Trajectòries (no tan) insòlites (XXII): Joan Tusquets i la “denúncia” de la conspiració “judeo-masònica”

La idea de la conspiració rojo-judeo-masònica és un meme que acompanya el pensament tradicionalista europeu des de mitjan segle XIX, com a mínim. La formulació bàsica partia d’una negació de la lluita de classes en les societats europees del capitalisme contemporani. D’aquesta manera, la realitat política no s’assumia com el resultat d’aquestes lluites de classe (i d’estrats i sectors dins una mateixa classe) sinó com el resultat d’un conciliàbul d’un petit nombre de persones. Certament que el “conspiracionisme” no és pas una exclusiva de la “dreta paleoconservadora”, però el cas de la conspiració rojo-judeo-masònica és paradigmàtic. El poble jueu (o un segment reduït d’activistes jueus ‘sionistes’) voldria fer la guitza als valors cristians, però quatre gats com són necessiten d’ajudants. I les dues potes de la conxorxa són les dues classes antagòniques de la societat contemporània: la burgesia ascendent i el proletariat creixent. La burgesia “progressiva” prendria la maçoneria per dissoldre els valors tradicionals pre-capitalistes, i el proletariat “organitzat” prendia el socialisme, l’anarquisme, el sindicalisme o el comunisme per engalipar la majoria numèrica de la població. És lògic que aquesta conspiració fos assumida per les “oligarquies semifeudals” castellanes i plasmada orgànicament en l’ideal nacional-catòlic del franquisme, el qual denuncià la conspiració rojo-judeo-masònica fins ben bé l’època del fet biològic (1975). Potser és una mica injust atribuir a Joan Tusquets una centralitat en aquesta consigna del franquisme. Tusquets, al capdavall, fou només una de les plomes que contribuí a difondre-la en la dreta reaccionària de la primera meitat dels anys 1930. Amb el temps, el mateix Tusquets se’n distanciaria. El mal, però, ja era fet.

Joan Tusquets va nàixer a Barcelona el 31 de març del 1901. Era fill d’una família de banquers barcelonins. El seu pare, políticament, era proper al catalanisme de Francesc Cambó. El jove Joan formà part del moviment estudiantil catalanista i, com els membres de la seva generació, no fou aliè a la radicalització que suposaren les protestes del 1917. Amb el temps, però, se n’allunyà, centrat en els estudis i en la intenció de fer carrera eclesiàstica. Va estudiar filosofia a Lovaina i Valladolid, on s’hi llicencià. I completada la carrera de filosofia, emprengué la pedagogia a Madrid. Completada aquesta segona llicenciatura, preparà una tesi doctoral en teologia a la Universitat Pontifícia de Tarragona. Tots aquests estudis el dotaren amb les armes de l’apologètica cristiana, i catòlica-papista en particular. No era pas, senzillament, una tradicionalisme tronat i conservador, sinó també d’una reacció furibunda contra el “modernisme”, que oscil•lava entre el pessimisme de qui ho veu tot perdut i l’optimisme de qui confiava en les febleses de l’adversari. El 1926, als 25 anys, era ordenat sacerdot.

Encara en temps de la Dictadura de Primo de Rivera, Tusquets era professor de Seminari de Barcelona i redactor en revistes com “Criterion” (de la qual fou secretari de redacció) i “Orientació Catequística” (de la qual fou director). En aquesta època encara se’l podia considerar en el sector preocupat per fer arribar la doctrina en una societat canviant, i és en aquest esperit que va publicar un catecisme, que va gaudir d’un cert èxit. Part d’aquest èxit fou degut al fet que, a banda de l’edició castellana, s’havia publicat l’edició catalana, en la qual s’havia redactat originalment el text. També en català són dos dels primers llibres de Tusquets, El teosofisme (1927) i Assaigs de crítica filosòfica (1928). El segon d’aquests volums adscriu Tusquets en el corrent neotomista, ajornament de la teologia de Sant Tomàs d’Aquinas a les “innovacions” dels concilis de Trento (1545-63) i del Vaticà (1869-70). Si el tomisme originari havia tingut la voluntat d’introduir criteris racionalitzadors en la fe catòlica, el neotomisme dels segles XIX i XX tenia una finalitat bàsicament polemitzadora. La “crítica filosòfica” es limitava, a grans trets, a “refutar” un per un tots i cadascun dels moviments filosòfics damunt la base de la seva incompatibilitat amb la doctrina de l’església catòlica.

El teosofisme l’havia escrit gairebé per encàrrec del cardenal Vidal i Barraquer, arran d’una preocupació pels “competidors espirituals” de l’ortodòxia catòlica. Si bé podem identificar com a teosòfica qualsevol tendència que, des del naturalisme o del racionalisme, assum un cert grau de misticisme, Tusquets fa referència més aviat a una sèrie de corrents “esotèrics” que no tenen de naturalista o de racionalista més que la mera declaració de principis o algunes concessions externes. D’aquests corrents el més conegut en l’època era la Societat Teosòfica dels hereus d’Elena Blavatsky, empelt de l’espiritualisme hinduista en les conviccions de “progrés” del món anglòfon, però també hi havia la Societat Antroposòfica, i la més gran diversitat de grups i grupets practicants de l’espiritisme. Aquests corrents anaven des d’intents de restauració de paganisme precristià, fins a fórmules associades als moviments progressius que propugnaven la fraternitat humana o una nova societat igualitària. No cal dir que entre aquests moviments progressius hi havia qui veia en tot això un xarlatanisme neoreligiós, completament absurd i antiracional, on la primera associació casual d’idees podia rebre la santificació del teòsof de turn. Des de l’església hom les considerava una “religions inventades”, però des del racionalisme hom podia dir que el mateix cristianisme va nèixer com un moviment completament anàleg, únicament que més antic.

A Tusquets, però, no li havia passat de llarg la connexió entre aquests misticismes alternatius i els moviments “revolucionaris”. La connexió era més forta si hom mirava les diverses societats francmaçòniques. Malgrat el caràcter secret de bona part dels rituals francmaçònics, era pública i notòria la pertinença a la francmaçoneria de destacades personalitats de l’oposició al règim dictatorial. Ara bé, posats a veure-hi associacions, també calia dir que hi havia elements “addictes” al règim que també ho eren, de francmaçons. El que sí que era clar que el moviment francmaçònic en els països llatins era directament enfrontat al monopoli que exercia l’església en la vida social i espiritual del poble i, en particular, de l’ensenyament. Aquest enfrontament convertia la francmaçoneria, als ulls dels apòlegs catòlics, en un moviment “anticlerical”.

Si la maçoneria com a tal era ben diversa, quant a composició de classe i de visions d’organització social i econòmica, també diversa era l’antimaçoneria. Hi havia una antimaçoneria “progressista” que veia en la maçoneria un moviment “conservador”, i hi havia una antimaçoneria “conservadora” que veia en la maçoneria un moviment “dissolvent”. L’antimaçonisme de Tusquets era, òbviament, un antimaçonisme conservador i catòlic. En els seus llibres antimaçònics, Tusquets imagina les més diverses connexions, denuncia el “secretisme” de les lògies i no dubta ni un moment a emprar tots els prejudicis antisemites que puguin lligar el “judaïsme” amb la “maçoneria”. Aquesta evolució també el va fer trencar amb qualsevol ombra anterior del “catalanisme”, especialment quan en aquest catalanisme la figura de Cambó havia cedit a la del separatisme de Francesc Macià. En un gest característic, Tusquets va fer de Macià un altre maçó més de la conxorxa.

La caiguda de Primo de Rivera, primer, i de la pròpia monarquia després, amb la proclamació de la Segona República espanyola, canviava les tornes. Qui ara ocupava el poder polític era identificat amb els valors de la maçoneria. I el conservadorisme catòlic passava ara a l’oposició política i social. Tusquets forneix eines d’“anàlisi” al moviment, com fou el cas d’Orígenes de la Revolución Española (1932), on repeteix la idea de la conxorxa de grups reduïts, vinculats per la maçoneria i que adopten una diversitat de discursos (republicanisme, socialisme, catalanisme, etc.) amb la mera voluntat d’eixamplar demagògicament la seva base social. Més enllà dels llibres, Tusquets menava la croada “antisectària” també des de la premsa (El Correo Catalán, etc.) Superficialment, semblaria que Tusquets treballava merament amb la imaginació, alimentada per un bon coneixement dels mapes ideològics de la societat contemporània. No obstant, Tusquets va aconseguir de construir una xarxa d’informadors, feta de maçons penedits i d’infiltrats.

Tusquets va promoure la difusió de Els Protocols dels savis de Sió. La primera edició en castellà d’aquesta obra, un matxambrat de la policia secreta tsarista, per desacreditar els moviments liberals, populars i socialistes russos, no es va fer fins el 1930, en una casa editorial de Leipzig lligada al moviment nacionalista alemany. El 1932, una revista de la Companyia de Jesús, va publicar una nova traducció al castellà en fascicles. Com que a la Península les comunitats jueves eren purament testimonials, Tusquets no tenia més remei que fer mà de la maçoneria per explicar els efectes de la “conspiració sionista”. Així, la Segona República no era més que una dictadura de la “maçoneria judaica”. Si Macià era “separatista i maçó”, el president Alcalá Zamora no tan sols era “maçó” sinó que també era “jueu”.

Poc sentit té demanar-se si l’antisemitisme de Tusquets és un antisemitisme religiós, racial o cultural, ja que agafa tots tres elements. Com que la base és la doctrina catòlica “preconciliar”, és un antisemitisme religiós. Com que s’alimenta també del conservadorisme laic francès i italià, té un aspecte cultural, i com que no desconeix les tesis del racialisme, és un antisemitisme racial. Poc importa que els Tusquets arrosseguessin també la fama (o la realitat) d’ésser descendents de banquers jueus conversos.

És en els catorze llibres que constitueixen la sèrie titulada Las Sectas, on Tusquets elabora més extensament la tesi d’uns lligams entre tots els moviments “anticatòlics” contemporanis. La llista no es limitava a “jueus”, “comunistes” i “maçònics”, sinó que s’ampliava a tot allò que fes ferum d’heterodòxia (nudisme, vegetarianisme, espiritisme, esperantisme).

La victòria de les dretes el 1933 mostrà fins a quin punt el nou sistema republicà podia ser “accidental” per al moviment catòlic i conservador. Però això no significava, ni de bon tros, la reconciliació amb el sistema constitucional. A final del 1933, convidat per l’Associació Antimaçònica Internacional, Tusquets realitzà una estada a Alemanya. És en aquesta estada que el duen a fer una visita al camp de concentració de Dachau.

Les eleccions del febrer del 1936 demostraven, però, que aquesta “accidentalitat” depenia exclusivament de la divisió entre les forces populars o d’esquerres i de la desmobilització de la base social que les seguia. La dreta “accidentalista” fou substituïda per una de desinhibidament colpista, capaç d’unificar una diversitat de moviments feixistes, tradicionalistes i oligàrquics. Tusquets era conegut en aquests mitjans com a antimaçònic incansable, més o menys proper als carlins articulats al voltant de El Correo Catalán. Però també havia intentat una aproximació a la Lliga Catalana de Cambó, especialment als sectors més autoritaris, que compartien amb Tusquets un ressentiment contra el “separatisme” de l’Esquerra.

El colp arribà el 18 de juliol del 1936, però no acabà de triomfar. A Barcelona, el 19 de juliol, el control dels alçats per part de les forces “lleialistes” va donar pas a un corrent revolucionari. I això implicava un desfermament de la violència anticlerical, en la qual foren morts familiars, amics i col•laboradors de Tusquets.

Tusquets aconseguí de fugir d’aquesta Barcelona el 31 de juliol, en un vaixell alemany que anava a Gènova. De Gènova anà a Roma, on preparà el passi a la “zona nacional”, que assolí en creuar per territori francès fins a Navarra, per instal•lar-se després a Burgos. El nou règim encarnava d’alguna manera l’ideal antimaçònic de Tusquets, i tan Mola com Franco compartien aquest ideari. Per a la causa va fundar les “Ediciones Antisectarias” i va posar els fitxers “antimaçònics” al servei de la repressió franquista. Des d’“Edicions Antisectarias”, es reiterava la centralitat que la francmaçoneria havia tingut en la “revolució espanyola” tant del 1931 com del 1936. La francmaçoneria, l’espiritisme o la teosofia no eren més que sectes anticristianes, falses religions, que volien suplantar la doctrina catòlica. Les minories religioses jueva i protestant també eren incloses en l’olla. I, és clar, tampoc no hi podia faltar el separatisme català. A Masonería y separatismo (1937), Tusquets deixava clar que al separatisme se li enfumia Catalunya i que tots els esforços de redreçament nacional que havia fet la Mancomunitat o la Generalitat no perseguien altra cosa que posar la “regió catalana” als peus de la conxorxa judeo-masònica.

Durant la guerra, Tusquets formà part del Cos de Capellans Castrenses, i serví fonamentalment en unitats de milícia falangista. Després de la “unificació”, quedà afiliat a la FET de las JONS.

Captiu i desarmat l’exèrcit vermell, les Ediciones Antisectaries s’adreçaren contra els elements tebis o no prou fonamentalistes que hi poguessin haver entre els “vencedors”. Així, a Masones y pacifistas (1939, amb pròleg de Serrano Suñer) lligava qualsevol intent de “reconciliació” amb els vençuts o qualsevol crida a la “neutralitat” d’Espanya en una Europa que s’encaminava a una nova guerra, a les doctrines maçòniques. Ja abans de la guerra, Tusquets havia mostrat la seva preocupació pel fet que la maçoneria pogués infiltrar-se també en el bàndol “nacional”, cosa que podia substanciar-se si pensem que Cabanellas (el primer president la junta colpista) era presumptament maçó.

Acabada la guerra, Tusquets declinà el que hauria pogut ésser una carrera política a partir de la Direcció General de Premsa i Propaganda del règim, i va estimar-se més tornar a la catequesi i a la pedagogia. Amb l’edat i, sobretot, amb la derrota del nazisme, Tusquets anà moderant el seu discurs, mantingut sempre en la més estricta ortodòxia catòlica. Publicà diversos llibres destinats a la catequesi, així com obres apologètiques (Crítica de las religiones, 1948). L’adscripció a la neoescolàstica no l’impedí de definir-se en certa forma com a neolul·lià i, tan aviat com el clima ho va fer possible, va publicar Ramon Llull, pedagogo de la cristiandad (1954). El 1956 aconseguí la càtedra de pedagogia de la Universitat de Barcelona.

Quan es jubilà els 70 anys de la Universitat, Tusquets ja era ben distant d’aquelles obres antimaçòniques de joventut. Parlava ara dels horrors que havia sentit en la visita a Dachau o davant de la repressió franquista. Es considerava “català i catalanista”, i blasmava el “neopaganisme” del règim nazi. Discret, encara podia tenir una certa fama d’aperturista, adscrit als corrents renovadors de l’església postconciliar (post-concili Vaticà Segon, s’entén). Per això ningú no li va fer cap retret ni en els anys 1980 ni en els anys 1990. Van haver de passar gairebé nou anys després de la seva mort, escaiguda el 1998, perquè en Paul Preston el rescatés de les lleixes de la història.