Tres visions de la caiguda del mur de Berlín

La nit del 9 al 10 de novembre de fa 20 anys, la pressió popular va conduir a l’inici de la demolició del mur de Berlín. Els actes commemoratius oficials d’ahir contrasten amb la memòria dels qui participaren en les mobilitzacions. Segons es dedueix dels actes commemoratius d’ahir els “enderrocadors del mur” foren Helmut Kohl, George H. W. Bush i Mikhail Sergèievitx Gorbatxev. Déu n’hi do. Aquesta és la mateixa beneitura que atribueix a Ronald Reagan i a Karol Wojtiła l’esfondrament dels règims de l’Europa Oriental i la mateixa “desintegració” de la Unió Soviètica. Una beneitura que, encara que sembli increïble, és compartida no tan sols pels reaganomaníacs, ans per àmplies capes de les esquerres alternatives. Fins i tot entre la gent que no ho va viure pas en directe, i es limitava a seguir-ho a través de la premsa oficialista de l’Europa Occidental, la sensació dominant era que les elits polítiques dels països de l’OTAN eren tan atenallades per la por com els seus correligionaris del Pacte de Varsòvia. És evident que els antics buròcrates (més weberians que marxistes) de l’Est, com els seus correligionaris de l’Oest, se saberen sobreposar de l’ensurt i que, en qüestió de setmanes o mesos, van saber dominar en profit propi totes aquelles mobilitzacions, emprant-ne a profit propi el caràcter insurgent que tenien. Però fins molt tard, uns i altres confiaven en no haver de canviar massa coses, no fos que saltés enlaire allò que ells tenien per essencial: la butaca. La reescriptura posterior de la història, fent passar la cua per cap, fou, doncs, quelcom fàcil, car qui controla el present, governa el passat. És el mateix principi pel qual sembla que el senyor Kohl també fos l’artífex de les independències d’Eslovènia i de Croàcia. No exagerarem mai el profund efecte corrosiu d’aquesta visió conspirativa i idealista dels processos històrics.

Però qualsevol procés històric té diferents facetes. Com la rondalla dels tres gimnosofistes cecs que interpretaven l’elefant segons si el prenien per la pota, la trompa o la cua, podem trobar visions diferents d’aquell fet del 9 de novembre del 2009. N’he triat tres publicades aquests dies:

- “El Mur antifeixista de Berlin era el que calia enderrocar, ens diuen; el que va marcar la línia de separació entre una Europa capitalista i imperialista i una Europa on l'educació, la sanitat, l'habitatge, l'ocupació, i la producció social eren les premises bàsiques de l'estat. El Mur antifeixista construït per a preservar les conquestes socials, econòmiques i polítiques de les classes populars era el que calia enderrocar. El Mur antifeixista que va permetre, des de l'internacionalisme revolucionari, ajudar a desenes de pobles en els seus processos d'emnacipació nacional, era el que calia enderrocar. I enderrocar-lo a canvi de la llibertat, de la llibertat de mercat: tancament d'indústries, desaparició de l'agricultura, privatització dels serveis socials, atur i precarietat, emigració, creixement del feixisme, persecució de minories ètniques i d'idees polítiques. Aquesta és la llibertat que ha aportat a l'antic bloc socialista la desaparició del Mur de Berlin”. Aquiles Rubio, militant d’Endavant. (article sencer).

- “Les manifestacions massives del moviment popular democràtic en la RDA contra el règim de Honecker i per la reunificació van tenir el seu punt de partida a Leipzig, on el 4 de Setembre 1989 va celebrar el primer concentració al pati de l'església de Sant Nicolau. Aviat se celebraren en altres ciutats de la RDA, com a l'est de Berlín, Dresden, Halle, Karl-Marx-Stadt, Magdeburg, Plauen, Rostock i Schwerin, manifestacions massives regulars. Les forces de seguretat de la RDA en part actuaren en part amb força contra els manifestants, especialment a partir del 2 d’octubre del 1989 i també durant les celebracions del 40è aniversari de la fundació de la RDA el 7 i 8 d’octubre del 1989. L’obertura del mur de Berlín el 9 de Novembre de 1989 arribà después de la dimissió del líder del SED, Erich Honecker, el 18 d’octubre, i pocs després de la de tot el govern de la RDA sota la pressió de les protestes massives”. Die Rote Fahne, òrgan del Partit Marxista Leninista d’Alemanya. I citen la frase d’un treballador que participà en aquell moviment: “Es war das Volk, das die Geschichte machte und nicht die Herren Kohl, Bush und Gorbatschow!” (Fou el poble qui va fer història i no els senyors Kohl, Bush i Gorbatxev!)

- “Què, doncs, ens han donat els fets del 1989 per a celebrar? En el sentit que encarnaven una recalibració d’estructures d’explotació i de poder polític, res de res. Una aliança imperialista s’ensorrà però el buit deixat pel seu col·lapse fou ràpidament omplert amb una altra. El capitalisme burocràtic d’estat fou substituït pel capitalisme neoliberal de mercat. Però, amb tot, hi hagué un munt a celebrar. Un guany menys tangible però rellevant fou el soterrament de l’estalinisme. Durant més de mig segle havia dominat l’esquerra mundial, perfeccionant la tècnica característica d’assenyalar l’esquerra mentre girava a la dreta. La tasca de reclamar el marxisme com la teoria de l’autoemancipació de la classe treballadors esdevingué una mica més directa. Més visiblement, la institucionalització de les llibertats cíviques—inclosos els drets de reunió i d’organització sindical—per tota l’Europa de l’Est representà una victòria històrica per als milions que havien pres els carrers. A l’Alemanya de l’Est un període de 40 anys en els quals l’acció col·lectiva fou sistemàticament reprimida concloïa tronadorament, mentre el país era sacsejat amb unes 2.600 manifestacions públiques, més de 300 concentracions, més de 200 vagues, una dotzena d’ocupacions de fàbriques i d’amotinaments militars. D’una població total de 17 milions, si més no, diversos milions (i potser fins a cinc milions) prengueren part, fent una demostració del potencial que sorgeix quan l’ordre establert es trenca davant la protesta col·lectiva.”. Gareth Dale, article a l’International Socialism Journal.

Certament, el resultat final de la desaparició del mur de Berlin ha estat el refermament de la “llibertat abstracta” (de la llibertat d’esclavitzar o de la llibertat de triar amo). I aquest esperit era el que desinhibidament es manifestava en els actes commemoratius oficials d’ahir. El “mur de Berlin” constitueix, de fet, un lloc comú en el discurs de l’immobilisme oficialista. Justament per això, les mobilitzacions populars foren llavors hàbilment reconduïdes (i també manipulades ara, 20 anys després).

La propaganda oficial, però, s’ho hauria de pensar dues vegades, d’ací a cinc anys, quan toqui commemorar el 25è aniversari de la “caiguda del mur”. Perquè hi ha molts murs que no eren el 1961 o el 1989, i que s’alçaren després. Com diu aquest article de Vilaweb: el mur en la frontera entre els EUA i Mèxic, els murs de la Unió Europea, el mur de Palestina, la Línia Verda de Xipre, les “Peace Lines” de Belfast o Derry, el mur entre Botswana i Zimbabwe, la Zona Desmilitaritzada de Corea, el mur del Sàhara Occidental, la Línia de Control de Caixmir, les tanques de Rio de Janeiro, etc. Desenganyem-nos. Cap d’aquests murs, línies o zones, no caurà perquè un Reagan digui “Senyor Gorbatxev, enderroqui aquest mur”.

I, alhora, la caiguda del mur de Berlín, mostra que no hi ha res inabatible. Justament, en el darrer número de Lluita, aquesta és la idea en la qual coincideixen Josep Guia, Pere Mayans i Toni Strubell, des de diferentes perspectives. Ni les fronteres ni els règims existents no han de durar per sempre. Però tampoc no canviaran espontàniament ni per les bones.