Fa 350 anys se signava un Tractat de Pau entre els representants del Rei Cristianíssim i del Rei Catòlic. Com d’habitud, havia de ser un tractat perpetu i, en aquest sentit, els signataris bé podien sentir l’alè de la immortalitat al clatell en el moment d’estampar-hi el nom. La perpetuïtat, és clar, podia ser de setmanes o de generacions, i ja s’entenia que unes clàusules durarien més que unes altres. Una de les clàusules és encara viva en l’actualitat, i és la que provocà eventualment l'adscripció del Rosselló i del Vallespir, del Conflent i del Capcir, de mitja Cerdanya, als dominis del Rei Cristianíssim. I és viva perquè la República Francesa és hereva d’aquell estat dinàstic, de la mateixa manera que el seu homòleg castellà no tan sols és hereu de l’altre estat dinàstic, sinó que encara es dota de dinastia (que, gens casualment, és filla, salvades enquestes de paternitat, del Rei Sol d’aquells dies). A dreta llei, hom pot dir que en Lluís XIV de França (II de Catalunya) ja era comte de Rosselló i de Cerdanya des de la mort de son pare, com també ho era de Barcelona, pel fet que la Generalitat de Catalunya, en ús de la seva sobirania, havia trencat amb el comte originari, en Felip IV de Castella (III de Catalunya). Però no ens enganyem. Per als protoestats dinàstics que encarnaven els dos reis, suportats per les aristocràcies respectives de l’Illa de França i de Castella, el que es tractava era de repartir-se el pastís pirinenc, i si calia remuntar els drets respectius als temps d’Heracles, no hi havia cap problema.
Un dels mites que acompanya el tractat dels Pirineus és la idea que és una frontera natural. Ho és en certa mesura. És evident, per exemple, que Andorra i Cerdanya formen part del vessant sud, en quedar en la Conca del Segre, de la mateixa forma que és evident que Aran fa part del vessant nord, en quedar en la Conca del Garona. Però el que no queda tan clar és quin és l’autèntic eix central del Pirineu, ben clar en la línia que separa l’Aragó de Gascunya. Però com triar-lo en les serralades basques que el connecten amb la Serralada Cantàbric? O per quins set sous l’Albera és més Pirineu que les Corberes?
La qüestió no és menor. Per exemple, a la “part occidental” hom assum el riu Bidasoa, però tan "legítim" és aquest riu com l'Artibai o el Barbadun, o el Deba o l'Ibaizabal. A més, no havíem quedat que la frontera era una serradala? Què hi fa un riu, ara? Justament és a l’illa dels Faisans, una illa fluvial del Bidasoa, i per tant “terra de ningú”, on se signa el tractat. Per Felip IV signaven Luis de Haro i Pedro Coloma. I per Lluís XIV, el cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne. Una diferència notòria de delegacions, ja que Mazzarino era l’autèntic cap del govern francès, ja que el rei en aquella època tot just passava dels vint anys. Fet i fet, les dues potències havien estat en guerra (amb pujades i baixades) des de 1635 (en vida de Lluís XIII i del cardenal Richelieu), en el marc del conflicte conegut com la Guerra dels Trenta Anys, de forma que el Tractat dels Pirineus (1659) pot considerar-se un epíleg de la Pau de Westfàlia (1648). En el marc d’aquest conflicte, les dues corones van haver d’encarar tota mena de rebel·lions, revolucions i conspiracions, que si bé no tenen la claredat de la Revolució Anglesa sí assenyalen la insuficiència dels sistemes polítics per fer front a les noves realitats econòmiques i socials. La minoritat de Lluís XIV, sota la regència de la reina Anna i el govern de Mazzarino, havia estat certament tempestuosa. I, de mentres, Felip IV havia assistit a la “separació” del Regne de Portugal i del Principat de Catalunya, i si bé havia aconseguit de vèncer el segon, el primer encara campava per lliure. Si Richelieu havia donat suport a la Generalitat revoltada (1641), cal recordar que la cort espanyola havia patrocinat el moviment de la Fronda encapçalat pel príncep Lluís II de Condé.
A l’Illa dels Faisans era evident qui havia guanyat. I això s’havia de reflectir en la quantitat de territoris que Espanya havia de cedir a França. Per a Luis de Haro calia minimitzar les pèrdues a Flandes. I per als delegats francesos era prioritari aconseguir una “frontera pirinenca” el més favorable possible per a futures incursions. Potser per això les negociacions van anar força fluides. A Flandes, els delegats espanyols cedien places ja del tot perdudes, com Avesnes, i encara obtenien la contrapartida del perdó del Príncep de Condé per part del Rei de França. També se cedia el comtat d’Artois i places de l’Hainaut. Però, en definitiva, es mantenien una base territorial suficient en les fronteres nord-orientals del Regne de França per a futurs “imprevistos”.
La cessió de tot el Comtat de Rosselló, de la Vegueria de Conflent i, possiblement, de la meitat del Comtat de Cerdanya era, com les anteriors, més un reconeixement de la legalitat de l’ocupació francesa, que una cessió pròpiament dita. De fet, l’articulat del Tractat parlava d’una redefinició de la frontera de França i d’Espanya d’acord amb un criteri científic, que havia de combinar història i geografia. Ben manipulades, és clar, car pràcticament tot el comtat de Cerdanya, com hem dit, queda en la Conca de l’Ebre. El criteri històric aprofitava la manera com el rei Jaume I d’Aragó havia dividit els seus dominis entre els dos fills supervivents. Per tal d’assegurar la viabilitat geopolítica del Regne de Mallorques, conferit a Jaume II el 1276, hi havia vinculat els comtats de Rosselló i Cerdanya, el senyoriu de Montpeller, i la resta de dominis “ultrapirinencs” que havien escapat al Tractat de Corbeil (1258). En temps de Pere el Cerimoniós, el Regne de Mallorques fou reintegrat a la Corona. Entre mentres i després, el Rosselló va patir diverses invasions. El 1475, el comtat de Rosselló fou “cedit provisionalment” pel rei Joan II d’Aragó, com a garantia de deutes envers la corona francesa (contrets en la lluita contra la Generalitat de Catalunya, que havia provat debades de desfer els efectes dinàstics del Compromís de Casp). El 1493, el rei Ferran II va recuperar el Rosselló i, des de llavors, Perpinyà havia seguit els destins de Catalunya, castellanització inclosa. Des del 1641, els Borbó s’havien ensenyorit del Rosselló, bo i que en la qualitat de comtes.
En les converses que conduirien a la Pau de Westfàlia, a Münster (1647), hom havia parlat de la “frontera natural”. En els esquemes d’aquelles negociacions, quedaven de la part de França no tan sols els comtats de Rosselló i de la Cerdanya sinó també dues places del comtat d’Empúries: Roses i Cadaqués. En la conferència de Madrid (1656), els representants espanyols havien parlat de restaurar la frontera tal com era el 1640, i els francesos van oferir renunciar al Roselló a canvi de tot Navarra (la Baixa Navarra ja era en unió personal amb la corona francesa des de l’entronització dels Borbons a París). De totes formes, cal dir, que en aquestes negociacions, així com en les converses de Lió (1658), entre Antonio de Pimentel (de la part espanyola) i de Hughes de Lionne (de la part francesa), la qüestió central eren els territoris de la monarquia hispànica heretats de l’antic Casal de Borgonya. De les converses de Lió sorgí l’anomenat Pacte de París. En el Pacte de París es postulava la cessió del Rosselló, però deixava a banda, en una situació ambígua, la Vegueria del Conflent. D’aclarir-ho s’encarregaria una comissió d’experts, amb Pèire de Marca i Ramon Trobat, i d’altres provats francòfils i filoborbònics. El mite de les “fronteres naturals” del Regne de França (repetit per borbònics, “revolucionaris” i napoleònics) era del tot ajustable. Si, feia uns anys, Pèire de Marca i d’altres haurien assenyalat el riu Ebre i parlat de les expedicions de Carlemany i de la Marca Hispànica, ara calia ser més “realista” i assenyalar la línia de l’Albera com l’eix central indiscutible del Pirineu. També hi haurien inclòs tot el comtat de Cerdanya, si no fos perquè en aquest comtat les posicions de les tropes franceses eren més febles. Mentrestant, de la part espanyola, el Consell d’Aragó (un òrgan de la Cort Madrid encarregat d’assessorar en temes dels reialmes “llevantins”) recomanava el plenipotenciari Luis de Haro de no renunciar al Rosselló (i, particularment, al Castell de Salses). Però Haro també rebia pressions de la Cort quant a mantindre la viabilitat territorial del Flandes hispànic. Els debats territorials es barregen amb els debats personals. Ja en el Pacte de París s’havia postulat l’enllaç matrimonial entre Lluís XIV i la infanta Maria Teresa d’Àustria (filla de Felip IV). També hi havia l’afer del Príncep de Condé que just era en la línia de successió després dels post-adolescents Lluís XIV i Felip d’Orleans. I no pas menys precària era la successió de Felip IV, malgrat el naixement de dos nous fills mascles, que no prometien res de bo. Aquesta precarietat es resoldria com es va resoldre, amb un nét del matrimoni anunciat de Lluís XIV i Maria Teresa d’Àustria entronitzat com a rei d’Espanya (1700).
El Tractat del Pirineu, contra el que es pensa generalment, no tancà la qüestió de la frontera “natural”, ni molt menys. Per exemple, si bé tot el comtat de Rosselló era reconegut al rei de França, encara calia traçar la línia a través del Comtat de Cerdanya i de la Vegueria de Conflent. La Comissió prevista pel tractat va arribar a determinar, per una curiositat numerològica, que 33 pobles del Comtat de Cerdanya passarien al Rei Cristianíssim. El Tractat de Llívia, doncs, en el cúmul d’arbitrarietats, deixà aquesta vila, en tant que vila, en el sector espanyol, ja que no se la podia sumar als 33 pobles. Pel que fa al Conflent hom va decidir que tot sencer quedava de "la part de França".
Les autoritats del Principat de Catalunya no van tindre comunicació formal del fet del traspàs dels dos comtats fins el 1702, en les Corts que juraren el nét de Lluís XIV. No obstant, no van ratificar mai el Tractat, que contravenia evidentment les Constitucions Catalanes. Però les Constitucions Catalanes, ja aixafades al nord de l’Albera (després del miratge del “Consell Sobirà del Rosselló”), tenien els dies ben comptats al sud...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada