Habemus presidentem! La fummata bianca s’elevava en Cònclave de Caps d’Estat i de Govern de la Unió Europea, altrament denominat Consell Europeu, reunit ahir a Brussel·les. És normal que els ciutadans europeus (o comunitaris) es facin un embull amb les institucions de la Unió. Hi ha un Parlament Europeu, un Consell de la Unió Europea, una Comissió Europea, un Consell Europeu, un Tribunal de Justícia, un Consell Econòmic i Social, un Consell de les Regions, a més d’altres nombroses institucions. Els que van amb les doctrines de Locke i Montesquieu a la mà, ens expliquen que la cosa no és tan complicada:
- hi ha un Poder Legislatiu, representat per una Cambra Alta (el Consell de la Unió Europea) i una Cambra Baixa (el Parlament Europeu). La particularitat d’aquest poder legislatiu és que la Cambra Baixa no fa lleis.
- hi ha un Poder Executiu, representat per la Comissió Europea.
- hi ha un Poder Legislatiu, representat pel Tribunal de Justícia.
En aquest esquema, el Consell Europeu fa les funcions que faria un Consell d’Estat en una República Popular Europea, és a dir fa de “capitania col·legiada de l’Estat”. El Consell Europeu és integrat per 27 representants dels estats membres que, o bé són caps d’estat (Xipre, França) o caps de govern (Àustria, Bèlgica, Bulgària, Txèquia, Dinamarca, Estònia, Finlàndia, Alemanya, Grècia, Hongria, Irlanda, Itàlia, Letònia, Lituània, Luxemburg, Malta, Països Baixos, Polònia, Portugal, Romania, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Suècia, Regne Unit). Per això encara rep el nom originari de Cimera de Caps d’Estat i de Govern. En realitat, el nombre total de membres és de 28, car el President de la Comissió Europea també en fa part. En fa part, amb veu, però sense vot. Les votacions són a càrrec dels 27 representants, per un complex sistema d’1 estat, 1 vot, per algunes coses, i de vots ponderats d’acord amb la població de cada estat i per altres fórmules matemàtiques un xic farragoses.
Després de la Butlla d’Or, en el segle XIV, el Consell d’Electors del Sacre Imperi Romano-Germànic consistia en una reunió de 3 bisbes (de Köln, de Mainz i de Trier) i de 4 prínceps (el Comte Palatí del Rin, el Duc de Saxònia, el Comte-Marquès de Brandenburg i el Rei de Bohèmia). Arran de la Guerra dels Trenta Anys, el nombre d’electors pujà a 8 (amb l’afegitó del Duc de Baviera). Arran de la Guerra dels Nou Anys, el nombre d’electors pujà a 9 (amb l’afegitó del Duc de Brunswick-Lüneburg). El 1777, el nombre d’electors disminuí a 8, ja que el Duc de Baviera heretà el Comtat Palatinat de la Renània, i no era qüestió que tingués dos vots una mateixa persona. El 1801, els electors baixaren a 6, ja que els bisbats de Trier i Köln foren liquidats com a estat per l’onada napoleònica. El 1803, el nombre pujà a 10, amb l’addició dels Ducs de Württemberg, del Comte-Marquès de Baden, del Comte Territorial de Hesse-Kassel i del Duc de Salzburg. El 1805, de la mateixa manera que el Bisbe de Mainz s’havia reconvertit en un príncep secular, el Duc de Salzburg es reconvertí en el Gran Duc de Würzburg. El 1806, l’Imperi Romà de la Nació Alemanya fou liquidat per Napoleó. Els títols electorals, però, sobrevisqueren sense cap aplicació pràctica. Tampoc no és que haguessin tingut gaire importància aquests Col·legis Electorals més enllà del segle XV, quan de manera continuada i amb l’única excepció de l’Emperador Carles VII, es limitava a elegir el primogènit dels Habsburg.
El paral·lelisme és força clar. El President del Consell Europeu s’ha presentat en la premsa com una mena de “Cap d’Estat” de la Unió Europea. Això mateix ha fet a algns comentaristes de demanar-se com és que aquest President no és elegit per sufragi universal directe, com el President de la República Francesa, o indirecte, com el President de la República dels Estats Units d’Amèrica. I se’ns ha dit, que hom no opta per aquesta opció per defugir un sistema presidencialista. Ha! Ha! Ha! I per què, doncs, no el tria el Parlament Europeu? Que potser és per evitar un sistema parlamentarista?
Hi ha un altre punt sobre el President del Consell Europeu. Fins ara, aquestes funcions les feia, de forma rotatòria, el president o primer ministre de l’Estat que presidia el Consell de la Unió Europea. Per exemple, ara el president era el Primer Ministre de Suècia. Fet i fet el Tractat de Lisboa deixa entreveure que el més natural seria que el President del Consell Europeu fos també el President de la Comissió Europea. Barroso fou reelegit per aquest càrrec fa unes setmanes, però ja llavors se’ns havia dit que no acumularia aquesta altra presidència. Les males llengües diuen que la crisi també ha afectat el ritme de contractació de conferenciants de preus milionaris i que, per tant, calia recol·locar una d’aquestes patums. Per això sonava el nom de Tony Blair.
En tot cas, els 27 electors, amb els seus vots ponderats, reunits en cònclave, han optat per elegir President a un d’entre ells. L’afortunat és el neerlandès Herman Van Rompuy que compaginarà el càrrec, si més no, de moment, amb el de primer ministre de Bèlgica. Van Rompuy és membre de la democràcia cristiana flamenca (CD&V), forjat en el Banc Central belga i en l’ortodòxia pressupostària, amb una certa pinzellada “compassiva”. Es tracta d’un candidat de compromís, que no satisfa ningú, però que tampoc no genera urticària intensa a cap estat membre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada