Hi ha dues lleis que, teòricament, hom hauria esperat d’aquesta primera legislatura de la tercera etapa estatutària de la Generalitat de Catalunya. Una és una Llei de Governs Locals que, en particular, determini la “veguerització” del Principat, la creació dels Consells de Vegueria, els quals han de substituir les Diputacions Provincial, alhora que es redefinís les funcions dels Consells Comarcals. L’altra, directament vinculada a aquesta, és una Llei electoral pròpia. Mentre les Corts Valencianes i el Parlament Balear van formular lleis electorals pròpies ja en els anys 1980, unes per tal de fixar la barrera del 5% i l’altre per adaptar les circumscripcions als diferents àmbits insulars, el Parlament de Catalunya no ha treballat mai seriosament en una llei electoral. Fa uns mesos fèiem còmputs que mostraven com, al capdavall, una llei electoral pròpia no hauria alterat gaire la correlació de forces parlamentàries entre el PSC-PSOE i CiU.
En tot cas, la Llei Electoral tira endavant. Per pura lògica, no pot ésser aprovada abans de la Llei de Governs Locals. Però és possible aprovar-la de totes maneres, si la Llei Electoral defineix autònomament la qüestió de la circumscripcions. En tot cas, però, els debats sobre la Llei Electoral no inclouen pas únicament aquest punt de la representativitat territorial. El document bàsic (*) per a la Llei és un report que defineix els punts bàsics d’aquesta llei de la següent forma:
- per a l’estímul de la participació electoral: s’ha proposat 1) la possibilitat del vot anticipat en persona, en oficines postals, durant 14 dies des de l’inici de la campanya electoral; 2) la possibilitat del vot per Internet, amb les condicions tècniques necessàries; 3) la publicitat dels procediments pels quals s’elaboren les llistes electorals; 4) l’equilibri sexual de les llistes, de forma que, per cada cinc noms consecutius no hi hagi més ni menys de tres persones del mateix sexe.
- per a la representació proporcional i territorial: s’ha proposat 1) substitució de les 4 circumscripcions provincials per 7 circumscripcions d’àmbit territorial o vegueria; 2) adjudicació de 2 escons mínims a cada circumscripció i repartiment proporcional dels altres 123 escons segons la població.
- per a la proximitat entre votants i representants, s’ha proposat la substitució de la llista tancada per una llista desbloquejada on cada elector, si ho vol, pot donar vots preferents a alguns candidats de la llista.
- per a la transparència i autogovern democràtics del procés electoral s’ha proposat: 1) prohibició d’actes institucionals de caire propagandístic durant el període electoral; 2) imparcialitat i pluralisme en la informació dels mitjans públics; 3) subvenció pública de les llistes amb més del 2% dels vots, segons els vots obtinguts; 4) sancions a les llistes que facin un excés de despesa o acceptin donacions privades il·legals; 5) creació d’una Sindicatura Electoral de Catalunya, elegida pel Parlament de Catalunya.
En resum, les novetats potencials de la Llei, fora dels aspectes propagandístics, respecte a la situació actual giraria al voltant de dues qüestions:
- introducció de set circumscripcions electorals, per comptes de les quatre. D’acord amb l’esquema assenyalat, el repartiment d’escons seria, aproximadament, de 85 diputats per a la Regió de Barcelona, 13 diputats per a la Regió de Girona, 11 diputats per a la Regió de Tarragona, 10 diputats per a la Regió de Vic-Manresa-Igualada, 8 diputats per a la Regió de Lleida, 5 diputats per a les Terres de l’Ebre, 3 diputats per a la Regió de l’Alt Pirineu i d’Aran. No obstant això, aquest mapa no és pas tancat. La reivindicació d’una Regió d’Anoia-Penedès, d’una Regió de l’Alt Ter o d’una circumscripció pròpia per a Aran, podrien deixar el mapa en 10 circumscripcions. Però ni això ni canvis en la ponderació territorial (des d’eliminar-la fins a reduir-la a un únic diputat-base), no altera notablement, més enllà d’un marge d’1-2 diputats, els resultats de cap formació política de les sis que obtingueren representació electoral el novembre del 2006.
- introducció de llistes desbloquejades. En definitiva, la nova llei deixarà en mans dels partits la forma de confeccionar les respectives llistes de cada circumscripció, bé ho facin a través d’eleccions primàries, d’assemblees de representants o d’un comitè reduït triat per l’òrgan democràtic de direcció del partit. Però l’elector podria designar, dins d’aquesta llista, un o més noms, com a opcions preferencials. Ja hem dit en una altra part que això pot fer anguniós el recompte. Recordem que a Barcelona la circumscripció tindria 85 diputats, la qual cosa pot donar una idea de les combinacions possibles. Aquesta proposta, però, impedeix una persona de votar candidats de diferents llistes, o votar candidats que hagin estat exclosos de la llista preparada pel seu partit, o que siguin independents de partit o d’agrupació electoral.
La “forma de vot” és justament l’aspecte més visible de qualsevol proposta de llei electoral. Les circumscripcions, al capdavall, són el resultat de la divisió territorial, i és en aquest pla on tindrà lloc la discussió. D’altra banda, el mecanisme de proporcionalitat i territorialitat restringeix fortament qualsevol proposta “a l’alemanya”.
Hem de recordar que les llistes tancades, en l’Europa Occidental, únicament persisteixen en els dos estats ibèrics. I a l’Europa Oriental són presents a Romania, Bulgària, Sèrbia i Polònia.
La llista ‘desbloquejada’, doncs, sembla l’única alternativa viable en el marc actual. No obstant, el mateix president Montilla hi ha parlat en contra, en unes declaracions que li van valdre una bona sèrie de crítiques. Segons Montilla, les llistes ‘desbloquejades’ fomenten el personalisme i, implícitament, assenyalava la immaduresa de l’elector que es deixaria dur per un concurs de ‘popularitat’. L’expressió no cal prendre-se-la a broma, ja que, de fet, és tota una declaració del fet que el PSC-PSOE tindria molta i molta cura a elaborar la llista ‘desbloquejada’ de tal forma que s’evitessin ‘temptacions’ per part de l’electorat. És a dir, desenes i desenes de noms grisos i grisos i grisos. Tanmateix, això és el que hi ha ara.
El que fa patir és caure en una mesa electoral amb llistes desbloquejades. El recompte introduiria dues fases:
- recompte dels vots emesos per persona, tot classificant-los en nuls i vots vàlids, i els vots vàlids entre vots en blanc i vots explícits a una llista. Aquesta és la part actual.
- fase addicional de recompte de vots preferencials a un candidat.
En la segona fase és vital decidir quants vots preferencials pot atorgar una persona. Una de les idees del document dels ‘experts’ era fixar aquesta quota en:
- de la llista 85 candidats de Barcelona, cada elector podria seleccionar preferentment un màxim de 9 candidats.
- de les llistes de les circumscripcions Central, de Girona, de Lleida, i del Camp de Tarragona, un màxim de 3 diputats preferencials.
- de les llistes de les circumscripcions de les Terres de l’Ebre i de l’Alt Pirineu i Aran, un únic diputat preferencial.
La cosa seria relativament fàcil en el cas de les dues darreres circumscripcions. En la segona tanda seria fàcil de quadrar, dins dels vots vàlids explícits, els qui no fan tria preferencial de candidat, i els que sí que ho fan. Però, i a Barcelona? Com quadrar a Barcelona, paperetes vàlides i explícites, en les quals hi podrà haver 0, 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8 o 9 vots prefencials? I què passa si una persona assenyala 10 vots preferencials: es compten tots com nuls? El sistema presenta unes dificultats en el recompte que no es poden resoldre de manera senzilla, si més no fins que no s’introdueixin mètodes informàtics fiables.
El cost de “recompte”, però, podria ser aigualit si continuem la lectura del report. Com que una llista desbloquejada podria eliminar la paritat homes-dones, o fomentar la competència entre candidats d’un partit (oh, horreur!), l’aigualiment consistiria en restringir la validesa d’aquests vots de la següent forma:
- hom comptaria els vots de llista per assignar el nombre de diputats que, a cada circumscripció, li correspon a cada partit.
- per nomenar els diputats, hom començaria pels candidats que haguessin obtingut un nombre de tots preferents igual o superior a un 5% dels vots obtinguts per la llista.
No és, fet i fet, un aigualiment excessiu. Però és evident que, a Barcelona, especialment, resulta dur haver de comptar vots individuals si, finalment, no han d’arribar a la quota. Això es pot dir també de les candidatures menors, però és que no hem d’oblidar que també haurem de comptar les preferències individuals de les candidatures menors. Si no ho informatitzen, només tindrem “l’opció Belzunces” per no tornar-nos micos.
Una alternativa a aquesta forma de llista desbloquejada és estendre la idea d’un únic vot preferencial a totes les circumscripcions. D’aquesta forma és molt més fàcil de quadrar paperetes. Senzillament, de les paperetes de partits hi haurà un grup amb vot personal i un grup sense vot. Encara que això allarga el recompte, pagaria la pena si després l’assignació dels escons depengués directament del nombre de vots i que, només en cas d’empat, hom s’orientés per la llista originària. A efectes pràctics, és evident que, salvades algunes excepcions, la llista originària es mantindria en bona mesura. També d’aquesta manera la relació entre representat i representant seria més directa: “jo el vaig votar a vostè” seria una frase més literal.
En totes aquestes reflexions, naturalment, no cal perdre mai de vista que la regulació electoral bàsica és competència de l’estat. Malgrat la diversitat de sistemes electorals que hi ha a Europa, a la pràctica, a tot arreu hom troba deficiències ben similars. En un context de sufragi universal, cada persona té un vot, però això s’ha de lligar amb uns interessos de classe que, demogràficament, són cada vegada més desproporcionats. Campanyes propagandístiques embrutidores han fet, fins ara, la seva feina per lligar aquesta contradicció. Gràcies a això, a l’èxit d’aquestes campanyes alienadores, podem “gaudir”, encara, de democràcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada