Josep Enric Llebot
El físic Josep Enric Llebot ha aplicat els coneixements teòrics de la termodinàmica de processos irreversibles (*) en el camp de les ciències ambientals i biològiques. La termodinàmica estudia el correlat macroscòpic de la dinàmica de partícules, mesurable a través de les variables de temperatura, pressió i volum. A banda de la tasca pròpiament docent i investigadora, cal reconèixer-li una incansable feina en el camp de la comunicació i divulgació científica, com mostren els seus articles a la premsa general, o els llibres que ha escrit o traduït, així com les activitats desplegades al llarg d'aquest proppassat 2005, Any de Física.
A El temps és boig? i 74 preguntes més sobre el canvi climàtic té la voluntat d'abastar tot allò que ara ha pres ja el nom de la ciència del canvi climàtic, i que va des de la paleoclimatologia (l'estudi de les variacions climàtiques de la Terra al llarg de les eres geològiques) fins a la geofisiologia (l'estudi del flux energètic –solar i geotermal– i dels cicles biogeoquímics) en la vessant teòrica, i des de les perspectives de futur fins a les propostes de contenció o adaptació al canvi climàtic antropogènic. Llebot estructura el llibre en 75 assaigs-qüestions, a les quals, més que donar una resposta tancada, prova de raonar quin és l'state of the art.
El clima del passat
El títol del llibre, ens explica Llebot al prefaci, neix d'un comentari tan vell com la humanitat (si més no, la humanitat neolítica), "el temps és boig", en boca d'un pagès tossenc que venia a atribuir aquesta bogeria meteoro-climatològica a les coses maldestres que els homes (els homes poderosos, s'entén) infrigeixen a la Mare Terra. És cert que aquestes relacions entre cataclismes naturals i mals comportaments són arrelades en el pensament mític-animista que forma el canemàs on s'han alçat els pensaments metafísic-filosòfic i científic-tecnològic. L'home primitiu, amb prou feines, podia percebre unes regularitats en allò que semblava caprici dels esperits de la natura. El determinisme modern, en canvi, cerca justament aquestes regularitats climàtiques, més enllà de les oscil·lacions meteorològiques. Aquest determinisme comportava el risc de perdre de vista que el clima d'un lloc es descriu a partir de mitjanes, màximes i mínimes, del càlcul estatístic a partir dels valors reals obtinguts per termòmetres, baròmetres, higròmetres, pluviòmetres, nivòmetres, etc., etc., etc.
El clima és una mitjana estatística, però, sobretot, una mitjana mòbil. I no tan sols en el marc de les eres geològiques, dels períodes glacials i interglacials, sinó també en el decurs dels milenis i dels segles. I, alhora, entre el caos dels fenòmens meteorològics és possible d'abstreure encara unes oscil·lacions interannuals, que tot just ara la ciència meteorològica comença a aplicar en la vida pràctica.
La paleoclimatologia s'ocupa de les grans oscil·lacions climàtiques que hi ha hagut al llarg de 4.570 milions d'anys. I hi ha hagut de tot. Des de períodes de glaciació gairebé mundial fins a èpoques d'una exuberància tropical àdhuc en latituds extremes.
Les oscil·lacions en la distribució isotòpica de l'oxigen permeten de reconstruir l'evolució de les temperatures al llarg dels darrers 542 milions d'anys
En l'actualitat (volem dir des de fa uns 680.000 anys) el clima de la Terra té com a principal oscil·lació la que va de les eres glacials a les eres interglacials. Els mecanismes que regulen els cicles aparents de 40.000 o 100.000 anys, encara no han sigut del tot identificats, per bé que segurament neixen d'una combinació de moviments astronòmics i factors vulcanològics i atmosfèrics (*)
Evolució de les concentracions atmosfèriques de CO2 al llarg dels successius cicles glacials
En un marc temporal més restringit, la paleoclimatologia històrica estudia les variacions, seculars i puntuals, que hom troba en el clima de l'actual època interglacial. L'estudi de documents i l'arqueologia constitueixen valuoses eines per la paleoclimatologia històrica.
La paleoclimatologia històrica, en tractar dels darrers segles o milenis ja es fon de ple amb la ciència del canvi climàtic antropogènic, associat a l'expansió demogràfica i econòmica assolida per la civilització europea en els darrers tres milenis i, en particular, en els darrers tres segles. El factor antropogènic és el factor nou, absent en la història prèvia de la Terra, i és aquest caràcter de novetat que fa preocupant tot efecte humà sobre el clima general. O, vist des d'una òptica més positiva, com que és el factor que, en un principi, és més al nostre abast, és també el primer que cal que controlem.
El coberta fluida de la Terra i el canvi climàtic
La segona part del llibre inclou els assaigs més relacionats amb l'atmosfera i la hidrosfera, com a compartiments determinadors del clima. La fisiologia de l'atmosfera i la hidrosfera, aspecte central de les ciències ambientals, ha donat pas en les darreres dècades a una disciplina de la patologia climàtica, adreçada a les alteracions que les emissions industrials de gasos d'efecte hivernacle i altres factors antropogènics hi puguin haver ja produït, o bé produiran en un futur previsible.
La biosfera i el clima
La biosfera no és simplement un compartiment passiu, saprofític, d'allò que determinen atmosfera, hidrosfera i litosfera. El propi cas de l'antroposfera (si és que volem anomenar així la humanitat) n'és un exemple. Però també ho és el paper que té la coberta vegetal en la determinació de microclimes. De totes formes, en general és més cert que són els éssers vius els qui s'adapten al clima que no pas a la inversa. En la tercera part del seu llibre d'assaigs, Llebot s'ocupa de com pot afectar el canvi climàtic als ecosistemes naturals o al rendiment agrícola.
Perspectives de futur
O de present, perquè el canvi climàtic antropogènic, en certs aspectes, ja ha començat. En demanar-nos pel futur, cal conèixer les tendències presents, i en això s'hi fonen els models climatològics amb els models econòmics relacionats amb el futur (encara llarg) dels combustibles fòssils.
Què cal fer?
Deixar fer i adaptar-s'hi és una consigna més estesa que no pas semblaria pel discurs políticament correcte dels grans mandataris mundials. En aquest sentit la ciència del canvi climàtica s'hauria de limitar a consignar les tendències i a aconsellar l'adopció de mesures adaptatives davant els previsibles canvis de temperatura, precipitacions, nivells de neu, etc. L'esperit de Kyoto, però, assenyala, a més d'aquestes mesures adaptatives, tot un seguit de mesures preventives, associades, en darrer terme, a la qüestió de la transició energètica (*).
Lligams:
- El temps és boig? i 74 preguntes més sobre el canvi climàtic, guardonat amb el 10è Premi Literatura Científica.
- Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya.
Altres posts:
- Un report encarregat per l'Institut d'Estudis Catalans analitza el canvi climàtic i les mesures per fer-hi front.
- L'Agència Europea de l'Ambient valora l'impacte del canvi climàtic en el subcontinent.
- Les riqueses naturals i el canvi climàtic: una predicció per l’Europa del segle XXI.
- Impacte de l’estiu calorós i sec del 2003 en la vegetació europea.
- Escalfament climàtic i ciclons tropicals.
- L'imperialisme davant el canvi climàtic.
- El repte de les prediccions meteorològiques estacionals: l'aplicació en l'agricultura de Zimbabwe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada