Quan Daniel Sirera contempla els seus companys de grup al Parlament de Catalunya s'exclama de quin partit tenen, al Principat. És al sud i mar enllà, on el PP impressiona. On toca poder de forma permanent, o bé de forma alterna.
Tan gran és el domini del PP en les Corts de debò, que cal fer unes Corts ciutadanes paral·leles per no desanimar-se del tot.
I el cas és que les coses no són com semblen. Si la participació electoral és del 60%, n'hi ha prou amb un terç de persones majors d'edat que et votin per tindre la majoria absoluta. Un terç, és molt o és poc? És suficient, en tot cas, i més que el 20% o el 10% o el 5% que treuen els partits de l'oposició.
Per tindre la paella pel mànec, no calen majories del 50% o del 60%. Sí que cal un discurs clar i unes certes conviccions. No gaires conviccions, potser, però algunes. El PP, és clar, ho té fàcil, ja que encarna els interessos de les classes dirigents i els transmet nítidament. S'ajuda de les crosses ideològiques del "nacional-catolicisme" (religió, raça i disglòssia), però fins i tot amb un discurs nítid "neoconservador" ja fa via. Al davant topa amb pocs obstacles. Si Sirera i Camacho tenen més problemes que Estaràs o Fabra és perquè a Mallorca o a Castelló no hi ha CiU.
Pensar, en aquest context, que el PP rebrà pels escàndols del cas Gürtel o per la saga de Jaume Matas, és il·lús. Que la premsa propera a l'altre partit dinàstic (el d'esquerres) xali ara pot ser fins i tot contraproduent. Les coses, on els jutjats, amb sentència o sense, es desinfla. No es pot provar tot, ni tot el que es pot provar es prova amb proves jurídicament acceptables.
Això no vol dir que calgui menysprear les manifestacions anticorrupció. Les manifestacions anticorrupció, tal com s'han fet a València, a Palma, o a Barcelona en els darrers mesos, ataquen justament un dels eixos de la propaganda neoconservadora. Mentre els neoconservadors assenyalen cap a sota (cap als aturats o cap als immigrants, cap als marginats o cap als indigents), les manifestacions anticorrupció assenyalen cap amunt.
Però quedar-se merament en la "corrupció il·legal" farà poc mal al PP. Potser sí que farà més mal a Unió Mallorquina, però no pas tant al PP. El PP té un discurs que glorifica l'èxit econòmic personal, i ja diu la dita que en la guerra i en l'amor tot s'hi val.
2 comentaris:
Tot això és molt complex, i crec que en el teu post i cap al final toques el tema. L'èxit personal està ben vist, i és un valor al marge de com ho hagis aconseguit. És un dels punts forts del PP.
Però jo què vols que et digui, si guanyen els suportarem quatre anys. I malgrat tot, els governs del PP serveixen per aclarir les idees i desfer tòpics idiotes com ara que dreta i esquerra són iguals. Només un ximple ho diria, però és així.
Els problemes ens vindran si allà tenim PP i aquí Ciu, perquè llavos ens fotran del tot. Però sobreviurem.
Bé, que la dreta i l'esquerra són iguals, obeeix a una percepció que té diversos orígens. L'esquerra oficialista (socialdemòcrata) ha abraçat en molts punts el discurs de la dreta. I allà on no l'ha abraçat, representa més que no pas els interessos equilibrats de les classes populars els de la capa "superior" d'aquestes classes populars. És a dir, els sectors populars que gaudeixen d'un cert nivell formatiu i d'una certa estabilitat laboral. Els partits com el PP això ho han detectat i ho exploten. D'una banda, juguen a l'antielitisme cultural. I de l'altra, fan colar la idea que per la immensa majoria dels sectors populars és indiferent que avanci o no la "privatització" dels "serveis públics".
Publica un comentari a l'entrada