divendres, 30 de desembre de 2005

Resultats incòmodes del baròmetre del CIS sobre la qüestió immigratòria

Preguntar és ofendre? No. Però respondre honestament tampoc no ho hauria de ser. No pensen això els comentaristes ultracapitalistes (teòricament ultracapitalistes, però que a la pràctica són simples vassalls feudals) de la premsa d'Espanya i de les nacions sotmeses. Aquests comentaristes, que alhora són progressistes, cosmopolites i multicolors, bufen i trinen davant els resultats del 'Barómetro de noviembre' elaborat pel Centro de Investigaciones (?) Sociológicas. La dada que més els preocupa és que els "espanyols", en un 59,5%, consideren que hi ha massa immigrants (en el sentit de població extra-europea) en el territori estatal.
Podrien mirar-s'ho d'una altra manera. Més d'un 40% dels "espanyols" consideren que no n'hi ha massa. Un 40% d'"espanyols" són gairebé 15 milions de persones. I recordem que Zapatero és president del govern gràcies al vot directe d'11 milions d'electors (en aquesta xifra potser hauríem de sumar els 650.000 que van votar la formació satèl·lit ERC).
Aquest ball de xifres ens podria fer qüestionar la vàlua dels percentatges. Un 30% dels "espanyols" poden decidir qui serà el president del govern. En canvi, un 60% dels "espanyols" no té dret a marcar la política (im)migratòria d'aquest mateix govern. Curiós, si més no.
Si hom llegeix les qüestions que els enquestadors feien als enquestats en el marc del dit "barómetro", no pot deixar de dur-se la impressió que aquest 60% era intencionadament cercat. Si a una persona li demanen tres o quatre vegades per qüestions immigratòries, per fina força ho ha de percebre com un problema, no?

Hi ha encara una valoració final. Si mirem el cinema i la televisió, si escoltem la ràdio, si llegim la premsa, som bombardejats contínuament per les doctrines del 'cosmopolitisme' i del 'mestissatge' (curiós aquest terme de mestissatge en boca dels qui neguen, amb fervor digne del capità FitzRoy, l'existència de "races humanes"). Els neoconservadors insisteixen en la necessitat de la immigració per mantindre la sostenibilitat (=preus baixos) del mercat laboral. Els neorevolucionaris ens parlen de la necessitat de combatre el racisme, l'antisemitisme, i i d'altres -ismes (oblidant-se, ves per on, del capitalisme o de l'espanyolisme, però això és una altra guerra). Tanta doctrina embafa, i es veu que hi ha un 60% d'"espanyols" que ja no combreguen amb les rodes de molí. Els percentatges no són gaire dissimilars en altres "països" europeus, i m'hi jugo un pessol que l'enquesta, feta en el marc català, deixaria anar unes xifres encara més "escandaloses".

Racisme? Hi ha un 60% d'"espanyols" racistes? Això és molt relatiu. No crec que siguin no-racistes les persones que abonen un sistema econòmic internacional que obliga a milions de persones a realitzar migracions transnacionals i transcontinentals. No crec que siguin no-racistes els que veuen amb indiferència el deteriorament de les economies i les societats d'Àfrica, d'Amèrica Llatina o del sud Àsia. No crec que siguin no-racistes els qui, a la pràctica, lluny de promoure la integració dels immigrants, els condemnen a ser treballadors de segona i els ofereixen, com a tota contrapartida, el dret de mantindre els aspectes més endarrerits de la seva "cultura". Entre el 40% de suposats "no-racistes" hi ha molts autòctons que expremen aquests "gastarbeitern", ja com a treballadors, ja com a llogaters, ja en d'altres dignitats menys confessables. I en aquest 40% potser hi trobarem els que s'esquincen les vestidures en nom de la unitat d'"Espanya" o de la independència de Catalunya, i han fet seva la ironia de Bertold Brecht i han decidit de dissoldre un poble ("espanyol" o català) massa incòmode per convocar l'elecció/importació d'un altre.

dijous, 29 de desembre de 2005

Diari bífid pateix efectes de Google-Imatges



El Periódico de Catalunya il·lustra avui, en les pàgines de Tele+Ràdio (pàgina 85), el documental "L'autèntic rei Herodes" (Canal 33, 22.45h), amb una fotografia equivocada. Coses de Google Imatges. La fotografia que utilitza és aquesta, obtinguda a http://www.phil.uni-erlangen.de/ ~p1altar/photo_html/portraet/griechisch/ staatsmaenner_roemisch/herodes_atticus/herodes1.JPG, i que constitueix una de les primeres quan en el cercador s'introdueix la paraula Herodes. Es tracta, però, d'un bust d'Herodes Àtic i no pas de l'Herodes del documental.

L'Herodes del documental és Herodes Antipàtrides. I caldrà aclarir en aquest punt que el nom Herodes és un nom d'etimologia grega, com també Antípatre (judeïtzat Antipas en alguns membres posteriors de la nissaga herodiana). Herodes era fill d'un prohom d'Idumea (d'Edom, el patriarca dels quals, segons la llegenda va vendre la primogenitura a Jacob per un plat de llentilles) i d'una dama nabatea. Qui va fer Herodes, rei de Judea, va ser Marc Antoni, l'any 40 a.C. Per fer-se perdonar el seu origen idumeu-nabateu i el fet de ser un rei-client de Roma, Herodes va fer obres rellevants a Jerusalem, com ara la restauració del Temple (no el de Salomó, sinó el Segon Temple construït en memòria d'aquell en el segle VI a.C.). Ja que hem comentat el caràcter grec del nom Herodes, també recordarem que són grecs els noms de Ptolomeu o de Cleopatra, el de Berenice o d'Antíoc. Coses de la colonització macedònica d'Orient, i de la colonització grega de Macedònia.

La història l'escriuen els vencedors, i no saben per què un individu tan mediocre com el rei Herodes de Judea ha passat a la posteritat amb un protagonisme gens merescut. Els vencedors, és clar, són els cristians.

Però l'Herodes per antonomàsia, si som persones fidels a la nostra herència greco-llatina, és Herodes Àtic. Herodes Àtic (Ἡρώδης ὁ Ἀττικός) era grec d'Àtica, com el seu nom indica. L'arrel Ἡρώ és la que dóna lloc a la paraula 'heroi'. I Herodes (Herodes Àtic) ho era en el sentit de la seva època. Va nèixer el tercer any de l'emperador Trajà i va morir l'any setze de l'emperador Marc. Era ciutadà atenenc i ciutadà romà (per això tenia el nom de Ti. Claudius, en record que la seva família havia rebut la ciutadana en temps de Claudi o de Neró). Era un home immensament ric, per herència familiar, i va saber gestionar els negocis de forma que, amb baixades i pujades, no va deixar mai de ser-ho. Aquesta riquesa li va permetre sufragar les despeses de molts esdeveniments públics i la construcció de molts edificis (com l'Odeó d'Atenes, a sota).

Image hosted by Photobucket.com


Herodes Àtic també va dedicar-se a una de les passions de la seva època, la retòrica artística o sofística. Aquesta pràctica consistia en reproduir i produir discursos, en perfecte grec àtic del segle IV a.C., davant un audiència que gaudia de l'eloqüència. És clar que, reproduir en l'època imperial, discursos sobre l'Atenes democràtica tenia un punt d'artifici. Però, fins i tot a Occident, on molta gent no sabia un borrall de grec, aquestes actuacions tenien prestigi. Una persona com Herodes Àtic tenia vedat actuar com a artista o gladiador, però, ves per on, ho podia fer com a retòric.

Tanta era la passió per la retòrica, que aquesta formava part de l'educació dels infants de les classes altes, just després de la gramàtica, i abans de la dialèctica o filosofia. L'emperador Antoní va confiar a Herodes l'educació retòrica dels seus fills adoptius (i futurs emperadors) Marc Aureli i Luci Verus. Val a dir que aquests deixebles s'estimaren altres rutes. Luci va viure les delícies més mundanes d'Antioquia, i Marc es convertí en un filòsof estoic. Herodes tenia 76 anys quan va morir. Prou temps per veure com la Segona Sofística començava a esclerotitzar-se, si bé encara no perdia popularitat.

Image hosted by Photobucket.com
A la Villa Borghese, de Roma, trobem aquest monument dedicat a l'emperador Antoní i a l'augusta Faustina per Herodes Àtic. Faustina era tia de Marc, que fou adoptat per Antoní i es convertiria en emperador. Herodes fou preceptor de retòric de Marc, però no aconseguí que el seu deixeble fos un emperador-retòric. Contràriament, Marc trià la via, desprestigiada als ulls dels sofistes, de la filosofia


dimecres, 28 de desembre de 2005

L'indiscret encant de la lumpenburgesia barcelonina

Les novel·les de Pedrolo i de Fuster són això, novel·les. Perquè si haguessin provat de retratar tota la fondària moral i material de la burgesia barcelonina s'hi haurien guanyat (encara més) acusacions de "politicisme demagògic". L'adveniment de l'autonomia, el 1979, va donar una cobertura política (superstructura, com dirien alguns) a aquesta classe més dominant que dirigent, i més tribal que social.
El robatori a la seu d'Adigsa i, en general, tot el cicle mitològic d'aquest consorci semiprivat de semiobres públiques mereixeria ser cantat pels trobadors moderns. Això si els deixessin, és clar, perquè els representants polítics d'aquesta trepa es caracteritzen per una fal·lera desmesurada de "matar missatgers" i de barrar el pas als (des)informadors. Els diaris informen a bastament, però, sobre el robatori.
Va ser la Nit de Nadal quan es va produir el robatori de documents d'Adigsa. Els assaltants treballaven per encàrrec, i van poder entrar gràcies al fet que algú havia deixat una finestra oberta. El robatori de documents fou, a més no gaire complexe: els assaltant se'n van dur directament dos ordinadors de butxaca (PDA) de dos funcionaris que potser no han valorat prou el caràcter portàtil d'aquestes andròmines d'última generació. Com a bons artistes, els assaltants van tindre la prudència d'obrir i regirar calaixos, ja que en la nostra societat sempre s'ha valorat l'esforç, àdhuc el sobrer.

El tripartit deixa anar la idea que el robatori té a veure amb les sucades que CiU treia d'Adigsa en temps de l'estiuejant de Queralbs.
Podem jutjar com a fet moralment reprobable que els diners passin d'una butxaca de la lumpenburgesia (la butxaca de les empreses semiprivades) a l'altra (la butxaca dels partits semipúblics)? Aquest és un tema digne de la Segona Sofística. Llàstima, però, que els manaies barcelonins no sapiguen representar més que males imitacions de Menandre.

dimarts, 27 de desembre de 2005

El Comitè Mundial per la Llibertat de Premsa censura l'existència del Consell Audiovisual de Catalunya

Les opinions de Jiménez Losantos no són gens agradables per qualsevol persona que comprengui la necessitat d'una Catalunya unificada i independent, en el marc d'uns pobles europeus lliures i solidaris. Però també és cert que, més que Jiménez Losantos, l'autèntic obstacle per la unificació i la independència el constitueixen els governs Zapatero i Villepin i els col·laboracionistes de Generalitats i Consells diversos.
Però la demagògia que gasten els "progres" contra Losantos no és gratuïta. Quan el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) carrega contra la Cope és en el pensament d'atacar després la llibertat d'expressió de tots aquells que censuren el dogmes de la correcció política. Si la CAC talla la Cope no s'aturarà pas i l'emprendrà contra tots aquells que no comparteixen la política efectiva de genocidi de Catalunya que implica l'autonomisme i la substitució demogràfica teledirigida pel gran capital. És un fet que amb l'excusa de combatre el 'discurs de l'odi' països com Canadà s'han convertit en autèntiques dictadures de la correcció política, i el Principat va pel mateix camí.
Per això és saludable que el Comitè Mundial per la Llibertat de Premsa hagi demanat el tancament del CAC, Suprem Sanedrí de la Correcció Política dels Apòlegs de la Religió Multiculturalista-Cosmopolitista-Eurofòbica. Ara bé, no n'hi ha prou amb aquesta demanda. També cal demanar que desapareguin els delictes d'opinió en els codis penals de tots els països europeus, i que no s'empresoni o multi ningú per dissentir en qüestions històriques, sociològiques o antropològiques amb els dogmes vigents de la correcció política. El cas recent de l'empresonament de Lluís Maria Xirinacs no s'hauria de repetir.

Notícia a La Malla.net.

divendres, 23 de desembre de 2005

Neonazis, propaganda i intimidació de l'Ajuntament d'Esplugues

En un gest altament reprobable l'Ajuntament d'Esplugues ha tramès una vergonyosa lletra a un seguit de ciutadans d'aquesta població de la Riba Esquerra del Baix Llobregat que havien signat fa unes setmanes un manifest contra actuacions de grups neonazis a la localitat.

Reprodueixo a continuació els fragments més rellevants d'aquesta lletra, aparentment inútil, però que amaga un rerefons negacionista i intimitadori vers els qui han denunciat el progromisme conscient que campa per la nostra localitat:

"En relació a l'escrit presentat a l'ajuntament en data 11 d'octubre de 2005 em plau comunicar-li el següent:"

"En primer lloc, el meu agraïment per la seva col·laboració. Sense la participació dels ciutadans i ciutadanes d'Esplugues en la detecció dels problemes no ens seria possible mantenir el nivell de seguretat que tots desitgem.

"En relació a les actuacions de grups d'ideologia i estètica neonazi [la cursiva és de l'original] en la nostra ciutat val a dir que no s'ha presentat, fins ara, cap denúncia a la comissaria.

"D'altra banda, també vull aprofitar l'avinentesa per comunicar-li que com coneixedors de que la seguretat ha esdevingut una de les principals ciutadanes a la ciutat. [Gir de 90º en l'argumentació, passem de la denúncia del progromisme a l'autobombo de la seguretat i del civisme. Sobre el concepte del civisme que gasten els nosquistes és altament recomanable l'article que la Núria Cadenas hi dedica en el darrer número de Lluita]. L'índex d'inseguretat a Esplugues és del 21,27 per 1000 habitants, a Catalunya del 53,60 a Espanya del 49,40.

"No obstant això, estem aplicant un conjunt de mesures preventives i pal·liatives per tal de millorar la seguretat ciutadana [Aquesta part cobreix la major part de la missiva i ens informa de la incorporació d'un nou inspector de la Policia Local, del nomenament d'agents cívics i de dos auxiliars d'inspecció, de l'augment dels efectius, dels acords amb la Policia Nacional de Cornellà-Esplugues i Sant Just Desvern, i amb els Mossos de l'Hospitalet, unes línies de comunicació amb comerciants i centres educatius, bla, bla, bla].

"Comparteixo segurament amb vostè la idea de que la seguretat és imprescindible pel benestar de la comunitat, i el desig de que la qualitat de vida sigui sempre el millor patrimoni de la nostra ciutat".

El to intimidatori del segurament és tan discret que fins i tot fa gràcia. La intertextualitat convidaria a pensar, en la línia de Montserrat Tura, que els anti-neonazis són una amenaça a la seguretat no pas inferior a la dels neonazis. O que, en el cas que els dits anti-neonazis siguin catalanistes res no els diferenciaria, a banda de l'adscripció nacional(ista) dels neonazis.

El que no és de rebut, en cap cas, és gastar els diners dels contribuents en trameses com l'assenyalada, plenes de propaganda i que fugen d'estudi de la qüestió demanada, les agressions neonazis de baixa intensitat.

dimecres, 21 de desembre de 2005

Les mentides de Bush i les de Zapatero

L'experiència històrica ha demostrat abastament com la via de l'autonomia, lluny de conduir a la independència, condueix el nostre país a la divisió i a la subalternitat més descarades. Tot i amb tot, sempre hi ha qui aspira a una solució miraculosa. Aquesta era l'atitud dels qui confiaren en el PSC-PSOE i en José Luís Rodríguez-Zapatero, quan el dirigent socialdemòcrata lleonès pronuncià el compromís d'aprovar un nou Estatut tal com surtís de Catalunya. Un compromís que ha incomplert, com mostren les esmenes que avui farà públiques al Congreso de los Diputados.
Les mentides de Zapatero, però, no reben la mateixa hostilitat que les mentides de Bush, Blair (Bliar) o Aznar, per part de la premsa "esquerranosa". Aznar fou enderrocat electoralment per una mentida pietosa: dir que l'atemptat de Madrid era obra d'ETA. Segurament aquesta mentida era especialment greu si considerem que la mateixa premsa considera descaradament que els "bons musulmans" tenen més drets a matar castellans que no els "terroristes-basquistes".
El més curiós de tot plegat és veure la colla d'aprofitats que governen el Principat. Ens ofegaren amb propaganda estatutària (autobus inclòs) per dir-nos que tindríem dret a la felicitat. I ara que ens retallen aquest dret no diuen ni mu. I quan arribi l'Estatut retallat el faran aprovar com ja va fer Macià el 1932.

Notícia.

dimarts, 20 de desembre de 2005

La vida de les persones i la integritat dels caixers

Una dona va ser cremada viva a Barcelona el divendres passat mentre es preparava per passar la nit en un caixer automàtic. Per aquest assassinat ja han sigut detinguts tres homes joves d'entre 16 i 18 anys.
La reacció de la premsa davant aquest crim és curiosa. Els comentaristes s'han afanyat a cercar mòbils psicològics en la ment del noi. Transformen així el crim en malaltia, però potser crim i malaltia siguin indestriables.
En canvi, quan qualcú crema un caixer automàtic, rarament hom cerca mòbils psicològics i seria censurada immediatament qualsevol justificació política-social que es fes del fet. No sabem si aquesta diferent percepció té a veure amb la impossibilitat de capir el crim contra una persona indefensa en relació amb el crim contra unes instal·lacions.
En cercar mòbils psico-socials en el primer cas, hom trasllada la culpa dels autors materials a uns suposats manipuladors mentals. No em sembla gaire recomanable aquest trasllat. Perquè si hi ha un manipulador mental en aquests darrers mesos contra els indigents que viuen penosament a Barcelona, és precisament l'ens que s'omple la boca de civisme. Un civisme que és del tot compatible amb deixar que visqui al carrer una dona de 50 anys en ple hivern. De l'abandonament a l'assassinat hi ha un bon tros, però potser pels autors materials de l'un a l'altre tan sols és una qüestió de matís. La visió productivista de l'ésser humà (entès com a màquina de generar plus-vàlua) condueix els indigents a l'últim graó de la societat. No produeixen, ens diuen, i no paguen lloguer ni hipoteca com la resta de mortals.
Poques hores abans que es produís aquest assassinat, els nosquistes de l'Ajuntament i de la Generalitat bordaven contra les pintades (injustificables) que havien deixat al seu pas els "manifestants" contra la proposta cívica municipal. Els lladrucs s'han convertit en reflexions (i no en gaires condemnes) en el moment de valorar l'homicidi de divendres.
Caldria perseguir legalment les expressions que inciten l'odi contra els indigents? No. Perquè sabem que les persecucions legals deixarien indemnes els qui les proclamen des de les instàncies públiques i des dels grans mitjans de comunicació, i que servirien de coartada per ofegar la llibertat d'expressió dels dissidents. El que cal és que els recursos socials existents i, si calgués ampliats, garantissin a tothom un sostre, un àpat i una feina.

*Europa Press.

dilluns, 19 de desembre de 2005

Colin Powell i el respecte a la legalitat

Colin Powell ha fet unes declaracions ben sucoses sobre el moviment clandestí de "sospitosos de terrorisme" d'estat a estat sense mediar "ordres d'extradició". D'una banda reconeix que aquesta és una pràctica "normal". I creu que l'escàndol que han mogut els governs europeus (particularment, els dels nostres enemics de torn, Zapatero i Villepin) és similar a l'atitud que prenia Renault a Casablanca: "I'm shocked, shocked that this kind of thing takes place". És a dir, que els governs europeus saben perfectament, com el representant de Vichy a la ciutat marroquina, el pa que s'hi dóna.
Aquest bloguista no s'escandalitzarà pas pel tracte que rebi l'escòria reaccionària dels alcaidistes o de qualsevol enemic declarat de la nostra civilització. Però no pot evitar de somriure's davant de dos dogmes de la correcció política:
- la suposada existència d'una via europea, contraposada a la nord-americana. L'Aliança de Civilitzacions del senyor Zapatero és pura xerrameca, destinada en el pitjor dels casos a alimentar l'autoodi dels europeus davant les altres "civilitzacions". Les mans dels senyors Villepin o Zapatero no són pas més netes que les mans de Bush, Blair o Howard.
- el sacrosant respecte a la legalitat vigent. Amb tota l'estima per Sòcrates, cal reconèixer que la llei és, en cada moment, allò que convé al més fort. Davant de les mentides de Bush i de Blair, davant l'opressió nacional que exerceixen els governs de Zapatero-Villepin, té poc sentit acusar d'il·legalitats. L'únic remei és preparar-se per ser més fort, i fer la nostra llei... Fins que s'esvaeixi també aquesta llei, si més no.

dissabte, 17 de desembre de 2005

Ara ve Nadal i ens mataran el gall

Ahir llegia una estoneta el diari Avui i em cridaren l'atenció dos articles, un d'informatiu, de Diana Negre, i un d'opinió, de Salvador de Cardús.
La Diana Negre reportava els debats que hi ha aquests dies al Congrés nord-americà sobre la immigració i l'adquisió de la ciutadania. Deia la corresponsal que el Great Old Party era molt dividit per aquestes qüestions. D'una banda hi ha el sector "neoconservador", que gira a l'entorn de George Bush, i de l'altra els republicans "paleoconservadors" d'estils diversos, com ara el de Tom Tancredo. Els primers volen "flexibilitzar" l'adquisició de la ciutadania i, en tot cas, s'oposen a "perseguir" els empresaris que contractin immigrants en situació irregular. No cal dir que la majoria d'empresaris coincideixen amb els "neoconservadors" i veuen amb molta preocupació l'avenç de les posicions "paleoconservadores" en el Partit Republicà. Tant és així que la patronal nord-americana comença a girar-se cap al Partit Demòcrata, on hi ha un consens més favorable quant a la "promoció" de la immigració i de l'explotació de la mà d'obra en situació d'irregularitat. És ben curiós que "neoconservadors" i "liberals-progressistes" coincideixin en una mesura adreçada fonamentalment a abaratir el preu del treball de la classe obrera nord-americana. Però ja se sap que els "neoconservadors" són com el déu Janus i tenen dues cares. Una cara mira demagògicament al passat i es presenta com a "conservadora". L'altra cara, inspirada més en Schachtman que en Jefferson, és "renovadora", i no hi ha millor renovació que substituir l'emprenyadora mà d'obra euro-americana per una mà d'obra més dòcil.
El debat material entre "neoconservadors" i "paleoconservadors" és, però, força estèril per la majoria del públic nord-americà (i internacional). Aquest públic demana un debat més atractiu. I és aquí on entra l'article de Salvador Cardús. Cal reconèixer-li al sociòleg vallesà la valentia quan parla "del debat per la suposada incorrecció política de la celebració d'una festa cristiana en una societat plural, laica i, si cal posar llenya al foc, multicultural i tot". En la religió de la correcció política no hi ha res més important que el newspeak i utilitzar el mot sagrat de la "multiculturalitat" debades i amb to burleta infringeix un manament d'alt nivell. Els "neoconservadors" nord-americans semblen haver declarat la guerra al Nadal. Això diu, per exemple, Burt Prelutsky, un home gens sospitós d'ultracristianisme. Prelutsky, que és de religió jueva, es plany dels atacs que els "liberals" jueus han fet contra la presència pública del Nadal en aquestes dates. Són aquests "liberals", que mai no critiquen el "confessionalisme" de l'Estat d'Israel, els qui no volen tolerar cap mena de signe cristià en una nació de majoria cristiana com són els Estats Units d'Amèrica. Com que entre aquests "votants demòcrates" i els "neocons" hi ha molt de "feeling" (com mostra la mateixa guerra d'Irac), podríem entendre així que un suposat cristià renascut com George Bush eviti la paraula prohibida en el missatge de cap d'any. Cardús diu que en la societat catalana, amb un relativisme religiós més pronunciat, aquest debat és més esmorteït.
Però no oblidem que el debat nadalenc és l'expressió que troben debats materials com el de l'ocupació, el de l'educació, el de la salut, el de la seguretat ciutadana o el de la preservació cultural. Els que volen "matar" el Nadal també es dediquen a destruir les nostres condicions d'ocupació, el nostre sistema educatiu, les nostres institucions sanitàries o la simple seguretat i entitat cultural dels nostres barris. I ho fan tant si s'amaguen sota les sigles del Partit Republicà com del Partit Demòcrata, tant si ho fan sota les sigles del Partit Popular o del Partit Socialista, o si s'estimen més de l'UMP.

dimarts, 13 de desembre de 2005

Autoctonofòbia en les subvencions culturals barcelonines

El Punt informa de la curiosa política cultural de l'Ajuntament de Barcelona quant a les subvencions culturals de les entitats regionals.
- Andaluses: 34,8%.
- Gallegues: 14,3%.
- Catalanes: 11,5%.

D'aquestes xifres o deduïm que únicament un 11,5% de la població barcelonina té arrels catalanes, o bé que l'auto-odi dels jerarques culturals barcelonins és molt profund.

dilluns, 12 de desembre de 2005

Quin preu té la vida d'un taxista a Euskal Herria?

Segons qui ho valori, és la resposta. Per les dones que han perdut el marit i el pare el preu és incalculable. Però no hi ha dubte que és valor molt més alt el que li concedeixen els companys que el que li atorga l'Ertzaintza.
No hi ha condemnes públiques per la mort d'Eduardo Robredo, de 45 anys. Robredo va ser assassinat per un individu, de nacionalitat dominicana, que ara viu gràcies a la intervenció de l'Ertzaintza. Si aquest individu hagués mort a mans dels taxistes indignats, avui tot serien condemnes polítiques, crespons a les banderes de tota Bizkaia i minuts de silenci. Afortunadament, no ha mort.
Però Eduardo Robredo sí ho ha fet. Va morir degollat quan el seu agressor el volia robar. Mentre es dessagnava va tindre temps per denunciar els fets als seus companys per la ràdio del taxi. Ni la policia ni els serveis sanitaris van arribar a temps per salvar Robredo. L'Ertzaintza, en canvi, va arribar a temps per salvar l'agressor, la identitat del qual, protegida legalment, no s'ha revelat.

Els taxistes han organitzat una aturada pel dia d'avui. Millor que no engegin la ràdio, així s'estalviaran les esquinçadures de vestidures dels comentaris que els acusaran d'haver actuat amb ànim de linxament. Només Robredo tenia dret a ser linxat.

*Gara.

diumenge, 11 de desembre de 2005

La correcció política contra la realitat: els fets de la platja Cronulla

La premsa internacional es fa ressò dels incidents que aquest cap de setmana han tingut lloc a la platja de Cronulla, en l'estiu de Sydney (New South Wales). Tot va començar quan dos vigilants de la platja foren agredit per un grup de libanesos. El fet se sumava a la percepció entre amplis sectors de la ciutadania de Sydney que la construcció de la societat multicultural realitzada en els darrers anys ha anat acompanyada d'un augment de la criminalitat i de la violència gratuïta, sovint perpetrada per aquests Gastarbeitern, de passaport libanès (i de vegades libanès i australià) i de religió musulmana. La tensió emmagatzemada durant mesos ha acabat d'esclatar amb la calor estival i diumenge s'hi va organitzar una protesta de rebuig.
Allò curiós és com han reaccionat les autoritats municipals, estatals i federals, els líders comunitaris i el mateix cos de policia. Tots ells, fidels creients en la correcció política, s'han esquinçat les vestidures i han parlat de "day of shame" i de "un-Australian behaviour". I no, no es refereixen a les agressions o als robatoris perpetrats pels joves lebs, sinó a la reacció "intolerable" dels joves (i no tan joves) aussies. Així, els sacerdots de la correcció política han establert les següents veritats incontrovertibles:
- que uns joves lebs agredeixin uns vigilants blancs no es pot considerar mai de la vida una agressió racista. Alguna cosa hauran fet els vigilants perquè els nobles joves musulmans hi responguessin amb violència.
- els dirigents comunitaris musulmans tenen tota la raó del món en exculpar de tota responsabilitat els joves lebs agressors. La culpa és dels locutors i comentaris radiofònics que no van amagar la notícia de l'agressió contra els vigilants o que no van amagar l'etnicitat dels agressors. Segons la correcció política la missió dels periodistes no és informar sinó crear un clima d'opinió políticament correcte.
- que uns joves aussies cometessin actes de violència en el decurs de les protestes, en canvi, no té perdó. És un comportament anti-australià, ja que els cristians el que han de fer és parar l'altra galta. També cal assumir la interpretació segons la qual un misteriós grup neo-nazi havia manipulat (telepàticament?) les ments dels manifestants.
- que els joves lebs proclamin amb orgull la seva etnicitat forma part d'un dret humà indiscutible. En canvi, que joves aussies duguin banderes australianes (amb la Union Jack) és un signe de racisme i de neo-nazisme rampants.
- que les dones aussies s'indignin davant les intimidacions masclistes dels lebs no es pot interpretar més que com a racisme, i mai com a feminisme. Si les intimidacions fossin d'homes aussies, llavors sí podrien indignar-se amb tota correcció política.

*Gangs turn Cronulla beach into war zone. (The Daily Telegraph)

El Sydney Morning Herald informa avui (dia 12) dels incidents i els titlla de "racistes". Curiosament tan sols considera racisme els "càntics" dels Aussies. En canvi, les ganivetades i els cotxes cremats per part de joves "Lebanese Australians" són reaccions "naturals". Però l'article té una cosa bona, la frase d'un ciutadà australià políticament incorrecte:

"I've got a four-year-old girl and a boy who's 11, and they see these bastards come here and stand around the sea baths 'cos their women have got to swim in clothes and stuff, or they see them saying filthy things to our girls. That's not Australian. My granddad fought the Japs to see Australia safe from this sort of shit, and that's what I'm doing today".

dissabte, 10 de desembre de 2005

Els lligams entre Irac i Al-Caeda: el cas Ibn al-Xaic al-Libi

Tout se tient, ens diuen els amics de l'hermetisme i de les teories de conspiració. Però és un fet evident que la cúpula d'Al-Caeda té unes relacions més fluides amb la cúpula de qualsevol estat musulmà o dels mateixos Estats Units que no pas amb els grups auxiliars que la financien a través del petit i del gran crim (tràfic de drogues, locutoris, etc.). Els peixos grossos es relacionen entre ells perquè entre col·legues, diferències ideològiques a banda, sempre ha d'haver-hi un mínim de sintonia. Un exemple: Saddam Hussein es troba rodejat d'unes mesures de seguretat que ja voldrien per ells mateixos els grans comandaments de l'exèrcit nord-americà a Irac.
El cas és que una de les raons adduïdes per les quals Saddam Hussein ja no és president d'Irac és perquè la seva administració donava cobertura a les accions del Fu Manxú del segle XXI, Osama bin Laden, estudiant a Beirut i a Oxford en els hippies anys 1970, i combatent per la llibertat contra les hordes vermelles a l'Afganistan dels anys 1980.
Les proves de la connexió entre Hussein i Bin Laden s'obtingueren el gener del 2002, en el decurs dels interrogatoris a Ibn al-Xaic al-Libi. Ciutadà libanès, Libi havia estat capturat a Afganistan el desembre del 2001. El gener del 2002 els nord-americans el confiaren als serveis egipcis, i fou llavors quan començà a confessar tot el que sabia del suport saddamista a Al-Caeda.
Douglas Jehl revela al New York Times que Libi es va desdir dos anys després del seu testimoni, que tot ho havia dit sota coerció. El contacte de la CIA que havia recopilat la informació, d'altra banda, fou cessat per males pràctiques. La recerca d'informació, a tot preu, i d'una informació que sigui la volguda pels superiors, fa que els agents de la CIA vencin la temptació d'empassar-se qualsevol cosa amb grans dificultats.
Si el que calia en convèncer l'opinió pública nord-americana de la conveniència d'atacar Irac, haurien estalviat diners als contribuents i patiments als detinguts, si Washington mateix s'hagués inventat, sense sortir del despatx, la informació adient. Mentida per mentida, triem la més barata.

divendres, 9 de desembre de 2005

El decàleg de mossèn Cardús

En una tradició que s'enfonsa en els pitagòrics i continua a través dels platònics i dels cabal·listes, Llull i els lul·lians, tronc central de l'arbre del pensament català, donen als nombres una importància capital.
Salvador Cardús parla en el diari Avui d'un decàleg de combat:

1. Contra l'odi, humor britànic.
La bava catalanòfoba que gasten els afectos a l'imperiet de ponent, més que incitar a un humor anglès (britànic?), incita la majoria de catalans normals a l'odi. Altrament, els catalans dels nostres dies ja no seran perdonats ni que s'integressin al Terç de la Verge de Montserrat, per la qual cosa anar de bons jans és tan difícil com gratuït.

2. Contra la perdigonada, babarota de disseny.
Deia Marc Aureli que la millor forma de venjar una injúria és no cometre'n una altra. Una altra manera és no escoltar els mitjans de comunicació de l'enemic més que en butlletins horaris i per saber què en preparen.

3. Contra la mentida, veritats a raig.
No sé qui deia que la veritat és sempre revolucionària. La mentida, segons això, és l'eina dels reaccionaris, dels pogromistes. La veritat us farà lliures (Jn 8. 32).

4. Contra l'insult, un somriure enigmàtic que desconcerti.
Aquesta sí que és bona. La impassibilitat és la clau d'una recta vida.

5. Contra el boicot, anar a vendre al món.
Aquest manament hauria d'haver estat el primer. Al capdavall, no hi ha cap campanya mediàtica internacional contra Catalunya (si més no, de moment). Ací no ens volen? Marxem-ne, doncs.

6. Contra qui s'espanta pel boicot, un bon ensurt per fer-li parar el singlot.
Són espantades fingides, d'altra banda. Una manera ben còmoda de tindre collats els polítics, i de fer xantatge emocional als sectors més avançats de les classes populars catalanes.

7. Contra la provocació que ve de fora, lectura dels estoics.
Per exemple, el mateix Marc, que s'hi jugava el coll lluitant contra sàrmates i marcomans i que agafà la pesta en plena campanya militar.

8. Contra l'espoli, treballar com a esclaus, de moment.
Cardús deu dir-ho pel poble d'Israel que s'hi va passar, diu la llegenda, quatre segles esclavitzat a Egipte. O els grecs, quatre segles sota el jou otomà. Encara ens queda un segle per començar a queixar-nos.

9. Contra els indiferents que tenim a dins, invitació a ballar sardanes.
O qualsevol altra activitat que els engresqui: jugar a bitlles, fer castells, ... el ball de bastons.

10. I contra el desànim, partit del Barça.
Sempre ens quedarà Ronaldinho... o Oleguer.

El passat d'Ante Gotovina i el 'miracle' de l'Operació Oluja

La premsa espanyola i internacional ens presenta com un gran èxit policial la detenció d'Ante Gotovina. Com que hi ha "detalls" que han passat per alt, no va malament recordar-los:
- Ante Gotovina, nascut el 1955, és un veterà de la Légion étrangère (1973-8), que serví en les operacions neocolonialistes que la Cinquième realitzava llavors a Djibouti, a Costa d'Ivori, al Zaire, etc.
- El 1979 va rebre la nacionalitat francesa. Com molts ex-legionaris va trobar feina en la indústria de seguretat. Va treballar en la instrucció de grups "paramilitars" (lluita anti-subversiva) a Argentina, Guatemala i Colòmbia.
- L'Operació Oluja (4-7 d'agost del 1995) va suposar el punt final de la "guerra de Croàcia". Els mateixos que ara s'esquincen les vestidures pels crims de Gotovina, llavors saludaven la fi dels "secessionistes" de les Krajines, les àrees de majoria sèrbia de la República de Croàcia (els límits de la qual, cal recordar-ho els va fixar la Iugoslàvia de l'esloveno-croat Tito). L'Operació Oluja fou possible perquè Milosevic va abandonar els serbis de Krajina a canvi d'arribar a un acord amb les potències occidentals. I mentre els serbis de Krajina quedaven internacionalment aïllats, Croàcia es podia rearmar en el mercat internacional (a canvi, res no és gratuït, del desballestament de la indústria croata).
- Gotovina va guanyar-se una merescuda fama d'heroi nacional. Els seus enemics, que havien vist l'Operació Oluja via satèl·lit, el van acusar de voler fer un colp d'estat el 2000. No va ser fins el 2001 que la "comunitat internacional" va descobrir les responsabilitats de Gotovina a Krajina.
- Des de llavors Gotovina ha comptat amb els monestirs catòlics (amb el permís de l'església croata i del Vaticà) com a "refugi" (*).
- El govern croata ha utilitzat el "parany" contra Gotovina (que ha permès la seva detenció a Tenerife) com a "moneda de canvi" per la futura entrada de Croàcia a la Unió Europea. Per acabar-ho d'adobar, Àustria va fer de mitjancera d'aquestes negociacions a canvi de "dificultar" l'ingrés de Turquia (i el de Sèrbia?) a la Unió Europea.