La campanya de denúncia de la CAJEI del Barcelonès, contra l'Ordenança del Civisme impulsada pel molt correcte políticament Ajuntament de Barcelona, és un gran encert. El grafisme típic de les campanyes d'autobombo del dit Ajuntament serveix per il·lustrar la cara real d'aquest Pentapartit barceloní que deixa Tangentopolis a l'alçada d'una bressola.
Si us hi fixeu en el cartell, la CAJEI gira els mots que reivindiquen part o la totalitat d'aquestes forces polítiques: esquerres, ecologisme, progressisme, democràcia, etc. Els mots en el llenguatge abstracte no volen dir res, ja ho sabem, però sempre és esclaridor observar l'ús que se'n fa. Què diferencia el principi animador d'aquesta Ordenança del Civisme de la Llei franquista de "Vagos y Maleantes"?
El "civisme", en boca d'aquestes perles, es transforma en "incivisme", en "idiòcia", en aquella hipocresia inconscient que es limita a censurar els altres, a veure la palla en l'ull aliè i no copsar-ne la viga en el propi. Una visió excloent que considera les persones simples mitjans pel propi enriquiment (ja ho sabeu, l'infern són els altres).
El "civisme" barceloní recorda molt i molt la política de la moral que gasten els neoconservadors nord-americans per amagar la seva gran traïció, per amagar el mal que han fet i fan al poble nord-americà. Si els neoconservadors utilitzen un moralisme cristià (sense Crist, és clar, que els hi és un xic incòmode), els nostres neoprogressistes utilitzen un moralisme il·lustrat. Els uns i els altres odien qualsevol anàlisi materialista de la realitat, i hi oposen un subjectivisme poca-vergonya per fer passar bou per bèstia grossa, per fer-nos censurar amb més irritació la pixada en el carrer que el mobbing immobiliari, per fer-nos censurar amb més irritació la prostitució al carrer que la discriminació laboral de la dona en aquesta ciutat de disseny, etc., etc., etc., que no acabaríem. Thomas Frank ha fet un interessant retrat de la maniobra moralista dels amorals neocons. Malgrat l'antiamericanisme rampant del qual fan gala els nostres governants barcelonins, practiquen quelcom de molt similar, amb el greuge que el caràcter parasitari de l'elit barcelonina és encara més pronunciat que el de la nova-iorquesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada