premi Ignobel de Gestió 2015
El que no et mor et fa més fort, diu la dita. Gennaro Bernile, Vineet Bhagwat i P. Raghavendra Rau estrafan la dita per dir-nos que "What Doesn't Kill You Will Only Make You More Risk-Loving". És a dir, que el fet d'haver viscut desastres en la infantesa fa les persones més amants del risc. Els autors ho apliquen al món de la gestió empresarial, reprenent la idea que les experiències vitals d'un executiu conformen l'estil de gestió. En aquest report, Bernile et al. mostren que els executius en cap (CEO) que han experimentat desastres fatals sense patir conseqüències negatives extremes en la pròpia pell, tendeixen a un estil de direcció més agressiu. En canvi, si van patir conseqüències força negatives en experimentar-les, tendeixen a ser més conservadors. La idea d'estudis com aquests és oferir models predictius sobre el comportament d'empreses en funció de la formació/experiència vital dels qui les lideren.
Gennaro Bernile i P. Raghavendra Rau foren els qui recolliren aquest premi.

Sobornar per evitar soborns: Premi Ignobel d'Economia 2015
El jurat ha guardonat amb aquest Premi IgNobel a la Policia Metropolitana de Bangkok que recentment oferia pagaments extres als agents si refusaven de deixar-se sobornar. Darrera d'aquestes mesures, al capdavall, hi ha la confessió d'una certa impotència per contrarestar la corrupció policial. La deriva cada vegada més autoritària del règim tailandès deixa paradoxalment més espais a la impunitat, i la necessitat de comptar amb les forces policials per garantir el sistema social i polític fa que s'adoptin aquestes aproximacions.

Besar és bo per a la salut: Premi Ignobel de Medicina 2015
Els guardonats són Hajime Kimata, Jaroslava Durdiaková, Natália, Kamodyová, Tatiana Sedláčková, Gabriela Repiská, Barbara Sviežená i Gabriel Minárik. Ja en el 2003, Hajime Kimata mostrava que besar redueix les respostes al·lèrgiques cutànies alhora els que els nivells plasmàtics de neutrofina. L'any següent, Kimata mostrava que aquesta reducció s'aconseguia també amb relacions sexuals. Aquests efectes, presents en persones al·lèrgiques al pol·len o als àcars, no es reproduïen en voluntaris que rebien histamina, els efectes de la qual no eren pal·liats per les relacions sexuals. Kimata continuà recercant la base fisiològica d'aquests efectes. En el 2006, va comprovar que besar disminuïa selectivament la producció d'IgE específiques d'al·lergen en pacients atòpics. L'efecte beneficiós el produïen tant besos maternals sobre pacients infantils atòpics, com els besos de la parella en pacients atòpics adults. Kamodyová et al. (2013) estudiaren els besos des d'un altre vessant, el de la violència sexual, els abusos sexuals o l'assetjament sexual. En aquests casos, els besos són imposats per coacció, i la recerca volia saber si en la mostra de la saliva de la víctima podien trobar-se mostres d'ADN de l'agressor. Així dissenyaren un experiment amb dotze parelles heterosexuals voluntàries. Després de besar-se intensament, a diferents intervals, prenien mostres de la saliva de la dona, en la qual analitzaven la presència d'ADN masculí (és a dir, de cromosoma Y). Després de 60 minuts, encara eren capaços de detectar ADN masculí en la saliva femenina. La identificació de l'ADN era possible amb un test estàndard fins a 30 minuts després de besar-se. Per això recomanaven la presa de mostres de saliva de víctimes en casos d'agressió sexual.
El premi el recolliren Jaroslava Durdiaková i Peter Celec. Hajime Kimata trameté un vídeo i serà present en les conferències del 19 de setembre.

Les matemàtiques de la història sobre els 888 fills de Mulai Ismail: Premi Ignobel de Matemàtica 2015

Els qui heu seguit la passada temporada la "Segona Hora" de RAC1, haureu escoltat les històries de joc de trons de Jair Domínguez. No recordo si va haver un lliurament dedicat al mulai Ismail ibn Sharif, el segon monarca marroquí de la dinastia Alauita, que va governar entre 1672 i 1727. Aquest "rei guerrer", també conegut com "el cruel", adornà segons els relats els murs de Meknes amb 10.000 caps d'enemics vençuts. Se l'ha considerat com el pare més prolífic de la història. Algunes fonts parlen de 888 infants. D'altres, més modestes, parlen de 867, 525 fills i 324 filles. Com saber del cert si això és llegenda? Elisabeth Oberzaucher i Karl Grammer empren un model matemàtic per respondre aquesta qüestió. Han generat un algoritme basat en tres models diferents de concepció, amb diferents limitacions socials i biològiques. El primer model considera un accés sense restriccions a un conjunt aleatori de dones. En el segon model, l'accés es limita a un harem. Oberzaucher i Grammer consideren possible engendrar 600 infants mascles en 32 anys amb un harem amb menys dones que no pas les que tenia el mulai Ismail.
Elisabeth Oberzaucher va recollir aquest premi.

Fer anar drets els pollastres com en el Mesozoic: Premi Ignobel de Biologia 2015

Possiblement, el més merescut dels guardons d'enguany, és aquesta recerca que du per títol: "Caminar com dinosaures: pollastres amb cues artificials forneixen pistes sobre la locomoció de teròpods no-avians". Per fer-se'n una idea de l'estudi, hi ha aquest vídeo. Bruno Grossi, Omar Larach, Mauricio Canals, Rodrigo A. Vásquez i José Iriarte-Díaz justifiquen aquesta recerca pel fet que les aus són el millor grup vivent per reconstruir certs aspectes de la biologia dels teròpodes del Mesozoic, en el benentès que les aus són justament teròpodes. La locomoció bipedal, digitígrada i parasagital és un tret comú, però hi ha diferències notables pel fet que les aus segueix una postura més erecta i impulsada per la retracció del fèmur. Amb la cua artificial, hom desplaça el centre de gravetat del pollastre, i es reconstrueix el que podria haver estat postura i la cinemàtica dels dinosaures bipedals.
Grossi, Iriarte-Díaz, Larach i Vásquez recolliren el premi.

El dolor en el diagnòstic de l'apendicitis amb bandes reductores de la velocitat: Premi Ignobel de Medicina Diagnòstica 2015

Banda reductora de la velocitat o ressalt, en aquest cas col·locada per reduir la velocitat just davant d'un pas de vianants
Diallah Karim, Anthony Harnden, Nigel D'Souza, Andrew Huang, Abdel Kader Allouni, Helen Ashdown, Richard J. Steven i Simon Kreckler han rebut aquest guardó per un estudi sobre el diagnòstic de l'apendicitis aguda basat en la sensació dolorosa, quan aquesta ha estat inteferida per haver fet passat en el camí de l'hospital per bandes reductores de la velocitat. En l'estudi s'han inclòs dades de 64 persones que van experimentar aquestes bandes. D'aquestes 64 persones, 34 tingueren efectivament apendicitis d'acord amb el diagnòstic histològic. De les 34, 33 van reportar que, en passar per una banda reductora de la velocitat sentien més dolor. Els autors conclouen, després de l'anàlisi estatística de les dades, que les bandes reductores oferien una millor sensibilitat que no pas altres indicis clínics, com ara la migració del dolor, o la tendror abdominal. Tot plegat, doncs, cal considerar bona cosa demanar als pacients ja en l'ambulància si senten més dolor en passar per una banda reductora de la velocitat.
Karim, Harnden, Ashwdow, D'Souza i Allouni recolliren el premi.

Fer-se picar per abelles a la recerca d'activitats hemolítiques: Premi Ignobel de Fisiologia i Entomologia 2015

Ens expliquen que els pioners de la medicina científica assajaven en ells mateixos les teories fisiològiques, els conceptes patològics i les propostes terapèutiques, amb considerable risc per a les seves vides. El guardó d'enguany el reben dos d'aquests herois, Justin O. Schmidt (*1947) i Michael L. Smith. L'índex de dolor per picada d'insecte de Schmidt (Schmidt Sting Pain Index) fou creat per Schmidt amb la percepció dolorosa del mateix Schmidt. Schmidt et al. (1983) estudiaren les activitats hemolítiques directes de 21 espècies d'insectes picadors, entre els quals la perillosa vespa social Polistes infuscatus, per arribar a la conclusió que les hemolisines no tenen una relació directa amb la toxicitat del verí. Michael L. Smith (2014) aprofundí en l'índex de Schmidt incloent-hi un factor prèviament negligit: la localització corporal de la picada. Smith es deixà picar per abelles de la mel en 25 zones del cos. La dolor Smith l'avaluava en 1-10, emprant com a estàndard intern la dolor provocada per una picada en l'avantbraç. Les tres localitzacions menys doloroses eren el crani, la falange mitjana del dit gros del peu i la part superior del braç (2,3). Les tres localitzacions més doloroses eren el nariu (9,0), el llavi superior i el cos cavernós del penis.
Justin Schmidt i Michael Smith recolliren aquest premi.

Càlculs astronòmics de Posidoni

No se'ns han conservat les obres de Posidoni d'Apamea (135-51 a.e.c.), però sí sabem algunes de les seves conclusions a través d'obres com el Llibre II de la Història Natural de Plini.

Comencem:

"Stadium CXXV nostros efficit passus, hoc est pedes DCXXV. Posidonius non minusXL stadiorum a terra altitudinem esse, in quam nubila ac venti nubesque perveniant, inde purum liquidumque et inperturbatae lucis aera"

Si fem cas de Plini, i 1 estadi = 125 passes, això donaria una equivalència aproximada de 184 metres. No obstant, sembla que l'estadi egipci que fa servir Posidoni era més curt, de 157 metres.

Posidoni estima el límit dels núvols i vents en una mica més de 6 km per damunt del nivell del sòl. Això es correspon al límit de la troposfera mitjana d'acord amb la ciència moderna. La troposfera, que conté el 99% del vapor d'aigua atmosfèric, arriba a 17 km, és a dir 2,7 vegades l'estimació feta per Posidoni.

Continuem:

"sed a turbido ad lunam viciens C milia stadiorum"

Posidoni estima la distància a la Lluna en dos milions d'estadis. Això equivaldrien a 300 milions de quilòmetres. La distància mitjana segons la ciència moderna és de 380 milions de quilòmetres, de manera que la de Posidoni és una estimació força acceptable.

Pugem encara més:

"inde ad solem quinquiens miliens"

Posidoni estima la distància al Sol en cinc-cents milions d'estadis. Això són 80 milions de quilòmetres. Segons la ciència moderna, la distància mitjana al Sol és de 150 milions de quilòmetres. Posidoni queda, doncs, a la meitat.

Plini ofereix també altres estimacions. Pel que fa als núvols, cita a autors que posen el límit en 900 estadis. Això serien 140 km, idea exagerada, ja que la ciència moderna fa arrencar "l'espai exterior" a 100 km.

Les xifres de Posidoni ofereix un univers més gran que el de computacions anteriors. Pitàgores havia estimat la distància de la Terra a la Lluna en 126.000 estadis, i la de la Terra al Sol en el doble (252 mil estadis). Pitàgores gosava d'estimar la distància de la Terra a l'esfera d'estels fixos en 378.000 estadis.

Les candidatures al Parlament del Parc de la Ciutadella del 27S

Avui apareixen publicats en el DOGC les candidatures a les eleccions del 27S.

Aquestes són les candidatures de la circumscripció de Barcelona:
- 1. Unió Democràtica de Catalunya (unio.cat). Encapçalada per Ramon Espadaler.
- 2. Catalunya sí que es pot (CatSiqueesPot). Encapçalada per Josep Lluís Franco Rabell.
- 3. Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Encapçalada per Miquel Iceta.
- 4. Junts pel Sí (JxSí). Encapçalada per Raül Romeva.
- 5. Partit Animalista Contra el Maltractament Animal (PACMA). Encapçalada per Anaïs Arranz.
- 6. Ciutadans-Partido de la Ciudadanía (C's). Encapçalada per Inés Arrimadas.
- 7. Partit Popular (PP). Encapçalada per Xavier García Albiol.
- 8. Candidatura d'Unitat Popular (CUP). Encapçalada per Antonio Baños. El n. 62 hi apareix Anna Coll.
- 9. Guanyem Catalunya (Ganemos). Encapçalada per Ramón González.
- 10. Recortes Cero - Els Verds. Encapçalada per Jordi Martínez Rigol.

A Lleida les candidatures acceptades són UDC, JxSí, PSC-PSOE, PACMA, PP, C's, CUP, CatSíqueesPot, Escons en Blanc, Recortes Cero-EV, Pirates de Catalunya-Per Decidir-ho Tot i Guanyem Catalunya.

A Tarragona les candidatures acceptades són UDC, PSC-PSOE, JxSÍ, CUP, PP, PACMA, C's, Guanyem Catalunya, CatSíqueesPot i Recortes Cero-EV

A Girona les candidatures acceptades són UDC, PSC-PSOE, JxSÍ, PACMA, PP, CatSíqueesPot, C's, Recortes Cero-EV, CUP, Pirata.CAT/XDT i Guanyem Catalunya.

Les set passes de Junts pel Sí: unes eleccions plebiscitàries-constituents

Repassem un moment els set punts de Junts pel Sí, la candidatura de Raül Romeva a les eleccions del 27S:
- declaració solemne d'obertura del procés d'independència.
- procés d'elaboració del Projecte de Constitució.
- posada en funcionament de les estructures del nou Estat i gestió ordinària de la Generalitat.
- proclamació de la independència i desconnexió de l'ordenament jurídic espanyol vigent.
- procés d'aprovació de la Constitució, per Parlament i després en referèndum. Això hauria de concloure abans de l'estiu del 2017.
- en cas de bloqueig per l'estat espanyol, proclamació de la independència i aprovació de la Llei de transitorietat jurídica

Plebiscitàries, constituents, autonòmiques

Els moviments de protocandidatures per al 27S comencen, a la vegada que els primers preparatius de l'administració per fer-les. Cadascú hi ha va amb ànims diferents. Hi ha els partits que les consideren autonòmiques i prou, dels quals és Ciutadans (C's) qui sembla més ben posicionat, i que ja tindria pensada Inés Arrimadas com a candidata. La idea del "canvi sensat", del "constitucionalisme", de la compaginació del sentiment patriòtic català-espanyol-europea, seran els eixos-força de la llista de C's. Veurem fins quin punt, PSC o PP poden desmarcar-se. I caldrà veure si UDC (+Construïm?) és capaç de vendre el full de ruta aprovat per la mínima el 14 de juny.

Qui ha de convocar les eleccions en darrer terme és el president Artur Mas. Per Mas les eleccions del 27S són plebiscitàries. I ací cal entendre la seva insistència en una llista unitària. Dissabte passat, llençava l'envit a ANC-Òmnium-AMI. És possible que aquestes entitats no facin el pas, i sigui CDC o una plataforma "ad-hoc" la que hagi de fer la dita llista unitària ("Llista per la Llibertat"?).

Unes plebiscitàries, de què? Aquest és el perill de la llista unitària. Que sigui indefinida quant al contingut (independència/autodeterminació, independència però sense saber com, etc.) o que siguin vistes com un plebiscit a Artur Mas o, encara pitjor, als cinc anys de governs de CiU.

És la por a una interpretació plebiscitària inadequada la que anima els partidaris de les "llistes múltiples pel Sí". Els qui més vocals són en aquesta defensa són ERC i el seu entorn, que podria convergir en una Aliança per la República Catalana.

Més justificació sembla que tenen per distanciar-se de la "Llista del President", els qui proposen un "inici constituent", una "ruptura constituent" o un "procés constituent". En aquest espai, la Crida Constituent vol combinar l'element plebiscitari (el "sí") amb l'element constituent.

Però una altra part de l'espai no considera viable la noció plebiscitària de Mas. És en aquest espai on es pot articular una llista de "Catalunya en Comú" (CeC). Ara bé, la concepció "constituent" d'aquest espai és diversa.

Amb les dades electorals a la mà, és probable que el "plebiscit" no aconsegueixi el 50% dels vots emesos, ni tan sols sumant-hi les llistes que explícitament s'hi hagin posicionat. Encara menys majoria tindran les candidatures explícitament partidàries de la "ruptura constituent". En aquest escenari, les eleccions del 27S esdevindran merament autonòmiques, amb un parlament amb set o vuit grups, i amb cap d'ells amb més de 40 escons. La situació de "taules" persistirà.

Els Sis Criteris Bàsics d'Unió i trencadissa parcial de CiU

El procés participatiu d'UDC del passat 14 de juny ha culminat ara un trencament parcial de CiU. Els consellers d'UDC abandonen el govern Mas, bo i que mantenen la Federació en el Parlament i en els òrgans locals.

Amb aquesta trencadissa parcial, UDC vol fer bons els seus sis criteris de cara al "procés".

Recordem que aquests criteris foren ratificats pel 51% de la militància d'UDC que s'expressà en el 14 de juny, és a dir per poc més de 1.000 persones.

Són criteris, però, rellevants. Es pronuncien des d'un "compromís amb el procés" i des del "catalanisme integrador". Són sis:
- 1. Sobirania. És a dir el criteri de no renunciar ni posar límits a l'aspiració de plena sobirania per a Catalunya. Fixeu-vos que hom parla d'aspiració, no de sobirania.
2. Democràcia. Presa de totes les decisions de forma netament democràtica, d'acord amb el criteri de la majoria de vots de la ciutadania.
3. Diàleg. És a dir, diàleg entre el govern de Catalunya i el govern de l'Estat [espanyol]. Aquest diàleg es fa "sense renúncies prèvies" i amb voluntat de persistència. S'entén el diàleg com una forma de guanyar complicitats al si de la Unió Europea.
4. Seguretat jurídica. Així, UDC exclou explícitament "una eventual Declaració Unilateral d'Independència", però també "l'obertura d'un procés constituent al marge de la legalitat".
5. Europa. UDC descarta qualsevol escenari que pugui situar Catalunya fora d ela Unió Europea.
6. Cohesió, en referència a la "cohesió social i territorial de la nostra nació".

Què han fet els espluguins el 24M?

La "festa post-electoral" a l'Ateneu d'Esplugues, amb presència dels equips de campanya de la CUP-PA (1 regidor) i de Canviem Esplugues (CE; 1 regidor), així com de candidats de llista d'ERC (amb dos regidors, de manera que Hermínia Villena seurà al consistori), tenia un cert ressò triomfalista.

Vegem, però, què han fet els espluguins convocats a les urnes (34.738) el diumenge 24 de maig:
- la majoria minoritària (14.786; 42,56%) s'ha abstingut.
- 7.513 persones (21,63%) han votat PSC-CP, obtenint 9 regidors.
- 2.331 persones han votat C's (6,71%), obtenint 2 regidors.
- 2.027 persones (5,84%) han votat ERC-GxE-Avancem-AM, obtenint 2 regidors.
- 1.970 persones (5,67%) han votat PP, obtenint 2 regidors.
- 1.935 persones (5,57%) han votat ICV-ME-AS CAT-E, obtenint 2 regidors.
- 1.578 persones (4,54%) han votat CiU, obtenint 2 regidors.
- 1.156 persones han votat CUP-PA (3,33%), obtenint 1 regidor.
- 1.135 persones han votat CE (3,27%), obtenint 1 regidor.
- 288 persones (0,83%) han votat PxC.
- 239 persones (0,69%) han votat en blanc.
- 140 persones (0,40%) han fet vot nul, per bé que alguns d'aquests vots nuls eren de paperetes blanques.

Processos constituents i continuïtat jurídica

Avui a Can Basté, Pablo Iglesias ens ha dit, en poques paraules, que el referèndum sobre la independència no és possible per raons jurídiques, de manera que qualsevol procés constituent "català" requereix l'obertura prèvia d'un procés constituent "espanyol".

Acceptem per un moment les premisses. La premissa jurídica general sobre els límits i la premissa particular sobre la jurídica. Com convocar una Assemblea Constituent amb aital respecte a la continuïtat jurídica? Algú dirà que caldria primer reformar la Constitució per poder convocar-la. D'altres, que l'Assemblea seria prèvia a qualsevol reforma. En tot cas, el mur dels 2/3 del Congrés, 2/3 del Senat, eleccions generals, 2/3 del Congrés, 2/3 del Senat i referèndum és una tasca hercúlia. Possible, és possible. Però és molt més probable un col·lapse de facto del sistema constitucional, que ens deixés a tots atrapats en una continuïtat fictícia.

Una fiscalitat municipal justa, ambiental i solidària

La Plataforma per una Fiscalitat Justa, Ambiental i Solidària ha tramès unes 45 propostes de fiscalitat municipal a les candidatures de les eleccions locals del 24 de maig del 2015.

Vegem-ne alguns exemples:
- per un Impost de Béns Immobles (IBI) més just, proposen: a) introduir equitat entre municipis i entre la mateixa ciutadania amb una valoració cadastral més periòdica (de 8 anys com a mínim); b) reforçar la progressivitat de l'IBI a través del gravamen d'acord amb el valor de la propietat i reduir els coeficients per a immobles residencials; c) bonificar l'import de l'IBI en casos de desocupació o d'ingressos inferiors a l'SMI; d) introduir criteris ambientals (bonificacions per a habitatges eficients, d'aprofitament d'energia solar; e) desincentivar els pisos buits (recàrrec del 50%); f) revisar les exempcions d'IBI per interès general, i orientar-les a l'activitat més que no pas al subjecte.
- impost sobre vehicles de tracció mecànica (IVTM): a) regular l'impacte contaminant (amb un augment progressiu per als vehicles molt contaminants); b) aplicar i publicitat bonificacions per a vehicles elèctrics o híbrids; c) afegir variables de cost, emissions i d'antiguitat
- impost sobre l'activitat econòmica (IAE): a) bonificacions per a activitats empresarials que comencen i encara no tenen beneficis; b) bonificacions per la creació de llocs de treball amb contracte indefinit; c) bonificacions per preservació del medi ambient i accessibilitat; d) dedicar més recursos personals i financers a inspeccions.
- impostos sobre construccions, instal·lacions i obres (ICIO).
- impost sobre el valor dels terrenys de naturalesa urbana (IVTNU): a) ajustar millor l'impost al valor dels béns immobles; b) exempció en casos de desonament.

Les propostes fan referència a evitar els sobrevostos abusius en serveis municipals gestionats per empreses privades. No pas menys important, són les garanties en matèria de transparència i participació en el pressupost municipal.

Matar [multar, empresonar] el missatger

La premsa reacciona de manera gairebé unànime contra la proposta del ministre (espanyol, de Justícia) Català de multar els mitjans que publiquin 'filtracions' de sumaris judicials dels quals s'hagi declarat el secret 'processal'. Diuen que això seria "matar el missatger", en referència a una voluntat de silenciar els casos de corrupció, si més no, fins que no passi la temporada electoral.

No és cas únic. A vuit persones les volen empresonar per ser missatgers del descontentament popular davant dels "ajustaments" pressupostaris. Mentrestant, la pressió policial contra qualsevol "missatger" de malestar social o de propostes col·lectives creix a tot arreu.

La Junta Electoral de Zona aprova les nou candidatures presentades a Esplugues

Ja podem llegir el llistat de candidatures proclamades per la Junta Electoral de Sant Feliu de Llobregat.

Els nou alcaldables d'esplugues són Pilar Díaz (PSC-CP), Lídia Ibáñez (ICV-ME-AS CAT-E), Laura Benito (C's), Oriol Torras (ERC-GxE-Avancem-AM), Julián Carrasco (Canviem Esplugues), Sergi Oliveras (CUP-PA), Jaime Padilla (PxC), Albert Comellas (CiU) i Mercè Haro (PP).

La CUP-PA presenta llistes a Corbera (Albert Cañellas), Esparraguera (Aleix Escursell), Gelida (Susanna Costa), Molins (Roger Castillo) i Sant Joan Despí (Jordi Farré).

Pel que fa a la Zona Electoral de l'Hospitalet de Llobregat, la CUP-PA presenta candidatures a Gavà (CUP-PA-Capgirem Gavà, amb Jordi Casanova i Mireia Valentí de caps de llista), a l'Hospitalet mateix (amb l'independent Khristian Giménez com a cap de llista) i a Sant Boi (Gent de Sant Boi-CUP-PA, amb Lucía Pérez de cap de llista). Al Prat de Llobregat, la llista d'Alternativa d'Esquerres (AE-EP) l'encapçalen Pedro Mercadé i Lola Gutiérrez.

Les candidatures d'Esplugues - 24 de maig del 2015

Podem llegir les candidatures postulades a les eleccions municipals:
- 1. Partit dels Socialistes de Catalunya-Candidatura de Progrés (PSC-CP).
- 2. Iniciativa per Catalunya Verds-Moviment d'Esquerres-Alternativa Socialista-Entesa (ICV-ME-AS CAT-E).
- 3. Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía (C's).
- 4. Esquerra Republicana de Catalunya-Gent per Esplugues-Avancem-Acord (ERC-GxE-Avancem-AM).
- 5. Canviem Esplugues (CE).
- 6. Candidatura d'Unitat Popular-Poble Actiu (CUP-PA).
- 7. Plataforma per Catalunya (PxC).
- 8. Convergència i Unió (CiU).
- 9. Partido Popular (P.P.).

El liberalisme europeu s'enfronta a Google

La comissaria de Competència de la Unió Europea, Margrethe Vestager, adscrita al grup liberal-reformista, és la cara visible d'una represa de l'ofensiva comunitària contra les pràctiques de Google Inc. Alguns han remarcat la paradoxa que liberals europeus ataquin les pràctiques d'una corporació privada. Però Vestager encarna el sector més esquerranós (Det Radikale Venstre) d'aquesta família ideològica. A més, els factors geopolítics fan difícil mantindre l'ortodòxia del "deixar-fer-deixar-passar".

Fins ara, la Comissió Europea havia provat d'arribar a negociacions amb l'empresa californiana. El canvi d'Almunia a Vestager ha accelerat un curs previsible. Fonamentat en les lleis europees de competència, el plec de càrrecs contra Google assenyalà especialment l'abús de poder i la discriminació dels competidors. La sanció corresponent podria ser de 6.600 milions de dòlars. Hi ha el precedent de la causa que la Comissió Federal de Comerç menà als Estats Units contra les pràctiques de Google, tancada el 2013. Aquella causa no prosperà perquè, a grans trets, Google no té cap obligació de convertir els seus motors de cerca en eines públicament neutrals.

Eliminar accents, dieresis, apostrofs, punts volats de geminacio, ces trencades i guionets

Fa uns dies, Toni Soler proposava leliminacio daccents i dieresis en un article al seu blog. La proposta es interessant, pero caldria dur-la al seu extrem. Seguintne lesperit, proposem remoure també apostrofs, els punts volats de les eles geminades, les ces trencades i els guionets. Probablement, aquesta mesura requeriria tambe una transformacio del digraf "ll" per "lh". Per coherencia, tambe podriem transformar "ny" en "nh". Un altre canvi, es l'adopcio de "sh" pel so "S", mentre que en altres funcions la "x" seria substituida per "gz" (o "ks").

Amb aquesta simplificacio, tot quedaria reduit als seguents caracters:
- lletres: a, b, c, d, e, f, g, h, i, j, k, l, m, n, o, p, q, r, s, t, u, v, w, z.
- signes de puntuacio: reduits a ",", ";", ":", ".", les pròpies cometes i els guions denumeracio

Segurament, podriem tambe eliminar alguna lletra mes. La "v" i la "w" son prescindibles, si mes no en barceloni.

Ens quedarien doncs 22 lletres. Si reduim els signes de puntuacio al punt, la coma i l'espai, tot quedaria encara mes. 25 caracters i prou (sense majuscules).

Fem una prova

catalans,
interpretant el sentiment i els anels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la republica catalana com estat integrant de la federacio iberica. dacord amb el president de la republica federal espanyola senyor nicet alcala zamora, amb el qual em ratificat els acords presos en el pacte de sant sebastia, em faig carrec probisionalment de les funcions de president del govern de catalunha, esperant que el poble espanhol i el catala expressaran quina es en aquests moments llur boluntat.

La quarta guerra mundial

Hi ha un discurs que ara es demana si la situació actual del gihadisme es pot descriure de "tercera guerra mundial". Des del nord-atlantisme, hom s'estima més per parlar de "cinquena guerra mundial". La primera seria una guerra contra el particularisme imperial, marcat per la deslleialtat del Kàiser. La segona seria una guerra contra el particularisme nacional, marcat per la deslleialtat de Hitler. La tercera, freda, fou una guerra contra el particularisme ideològic, marcat per la deslleialtat encarnada en la Unió Soviètica. Ara, la quarta, seria una guerra contra el particularisme religiós, marcat per la deslleialtat encarnada pel gihadisme radical.

Aquesta visió no és del tot compartida. Perquè les tres primeres serien guerres internes (intrajafètiques). La quarta tindria un component extern a la "civilització occidental". Però les detencions de persones d'aquesta matriu etnoreligiosa convertides al gihadisme radical fan ara vessar tinta sobre totes aquestes interpretacions. Va tindre un efecte afeblidor el Concili Vaticà Segon? L'antropologia boasiana ha destarotat la tradició científica anterior? Les ideologies de l'enveja i del ressentiment no s'han vist animades per la crisi del 2008?

Construïm: la radicalitat de la moderació

En aquest guirigall de primeres persones del plural, "Construïm" es presenta com la primera personal del plural moderador. És moderada davant del "procés independentista" de Catalunya-Principat. I també és moderada davant dels processos constituents. És la moderació de l'home seriós davant del "populisme identitàri" i del "populisme demagògic". És la moderació que depèn ara de la decisió final que prengui la Unió Democràtica de Catalunya (UDC) i de Josep Antoni Duran Lleida en particular.

Els moderats tenen la dificultat de combinar el seu "confederalisme" amb la realitat de l'opressió nacional. De combinar la idea de "tots anem el mateix vaixell" amb la realitat de la lluita (força unidireccional) de classes. Com que són moderats també en el seus objectius, l'horitzó confederal és compatible amb l'acceptació de l'statu quo.

Tanta moderació embafa. I, com que és una moderació reaccionària, de resistència al canvi, atrau paradoxalment a elements radicals. Són els elements que consideren que no hi ha gaire res a conservar, perquè els canvis ja s'han produït. Ara cal revertir-los. Els radicals de la moderació junten elements teocràtics (catòlics, s'entén) amb un neoheteropatriarcalisme que té el regust típic de les "revoltes d'esclavistes".

De fusos horaris

Canvi d'hora. La matinada del darrer diumenge de març, passem a casa nostra del CET (horari de l'Europa Central, GMT+1) al CEST (horari d'estiu de l'Europa Central, GMT+2). És a dir passem de seguir l'hora del meridià 15ºE per seguir l'hora del meridià 30ºE. Del meridià d'Itàlia al meridià de Turquia.

El trellat d'aquest sistema és força dubtós. Durant set mesos, seguim l'horari CEST. Durant cinc mesos, seguim l'horari CET.

El nostre fus horari enter, però, és el GMT.

I, si volem ser més precisos, Barcelona es troba en el fus GMT+00:09.

Si ara són les 08.35h, l'hora solar mitjana és 06.44h.

És clar que el sol mitjà no és el sol aparent. Hi ha una diferència entre l'un i l'altre que varia de força minuts al llarg de l'any. Així, el migdia d'avui serà a les 13.56h (CEST), a les 11.56h (hora GMT), a les 12.05 (hora solar mitjana de Barcelona). És a dir, que el sol aparent va ara vora cinc minuts endarrerit respecte del sol mitjà.

Si volguessim recuperar la divisió tradicional de les hores diürnes, ara tot just quan escric això hauríem entrat en l'hora secunda.

També podríem discutir si podríem recuperar el calendari julià. Seríem a 17 de març.

O podríem demanar recuperar l'era. Seríem dilluns 17 de març del 2053. O, si volem recuperar el nom més tradicional, "a.d. xvi Kal. Apr. Era MMLIII".

Què han fet els electors a la primera volta de les departamentals de Catalunya Nord?

Les eleccions al Consell Departamental de Pirineus Orientals han fet la primera volta:
- un 44,28% s'han abstingut.
- un 13,91% (57.153 vots) han votat candidats del Front National (FN).
- un 6,05% (24.878 vots) han votat candidats del Partit Socialista.
- un 5,67% (23.290 vots) han votat candidats de la Unió de la Dreta.
- un 4,80% (19.739 vots) han votat candidats de la Unió per un Moviment Popular.
- un 4,68% (19.205 vots) han votat candidats de la Unió de l'Esquerra.
- un 4,07% (16.734 vots) han votat diversos candidats de dreta.
- un 1,69% (6.946 vots) han votat candidats del Partit Comunista Francès.
- un 0,12% (5.009 vots) han votat candidats diversos.
- un 1,07% (4.385 vots) han votat candidats d'Europa Ecologia-Els Verds.
- un 0,47% (1.944 vots) han votat candidats del Front d'Esquerra.
- un 0,35% (1.427 vots) han votat candidats del Partit Radical d'Esquerra.
- un 0,30% (1.218 vots) han votat candidats del Partit d'Esquerra.

D'altra banda, la consulta popular sobre la constitució de la comarca del Moianès va rebre un vot afirmatiu. L'abstenció de situa en un 53%. El suport explícit a la comarcalització assolí un 42% del cens. En tots els municipis (Calders, Monistrol de Calders, Castellcir, Collsuspina, Castellterçol, l'Estany, Granera, Sant Quirze Safaja, Santa Maria d'Oló i Moià), fins i tot a Collsuspina, els vots afirmatius guanyaren als altres vots vàlids (no, blanc, altres). La consulta no és vinculant, però aplana el camí per a la constitució del Moianès com la 42a comarca de la Comunitat Autònoma de Catalunya.

La Cambra de Representants del Poble Català

Un dels punts febles del "Procés" és el fet de recolzar en unes institucions que, en darrer terme, són sotmeses a la constitució espanyola. Des del Pacte Nacional per a l'Autodeterminació es considera necessari disposar d'un front polític "B", encarnat per una Cambra de Representants del Poble Català. D'una banda, això superaria l'àmbit territorial restringit, i de l'altra la supeditació institucional. La creació d'un cens electoral que permeti l'elecció d'aquests representants galvanitzaria un "Procés" ara mateix refrigerat fins el 27S.

L'atac al Bardo i la Romània Submersa

L'atac del Museu Nacional del Bardo, de Tunis, va deixar més de vint morts. Entre les col·leccions del Bardo destaquen especialment els mosaics recuperats d'antigues ciutats de l'Àfrica Romana. La romanització d'aquestes terres fou perfectament comparable a la d'altres províncies occidentals de l'Imperi. Hom retenia, és clar, les llengües púniques i numídiques, però després de la Tercera Guerra Púnica, aquestes zones s'incorporaren a la romanitat. Avui és Romania Submersa. El procés no començà fins a la conquesta àrab. La islamització rebé un impuls crucial per les divisions sectàries entre les esglésies cristianes. La submersió, però, començà a ser revertida amb les places comercials i militars de les potències cristianes, sobretot a partir del segle XIII. Hi hagué anades i tornades, però en el segle XIX la cosa es desplaça en favor dels pobles neollatins, particularment de la potència francesa. A mitjan del segle XX aquesta reversió és tallada de socarrel, i la submersió tornà a la província d'Àfrica.

Les primàries de Puigcorbé i el concurs de Vidal

Tot sovint, sentim defenses del nomenament presidencialista, a dit, assenyalant-ne la seva executivitat. És la cultura del fitxatge estel·lar, del lloc distintiu. No cal dir aquests mecanismes desperten suspicàcia. Així, serà fàcil retreure a ERC de Barcelona el fet de proposar Juanjo Puigcorbé com a número 2 de la llista de les municipals sense fer-lo passar per primàries (però sí fent-lo passar pels mecanismes típics d'aprovació). O hom mirarà amb lupa com la Generalitat incorpora el jutge (suspès) Santiago Vidal al Departament de Justícia.

Quatre parelles, vuit partits

L'anàlisi de les enquestes de les eleccions autonòmiques valencianes i balears permet pensar en una major diversificació dels grups parlamentaris.

En l'actualitat, al Parlament Balear hi ha únicament quatre forces polítiques representades: PP (35 escons), PSIB-PSOE (19 escons), MÉS (5 escons) i Gent per Formentera (1 escó). Les enquestes més recents contemplen fins a nou grups polítics: els ja citats i Podem, Proposta per les Illes, Esquerra Unida, UPyD i Ciutadans. Certament, UPyD ho té magre, i EU i C's freguen ben bé el límit. Si descomptem aquestes forces, de totes maneres n'hi hauria sis (possiblement ordenades així: PP, PSOE, Podem, MÉS, PI i GxF.

Pel que fa a les Corts Valencianes les enquestes contemplen set forces: PP, Podem, PSPV-PSOE, Compromís, C's, UPyD i EUPV. És a dir, que podien entrar tres forces que no pas les que hi són representades ara.

Més espectacular encara seria el Parlament del Principat. Tindríem:
- una parella de partits sobiranistes amb aspiracions de govern: CiU i ERC.
- una parella de partits emergents d'àmbit estatal: C's i Podem.
- una parella de partits estatals de la vella política: PP i PSC-PSOE.
- una parella de partits alternatius: CUP i ICV-EUiA

La BPA, víctima col·lateral

La Banca Privada d'Andorra és investigada per les relacions d'alguns dels seus directius amb noms com Andrei Petrov o Gao Ping. Les investigacions les fa l'agència nord-americana, que ha deixat anar el seu interès per transaccions financeres internacionals amb Veneçuela. Les pugnes entre l'aristocràcia financera internacional cada vegada són més explícites i més fan ús dels reguladors estatals. El govern federal nord-americà mostra aquests dies la seva bel·ligerància envers els governs de Caraques, Teheran i Moscou. L'operació contra la BPA no és aliena a aquesta dinàmica.

Sistema de partits

Les enquestes de les eleccions municipals, autonòmiques, departamentals, estatals, assenyalen modificacions substancials del sistema de partits. L'emergència de nous agents i l'enfonsament d'antics no sembla indicar que la transició sigui cap a un sistema estable, sinó que més aviat la fluidesa podria durar més d'un cicle electoral. La lògica de cada comici, especialment d'acord amb el procés electoral, influirà fondament en aquests moviments. La transició del sistema polític de l'estat espanyol a un tetrapartidisme PP-PSOE-Podemos-C's, i el fet que el sistema sigui complementat amb IU i UPyD, el fa més atractiu a l'electorat. Caldrà veure com evoluciona l'abstenció. Aquesta situació també afectarà als partits "perifèrics". Al País Valencià, Compromís resisteix no sense dificultats. Al Principat, CiU i ERC sembla que retindran la primera i segona posició. La competència entre sistemes de partits ja es nota en forma de tensions, i els diferents partits les utilitzen per presentar-se com l'encarnació del sistema respectiu. La plèade de solucions municipals pel que fa a les candidatures unitàries és testimoni de la fluidesa abans esmentada. En el sistema polític de l'estat francès queda per saber com queda "la gauche", forçada a constituir-se en bloc si no vol quedar agranada pel bipartidisme UMP-FN.

Què han votat els electors andorrans?

Un total de 24.512 persones eren cridades a les eleccions generals del Principat d'Andorra. Què han fet?
- 8.427 persones s'han abstingut, votat en blanc o han emès un vot nul.- 5.956 persones votaren la llista de Demòcrates per Andorra (DA).
- 4.452 persones votaren la llista de Liberals d'Andorra.
- 3.785 persones votaren la llista del Partit Socialista+Verds+IC+I.
- 1.888 persones votaren la llista de Socialdemocràcia i Progrés.

El panorama, però, és un xic més complex. Cada elector disposava de dos vots. Un, com a membre de la "circumscripció nacional". El segon, com a membre de la "circumscripció parroquial".

En la circumscripció nacional han resultat electes:
- cinc candidats de Demòcrates d'Andorra: Antoni Martí, Ladislau Baró, Conxita Marsol, Jordi Torres i Sofia Garralla.
- quatre candidats de Liberals d'Andorra: Josep Pintat, Jordi Gallardo, Joan Carles Camp i Ferran Joaquim Costa.
- tres candidats de PS+Verds+IC+I: Pere López Agras, Rosa Gili i Gerard Alis.
- dos candidats de Socialdemocràcia i Progrés: Víctor Naudi i Sílvia Eloïsa Bonet.

En la circumscripció parroquial de Canillo, han estat elegits els dos candidats de Demòcrates per Andorra, Jordi Alcobé i Mònica Bonell.

En la circumscripció parroquial d'Ordino, han estat elegits els dos candidats d'Acció Comunal d'Ordino+Demòcrates per Andorra, Antoni Fillet i Meritxell Mateu.

En la circumscripció parroquial d'Andorra la Vella, han estat elegits els dos candidats de Demòcrates per Andorra-Coalició d'Independents, Jordi Cinca i Maria Rosa Ferrer.

En la circumscripció parroquial d'Escaldes-Engordany, han estat elegits els dos candidats de Demòcrates per Andorra, Miquel Aleix i Vicenç Mateu.

En la circumscripció parroquial d'Encamp, han estat elegits els dos candidats d'Units per al Progrés+Demòcrates per Andorra, Maria Martisella i Carles Enseñat.

En la circumscripció parroquial de la Massana, han estat elegits els tres candidats d'Independents+Liberals d'Andorra, Carles Naudi, Plandolit Balsells i Judith Pallarès.

En la circumscripció parroquial de Sant Julià de Lòria, han estat elegits els dos candidats de Liberals d'Andorra+Unió Laurediana, Josep Majoral i Carine Montaner.

Reforma electoral: fer dependre el nombre d'escons als nivells de participació

De nou sembla que es mouen les aigües en la qüestió de fer aprovar algun dia una Llei Electoral per a la C.A. de Catalunya. Com sempre, es reiteren els debats sobre la "representació". Relacions més directes, relacions més proporcionals, territorialitat, rol de partits i coalicions, etc. Paga la pena de no oblidar que qualsevol reforma haurà de complir el que determina la constitució espanyola i la llei orgànica (espanyola) de reglament electoral. Veurem si salten aquesta paret.

Del text de la ILP de Ciutadans pel Canvi una de les propostes més interessants era la de fer dependre el nombre d'escons als nivells de participació. Per exemple, 100 diputats de base, i 1 diputat addicional per cada punt percentual de participació. O, més directament, 1 diputat per cada punt percentual de participació (fins a un màxim de 100 diputats).

No crec que s'aprovi aquesta disposició.

Si s'aprovés, ningú ja no podria dir que quedar-se a casa, votar "amb els peus", no té cap trasposició. La tindria, i en forma d'estalvi.

Dir-ne "Ciutadans" o dir-ne "Podemos"

Ens diuen ara que el panorama polític de l'estat espanyol podria quedar configurat en quatre partits "centrals". Dos d'esquerres i dos de dretes. Dos de vells i dos de nous. Partit Popular, Partit Socialista Obrer Espanyol, Ciutadans, Podem. Hem dit els noms en català, seguint la pauta de traducció automàtica. Però aquesta pauta no l'apliquem sempre. De Syriza diem Syriza i no Coraes. Però "Syriza" ja és gairebé un mot català, i així ha cristal·litzat.

Els partits vells són citats habitualment en llengua catalana. Escriure el mot en castellà, "Partido Popular" o "Partido Socialista Obrero Español", és forçat. Però serveix per connotar el caràcter "espanyol" d'aquestes formacions polítiques i, per tant, el sucursalisme dels corresponents "Partit Popular de Catalunya" i "Partit dels Socialistes de Catalunya".

De manera similar, hi ha qui insisteix a dir "Podemos". Però és clar, "Podemos" també és una marca, la marca internacional, i en aquest sentit la forma "Podem" és subalterna.

I què passa amb "Ciutadans" o, amb la forma hipercorrecta, de "Ciutatans", o la imaginativa de "Ciudatans"? L'Operació Rivera, trenta anys després de l'Operació Roca, exigeix canvis. Així s'ha interpretat el canvi en la pàgina web.

Però ara resulta que dirigents del PP, parlant en castellà, es refereixen al partit en "Ciutadans". Ho fan en el sentit d'estrangerització.

La cosa prové de lluny. Fa 310 anys, quan els aliats preparaven l'assalt a les Dues Corones de Lluís XIV i Felip V, discutien quin era el millor indret per començar-lo. El príncep Jordi de Darmstadt defensava atacar per Barcelona. Galway, en canvi, defensava atacar el Llenguadoc, i aprofitar un aixecament calvinista. L'almirant de Castella s'oposava a totes dues idees. I, si seguim els mots del marquès de Sant Felip, va argumentar contra la idea de Darmstadt:

El golpe mortal para la España era atacar la Andalucía, porque nunca obedecería Castilla a rey que entrase por Aragón, porque ésta era la cabeza de la Monarquía, y rendidas las Castillas obedecerían forzosamente los demás reinos, y aun la Cataluña, y con más facilidad, ya que estaba inclinada a los austríacos; que sería pertinaz en el amor al rey Felipe Castilla, si presumían los reinos de Aragón darle la ley, y que entrar por la Cataluña no era más que introducir la guerra civil.

Finalment hom seguí el consell de Darmstadt, amb la conseqüència sabuda que ara regna a Espanya un Felip VI.

És clar que la qüestió de fer servir "Ciutadans" en castellà o de dir-ne "Podemos" en català, és cosa que és efectiva si manté en la subliminitat. Si la cosa s'explicita, perd efectivitat. El PP ja ha dit que és fals que hi hagi cap indicació de dir "Ciutadans" de manera sistemàtica o de referir-s'hi com a "partido catalán". I C's ja ha aclarit que la web bilingüe castellà-català, substituïda ara per una de monolingüe en català, tornarà amb una de plurilingüe en totes les "llengües d'Espanya".

Ελένη Γλύκατζη-Αρβελέρ: una presidenta bizantinòloga?

En qüestió de setmanes caldrà dirimir qui assumirà la Presidència de la Democràcia Hel·lènica. Ja han començat a sonar noms que siguin prou de consens per assolir la majoria reforçada. Cal recordar que les darreres eleccions es van haver de convocar en no aconseguir-se aquesta majoria. Un dels noms que son és el de Hélène Ahrweiler. Ahrweiler farà 89 anys el 29 d'agost. Nascuda a Atenes, com a Eléni Glúkatzi, filla d'una família pòntica, s'hi va graduar a l'Escola de la Filosofia. El 1953 passà a París on es doctorà en història i lletres a l'Escola Pràctica d'Alts Estudis. El 1955 ingressà en el Centre Nacional de Recerca Científica. El nom d'Ahrweiler l'adquirí en casar-se amb un oficial de l'exèrcit francès, el 7 de novembre del 1958.

"Byzance et la mer" (1966), "Études sur les structures administratives et sociales de Byzance" (1971), "L'idéologie politique de l'empire byzantin" (1975) i "Byzance: les pays et les territoires" (1976) són algunes de les seves contribucions a l'estudi de l'Imperi Romà d'Orient.

Joan Veny rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes

Fa poc que s'ha anunciat que el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes d'enguany serà per a Joan Veny. No l'havia rebut encara, doncs. Nascut a Campos el 22 d'agost del 1932, el dialectòleg mallorquí té més de 82 anys i per al gran públic és conegut sobretot per l'Atles Lingüístic del Domini Català. Però l'Atles és una obra col·lectiva, sens menystindre l'aportació personal de Joan Veny i Lídia Pons i Griera. I Veny ha fet altres contribucions. Format a Barcelona, Lovaina i Poitiers, doctor en filologia romànica en el 1956, fou l'editor de "Els parlars catalans" (1978). Forma part de l'equip de redacció de l'Atlas Linguistique Roman. Als treballs purament dialectològics, cal sumar els seus estudis sobre història de la llengua i etimologia.

Com recordava fa prop de vint anys:

"Onomàstic i dialectologia tenen molts trets en comú. Com la geografia o la botànica, són disciplines territorials. No es poden dissociar de l'espai on tenen vida els noms de lloc i els dialectes. Onomàstica i dialectologia uneixen la llengua i la terra, estudien bàsicament el nom lligat a un espai; aquest és el seu punt de partença".

"Comparteixen altres aspectes: són testimonis eloqüents, densos, de les contingències de la història; ningú discutirà que tindríem una idea precària de les petjades de la dominació musulmana si només tinguéssim en compte la llengua general, normativa, i negligíssim l'empremta plasmada en noms de lloc i de persona i en les varietats dialectals."

"Un altre tret encara les agermana: les unitats dialectals i onomàstiques porten en general una càrrega entranyable, un pòsit de sentiment tel.lúric que fa que el parlant experimenti emotives sensacions escoltant o pronunciant topònims i mots del terrer, amb els quals ha conviscut des de la infància."

Nacionalisme econòmic i estatisme: l'argument dels 600 € grecs

Des del "conservadorisme oficial" se'ns explica que cada "espanyol" té 600 € dipositats en deute "grec", i que el protogovern de Syriza-ANEL vol que els hi perdonem. L'argument parteix del repartiment del total de deute grec en mans del "Regne d'Espanya".

L'argument sembla destrelletat però és una resposta lògica. Si Syriza-ANEL utilitzen el nacionalisme grec, el ministre De Guindos utilitza el nacionalisme espanyol i, per la seva banda, Sala-i-Martí la versió principatina d'aquest nacionalisme espanyol.

Algú podrà dir que és una exageració. Syriza-ANEL no demanen el desconeixement o supressió de tot el deute públic. Altrament, si algun elector de Syriza ho pensa, segurament ho faria extensiu a tot el "deute públic" de la Unió Europea o fins i tot a tot el "deute".

En aquesta visió extrema, els "espanyols" sortirien guanyant. Perdria aquest "espanyol" ideal 600 €, però guanyaria quatre vegades més gràcies a la condonació del deute públic espanyol.

Naturalment, tot això és fantasia. Però continuem amb ella. L'abolició de l'estat i el repartiment d'actius i passius entre la ciutadania no suposaria pas cap condonació del deute. Seria, ans al contrari, la privatització més fenomenal (la privatització social) d'aquest deute. Fet i fet, si "Espanya" té diners en deute grec, és perquè els diferents estats de la Unió Europea van comprar aquest deute a agents privats.

El conservadorisme oficial, en essència, no vol "resoldre" el problema del "deute públic". Vol marejar la perdiu i utilitzar-lo moralment en el seu discurs. No vol fer el pas "anarco-capitalista" que exigiria l'argument dels 600 € grecs. Cada persona faria les seves tries si disposés d'aquest actiu. En canvi, mantenint la democràcia tutelada, els 600 € únicament són seus de manera moral.

On és la solució? Oposar-hi als nacionalismes particulars, o als nacionalismes de "Nord" i de "Sud", el nacionalisme europeu no resoldria el fons del problema. El problema no és l'abast ètnic o territorial del nacionalisme, sinó el fet que el nacionalisme engendra una falsa solidaritat interclassista, a través de la qual tots els conflictes socials es fan del tot intel·ligibles i, pitjor encara, irresolubles.

Què han votat els grecs?

Amb l'escrutini pràcticament contemplat, és bo veure què han fet els gairebé 10 milions de grecs cridats a les urnes el 25G.

L'abstenció ha estat del 36%.

Un 23% ha votat Syriza.

De les altres forces polítiques, tenim Nova Democràcia (18%), Alba Daurada (4%), El Riu (4%), Partit Comunista de Grècia (3%), Grecs Independents (3%) i Pasok (3%). Entre les forces que no han entrat al Parlament tenim Antarsya (0,4%) i la coalició dels dos principals partits "marxistes-leninistes" (0,08%).

La propina de 50 diputats a la primera força és clau per a la formació de majories parlamentàries. Syriza aconsegueix aquesta manera 149 diputats, a 2 de la majoria absoluta. Un aliat natural "anti-troika" serien els 13 diputats dels Grecs Independents. Però cal comptar també amb els 15 diputats del KKE.

En l'oposició destaquen el 76 diputats de ND. El Pasok queda reduït a 13 diputats. To Potami ha aconseguit 17 diputats. Finalment, cal comptar que la tercera força parlamentària és XA, amb també 17 diputats.

27S: unes noves eleccions plebiscitàries

Novament tenim unes eleccions plebiscitàries per al Parlament del Parc de la Ciutadella. I les tenim per al mes de setembre. Hom podria pensar que, amb aquests vuit mesos de coll hi hauria temps per bastir la famosa "Llista Unitària" amb un procés participatiu, etc. Però no serà el cas. Més aviat tindrem una precampanya de despropòsits que alhora adulterarà les eleccions locals.

Com d'habitud es construeixen les retòriques de la data històrica (ara #27S), cremant tota dada referent a les anteriors dates fallides.

Pa, treball, sostre i dignitat

Continua la tancada a l'Església del Pi, a Barcelona, de l'assemblea de treballadors en atur de Barcelona

La convocatòria serveix per difondre les reivindicacions bàsiques de la Coordinadora d'Assemblees de Treballadors en Atur de Catalunya:

1. Un lloc de treball digne i estable per a totes les persones sense feina. És a dir, canvi en les polítiques d'ajustament, suspensió del deute il·legítim, derogació de les contrareformes laborals, borses de treball municipal, etc.
2. Reducció dràstica de la jornada de treball sense disminució de salari.
3. Renda garantida ciutadana per a les persones sense ingressos o baixos ingressos d'acord amb l'article 24.3 de l'Estatut d'Autonomia.
4. Prestació de desocupació indefinida amb la corresponent cotització a la Seguretat Social fins a la recol·locació definitiva.
5. Prohibició del desnonament de l'habitatge habitual a les persones i famílies desocupades i parc públic d'habitatge de lloguer accessible.
6. Serveis bàsics d'aigua, llum i gas gratuïts per a totes les unitats familiars on tots els membres es trobin sense feina.
7. Transport gratuït per a totes les persones sense feines per poder buscar-ne amb facilitat, per realitzar gestions i fruir de l'oci amb les seves famílies.
8. Garantir la formació de les persones sense feina a través de les institucions públiques.
9. Renovació automàtica de la targeta de residència tant si es treballa com si s'és a l'atur.
10. Cessió gratuïtat pels ajuntaments d'un local permanent per a les necessitats dels desempleats (informació, assessorament) i la utilització d'un local gran per realitzar-hi assemblees.

Com recorda la Marxa de la Dignitat-22 M, en el territori de la Comunitat Autònoma de Catalunya hi ha 800.000 treballadors sense feina, el 65% dels quals no reben prestació. Com a objectius, la Marxa de la Dignitat enumera:
- Dir no al pagament d'un deute il·legítim, enfrontant-nos a la banca europea (BCE, UE).
- Posar fi a l'atur i la precarietat, mitjançant el repartiment del treball i la riquesa.
- Retirada immediata de totes i cadascuna de les retallades com també de les reformes laborals.
- Garantir feina, educació, sanitat, aliment, habitatge i pensions dignes per a totes les persones sigui quina sigui la seva procedència, així com una renda garantida ciutadana.
- Combatre la repressió, la impunitat i els abusos policials.
- Rebutjar les polítiques patriarcals que humilien la dona trepitjant els seus drets com el de decidir sobre el seu propi cos.
- Exigir la dimissió del govern del PP, el de CiU, els governs fidels a la Troika.
- Garantir l'exercici del dret a decidir de tots els pobles

Primàries per a llistes unitàries

El debat sobre una "Llista de País" o una "Llista de Ruptura Constituent", la polèmica per les primàries de Compromís, o l'experiència de l'elecció del Consell Ciutadà de Podem, són exemples recents de la qüestió de com confegir llistes o òrgans de "confluència" entre diverses tendències. D'una banda no es vol caure en el "pasteleig" de les "coalicions de partits". De l'altra, hom vol garantir la pluralitat. No entrarem en com la "impossibilitat" d'Arrow afecta qualsevol mecanisme electoral. Però sí farem un breu comentari.

Imaginem que volem construir una "llista de consens" de 85 noms. Posem el cas extrem de la circumscripció de Barcelona a les eleccions al Parlament del Parc de la Ciutadella pel seu dramatisme. Obriríem un termini de presentació d'equips. Els equips poden ser d'1 a 85 persones, és a dir des d'unipersonals fins el que cobegen, en principi, copar tota la llista. Cada candidat només pot formar part d'un equip.

Fet això, aprovades les candidatures (sense gaires exigències), seria el torn de votar-les. Cada persona podria votar amb 1, 2 i 3, els seus equips favorits, esglaonadament. També podria votar amb 1, 2 i 3, els seus candidats favorits de cadascun dels equips.

Cada 1, són 3 vots. Cada 2, són 2 vots. Cada 3, és 1 vot.

Repartiríem les 85 posicions entre les llistes seguint el mètode d'Hondt. Recordeu que seria una matriu en la qual cada llista apareixiria amb el seu nombre de vots totals (3+2+1), dividida per 1, 2, 3...85. En cas d'esgotar-se una llista, saltaríem la posició i continuaríem per la matriu.

Assignades les posicions a les llistes, seria el torn de fer-ho a les persones. Seguiríem els vots individuals i, en cas d'empat, l'ordre que l'individu ocupava en el seu equip.

Aquesta llista provisional seria retocada, amb el menor canvi de posicions, per complir l'equilibri de gènere. També podríem pensar en altres equilibris (territorials, origen, etc.), però caldria haver-los definit prèviament.

Els resultats provisionals del 9N

Els resultats provisionals poden calcular-se de dues maneres.

A la CAC viuen 6,3 milions de persones majors de 16 anys. D'aquestes haurien hagut:
- 64,50% d'abstenció, inclosos els que no han pogut votar per no tindre un DNI o NIE vigents, o per no haver pogut accedir al seu centre electoral.
- 28,67% de Sí-Sí, és a dir favorable a un estat independent de Catalunya.
- 3,58% de Sí-No, és a dir favorable a un estat no-independent de Catalunya.
- 1,61% de No, és a dir contrari a un estat de Catalunya.
- 1,09% d'Altres. Hom compta ací una diversitat de paperetes.
- 0,34% de Sí-Blanc, és a dir favorable a un estat de Catalunya, sense pronunciar-se sobre la seva independència.
- 0,20% de vots en blanc.

Els percentatges són diferents si comptem una estimació censal de 5,4 milions de persones. En aquest cas, els partidaris explícits del sí a un Estat de Catalunya serien el 38%. I els partidaris explícits del doble sí a un Estat Independent de Catalunya serien el 33%.

Aquests valors són provisionals. Les xifres d'abstenció es veuran reduïdes, mentre creixen les de les opcions explícites. Veurem en quina mesura ho fan.

Mirem què ha passat a Esplugues:
- 6261 persones han votat SíSí.
- 1540 persones han votat SíNo.
- 651 persones han votat No.
- 387 persones han votat altres opcions.
- 81 persones han votat SíBlanc.
- 54 persones han votat BlancBlanc.

Pel que fa al Baix Llobregat (sense L'H):
- 135.018 persones han votat SíSí.
- 28.688 persones han votat SíNo.
- 14.134 persones han votat No.
- 6716 persones han votat altres opcions.
- 1719 persones han votat SíBlanc.
- 890 persones han votat BlancBlanc.

Abstenció del 62% en les eleccions del 4 de novembre als Estats Units

El 62% de les persones amb dret de vot no han acudit a les urnes. Així doncs, és el vot del 38% del cos electoral el que ha decidit la composició del 114è Congrés dels Estats Units d'Amèrica. Els 4.000 milions de dòlars gastats en propaganda electoral no han convençut un 62% de la població amb dret de vot que, amb la seva abstenció, deslegitima completament el Poder Legislatiu de la principal potència mundial.

La por a Podem(os)

La "preocupació" exhibida pel sobiranisme principatí d'esquerres per la creixença de Podemos a la CAC té elements de base, però també una bona dosi d'hipocresia sectària. Gairebé hom es plany pel fet que Podemos no s'hagi "posicionat" sobre la independència. El cas és que sí ho ha fet, i que diposita la decisió en el cos ciutadà. L'orientació partidària del vot en el procés participatiu del 9N o en altres futures convocatòries és una micona estúpida: cada persona ha de decidir el seu vot perquè cap persona no és propietat de cap partit o partidet.

Dit això Podemos té continguts preocupants d'institucionalisme i d'estatalisme, que necessàriament l'aboquen a l'espanyolisme. Però "negra", li diu el corb a la garsa. La renúncia al marc nacional dels Països Catalans per part d'alguns propugnadors de "crides constituents" i la visió unívocament estatalista de l'alliberament nacional són sagnants. També ho és la degeneració burocratista i purament defensiva de les "esquerres oficials", incapaces de tota autocrítica del període dels tristpartits i de connectar amb les iniciatives reals que sí construeixen alternatives.

(N)N9N - moltes opcions

El (nou) nou 9N se'ns aproxima amb celeritat. Queden nou dies justos. Dilluns caurà una nova impugnació, d'efecte incert. Caldrà saber els efectes judicials i policials (i parapolicials) sobre el terreny.

Mentrestant, les diferents opcions es propaguen:
- abstenció. Defensada per principi, per la qüestió, per distanciament o per adhesió a la legalitat espanyola. Cal no oblidar l'opció de l'abstenció activa, és a dir la de registrar-se i no emetre vot després. En un altre sentit, hi ha les opcions de boicot actiu.
- en blanc. Hi ha paperetes específiques en blanc (que es poden deixar sense omplir). És la manera de participar sense respondre la doble qüestió.
- nul. N'hi ha moltes opcions de paperetes alternatives. Des de modificacions de la pregunta, a paperetes especials. El PCPC n'ha fet una. També hi ha qui proposa una de "Som Països Catalans".
- no/no. Probablement entri en el sac dels nuls, però no ho sabem del cert.
- no/sí. Defensada pels partidaris d'una independència sense estat, també podria caure en el sac nul.
- no. Encara que el no s'associa a l'anomenat "espanyolisme democràtic", també hi ha d'altres opcions que el defensen des de perspectives internacionalistes, mundialistes o antiestatistes.
- sí/no. És el vot associat al "federalisme" o al "confederalisme", per bé que aquest pot tindre referents diferents (espanyols, habitualment, però també europeus, mundials, etc.).
- sí/sí. Aparentment l'opció més pregonada, però també des de rodals diversos (CDC, ERC, Esquerres pel SíSí, etc.). N'hi ha que el defensa des del principi i d'altres des del pragmatisme.

A banda, és probable que el 9N hi hagi altres mobilitzacions, més o menys espontànies, feixistes o antifeixistes, silencioses o cridaneres, signatures, lipdubs, etc., etc., etc.

Una llista unitària amb candidats extrets per sorteig entre els voluntaris del 9N

Aquesta llista unitària, ideada per a unes eleccions plebiscitàries a la CA de Catalunya, pensada per abans del març del 2014, i amb la idea de fer una declaració unilateral d'independència que doni pas a unes eleccions constituents de la República Provisional Catalana, podria ser acceptable. El Parlament resultant, en cas de majoria absoluta de la dita llista, tindria caràcter provisional. En cas de no assolir-la, el seu component "transversal" facilitaria l'acceptació d'un sistema de mandat imperatiu a través de les assemblees territorials i sectorials de suport.

9-N: un procés irrellevant de participació

L'anunci d'Artur Mas d'un desviament de la consulta no referendària per un procés participatiu no desperta tantes incògnites com semblaria. El procés era irrellevant ja ben d'entrada, en limitar-se a una modificació de fronteres que deixa intacte l'opressió nacional i totes les altres formes d'opressió. Ho era amb la qüestió pactada pel bloc parlamentari del 12 de desembre del 2013: una doble qüestió estúpidament estatalista i que es fotia dos o tres trets al peu. I ho és encara més per l'entestament d'utilitzar unes institucions irreformables que sempre seran crosses autonòmiques de l'estat dinàstic espanyol. Contra això, proposta. Una proposta basada en la construcció quotidiana d'espais conquerits al sistema dominant, prescindint d'institucionalismes i d'electoralismes, i de messianismes estatalistes de natura interclassista. I anar-hi anant, i picar pedra.

El Premi Nobel de la Pau del 2014 per a Kailash Satyarthi i Malala Yousafzay

El Comitè del Parlament noruec que atorga el Premi Nobel de la Pau ha decidit fer-se un rentat de cara i atorgar el guardó d'enguany no pas a un president o a un organisme governamental, sinó a Kailash Satyarthi (*11.1.1954) i a Malal Yousafzai (*12.7.1997). El Comitè Nobel els ha guardonat per la seva lluita contra l'opressió d'infants i joves i pel dret de tots els infants a l'educació. En la tria el Comitè Nobel ha remarcat que, mentre Satyarthi és hindú i ciutadà d'Índia, Yousafzai és musulmana i ciutadana de Pakistan.

Satyarthi, de Nova Delhi, des dels anys 1990, treballa en el moviment contra el treball infantil, a través de Bachpan Bachao Andolan i de la Marxa Global contra el Treball Infantil. El treball infantil, ha dit sovint Satyarthi, és una qüestió de drets humans, que perpetua la misèria, la desocupació, l'analfabetisme, sobretot en impedir l'accés dels infants a l'educació.

Malala Yousafzai ( ملاله یوسفزۍ‎ ) va nàixer al si d'una família paixtú i de religió musulmana de Mingora. Des del 2008 pronuncià xerrades en favor de l'educació de les nenes. El 9 d'octubre del 2012 fou víctima d'un atemptat que gairebé li costà la vida. Mesos abans havia pronunciat aquestes paraules en el 32è congrés de la secció paquistanesa de la Tendència Marxista Internacional: "estic convençuda que el socialisme és l'única resposta i crido a tots els camarades a dur aquesta lluita a un final victoriós: tan sols això ens lliurarà de les cadenes de la intolerància i l'explotació".

9N: Ja el tenim ací

Ja tenim el decret de convocatòria de la consulta no referendària "sobre el futur polític de Catalunya". El decret té com a base la Llei 10/2014 publicada avui mateix. Com a principal òrgan del 9N s'ha activat una pàgina web.

Els resultats del referèndum escocès

En les darreres setmanes, la convergència entre les campanyes del YES i del NO havia posat emoció en el referèndum sobre la independència d'Escòcia. "Should Scotland be an independent country?", però, s'havia convertit cada vegada més en una qüestió buida. D'una banda, els partidaris del NO, amb Cameron al capdavant, prometien una "Maxim Devolution", que atorgaria a les institucions escoceses moltes de les competències cabdals en qüestions sòcio-econòmiques, les que han primat durant tota la campanya. De l'altra, els partidaris del YES, amb Salmond al capdavant, prometien una transició tan tranquil·la i respectuosa que deixava Escòcia dins de la UE, dins de la zona de la lliura esterlina i amb la reina Elizabeth II com a cap d'estat. El NO era encapçalat pels partidaris de l'status quo. El SÍ oferia tímides reformes, de signe força incert. Els sectors més deprimits i empobrits de la societat podien posar esperances en el YES, però en la mesura que ho feien el NO guanyava en els rodals més acomodats. Les veus discordants, del "YES, BUT" o del "NO" en clau internacionalista eren ofegades pels nacionalismes escocès i britànic. La gent, però, s'ha fet seva la pregunta, i la participació ha estat del 85%.

De les 4.283.392 persones amb dret de vot:
- 660.048 persones no han votat (15,41%).
- 3.623.344 persones sí ho han fet (84,59%).
- 3.429 persones han votat en blanc o han fet vot nul (assenyalant les dues opcions) (0,08%).
- 3.619.915 persones han votat de manera explítica (84,51%).
- 2.001.926 persones han votat dient que no eren d'acord amb què Escòcia fos un país independent (46,74%).
- 1.617.989 persones han votat dient que sí eren d'acord amb què Escòcia fos un país independent (37,77%).

En tot cas, el procés del referèndum ha resolt una querella històrica. La Unió d'Escòcia i d'Anglaterra en un Regne Unit ara queda, si més no implícitament, ben enfortida. Ara bé, seria exagerat creure que tot el "NO" (que no arriba al 47% del cens) és un vot "pel Regne Unit". És sobretot un vot que barra el pas a determinades il·lusions buides sobre les virtuts d'un Regne d'Escòcia independent. L'alternativa no pot ser escocesa, i això els escocesos, majoritàriament, ho saben i ara ho han ratificat. La qüestió oberta és si saben també que l'alternativa no pot ser britànica. El promès referèndum sobre la continuïtat del Regne Unit com a estat membre de la Unió Europea és en l'aire. El referèndum tindria lloc en el 2017, però dependrà encara dels acords entre els principals partits. Una eventual victòria del vot en favor de romandre a la UE barraria el pas a l'idealisme d'una solució britànica, que encarnen diferents forces polítiques, però que capitalitza, com el seu nom indica, el United Kingdom Independence Party. Ara bé, aquesta victòria no hauria de fer prendre unes il·lusions igualment tòxiques sobre una "alternativa europea". Les propostes confederalistes o federalistes europees són del tot impotents per transformar realment les coses. L'alternativa o serà mundial o no serà alternativa.

Dues urnes per al 9 de novembre

En les darreres setmanes, hom ha volgut oposar com a "pla B" de la consulta del 9N (la de la doble qüestió) la convocatòria d'unes eleccions "plebiscitàries" al Parlament autonòmic. Deixant de banda que "plebiscitàries" no és més que una marca (utilitzada també el 2012), és més que dubtós que es formin dues candidatures nítides en aquestes eleccions. Altrament, el vot a una Llista Unitària per la Independència seria un vot en fals si no hi hagués cap voluntat de proclamar la independència i sí la de recollir vots que justifiquin un nou "pacte" entre altres esferes. No es contempla la possibilitat d'emprar unes eleccions al Parlament com una forma d'afegir una segona urna de "consulta popular" en la que sí entri la doble qüestió pactada el desembre del 2013. La dificultat estètica de fer tancar/sabotejar la segona urna, bo i respectant la primera, és considerable. I seria la segona urna la que donaria un mandat a la primera.

Frustració

Després de l'enorme mobilització d'ahir, torna la cantarella habitual sobre la frustració. Els "partits constitucionalistes", però també alguns dels "post-constitucionalistes", diuen, bàsicament, que si el 9N la gent no vota, es produirà una frustració. És ben cert. Però lo que no queda tan clar és que la frustració sigui negativa.

Tan sols la realitat pràctica pot ensenyar-nos de manera efectiva lo que la teoria com a màxim ens pot fer intuir. El perills de l'hora present tenen a veure amb l'institucionalisme, la idea que són les "institucions" les que ens han de resoldre els "problemes". Una frustració en aquest sentit, ajuda a canviar aquesta perspectiva, i a valorar molt més el moviment real, les transformacions quotidianes, la construcció espontània, ben lluny d'estats, de repúbliques, de parlaments o de comitès.

La mort de Kajieme Powell

Aquesta setmana, la policia de St. Louis (Missouri) ha mort Kajieme Powell, de 23 anys. Això no hauria estat pràcticament notícia més enllà de la premsa local si no hagués estat per les protestes que tenen lloc a Ferguson per la mort, fa dues setmanes, de Michael Brown, a mans de la policia d'aquella localitat de l'àrea de St. Louis. Veïns de Powell i testimonis presencials han referit les circumstàncies personals de Powell. Alguns han tractat els fets com un cas de "suicide by cop". I acaben ací la qüestió. Si la mort de Brown ha estat cínicament defensada pel pressumpte furt d'una capsa de tabac, la de Powell ho és per "robatori i comportament erràtic" o, ja directament, per "malaltia mental". Aquesta apologia de la violència policial que es fa en alguns rodals, contrasta amb el missatge que secreten els mateixos mitjans en defensa dels "gun rights" o contra el "big government". La combinació de l'individualisme metodològic segons per a què, amb cosmovisions nacionalistes i racistes, escapa a tota racionalitat i a les més mínimes nocions humanitàries.

Si no pot ser el 9N...

...doncs serà un altre dia. Això ve a dir la vicepresidenta Joana Ortega. En principi, sembla assenyat. La doctrina de "l'ara o mai", és perillosa perquè ja es va fer servir fa tres o quatre dècades, i si llavors no va ser, no serà mai. No. En principi, si no és el 9N, serà el 16N, el 23N, etc. La qüestió central no és la celeritat, sinó si hom vol fer quelcom per remoure obstacles o, senzillament, es tracta de mirar-s'ho. Si hom espera el permís de l'estat espanyol, de res no servirà ni fer Diades espectaculars ni fer plebiscitàries cada dos anys.

Paga Pujol

Ja fa una setmana de la "confessió" de Jordi Pujol. Des de llavors sembla que ha plogut molt. No sabem encara si ens hi hem de referir com a "ex-ex-president de la Generalitat". Mentrestant, els diaris dediquen pàgines especials als escàndols del "clan Pujol". La mateixa confessió de Pujol, en parlar d'una herència paterna llegada als néts, ha motivat recerques en hemeroteques del 1959 (*). Les vides de Florenci Pujol i de David Tennenbaum han estat discutides, recorrent a quatre tòpics judeofòbics i catalanofòbics. Alhora, les evasions del clan Pujol han estat defensades en algun rodal com un gran gest de desobediència contra les autoritats colonials. En determinats mitjans, hom ha passat del "CataloniaIsNotCiu", a presentar Pujol com l'encarnació mateixa de la catalanitud, de l'avara povertà, de la lumpenburgesia barcelonina, de la cleptocràcia. Els damnificats de la Banca Catalana han estat reivindicats, mentre altres provaven de salvar de l'incendi de la figura pujoliana alguns volums d'Edicions62 o de l'Enciclopèdia Catalana. Uns diuen que la confessió de Pujol posa fi al "procés català", en demostrar que tan lladregota és l'oligarquia catalana com l'espanyola. Uns altres diuen que la caiguda de Pujol és la confirmació de la mort del "peix al cove", d'aquell estrany nacionalisme "no-independentista", de l'autonomisme en definitiva. El 3% o més. Les extorsions i les adjudicacions de contractes públics. Algú ens diu que això ja no passa, que les "reformes" i la lluita contra la "corrupció" fan impossible que es reeditin aquestes coses, pròpies dels anys 1980, dels anys 1990 o dels anys 2000. Caldrà deixar passar un parell de dècades per escandalitzar-nos dels Pujols dels nostres dies.

Catòlics i protestants en la Catalunya d'en Mas-Colell

Llegim a la premsa (p. ex., a 324.cat) unes declaracions del conseller d'economia Mas-Colell. Són rellevants pel càrrec de qui les expressa, i també per la persona que hi ha darrera del càrrec. Les declaracions les va fer en unes jornades organitzades pel diari econòmic "Expansión".

Bàsicament, Mas-Colell ens diu que el "conflicte" entre "Espanya" i "Catalunya" va per llarg. No és cap descoberta. Les coses que vénen de llarg solen anar per llarg. També ens diu que cal no oblidar que les causes del conflicte no són merament "econòmiques", cosa que és encara més certa si hom té una visió restringida de lo que és l'economia. Finalment, Mas-Colell diu que en aquest escenari de conflicte perllongat caldria seguir dos consells:
- "que ser sobiranista o no sigui viscut com un fet completament legítim, com ser catòlic o protestant"
- que "la vida política i l'econòmica segueixen el seu camí sense interferir-se".

Mirem primer el primer consell. Mas-Colell entén per "sobiranista" qui defensa la sobirania/independència de "Catalunya". I cal dir que entén per "no-sobiranista" qui defensa, justament, la sobirania d'"Espanya" sobre "Catalunya". "Sobiranistes" i "no-sobiranistes" són igualment sobiranistes, doncs, de manera que potser convindria una terminologia més clara. Des d'una perspectiva catalanocèntrica, podríem abusar i dir que hi ha "sobiranistes" (sense adjectiu, sobiranistes "catalans") i "jussanistes" (sense adjectiu, jussanistes "catalans", que en defensen el caràcter jussà sota una "Espanya" sobirana). Però el nucli del consell és presentar aquestes "dues" opcions com opcions "completament legítimes", posant com a exemple la relació entre "catòlics" i "protestants". Mas-Colell, naturalment, té present la situació actual d'Alemanya, on "catòlics" i "protestants" coexisteixen la mar de bé, com a opcions personals derivades de conviccions religioses, tradicions familiars o fins i tot identitats regionals o ideològiques. Tant és així que la CDU fou el resultat de la fusió de la democràcia cristiana catòlica i de la democràcia cristiana protestant (al seu torn, aquesta, producte de la reconciliació política de luterans i calvinistes).

El segon consell demana una separació. Si l'estat liberal va nàixer defensant la separació de l'estat i de la religió, ço que es demana ara és la separació de la "vida política" i de la "vida econòmica". De nou, caldria poar en els textos de Mas-Colell per sapiguer on comença una i acaba l'altra, bo i més ara que és conseller "polític" de qüestions "econòmiques". La no-interferència, en aquest sentit, s'entén mútua. L'administració "deixa fer i deixa passar", i el "món empresarial" es limita a actuar en la quotidianeïtat del mercat sense entrar en aventures polítiques. Això és senzillament fantàstic, car la política no és més que economia concentrada.

El conflicte "perllongat" anunciat per Mas-Colell implica sobretot un desig. Que continuï la "tensió" sobiranista que justifica l'existència i les polítiques actuals de la Generalitat. Resoldre la "tensió" bé a través de la independència o a través de la desaparició de l'autonomia política, suposaria la fi d'aquesta continuïtat. Així doncs, cal que hi hagi dues comunitats diferenciades, la "sobiranista" i la "no-sobiranista", i que sigui al voltant d'aquestes dues comunitats que s'articuli la vida política de les properes dècades. "Catòlics" i "protestants" protagonitzaren les guerres de religió dels segles XVI i XVII, i es projecten políticament fins ben entrat el segle XX. Mas-Colell demana que el xoc polític entre "sobiranistes" i "no-sobiranistes" es faci de manera pacífica, a través de les successives conteses electorals. Així, uns i altres protagonitzaran la "vida política". En la "vida econòmica", on no ha d'haver-hi interferències, també hi haurà aquestes dues comunitats, però en tot cas hauria de regnar un apoliticisme professional.

En aquesta perspectiva, fins i tot que momentàniament hi haguessin canvis d'estatus, ara amb una "Catalunya" independent, ara una altra vegada amb una "Catalunya" dependent, no hauria de produir més ensurts, i seria simplement el reflex de les correlacions polítiques de "sobiranistes" i "no-sobiranistes".

Terratrèmol d'Alpicat

El comunicat de l'Institut Cartogràfic i Sismològic de Catalunya situa l'epicentre entre Torrefarrera i Lleida. El sisme tingué lloc la mitjanit de dimarts a dimecres, amb una magnitud de 1,9. A Alpicat el notaren, i reporten també testimonis que sentiren just abans del sisme un soroll sec.

La qüestió d'Iceta

Ja fa alguns dies que Miquel Iceta considerava que la qüestió (doble qüestió aniuada) que hom s'havia tret del barret per consensuar el passat de desembre una "consulta" sobre la independència era un nyap. Que és un nyap és obvi. Però és remarcable la contraproposta constructiva que ens ofereix:

Vol que el govern de Catalunya negociï amb les institucions de l’Estat un acord que garanteixi el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya, un pacte fiscal solidari, i el blindatge de les competències en llengua i cultura?

Es tracta d'una qüestió indirecta. Possiblement, sobrera i tot, cal aquestes negociacions poden ser establertes en qualsevol moment, i de fet es produeixen en el marc normal de funcionament de les institucions.

En tot cas, Iceta esmenta no una negociació oberta, sinó tancada per tres punts bàsics:
- caràcter nacional de Catalunya.
- pacte fiscal solidari.
- blindatge de les competències en llengua i cultura.

Tancada?

Anem punt per punt

"Caràcter nacional de Catalunya". Això no vol dir res. En l'actual bloc constitucional-estatutari, "Catalunya" és reconeguda com una "nacionalitat". Això és ja "caràcter nacional", de manera que Iceta inclou en el punt quelcom que ja és establert. Fins i tot reconèixer "Catalunya" com a "nació" tampoc no seria gran cosa. La qüestió bàsica és si es reconeix "Catalunya" o "Països Catalans" com una nació sobirana, i no com una part de cap altra "nació" ni "nació de nacions". Algú podria dir que tot plegat són mots buits. Possiblement. Raó superior per descartar aquests mots de qualsevol "negociació".

"Pacte fiscal solidari". Una altra vaguetat. En l'actualitat ja existeix un "pacte fiscal" que, per cert, el govern del tripartit 2.0 qualificava del millor de la història. El mot "solidari" és enganyós. El model fiscal actual és extremadament solidari, amb un bombeig continu de diners de les classes productives envers les grans elits financeres i burocràtiques. Però és evident que Iceta no es refereix a revertir aquesta solidaritat interclassista, sinó a reflexionar sobre la solidaritat interterritorial. Què hauria de dir en aquest punt el "pacte fiscal solidari"? Si limités els dèficits fiscals territorialitzats, el nom de "solidari" seria força irònic. Si no els limités en absolut, el nom de "pacte" fa riure.

"Blindatge de les competències en llengua i cultura". Iceta interpreta el conflicte en claus d'identitat lingüística i cultural. Si fos consegüent, podria haver dit en aquest punt "garantir la igualtat de tracte, en els respectius territoris, de les llengües i cultures d'Espanya". No ho fa. S'estima més parlar d'unes competències en llengua i cultura. Podrien fer la broma de si es refereix de blindar les competències estatals en aquestes matèries, per garantir la uniformització lingüística i cultural. Pel context, pensem que es refereix a les de la Generalitat. Ara bé, "llengua i cultura" són un àmbit transversal. Voler blindar-les sense blindar àmbits com els mitjans de comunicació, l'educació, el món socioeconòmic o el lleure, és tindre un concepte força folclòric de la "llengua i cultura".

Pèire Bèc (1921-2014)

El passat 30 de juny del 2014, es moria a Potchiers Pèire Bèc, qui durant gairebé vint anys (els anys 1960 i 1970) havia estat president de l'Institut d'Estudis Occitans. Marçal Girbau n'ha glossat la figura com un dels "eretièrs e continuadors dels trabalhs d'estandardizacion de la lenga occitana".

Pèire Bèc va nàixer a París l'11 de desembre del 1921, fill de pare gascó i de mare antillana. El 1931 tornaren a la terra pairal, establint-se a Casèras (Comenge). La llengua, denominada caserès, o directament patuès, era ben viva alhora que negligida. Va completar els estudis secundaris i va passar per feines diverses mentre es preparava per passar el batxillerat. En el 1939, fou durant un temps, pels seus coneixements lingüístics, intèrpret pels republicans espanyols exiliats. Després va fer de vigilant nocturn a una oficina postal. La joventut li fou marcada per la guerra: entre el 1943 i el 1945, fou deportat a Alemanya per fer-hi el Servei de Treball Obligatori. No fou fins després de la guerra que va passar el batxillerat i completà estudis d'alemany i d'italià. Compaginà a París l'ensenyament de llengües amb els estudis de lingüística romànica a la Sorbona. S'hi va doctorar finalment en el 1959.

Llavors ja era una figura destacada en l'occitanística. Havia publicat un volum de poesia (Au briu de l'estona, 1956). En el 1962 assumí la presidència de l'Institut d'Estudis Occitans. En el 1963, esdevingué professor de llengües i literatures de l'Edat Mitjana a la Universitat de Potchiers. En el 1968 llegí i publicà una nova tesi, Les Interférences linguistiques entre gascon et languedocien dans les parlers du Comminges et du Couserans". Dins l'IEO renovà la tasca de l'estandarització de l'occità, és a dir de la construcció d'un occitan larg. Ell mateix en la seva obra literària, en vers ("La quista de l'Aute", 1971; "Sonets barròcs entà Isèut", 1979; "Cant reiau", 1985) i en prosa ("Contes de l'unic", 1977; "Lo hiu tibat. Racontes d'Alemanha", 1978; "Sebastian", 1981; "Contes esquiçats", 1984; "Racontes d'ua mòrt tranquilla", 1993; "Entà créser au món", 2004) emprava la llengua gascona que li era pròpia. En la tasca acadèmica el seu objecte estudi principal és la literatura occitana dels segles XII-XV, tant la pròpiament trobadoresca com la prosa, que contextualitza a més en un concepte de "civilització medieval". L'altre objecte d'estudi és la filologia romànica ("Manuel pratique de philologie romane", 1969).

No és estrany que, juntament amb Jacme Taupiac i Miquèu Grosclaude, fos membre de la Comission de Normalizacion Lingüistica de l'Aranès (1983), única variant de la llengua occitana que ha estat reconeguda com a oficial i pròpia del seu territori. De fet, Bèc havia confirmat la seva participació en la constitució de l'Institut d'Estudis Aranesi, que el passat mes d'abril era reconegut com a acadèmia i autoritat lingüística a Catalunya de l'occità.

De cinc a una: la llei de consultes i el 9N

En el seu moment, el Consell de Transició Nacional parlava de cinc vies per a convocar un referèndum sobre la independència. D'aquestes vies, la que passava per les Corts espanyoles, ja fou assajada. Ara, el Consell de Transició Nacional aclareix el panorama i assenyala ja únicament la llei de consultes. La llei vigent o una de nova, doncs, esdevé el vehicle per a la consulta pactada pel 9N.

Candidatures unitàries

És obvi que els sistemes electorals vigents, en les diferents demarcacions (municipal, comarcal, provincial, autonòmica, estatal, comunitària, etc.), no són pas perfectes, si és que n'hi pot haver de sistemes de representació "perfectes". Tots impliquen un joc tàctic, renúncies, sacrificis, pinces al nas, i tant tiben de la corda que, tot sovint, l'abstenció, més o menys activa, és percebuda com l'única resposta digna. Els sistemes electorals que vigeixen en el nostre territori segueixen, tots, amb alguna excepció negligible, un sistema de representació proporcional i de vot únic. O votes la llista, o no la votes. Com s'ha construït la llista i com s'associa a un programa és cosa que queda a la babalà, més enllà d'una sèrie de criteris (com evitar-hi disparitats de gènere).

Tot plegat, la qüestió electoral no pot tancar la "vida", ni tan sols pot tancar la "lluita institucional". L'electoralisme presenta unes exigències que poden topar amb els requeriments generals de la "lluita institucional" i de la "lluita més general". Cada procés electoral parteix dels resultats anteriors, que impliquen ajuts i espais públics a les candidatures que parteixen d'una millor representació. Presentar una candidatura amb poques possibilitats de representació és, diuen, llençar el vot. Presentar una candidatura amb poques possibilitats de guanyar realment, és aconseguir uns representants d'oposició simbòlica, que enforteixen més el sistema que no pas el roseguen. Presentar una candidatura amplíssima, obertíssima, etc., implica el risc de fer-hi entrar elements indesitjables i d'aconseguir victòries electorals pírriques.

Evitar el risc de la "poca representació" i evitar el risc de la "representació diluïda" és el missatge que plana aquests dies en les propostes conductores, més o menys nítides, per bastir candidatures alternatives, d'unitat popular, de transformació, d'instituència, als diferents municipis on hi haurà eleccions (presumiblement) el proper mes de maig del 2015.

També hi ha propostes de candidatures d'unitat o de transversalitat per a les eleccions al Parlament del Parc de la Ciutadella, tinguin aquestes lloc el novembre del 2014 o ja entrat el 2015 o el 2016.

Vegem primer aquesta segona proposta. És la repetició de la consigna CiU+ERC del 2003. Però ara ja no es tractaria d'un pacte post-electoral de govern, com un pacte pre-electoral. Altrament, el pacte hauria d'atreure també altres forces polítiques i, encara més, elements que són contemplats com a "independents". Aquesta candidatura unitària serviria especialment el caràcter "plebiscitari" de les properes eleccions autonòmiques. Suposem que tothom hi signa. Que realment es basteix aquesta candidatura de "Front Patriòtic". El triomf electoral és cantat, però després, què?. Negociacions amb Madrid? Declaració unilateral d'independència? Procés pragmàtic per la via del fet? Un perfil baix conduiria a una situació ben perillosa. El Front Patriòtic podria enquistar-se en una mena de "Partit Català", perfectament integrat en un sistema polític espanyol. La contrapartida seria que l'oposició a aquest govern de "Partit Català" el capturarien forces polítiques que, de manera explícita o no, són sucursals de partits d'àmbit polític (estatal) espanyol.

Així doncs, no són gaire innocents els qui demanen aquesta "candidatura unitària".

I l'altra opció? Bé, l'altra opció, com la primera, també pot conduir a un enfortiment del sistema. En la situació de crisi que viuen els partits socialdemòcrates i post-eurocomunistes, en la qual l'estat francès ocupa un lloc d'avantguarda, posar-hi tots els ous en aquest mateix cistell foradat condueix a una trencadissa òbvia. Tampoc no plorarem pas per segons quins ous.

La cimera de Ieper

Com cada mig any, té lloc la "Cimera de la Unió Europeu", amb la reunió del Consell Europeu que presideix Herman Van Rompuy i que integren, a banda d'ell, els 28 caps de govern (o d'estat) dels 28 estats membres d'aquesta Unió sui generis. Aquestes reunions es fan normalment a Brussel·les, però enguany es trasllada a una altra localitat flamenca, Ieper (Ypres en francès normatiu). El trasllat es deu a com s'associa el nom d'aquesta ciutat a les crueltats de la Primera Guerra Mundial. Precisament, demà dissabte, farà cent anys justos de l'assassinat dels prínceps hereus de l'Imperi Austro-hongarès, fet que normalment es considera detonant de la guerra, que acabaria per esclatar un mes després. Els paral·lelismes amb la situació actual són inevitables, i els dirigents de la UE s'afanyen a recordar com ara la UE és un projecte de "pau, solidaritat i cooperació". La Europa Festung, però, és exportadora de misèria i de guerra. Internament, les pugnes entre les diferents agrupacions de les classes dirigents desmenteixen fins i tot la idea de "pau interna", per no parlar en les ofensives antisocials que aquestes mateixes classes realitzen contra les classes populars del subcontinent.

La Cimera servirà per elegir Jean-Claude Juncker com a President de la Comissió Europea. Juncker, malgrat haver dimitit dels seus càrrecs el juliol de l'any passat per escàndols relacionats amb els serveis secrets, fou rescatat del purgatori pel Partit Popular Europeu, que el presentà com a candidat en les eleccions del passat mes de maig. La comèdia de presentar candidats a la Comissió Europea a través d'aquelles eleccions va anar pel camí del pedregar, tan bon punt alguns governs estatals, particularment el britànic, van anunciar que vetarien Juncker.

Una vegada configurats els grups del Parlament Europeu (populars: 274; socialdemòcrates: 196; liberal-demòcrates: 83; Verds-Aliança Lliure Europea: 57; conservadors-reformistes: 57; Esquerra Unida Europea-Esquerra Verda Nòrdica: 35; Europa de la Llibertat i de la Democràcia Directa: 31), tot torna a la normalitat burocràtica de cada dia a la UE.

La mobilització sindical funciona: la secció sindical de la COS a Scolarest

Després d'uns dies de mobilització pel cas d'un acomiadament, COS Scolarest ha comunicat que ha aconseguit la readmissió de la treballadora. Fins i tot en sectors, com el lleure, amb una força de treball jove, en situacions de precarietat, fragmentació, poca valoració social, etc., l'organització sindical de base obté alguns resultats en respostes reactives a abusos.

La protecció social en el món - el report 2014-2015 de l'Organització Internacional del Treball

Aquest dissabte tindrà lloc a la Barceloneta la Segona Trobada d'Unitat Popular. És simptomàtica la divisió en tres debats paral·lels en el primer punt del programa: a) "Els sindicats i l'autoorganització en el món dels treballs"; b) "Els drets socials i la defensa del bé comú avui"; c) "La crisi del sistema de partits i la democràcia representativa". Aquesta concepció "laboral-social-política" és la base precisament de recloure els treballs a l'esfera privada, excloure les persones treballadores de l'esfera política, i fer co-dependre la "cobertura social" dels drets "adquirits" en el primer àmbit i de les "concessions" que facin els governs. Aquesta és, al capdavall, la visió d'organismes oficials, com l'Organització Internacional del Treball, i la dels seus reports periòdics. Un exemple el tenim en el Report Mundial sobre Protecció Social 2014-2015, publicat el passat 3 de juny.

La "protecció social" s'entén estructurada en àrees: 1) protecció social d'infants i famílies; 2) protecció social de les persones en edat de treballar; 3) pensions de vellesa; 4) cobertura sanitària.

La justificació de la protecció social d'infants i famílies es trobaria en els "drets dels infants". Sense aquesta protecció, la cantarella habitual de la "igualtat d'oportunitats" és paper mullat. La mortalitat infantil diària és de 18.000 persones, la major part degudes a causes que es podrien evitar amb una protecció social adient. Sense una protecció social a les famílies, les mesures legals contra el treball infantil per garantir l'accés a l'educació queden en un no res. El report analitza la situació en els diferents estats, i remarca que en 75 estats no hi ha cap programa de protecció, mentre que en els 108 on sí hi ha legislació, molt sovint no cobreix més que una petita part (la més vulnerable) de la població. La inversió pública en aquests programes és del 0,4% del PIB, per bé que hi ha molta disparitat entre les àrees amb major inversió (Europa Occidental, 2,2%) i les de menor (0,2% a Àfrica, Àsia i Pacífic).

La protecció social per a les persones en edat de treballar se centra en la qüestió de la seguretat d'ingressos. Per a la classe treballadora i altres capes populars, hi ha l'amenaça permanent de la desocupació, d'accidents i malalties laborals, de discapacitats, d'enfermetats i de la maternitat, que poden fer reduir o anul·lar els ingressos. La inversió pública en aquests programes és de 2,3% del PIB, de nou amb fortes variacions regionals, des del 0,5% a Àfrica al 5,9% que trobem a l'Europa Occidental.

Element cabdal en aquest apartat és la protecció contra la desocupació. Les mesures contra la desocupació temporal són dissenyades també per facilitar els canvis estructurals de l'economia, estabilitzar la demanda agregada en situacions de crisi laboral i reduir el pes de l'economia "informal". Ara bé, aquests programes no cobreixen més que a una part reduïda de la població treballadora (28%), fonamentalment concentrada a Europa (80% de cobertura) i Amèrica Llatina (38%), mentre que el grau de cobertura és del 21% a l'Àsia Sud-Occidental, el 17% en l'Àsia-Pacífic, i el 8% a Àfrica. Si ho expressem en els percentatges de la població desocupada que rep prestacions específic, la cobertura és encara inferior, amb una mitjana mundial del 12% (64% a Europa Occidental, 7% a Àsia-Pacífic; 5% a l'Amèrica Llatina i el Caribe; menys del 3% a Àfrica i Àsia Sud-Occidental).

Un altre aspecte relació és la protecció contra lesions i malalties laborals. Tan sols el 33,9% de la força de treball mundial és coberta per legislacions que obliguen a l'assegurança contra accidents laborals i malalties professionals, percentatge que arriba al 39,4% si afegim les legislacions que preveuen una cobertura voluntària. A la pràctica, però, el grau de compliment de les legislacions és baix en la majoria de països, on la cobertura és, a fi de comptes, insuficient per l'impacte familiar de la sinistralitat laboral. En el sector informal la situació és més dramàtica. El report constata la tendència a abandonar el sistema basat en les compensacions patronals per un mecanisme d'assegurança social.

La cobertura de discapacitats per garantir una seguretat d'ingressos, l'accés a l'assistència sanitària i a mesures d'inclusió social és enormement negligida. A banda de la cobertura contributiva, tan sols 87 estats presenten sistemes no-contributius en les seves legislacions.

La protecció legal obligatòria de la maternitat únicament cobreix el 40% de les dones treballadores en actiu. Si s'afegeix la cobertura optativa, la xifra arriba al 48%. L'incompliment d'aquesta protecció a Àsia-Pacífic, Amèrica Llatina i Àfrica, fa que la xifra real de cobertura sigui del 28%. La cobertura se centra en les etapes finals de la gestació i els primers temps després del part, la qual cosa obliga fins i tot a les beneficiàries a accelerar la seva reincorporació a la feina.

Pel que fa a la gent gran, hi ha un 48% que no rep cap mena de pensió. Entre els que en reben, són molts els que tenen una pensió insuficient. La perspectiva d'una baixa o nul·la pensió fa que moltes persones treballadores grans provin d'allargar el màxim possible la seva vida laboral, amb feines cada vegada pitjor pagades i més precàries. Com que les exigències dels sistemes de seguretat social van per damunt de la realitat dels mercats de treball, un 58% de les persones en edat de treballar no tenen perspectives de cobrar una pensió contributiva de vellesa.

La cobertura universal de salut abasta tan sols al 39% de la població mundial. En els països més empobrits, el percentatge per sota del 10%. De fet, de la despesa sanitària global, el 40% recau personalment en els mateixos malalts. Fins i tot la població mundial amb cobertura sanitària veu com hi ha aspectes no-coberts, altres sotmesos a re-pagaments i que sovint la ràtio de personal sanitari:població assistida és enormement baixa. Per garantir una bona ràtio global, a banda d'una redistribució de la força de treball sanitària, caldria la creació de 10,3 milions de llocs de treball en el sector.

Procés constituent per decidir-ho tot

La qüestió de la llei orgànica que havia de fixar l'abdicació del rei Joan Carles I i donar pas al procediment de successió semblava que hauria de ser pur tràmit. I, ho serà, ja que una bona mà de diputats, de la mà del PPSOE i forces annexes, l'aprovarà. Esperem que CiU tingui el senderi per, si més no, no votar-hi a favor. Les concentracions d'ahir al vespre reclamaven, des de referèndums a repúbliques, passant per processos constituents. En el "procés" que ha de conduir a l'establiment d'una República Catalana a partir de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya, algunes veus mostraven preocupació. És evident que és més fàcil guanyar el SíSí el 9N si l'alternativa del No i del SíNo és el continuïsme pur, que si hi ha una perspectiva de canvi de règim.

Un canvi de règim no ha de ser una mera "segona transició" de canvi de rei i de maquillatge. Tampoc no ho pot ser un mer "canvi de fronteres" que deixi incòlumes totes les estructures. Sense autodeterminació, però, no pot haver-hi tampoc cap entesa possible entre els diversos projectes nacionalitaris que conviuen, sense anar més lluny, a la Regió de Barcelona. Les banderes espanyoles tricolor, les estelades blaves o vermelles, les banderes vermelles i/o negres, i tots els altres colors de l'arc, no haurien de fer-se trampes en aquest sentit. Cal un procés constituent que ho qüestioni tot, que no dongui per suposades o per neutrals cap de les estructures existents. Un procés constituent des de la base i des de la localitat és infinitament més complex que un referèndum, però no hi ha excuses. Els referèndums, en tot cas, s'haurien de convocar sempre en el marc d'aquest procés constituent, com a punts d'inici, d'orientació, de clarificació, al llarg del temps, i sense estalviar ni les necessitats destituents de les estructures vigents i la construccions instituents de les noves.

Cap a una triple qüestió el 9-N?

Mentres el Camamilla Party continua molt interessat en les factures de la llum i de l'aigua de Can Vies, en les últimes hores hi ha hagut dos anuncis. El primer, més recent, el de l'abdicació del "sucesor a título de rey". El segon, de divendres, va ser l'oferta velada del president del "Gobierno de España", Mariano Rajoy, sobre una reforma constitucional. El traspàs de la Corona a "Felipe VI" facilita aquesta reforma, en tocar un dels punts que s'havia qüestionat, el de la primacia "del varón a la mujer" en la sucessió. És clar que s'entén que la teca de la reforma és en el Títol VIII. Tot plegat, però, fa la sensació de "fi de règim" i, com en tots els finals, s'acumulen les promeses de refundació i de reforma. Diu el president Mas que el canvi de rei no afecta el "procés". Però cal recordar que el govern Mas havia dit que eren disposats a obrir la consulta del 9N a una pregunta addicional si hi havia una oferta seriosa per part de l'estat espanyol. Si el govern espanyol fos més hàbil sabria negociar la situació i pensar en una espècie de tercera pregunta (o "pregunta zero") que tapés les altres dues. No té gaire marge, però. La possibilitat de fer un referèndum el 9N simultani a tot l'estat sobre el "meló de la reforma constitucional", no crec que la contemplin ara mateix. Altrament, si no ho fan, és perquè contemplen que el 9N no hi haurà consulta, sinó, a tot estirar, unes "plebiscitàries". Fins i tot en aquest cas, el govern de la Generalitat podria ser prou hàbil i fer coincidir les eleccions al Parlament de Catalunya amb una consulta paral·lela amb la "doble pregunta" ja pactada. La convocatòria "oficial" blindaria l'altra.