dimarts, 10 de gener de 2006

El segle d'Albert Hofmann, descobridor de la dietilamida d'àcid lisèrgic

Psicofarmacologia: Demà, 11 de gener, el químic orgànic Albert Hofmann farà 100 anys. Descobridor i sintetitzador, el 1938, de la dietilamida de l'àcid lisèrgic (LSD), un dels alcaloides de la banya de sègol (Claviceps purpurea), cinc anys més tard experimentaria personalment les seves propietats al·lucinògenes. Per celebrar el seu aniversari, hom ha convocat a Basilea per aquest cap de setmana un simposi internacional sobre la LSD. Pel proper dia 21, el barceloní Institut Municipal d'Investigació Mèdica (IMIM) prepara una jornada d'homenatge.



La formació

Albert Hofmann va nèixer a Baden (Aargau, Confederació Helvètica) l'11 de gener del 1906. Interessat per la bioquímica, va estudiar química a la Universität Zürich, on es graduà el 1929. Va fer la tesi doctoral sobre aspectes de l'estructura química de la quitina, la substància majoritària de l'exoesquelet d'artròpodes i d'altres invertebrats.


Estructura química del monòmer de la quitina, dues molécules de N-acetyl-D-glucos-2-amina unides per enllaços β-1,4. Fet i fet, la quitina recorda en aquest sentit la cel·lulosa, amb l'única diferència dels grups acetilamino que trobem en el carboni-3 de l'esquelet hidrocarbonat. Si la cel·lulosa és el component glucídic de la paret cel·lular d'un gran nombre d'éssers vius (destacadament, les plantes), la quitina apareix integrant la paret cel·lular de molts fongs, i la paret corporal d'artròpodes d'altres grups d'animals


Hofmann, a 29 anys, en el laboratori de la Sandoz a Basilea

A mitjans dels anys 30, Hofmann deixava Zürich i la Universitat, per Basilea i els laboratoris Sandoz (1886-1996). La companyia havia nascut de l'embranzida dels colorants industrials, però ja el 1899 s'havia aventurat pels camins de l'alimentació (amb la síntesi de la sacarina), i el 1917, de la mà d'Arthur Stoll en la recerca farmacèutica. Aquestes dues derivacions, fet i fet, neixien de la primera, i totes tres trobaven inspiració en els quitrans d'origen carbonaci o petrolier. Hofmann entrava en la secció farmacèutica amb inspiracions més botàniques i, àdhuc zoològiques. Conèixer els principis químics de les drogues vegetals i animals, al capdavall, forniria les bases per la síntesi química d'aquests principis actius o d'altres de derivats.

La recerca sobre la banya de sègol i la descoberta de la LSD

Una de les línies de recerca de Hofmann anava enfocada a identificar i sintetitzar els principis actius del líquid d'escil·la (Scilla, de la família del jacint), molt popular llavors com a antitussiu. L'altra línia de recerca, en principi menys prometedora, involucrava la banya de sègol (Claviceps purpurea).
La "banya de sègol" és, pròpiament, la forma de resistència hivernal d'aquest fong ascomicet, paràsit del sègol (Secale cereale). El "foc de Sant Antoni" o "foc sagrat", del qual parlen les cròniques mitjavals i de l'Alta Edat Moderna, fa referència a una intoxicació a pa de sègol contaminat amb un excés de C. purpurea. Un còctel de toxines fúngiques és, en darrer terme, el responsable d'aquest ergotisme gangrenós, una malaltia que afectava greument la circulació perifèrica fins al punt d'exigir mutilacions successives. El 1670 Thuillier va proposar-ne l'etiologia actualment acceptada.


El fet que els nous casos de foc gangrenós es concentressin a mitjans de gener, va associar la malaltia a la protecció de sant Antoni.

El 1938 l'ergotisme semblava una malaltia del passat, gràcies als controls imposats al pa de sègol (i a la lenta, però ferma, difusió del pa de blat). Però la pròpia acció tòxica, a nivell vascular i neural, dels alcaloides de la banya de sègol els feia farmacològicament interessants. Si hom volia sintetitzar-los químicament, la millor via era imitar el fong. Bona part dels alcaloides de la banya de sègol són derivats de l'àcid lisèrgic. Dins aquest estudi, Hofmann va sintetitzar la dietilamida de l'àcid lisèrgic (LSD), una substància nova, no present en la banya de sègol.


Estructura química de la LSD

Els assaigs de cribatge a la recerca de propietats farmacològiques interessants van dur la LSD al calaix dels mals endreços, destí inexorable de la immensa majoria de substàncies químiques que es fan i es desfan als laboratoris farmacèutics.

El divendres 16 d'abril del 1943, Hofmann va patir un episodi psicodèlic. Va sospitar que s'havia intoxicat, per via cutània, amb algunes de les substàncies amb les quals treballava al laboratori. En aquell moment havia tornat a sintetitzar la LSD i tot indicava que era aquesta substància la responsable. En tot cas va esperar a dilluns, dia 19, per empassar-se via oral 0,25 mg de la LSD. Com que de seguida s'hi va trobar malament, va jutjar oportú de prendre la bicicleta i tornar a casa. L'episodi psicodèlic fou encara més clar: no podia parar de riure, perdé la noció del temps i l'espai, alteracions en la percepció exterior i l'interior (amb sentiments forts i alternants de pànic i meravella), i tres dies més tard, ja recuperat de la sospita d'una possessió dimoníaca, plasmava l'experiència en el quadern de laboratori.

Els laboratoris Sandoz de seguida hi veieren una sortida comercial en el camp de l'esquizofrènia. Els primers assaigs, fets en col·laboració amb la Universitat de Zürich mostraven reaccions d'eufòria. Les idees freudianes de la repressió com a font de malaltia psíquica reforçaven el pensament que la LSD (Delysid n'era el nom comercial) seria poc més que una panacea en l'àmbit de la psiquiatria.

L'àcid i la contracultura

L'ús psiquiàtric de la LSD es difongué ràpidament a un ús psicoteràpic per tractar complexos, adiccions o comportaments o tendències no volguts. Paral·lelament s'hi difonia l'ús lúdic, de primer entre estudiants i els intel·lectuals beats, després a àmplies capes socials. Les pròpies experiències de Hofmann foren inspiració pels dos altres elements de la tríada lisèrgica, Timothy Leary (1920-96) i Ken Kesey (1935-2001).


Hofmann, a 72 anys, amb William S. Burroughs (mort el 1997), que llavors (1978) en tenia 64 anys

La il·legalització

La proliferació de l'ús lúdic de la LSD i, sobretot, el perill d'una generalització de l'atitud neo-beat entre el jovent nord-americà, va animar les veus que recelaven de psicotròpics, psicoteràpies i d'altres llibertinatges decadents. D'altra banda, més i més psiquiàtres sospitaven de les alteracions permanents en el caràcter que podia comportar l'abús de les drogues psicodèliques. El 1965, la Sandoz accedia a les pressions del govern federal dels EUA per aturar-ne la producció. El 1968 hom començava a imposar restriccions al tràfic de la LSD.
Hofmann ha recordat que "durant tota la història, la gent ha emprat substàncies d'expansió mentral per explorar la consciència i enfortir la pròpia vida". Les drogues psicodèliques, com les de natura excitadora (begudes cafeiques) o tranquilitzadora, són, en certa manera, una expansió de les accions de neurotransmissors i neuromoduladors en les funcions superiors del sistema nerviós central. Hofmann és conscient de l'elevada toxicitat d'algunes d'aquestes substàncies (no tan sols en la formulació química més o menys purificada, sinó també en la formulació natural), però, per comptes d'apostar per la via de la demonització (que no és més que la versió post-moderna del control xamànic de les substàncies psicotròpiques), creuen en la via de la "comprensió i l'aplicació responsable". La hipocresia d'alguns governants, que s'esquincen les vestidures davant la trajectòria vital d'un Hofmann o d'un Leary, mentre observen passivament com la joventut es destrueix com a conseqüència de la pròpia ignorància que els moderns xamans han permès, faria riure sinó fos per la tragèdia de la realitat.

L'experimentació de psicotròpics fins als 100 anys

La descoberta de les accions psicodèliques de la LSD va provocar un viratge definitiu en la carrera científica i personal d'Albert Hofmann. Nomenat ja director del Departament de Productes Naturals de la Sandoz, centrà els seus esforços en l'estudi dels principis actius de les drogues psicodèliques. Així la recerca en fongs basidiomicets del gènere Psilocybe va dur a la síntesi química del principi actiu, la psilocibina, investigada en l'actualitat pel tractament d'obsessions-compulsions.


Estructura química de la psilocibina

El 1960, Hofmann posava de manifest que els principis actius de la convolvulàcia Rivea corymbosa (ololiuhqui) eren alcaloides del grup de l'ergolina. En canvi, el 1962, mostrava que el principi actiu de la Salvia divinorum eren diterpens (salvinorina A). Química, botànica i etnologia es fusionaven en les recerques de Hofmann d'aquell període.
Quan, el 2001, va provar per primera vegada la 3,4-metilenedioximetamfetamina (MDMA), el valorava així: "té una sorprenent capacitat per estimular la comunicació i generar afecte. És un afrodisíac en sentit ampli, no genital, d'una toxicitat no menyspreable".

Lligams:

- The Albert Hofmann Foundation.

1 Comments:

Blogger J.Luis said...

Felicitats per l'article. El vaig coneixer a l'IMIM al 1997.

Hi sera present a la meva vida per sempre mes.

Gloria Albert!!

Salut!

4:33 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home