dimarts, 24 de gener de 2006

Contra el dret d'autodeterminació, el privilegi de l'heterodeterminació

La moral nacionalcatòlica ha refusat els prefixos auto- i homo- pel que fa a la sexualitat, en la seva persecució contra l'onanisme i la sodomia (dos mots que fan referència a uns passatges bíblics mal llegits, però això és una altra història). Tant de refús, convida a uns excessos d'heterisme gens recomanables.
Catalunya, ens diuen, no té dret d'autodeterminació. I al qui ho reclama li diuen, sempre sota la mateixa lògica nacionalcatòlica, que és un 'nacionanista'.
Catalunya, ens diuen, no és una nació, i això ho diuen gent de proclamades conviccions post-nacionalista o cosmopolites, que no és que es limitin a negar la nacionalitat catalana sinó que, per comptes d'afirmar una nacionalitat universal (o multiversal), afirmen, per l'article 8è, la nacionalitat espanyola.
Catalunya, segons aquesta lògica, no té dret a convocar un referèndum per decidir la seva constitució en estat federal i independent.
En canvi, els negadors de l'autodeterminació catalana, defensen una curiosa heterodeterminació (o heteroindeterminació) espanyola (o castellana). Així, sectors propers al PP propugnen la convocatòria d'un referèndum "estatal" sobre si Catalunya-Principat és o no és una nació. És a dir, proposen un curiós referèndum d'heterodeterminació. En mans de Zapatero, es transforma, cal dir-ho, en un referèndum d'heteroindeterminació.
I de la mateixa forma que, en totes les revolucions passades, els privilegiats han gosat de comparar les seves prebendes o privilegis amb els drets reivindicats pels desheretats, els apòlegs del panhispanisme es fan les víctimes i reclamen un suposat dret de decidir el destí de Catalunya. Però no havíem quedat que Catalunya no existia? A què discutir-ne res, si no és més que una romanalla mitjaval?