diumenge, 29 de gener de 2006

Aznar il·lumina el camí de l'emancipació dels pobles de la Terra

Si volguessin fer un llibre amb tots els fets i, sobretot, dites de José María Aznar no ens bastarien tots els estocs de paper del món. Altrament, com que seria un llibre molt ensopit, millor serà deixar en pau els arbres paperers. Aznar és, amb tot, una de les figures més intensament mediocres de l'Europa occidental i únicament per això hauria d'ocupar un lloc central com a model per tot el jovent del món... com a model a defugir, és clar. Antic "joseantoniano", Aznar va tindre la humorada de batejar la fundació del PP, la Fundació para el Análisis y los Estudios Sociales, amb un acrònim, FAES, de FAlange ESpañola. Potser algú hi veurà una contradicció amb el fet que Aznar ha estat darrerament president de la Internacional Democristiana (IDC, que ara em sembla que ja no es diu cristiana... coses de la globalització). Però no hem d'oblidar que la democràcia cristiana originària tenia moltes concomitàncies amb moviments tradicionalistes, corporativistes i nacionalistes i que, per exemple, la democràcia cristiana xilena s'hi va dir durant molts anys Falange. Cadascú té les seves idees, és clar, totes respectables, i totes prescindibles, altrament, car Aznar va practicar una política d'intensa desespanyolització demogràfica de la Península alhora que aplicava un neonacionalisme nonacionalista de difícil digestió.
Aznar és un amic que ens estima, als catalans. Ens sobrevalora, i tot. El catalanisme, com el basquisme, és un gran fantasma en la ment no gaire sanitosa del polític de Valladolid. Potser la mala consciència de ser fill d'un Imanol, i nét d'un navarrès que, durant una època, va protagonitzar una de les corrents més militaristes i ultrancistes del nacionalisme basc, ha marcat la figura del nostre polític.
Aznar, internament, deu creure que hi ha una mena de Sínode Català que, ocultament, manega els fils del tripartit, de Hamas i d'Evo Morales, amb la finalitat exclusiva de 'trencar' Espanya i dominar el món. Faria riure, si no fos perquè les seves paraules han incitat i inciten a actes progromistes contra la població catalana, com els que vem estar a punt de patir l'11 de març del 2004.
Ara, Aznar, es despenja a Manila amb unes declaracions ben sucoses, en el marc del Congrés de la IDC. Aznar alerta, amb aquella demagògia cosmopolita d'intencions tan fosques, contra "l'afany de posar per sobre dels drets de les persones suposats drets col·lectius de races mítiques o de nacions boiroses que es perden en la nit dels temps". La qual cosa, traduïda, vol dir que el programa internacional del neoconservadurisme exigeix la trituració de tota fidelitat nacional per tal de generar individus aïllats i alienats fàcilment explotables, com a treballadors, o assimilables, com a lacais o consumidors.
Aznar, ben assenyadament, posa en contacte els moviments nacionals d'Europa, com el basc, amb els moviments d'emancipació de Sud-amèrica. Així ens diu que "el populisme revolucionari de Llatinoamèrica és la versió de l'altre costat de l'Atlàntic del nacionalisme excloent". D'aquesta forma entenem que allò que el neoconservadurisme refusa és el fet que s'exclogui de les decisions sobiranes d'un poble el parer i els interessos de les grans multinacionals i potències forasteres. Per l'estat imperialista de les multinacionals no hi ha res més incòmode que una nació insubmissa, que una nació que s'autodetermina, que una nació que s'allibera sota la direcció dels treballadors que amb la seva suor la recreen de dia en dia.