divendres, 6 de gener de 2006

Les dues cares de Nord-amèrica: els miners de Sago i els lobbistes de Washington

Tota nació moderna té dues cares, ja ho sabem. També les tenen els Estats Units d'Amèrica. Hi ha dues Amèriques, és cert, però no tothom se les mira de la mateixa manera. En l'imaginari corrent dels progressistes europeus (europeus-continentals, volem dir), hi ha una Amèrica 'cool', enrotllada, de NY o de Frisco, de la qual hom lloa l'europeïtat (Nova Anglaterra) i àdhuc la mediterraneïtat (Califòrnia). I, en contradistinció d'aquesta Amèrica cosmopolita o metropolitana, d'aquesta Amèrica 'metro', hi ha una Amèrica 'retro', tantes voltes caricaturitzada en la premsa de la (Vella) Europa. És cert que l'Amèrica 'retro' és el reservori electoral i ideològic dels neoconservadors, però no és pas menys cert que l'Amèrica 'retro' és la primera víctima de l'imperialisme... de l'imperialisme de l'Amèrica 'metro' i 'cool'.
Les dues Amèriques han tornat a aparèixer a la premsa europea. D'una banda tenim l'Amèrica 'retro' dels Apalatxes, la regió més castigada per la contrareforma neoliberal. De l'altra banda tenim l'Amèrica 'metro' dels lobbistes de Washington. Així hem vist la tragèdia de la mina de carbó de Sago, a West Virginia. Com més detalls sabem de la tragèdia més clarament hom veu que, malgrat les diferents condicions laborals dels diversos estrats i grups nacionals de la classe obrera internacional, aquesta classe obrera, en mans de la gent 'cool' de tot el planeta són merament una eina per fer (molts) calers.
Però on van els calers "produïts" amb la sang dels miners de Sago? Ho veiem en la mateixa plana dels diaris, que fan referència a l'escàndol Abramoff. Val a dir, que aquest escàndol demostra que la independència del poder judicial, malgrat tot, continua viva als Estats Units, cosa que no podem dir d'altres estats de latituds i longituds que ens són més properes i gairebé coincidents.
Jack Abramoff (*1958) és fill d'una família judeo-americana d'Atlantic City, que va deixar la ciutat en el moment que aquesta s'ensorrava i s'hi va traslladar a Beverly Hills (1968). El 1970, als 12 anys, va abandonar el secularisme patern com a conseqüència d'una crisi religiosa, que el retornà al judaïsme militant. El 1980, com a estudiant universitari, uní el seu destí a la causa neoconservadora de Reagan, heretada després per la família Bush. El 1988 va produir "Red Scorpion", basada en la lluita de Jonas Savimbi contra el govern comunista d'Angola. En aquella època, Abramoff va haver de front a la intel·ligència de la correcció política, que li recordà que Savimbi era aliat a la Sud-àfrica de l'època de l'Apartheid. En els anys 1990 ja el trobem en la seva carrera de 'lobbista' plagada d'escàndols. Abramoff era un 'lobbista' de lloguer, dedicat a mitjançar entre els 'representants' i 'senadors' i els grups pròpiament de pressió.
El 2004, Abramoff ja era un nom 'tacat' pel sector 'mainstream' del neo- o judeo-conservadurisme (que encara no li havia perdonat la suposada col·laboració amb el propagandisme sud-africà). No obstant, va recaptar 100.000 dòlars per la campanya de Bush. La campanya va incloure el soborn de sectors "dissidents" del Partit Republicà (tant dels elements "centristes" situats entre el paleo- i el neo-conservadurisme, com de l'ala esquerra d'inspiració "llibertària"). No hi ha dubte que les lluites internes en el si del Great Old Party aprofitaran el cas Abramoff per estomacar-se de valent. Però dubtem molt i molt que els (pocs) defensors autèntics de l'Amèrica 'retro', dels 'rednecks' i de la 'poor white trash', puguin superar el joc maquiavèlic d'aquesta curiosa dreta religiosa sense religió concreta i patriòticament cosmopolita.