Una visita als límits de l’Imperi Romà: la preservació del limes romano-germànic

Gießen es troba a més de 200 km en línia recta del primer poble de parla romànica. I a 80 km del Rin. En canvi, en qüestió de 6 km hom es planta en la que havia estat la frontera de l’Imperi Romà, si més no en l’època que va de Domicià fins a Maximí. Això ens dóna una idea de fins a quin punt va avançar les províncies romanes de la Germania Inferior i de la Germania Superior s’endinsaven en territori efectivament ocupat per pobles de llengua i cultura germànica.

Emplaçament de la torre de vigilància número 49 (WP49) del limes. En el 2005, la Deutschen Limeskommission va aconseguir la consideració de “patrimoni universal” de la UNESCO per a aquestes obres de reconstrucció. L’actual comissió alemanya és hereva de la Reich-limeskommission, creada el 1892.

En quedar consolidada la Pax Romana o Pax Augusta, tant en l’interior com en l’exterior, els rius Rin i Danubi constituïren a grans trets les fronteres “naturals” de l’Imperium Populi Romani. L’Imperi Romà va arribar allà on l’interès pels recursos d’un territori depassaven la resistència dels pobles que l’habitaven. Aquest límit no s’establí d’un dia per l’altre, sinó a través de lluites i aliances. La il·lusió d’una Roma conqueridora de l’univers patí ben pocs sotracs en temps d’August, però un d’ells fou la derrota patida en el bosc de Teutoburg. Fou arran d’aquesta derrota que hom començà a considerar més el Rin que no pas l’Elba com el límit en el qual estendre la presència romana. No obstant això, la presència romana a l’altra banda del Rin continuà en determinades zones, com la plana de Frankfurt.


La torre WP49 del limes germànic es troba construïda en una de les elevacions que marquen els límits entre les comarques del Wetterau (que quedava en territori romà, juntament amb tota la plana centrada en Frankfurt am Main) i del Giessenès (en territori dels Khatti no sotmesos).

En temps de la dinastia Flàvia (69-96 d.C.), l’expansió romana tornà a deixar-se notar en la Germania Superior. En aquesta ocasió, les annexions es marcaren amb una fortificació més ambiciosa. Sota el govern de l’emperador Adrià (117-138), es configura un autèntic limes, és a dir una cadena contínua fortificada, que creuava les províncies de la Germania Superior i de Rhaetia, cobrint doncs un territori que anava més enllà de l’Alt Rin i de l’Alt Danubi. Aquestes línies de frontera, fet i fet, no duraren més d’un segle. L’any 235, grups de francs i d’alamans van creuar-la per diferents punts i realitzaren un llarg pillatge per les Gàl·lies. Després d’aquesta incursió, que obre també el període de l’Imperi conegut com a “anarquia militar”, amb una alta inestabilitat en la successió imperial, es van redefinir les línies, en pro d’un limes que seguís el curs dels rius Rin, Iller i Danubi.


A partir de dades documentals i arqueològiques ha estat possible determinar l’emplaçament del limes. En l’emplaçament de la fotografia, es va fer una primera reconstrucció del traçat a principis del segle XX. La primera línia l’ocupava la palisada contínua (en la reconstrucció hi ha una mostra d’uns pocs metres de com devia ser), darrera de la qual es feia una petita elevació. Les torres de vigilància eren també el lloc de trànsit, car tan sols en aquests punts d’interrompia la palisada i hi havia un camí per fer-hi passar els carros.

És difícil d’evitar lectures simbòliques del limes, que ja trobem en els mateixos autors del Baix Imperi. El limes assenyalava els marges d’una romanitas de pretensions universals. I a mesura que aquesta romanitas es reformulava en els segles ulteriors, el limes tornava a aparèixer com a símbol. I es reencarnava materialment en uns altres limes, com les fortificacions especials que trobem en les fronteres, per posar un exemple, de la Unió Europea o dels Estats Units. Mentre restà íntegre el limes fou una barrera que separava diversos pobles germànics, entre els qui quedaven a dins i els qui eren a fora. Podia ser transitada, cada dia si era precís, però únicament si es passava pels llocs de vigilància, i si els milites no havien tingut a bé tancar el passatge.


En les darreres dècades s’han reprès els treballs de reconstrucció i interpretació del “limes”. L’actual torre de vigilància número 49, per exemple, fou construïda el 1967.

Però si el limes ha estat reconstruït i interpretat com a símbol o com a eina de nous imperis, què en queda físicament. Part del limes consistia en un mur de pedra, més o menys alt. Però la major part del recorregut era marcat per una palisada. Darrera de la palisada hi havia una fossa, més o menys fonda, i el terreny extret per fer-la, anava a parar el darrera per constituir una elevació. Aquest moviment de terres, en un recorregut tan llarg, ha facilitat la determinació força precisa de la geografia del limes per part de l’arqueologia alemanya dels segles XIX i XX. La concentració de tropes al llarg de la línia significa que ha estat i és un indret ric de troballes.


Encara que en aquest punt, el limes era marcat per una palisada i no pas per una muralla, era evident, pel sistema de fortificacions, que la idea era fer-la perdurar. En aquesta secció, el limes protegia una sèrie de terres relativament fèrtils que suposaven un percentatge considerable de la producció agrícola de la Germania Superior. Després de les primeres incursions, del segle III d.C., el poder romà més enllà del Rin quedà esvaït en bona mesura, i aquesta secció del limes queda abandonada fins a la pràctica desaparició.

Així doncs, a més de la història del limes hi ha la història de la seva història. És a dir, la història del seu coneixement i de la seva reconstrucció. Els historiadors i arqueòlegs de les generacions del Segon Imperi Alemany s’apropaven al limes amb una barreja de visions: l’Imperi Romà com a enemic i opressor dels antics pobles germànics, i l’Imperi Romà com a baula en la “civilització (Kultur) universal”.

Pedra commemorativa de les obres de senyalització fetes en aquest sector del limes el 1912. El patrocinador d’aquestes obres fou el psiquiatra de Gießen, Robert Sommer (1865-1937). La pedra va dedicada “a la memòria dels romans, amb amor”.