dilluns, 2 de novembre del 2009

El Tractat dels Pirineus: l’article 42 (350 anys de la partició)

«I pel que fa als països i places que les armes de França han ocupat en aquesta Guerra, del costat d’Espanya, tal com hom va convenir en la negociació començada a Madrid l’any 1656, en la qual es fonamenta el present Tractat, que els monts Pirineus, que havien dividit antigament les Gàlies de les Espanyes, seran així d’ara en endavant la divisió dels dos mateixos Reialmes, ha estat contingut i acordat, que el dit Senyor Rei Cristianíssim demorarà en possessió, i gaudirà efectivament del tot el Comtat i Vegueria del Rosselló, del Comtat i Vegueria del Conflent, dels països, viles, places i castells, burgs, villatges i llocs que composen els dits Comtats i vegueries del Rosselló i del Conflent. I demoraran al Senyor Rei Catòlic, el Comtat i vegueria de Cerdanya, i tot el Principat de Catalunya, amb les vegueries, places, viles, castells, burgs, llogarrets, llocs i països que composen el dit Comtat de Cerdanya, i Principat de Catalunya. Ben entès, que si es trobés cap lloc del dit Comtat i vegueria del Conflent, solament, i no del Rosselló, que fos dins els dits monts Pirineus del costat d’Espanya, demoraran així a Sa Majestat Catòlica: Com similarment si es trobés qualque lloc del dit Comtat i vegueria de Cerdanya solament, i no de Catalunya, que sigui dins els dits monts Pirineus, del costat de França, demoraran a Sa Majestat Cristianíssima. I per convenir de la dita divisió, seran presentment diputats Comissaris d’una part i l’altra, els quals ensems de bona fe declararan quins són els monts Pirineus, que segons el contingut d’aquest article, han de dividir en el futur els dos Reialmes, i assenyalaran els límits que han de tenir. I es reuniran els dits Comissaris en els llocs com a molt tard en un mes després de la signatura del present Tractat, i en el terme de l’altre mes següent hauran convingut ensems i declarat de comú concert l’indicat. Ben entès, que si llavors no han pogut arribar a un acord entre ells, enviaran així aviat els motius de llur assessorament als dos plenipotenciaris dels dos Senyors Reis, els quals després d’haver conegut les dificultats i diferències que s’hagin trobat, convindran entre ells en aquest punt sense que per això hom pugui retornar a la presa d’armes».

Observem doncs que l’apel·lació a la divisió antiga dels Pirineus s’ha de complementar amb la creació d’una Comissió per definir-los. No obstant això, ja d’entrada, es declara que tot el comtat i vegueria del Rosselló ha de passar al domini del Rei Cristianíssim. I, com si fos un paral·lel, també el Principat de Catalunya, queda íntegrament en el domini del Rei Catòlic. Aquest darrer esment permet, doncs, que una vall de la vessant atlàntica, Aran, quedés sota el domini del Rei Catòlic. Tal com era la disposició de forces en aquell moment, el Rei Cristianíssim fa més concessions que no pas el Rei Catòlic. A més, cal recordar que el Rei Cristianíssim havia heretat del seu pare els títols de Comte de Rosselló, Comte de Cerdanya, Comte de Barcelona, etc., i que en aquell moment li reconeixia la Diputació del General instal·lada a Perpinyà. És clar que la Diputació del General instal·lada a Barcelona reconeixia tots aquests títols al Rei Catòlic. En tot cas, els dos plenipotenciaris que signen (Luis de Haro i el cardenal Mazzarino), actuen com a representants personals dels monarques i no pas de les “institucions del terra” que puguin existir, les quals, en la concepció absolutista compartida per les dues Corones no són més que institucions atorgades i subalternes.