Fa uns dies comentàvem la proposta de mobilitzacions que la Coordinadora Obrera Sindical (COS) impulsa des de fa unes setmanes i que va presentar a la seva Escola de Tardor de farà un parell de caps de setmana. En aquesta presentació es van oferir una sèrie de deu eixos que haurien d’ésser la base comuna d’aquestes mobilitzacions:
-1. Defensa de l’exercici del dret a l’autodeterminació, com a via de defensa i millora dels nostres interessos com a classe treballadora dels Països Catalans.
-2. Marc nacional de relacions socio-laborals.
-3. A igual treball, igual salari.
-4. Aturada de tots els processos de tancament i regulació del treball per part de les institucions públiques, i amb representació dels treballadors.
-5. Finalització dels processos de persecució i expulsió de les persones treballadores migrants, així com el tancament dels Centres d’Internament d’Immigrants.
-6. Salari mínim interprofessional de 1200 € mensuals.
-7. Defensa de la setmana laboral de 35 hores sense reducció salarial.
-8. Subsidi d’atur indefinit mentre no es trobi feina.
-9. Accés gratuït a transport públic, oci, menjadors escolars, etc., al jovent, estudiants, aturats, jubilats, mestresses de casa, etc., amb baixos ingressos, o sense recursos.
-10. Accés al lloguer i l’habitatge social de baix cost per qualsevol personal en les situacions anteriors.
La proposta, que s’adreça “al conjunt d’organitzacions sindicals, col·lectius i organitzacions dels diferents territoris que conformen els Països Catalans”, contempla, doncs, una sèrie de punts que giren al voltant de la necessària unitat de la classe treballadora (especialment, els punts 3, 5, 6 i 7). Els centres d’opinió antipopulars han segregat especialment en els darrers mesos una ideologia especialment adreçada a enfrontar “treballadors” (és a dir, treballadors ocupats) i “aturats”, i “autòctons” i “immigrants” (és a dir, amb ciutadania de la UE o sense aquesta ciutadania, per bé que amb un clar subtext racista). Aquesta ideologia no ha permeat tant com haurien volgut els finançadors d’aquests centres d’opinió, però sí té un clar efecte desmobilitzador, ja que fomenta l’autoculpa de la situació d’atur o de subocupació de cadascun dels treballadors, i les visions exclusivament sectorials o individuals. És clar que no hi ha prou amb sacsejar-se aquesta autoculpabilització, si merament la transformem en una autocompassió. La culpa existeix i és la nostra manca de responsabilitat davant dels problemes col·lectius, i la nostra manca de solidaritat amb els col·lectius més desafavorits. També cal destacar el punt 1, contra el doble lerrouxisme que han de patir els sectors populars amb consciència nacional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada