dijous, 18 de febrer de 2010

Allò que els treballadors han de saber de la Gran Recessió (‘The ABCs of the Economic Crisis’, F. Magdoff, M. D. Yates; Monthly Review Press, 2009)


En aquest llibre breu (142 pàgines), Fred Magdoff i Michael D. Yates es proposen la tasca de “descriure i explicar la ‘Gran Recessió’, la crisi econòmica més severa d’ençà de la Gran Depressió, en un llenguatge directe i fàcil d’entendre”. L’obra, que du com a subtítol ‘allò que la gent treballadora ha de saber-hi’, s’adreça a “treballadors, estudiants, i activistes”. Magdoff i Yates són vinculats a Monthly Review, i parteixen de la perspectiva teòrica fornida per Paul A. Baran i Paul M. Sweezy a Monopoly Capital. Una part notable del llibre (del capítol segon al cinquè) es dedica a una exposició general del sistema capitalista en la fase monopolística (i madura), i de com la tendència a la caiguda de la taxa de benefici és efectivament contrarestada a través de la concentració de capital i de la sofisticació del sistema financer, per bé que això no pot impedir la tendència a l’estagnació en unes economies ‘saturades’ de capital. Així doncs, Magdoff i Yates consideren que allò que merita una explicació específica no són pas els períodes de “crisi” sinó els períodes de “creixement”. La situació anòmala era la que descriuen en el primer capítol (‘The Calm before the Storm’), que contextualitzen en l’evolució històrica del capitalisme nord-americà posterior a la Segona Guerra Mundial. Que el llibre se centri en els Estats Units, els autors ho justifiquen tot recordant que “la crisi va començar als Estats Units, i des dels Estats Units es difongué a la resta del món”. I si els autors tenen dures paraules per als qui començaven a veure l’estiu passat (quan concloïen la redacció del llibre) els brots verds, també les tenen per als crítics d’esquerra que han resumit la situació en una crisi exclusiva derivada de l’avarícia dels poders financers. D’aquesta manera els autors descriuen en la part central del llibre l’explosió financera i l’explosió del deute, però recorden el paper d’estímul que en l’economia real tingué la bombolla immobiliària-financera, de la mateixa manera que gairebé una dècada abans l’havia tinguda la bombolla de les “.com”. I si bé dediquen un capítol a descriure els fonaments ideològics del ‘neoliberalisme’, en dediquen un altre a les operacions ‘intervencionistes’ de rescat del govern federal nord-americà.

Lluny de les visions apocalíptiques, els autors contemplen un escenari de “retorn” a la normalitat als Estats Units, amb xifres de creixement del PIB del 2,5-3% i amb xifres de “plena” ocupació (atur 4-5%). Però aquest escenari implicaria un allargament de la jornada de treball (i de la intensificació del treball) i una taxa més elevada del consum, amb les conseqüències que tots dos processos tenen damunt de la salut de la població i de l’impacte en el medi natural. En el “retorn a la normalitat”, doncs, els autors enumeren una sèrie de reivindicacions: 1) garantir una alimentació adient per a tothom; 2) garantir un allotjament digne mitjançant processos públics i cooperatius de construcció d’habitatge social; 3) assistència sanitària universal; 4) plena ocupació a través d’ocupació pública amb una utilitat social i a través de la reducció de la jornada laboral; 5) educació de qualitat per a tothom, i centrada en les experiències dels alumnes per estimular-ne la creativitat i la independència; 6) garantir ingressos en casos de jubilació, invalidesa, malaltia, orfanesa, tot reconeixent les virtuts de l’actual sistema de pensions dels Estats Units (que defineixen com l’empresa millor gestionada del govern federal); 7) millora i extensió del transport públic; 8) polítiques contra la contaminació d’aigües, terres i aire, i contra el canvi climàtic; 9) una política fiscal progressiva, que contraresti l’acumulació produïda abans i després de la Gran Recessió per les grans fortunes, i que carregui especialment les activitats merament destinades a guanys a curt termini i socialment improductius; 10) un govern no-imperialista als Estats Units; 11) una política de comerç internacional basada en la preservació de les dues fonts de riquesa (els éssers humans i la natura).

Quin sentit tenen aquestes demandes? Algunes semblen totalment utòpiques en la realitat del moment, i que caldria més aviat proposar-ne un curs més ‘gradual’. Magdoff i Yates responen que potser allò que és utòpic és la introducció ‘gradual’ mentre s’hi treballa “dins el sistema” (una referència a l’Administració Obama). Per a Magdoff i Yates és cabdal “restar ferm en els nostres principis, vingui l’infern o un aiguat”, ja que aquestes demandes poden provocar una “crisi de legitimitat”si el sistema és incapaç d’aproximar-s’hi o, fins i tot, si s’aparta de la seva realització. Un escenari de ‘recuperació sense feina’ (‘jobless recovery’) semblaria conduir més dreturarament a aquesta crisi de legitimitat.

L’alternativa socialista que proposen finalment Magdoff i Yates és el control democràtic de la producció i de la distribució, destinada a la optimització de la felicitat humana, és a dir, posat al servei de les necessitats de la gent, tot controlant-ne els excessos consumistes i fent-lo compatible amb els sistemes naturals que fan possible la pròpia vida humana.