Quan es prepara una conflagració interimperialista, o quan qualsevol imperi troba una resistència inesperada en les terres que vol conquerir, els paladins de l’imperi respectiu mobilitzen tots els recursos a l’abast per preparar la guerra. I, és clar, això implica també un esforç de propaganda. Cal la solidesa interna de l’imperi, i això requereix fer una crida a la “solidaritat” entre tots els qui l’integren. La consigna llavors és “pau entre classes, guerra entre pobles”. El “poble enemic” és normalment vilipendiat per la propaganda, deshumanitzat. Però aquesta línia propagandística té un límit. I llavors convé combinar-la amb la idea que la guerra es fa, en darrer terme, pel bé del propi “poble enemic” i que, en realitat, l’únic enemic són els dirigents obtusos d’aquell poble, i que no es tracta pas d’una guerra d’agressió sinó d’una guerra d’alliberament. Així “la unitat sagrada” que hom aplica al propi imperi pot combinar-se amb una crida a “la revolució” en l’imperi del veí. La Segona Internacional totes aquestes maniobres se les sabia de memòria. Havia denunciat esforçadament les violències de les conquestes colonials i també l’escalada armamentística a la pròpia Europa. Calia posar per endavant la solidaritat de la classe treballadora de tots els països i la solidaritat envers els pobles colonitzats. En la realitat, però, la cosa fou molt més complicada. El sector dretà de la socialdemocràcia alemanya, per exemple, no veia clar per què s’havia de denunciar el colonialisme alemany quan aquest era molt més incipient que no pas l’anglès o el francès. Ni tampoc no veia quina solidaritat calia haver envers les elits “tribals” dels pobles africans que, si s’enfrontaven al colonialisme europeu, era simplement per no haver de repartir el pastís que resultava de l’explotació del treball de les pròpies masses africanes. I qui deia l’Àfrica, deia Rússia. O no valia potser més un sistema de sufragi universal com el de l’Imperi Alemany respecte l’autocràcia tsarista? Unes objeccions, doncs, que recorden als qüestionaments que es fan sovint a la posició de l’esquerra nord-americana davant l’Iran i una possible intervenció “bonhomiosa” de l’exèrcit nord-americà: no valdrà més desfer-se dels aiatol·làs ni que sigui a través d’Obama-Clinton? Alexander Parvus hauria caracteritzat aquestes objeccions com una mera excusa per a la col·laboració de classe i per a l’abandonament dels postulats socialistes i revolucionaris.
Alexander Parvus havia nascut amb el nom d’Israel Lazarevič Gelfand, el 27 d’agost del 1867 (8 de setembre del 1867 en el calendari gregorià). La seva localitat natal era Berazino, un poblet (shtelt) de la regió de Minsk. Com la majoria de la població de Berazino, el pares d’Israel Lazarevič eren tots dos jueus. La família, però, es mogué aviat cap al sud, a Odesa. Odesa era tot un contrast amb Berazino: pel clima, per la grandària de població i per la seva diversitat. Odesa era una ciutat comercial i, encara que havia perdut l’estatus de port franc de la Mar Negra, era poblada per la més diversa varietat de nacionalitats. L’arribada del ferrocarril va dinamitzar Odesa. Pel que fa a la població jueva, constituïa més d’un terç dels habitants. Les pugnes entre grecs i jueus, i entre jueus, d’una banda, i ucraïnesos i russos eren a l’ordre del dia, i esclataren en forma de pogroms anti-jueus el 1871 i el 1881. Arran del segon pogrom, una part dels joves jueus optaren per emigrar a Palestina, llavors sota control otomà. D’altres s’hi quedaren i s’hi organitzaren. Fou en aquest context que Gelfand entrà en la lluita política dels estudiants jueus. El 1886 esclatà un nou pogrom, i Gelfand optà per emigrar a Zürich. El 1891 s’hi doctorà en filosofia, sempre mantinguent un contacte amb els moviments polítics radicals. Progressivament es decantà cap al socialisme i, en passar a Alemanya, es va afiliar al Partit Socialdemòcrata (SPD).
Dins de l’SPD i de la Segona Internacional, Alexander Parvus, el pseudònim que havia adoptat per escriure en la premsa, quedà arrenglerat amb l’esquerra. A Alemanya, la figura més destacada en la denúncia dels perills del possibilisme i de l’oportunisme era Rosa Luxemburg, que anava molt més enllà de la posició ortodoxa de Kautsky, sovint considerat “l’hereu” directe d’Engels (traspassat el 1895). Parvus mantenia el contacte amb els socialdemòcrates suïssos i també amb el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus. La natura del règim tsarista havia dut a l’exili a un bon nombre de socialdemòcrates russos, de manera que el seu partit havia de combinar una “organització interna” i l’organització dels elements exiliats. Parvus col·laborà en l’arrencada, el 1900, d’Iskra, dirigida per Vladimir Uljanov, que havia adoptat el nom de Lenin pel riu Lena, de la mateixa fora que el socialdemòcrata rus oficial, Georgi Plekhanov, havia adoptat el pseudònim de Volgin. Els centristes com Kautsky i Plekhanov de vegades se’n duien les mans el camp en veure en els esquerranistes tendències que consideraven més blanquistes que marxistes, o per les aproximacions heterodoxes que feien a la teoria marxiana del valor. Però els centristes compartien amb els esquerranistes la visió que el principal perill teòric de la socialdemocràcia venia de les temptacions dretanes, exemplificada llavors en l’entrada del socialista Alexandre Millerand en un govern de “defensa republicana” (1899) com a ministre de Comerç.
Parvus encara era un ciutadà rus quan esclatà la guerra russo-japonesa. A la derrota russa, seguí la revolució del 1905 que obligà a la socialdemocràcia a reflexionar sobre la relació entre les guerres imperialistes i la revolució. Parvus aconseguí d’entrar a Sankt-Peterburg i fou actiu en el moviment revolucionari. Detingut, fou condemnat a tres anys d’exili a Sibèria, però reeixí a escapar, i retornà a Alemanya.
El prestigi de Parvus en el moviment socialdemòcrata era ja considerable. Però un escàndol vinculat al finançament del partit rus va afectar la seva imatge. Havia arribat a un acord amb Maksim Gorkij per representar a Alemanya Els baixos fons. Gorkij, que havia col·laborat financerament amb el partit rus en altres ocasions, hi va accedir. Després d’unes 500 representacions, però, Gorkij no havia cobrat la seva part i protestà davant els socialdemòcrates alemanys. A petició de Rosa Luxemburg, amiga personal de Parvus, Gorkij accedí a resoldre la qüestió de forma interna sense anar pels tribunals burgesos, i Parvus finalment lliurà a l’autor rus els 130.000 marcs pledejats.
Sense trencar-hi mai completament, Parvus s’allunyà de l’activitat socialdemòcrata. Tampoc no tenia res d’estrany després del desencís produït per la derrota de la revolució del 1905. Parvus s’instal·là a Istanbul i hi establí una companyia dedicada al comerç d’armes. Políticament, s’apropà als cercles dels anomenats “Jön Türkler” o “Genç Osmanlilar”, que volien una reforma profunda de l’Imperi Otomà, en marxa arran de la Constitució del 1908. Parvus hi col·laborà com a assessor financer i polític i, a partir del 1912, com a editor del diari Turk Yurdu.
El 1914 esclatà la Gran Guerra. La socialdemocràcia alemanya votà els crèdits de guerra. El socialisme francès se sumà a l’entusiasme patriòtic contra Àtila. A Rússia, es produïa un rearrenglerament de les forces d’esquerra, amb un sector que adoptava un criteri “defensista” (oboronci) contra “l’agressió alemanya”. Els socialdemòcrates partidaris de la pau quedaren en minoria mentre assistien a la mort no declarada de la Segona Internacional. Dins dels “socialdemòcrates pacifistes” tampoc no hi havia unitat de criteri. Per a Parvus la Gran Guerra era una oportunitat revolucionària, particularment per a Rússia. Si, com deia Lenin, calia transformar la “guerra entre pobles” en una “guerra entre classes”, Parvus tenia algunes receptes per dur-ho a la pràctica. Però hi havia dos Parvus: el públicament vinculat encara amb l’esquerra del moviment socialdemòcrata rus i alemany, i el privadament implicat en conxorxes més fosques.
En aquest sentit no queda clar si fou Parvus qui anà a cercar els serveis secrets alemanys per “utilitzar-los” com una eina de cara a esperonar moviments insurreccionals a Rússia, o si foren els serveis secrets alemanys els que l’empraren a ell de cara a afeblir el seu enemic oriental. O, si en els tractes, Parvus pensava sincerament en fer avançar la revolució a Europa (per la baula més feble de totes: Rússia) o únicament en engrandir la seva riquesa i influència (o aconseguir la nacionalitat alemanya). És el mateix que demanar-se de si Parvus traficava legalment amb armes per, eventualment, posar els seus serveis als futurs revolucionaris, o si ho feia per un pur interès crematístic.
Com a home de negocis a Istanbul, Parvus havia tingut tractes amb la Krupp alemanya, però també amb la Vickers Limited anglesa. Els contactes amb empreses alemanyes l’havien apropat al cercle de Hans von Wagenheim, l’ambaixador alemany a la Sublim Porta. Fou a través de Wagenheim, quan Turquia no havia entrat en la guerra (ho faria després, al costat de les “Potències Centrals”), que Parvus viatjà secretament a Berlin, el 6 de març del 1915, per presentar un memoràndum titular “Preparació de mobilitzacions polítiques massives a Rússia” a les autoritats alemanyes. La recepta de Parvus combinava l’assistència als sectors “no-defensistes” de la socialdemocràcia russa (principalment, els bolxevics) i als moviments d’alliberament nacional d’Ucraïna, Bielorrússia, Polònia, Lituània i Livònia. Naturalment, el que no deia el pla era que l’ensorrament de l’Imperi Rus en línies socialistes bé podria encomanar-se ràpidament a tot Europa.
A partir del 1915, arran de la Conferència de Zimmerwald, el pes de la fracció bolxevic de la socialdemocràcia russa creix en projecció internacional, encara que només fos en els cercles de l’esquerra socialista. Part de la direcció bolxevic residia a Zürich i una altra part a París. Parvus, com de bell antuvi, assistia financerament les seves activitats. Però no tots els diners provenien dels negocis de Parvus, sinó que una bona part ja venien dels serveis d’intel·ligència de l’Imperi Austro-Hongarès. La mala imatge de Parvus i les sospites quant a les seves relacions amb Alemanya i Àustria, que podien posar en perill l’hospitalitat francesa, van fer que el seu ajut no fos sempre acceptat. Part de les operacions financeres de Parvus es feien a través d’entitats daneses i sueques, situades en territori neutral. Però Parvus disposava de la seva pròpia organització d’agents, i cada vegada més eren en aquestes operacions de sabotatge contra interessos russos (financers, militars, etc.) en el que es gastaven els fons alemanys i austríacs.
El paper de Parvus en el retorn de Lenin a Rússia, el març-abril del 1917, des de Suïssa fins a Sankt-Peterburg, a través de territori alemany, no queda del tot clar, així com el paper que hi jugaren els serveis secrets alemanys i suïssos, o les pròpies organitzacions socialdemocràtes de Suïssa i d’Alemanya. Lenin, en tot cas, complí amb escreix la “seva part”: el novembre del 1917 els bolxevics assolien el poder a Sankt-Peterburg i a Moscou, i la naixent República Soviètica signava mesos després el Tractat de Brest-Litovsk.
Els tractes de Parvus amb els serveis secrets alemanys i austríacs, ben abans de la fi de la guerra, ja eren quelcom públic. És cert que part de les acusacions llençades pel Govern Provisional rus durant l’estiu del 1917 eren fabricades. Però, en tot cas, quan va rebre proves concloents de la connivència de Parvus amb les autoritats de les Potències Centrals, Rosa Luxemburg hi trencà definitivament.
Malgrat haver aconseguit deixar fora Alemanya de la guerra, les Potències Centrals (i Turquia) sucumbiren un any després de l’ascens al poder dels bolxevics a Rússia. El descrèdit de Parvus com a “provocador” era ara contemplat de forma diferent pels socialdemòcrates de dreta que havien format el govern del nou Reich sense kàiser. Però Parvus es mantingué al marge dels esdeveniments revolucionaris d’Alemanya, tancats provisionalment el febrer del 1919 amb la repressió de l’aixecament espartaquista.
Els darrers cinc anys de la seva vida, Parvus els passà en una luxosa mansió de l’Illa del Cigne, a Berlin, allunyat de les anades i tornades dels primers anys de la República Alemanya. Va escriure les seves memòries, i encara es considerava socialdemòcrata i revolucionari.
No cal dir que la figura de Parvus fa avui dia servei, particularment, als imperialistes i reaccionaris de tota mena. El seu caràcter secret i conspiratiu el fa especialment mal·leable per entrar en tota mena de teories conspiratives. Això val especialment per Rússia, on Parvus mostraria les connexions entre “el radicalisme jueu”, “la socialdemocràcia” i “els serveis secrets occidentals” per minar la potència russa (o paneslava, o panortodoxa). A Alemanya no hi manquen els que l’utilitzen per mostrar que en la Gran Guerra, el Kàiser era l’autèntic home progressiu, delitós de destruir la tirania tsarista a qualsevol preu, i que alhora combat el capitalisme financer franco-britànic. Ben mirat, si Parvus vivia a Alemanya, un “derrotisme revolucionari” correctament interpretat l’hauria dut a combatre el kàiser i no pas el tsar. Però potser Parvus compartia la idea de la dreta i del centre de l’SPD que més valia un kàiser que no un tsar, i un Reichstag que no una Duma. Els antisemites purs es rabegen en la idea d’un home ressentit encara pels pogroms d’Odesa. En un cert moment, l’antiimperialista acabà per servir als imperialistes, però tot fet sense mala fe. No debades es feia dir Alexander Parvus, per oposició a aquell Alexander Magnus que tan admiren els imperialismes de tots els temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada