Les declaracions del tinent general Mena Aguado, Cap de l'Estat Major de l'Exèrcit de Terra (JEME), i la reacció que ha tingut el tinent general Sanz Roldán, Cap de l'Estat Major de les Forces Armades (JEMAD) mostra una divisió política a l'exèrcit espanyol, inèdita des dels temps del postfranquisme. L'entrada a l'OTAN i el sobredimensionament del pressupost militar (del qual quedaven fora, els salaris d'oficials subalterns i de la suboficialitat i tropa professionals), així com les aventures neocolonials de signe 'humanitari' van poder imposar una "pau" que ara s'esvaeix.
Mena Aguado, ras i curt, recordava que les Forces Armades intervindrien en cas que la reforma de l'Estatut del Principal inclogués coses com el deure del coneixement del català. La qüestió lingüística no l'hauríem de menysprear mai, ja que és la principal contradicció dels estats dinàstics (o post-dinàstics) plurinacionals. No oblidem, per exemple, que la Iugoslàvia de Tito mai no va qüestionar l'oficialitat exclusiva del serbocroata en l'Exèrcit Federal.
Anècdotes a banda, la reacció de Sanz Roldán, demanant el cessament de Mena Aguado al ministre de Defensa mostra l'existència d'un clivellament que ni el més fi observador no hauria predit. Al capdavall, la posició de Bono, en el si del govern Zapatero, és prou conciliadora amb els sectors més ultranacionalistes de les forces armades.
L'excepcionalitat de l'estat espanyol en el context de l'Europa Occidental (i part de l'Oriental) és ben patent. Un atemptat islamista va dur Zapatero a la Moncloa, la qual cosa li ha restat clarament legimitat democràtica en relació a la majoria dels governs de l'Europa occidental. Similarment, el multipartidisme de l'estat espanyol (salvada l'excepció del Principat) és escleròtic, i les pròpies tendències bonapartistes de l'administració (heretades de l'època franquista), així com la boirosa delimitació del govern i de l'oposició amb els grans grups econòmiques (la Caixa, Grupo Prisa, etc.), fa que la lluita intraclassista de la casta dirigent prengui un caràcter desconegut a d'altres països europeus.
L'Estatut de Catalunya, òbviament, és l'excusa, ja que darrera d'ell no hi ha més que un fantasma del passat (o del futur). Però el debat estatutari, i la crispació mediàtica que l'envolta, mostra la incapacitat de la democràcia formal espanyola per funcionar amb normalitat. No hi ha pas dubte que l'existència (o persistència) d'una nació catalana que suposa el 16% de la població estatal és un dels factors més intensos d'anormalitat.
Factors a banda, hi ha un risc real de colp d'estat contra Zapatero? No sembla probable. Les lluites, personals i col·lectives, en el si de la cúpula de les Forces Armades s'expressen políticament i ideològica, al voltant dels conceptes d'unitat-diversitat d'Espanya, o al voltant de l'addicció o no a tal o tal ministre.
Quant a l'interrogant de les implicacions internacionals d'un ensorrament violent del govern Zapatero, o de la militarització d'aquest mateix govern, val a dir que els Estats Units no es troben en condicions d'intervenir-hi. L'estat espanyol, com l'estat cubà o el veneçolà, no justificaria una operació militar de gran envergadura per fer fora un díscol Zapatero, o per ajudar el poble català en cas que s'iniciés una campanya de progroms. I, altrament, la violència que podria generar la situació actual, es vehicularia més probablement vers la violència contra els sectors immigrats i depauperats de la població, la qual cosa tampoc no animaria una intervenció militar de l'OTAN o part dels membres de l'OTAN.
Sigui com sigui, hom registra en el moviment catalanista i progressista unes mancances evidents de preparació per fer front a una situació (per ara hipotètica) d'il·legalitat, que caldria resoldre, sinó amb urgència, sí amb diligència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada