L’espantall de la STC o com torna a vindre el llop

Fan un gra massa potser tots una mica. Se’ns torna a amenaçar amb un “ara sí”. El proper 14-15 d’abril, es veu que el Tribunal Constitucional d’Espanya farà un plenari. Aquest òrgan, que hom no acaba de renovar malgrat el que dicta la Constitució, la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional i el propi Reglament de l’ens, podria decidir finalment en una sentència sobre el set recursos (com les set espases de dolor) que cauen sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006. Els que van presentar aquells recursos tenien tres mesos de termini per fer-ho una vegada l’Estatut entrà en vigor (el juliol del 2006). El Tribunal Constitucional, en canvi, no té terminis per pronunciar-se. Una dirigent neoespanyolista suggeria que cap llei no entrés en vigor fins que el TC no s’hagués pronunciat abans. No li han fet cas. Però si li haguessin fet cas, i encara continuessim amb l’Estatut del 1979 (o 1980) tampoc no passaria res.

Els autonomistes, que són els primers patidors per la STC, es passen l’EAC per l’engonal cada dos per tres. O pacten un finançament que viola el Títol VI per totes bandes. O deixen per la setmana dels tres dijous l’aprovació de la llei de vegueries que exigeix l’Estatut del 2006. Val a dir que encara hi ha pendent d’aprovar la llei electoral prevista ja en l’Estatut del 1979.

Com ja van fer va sis mesos, els autonomistes toquen a sometent davant la STC. Volen, de nou, una unitat increbantable. Sumar, ens diuen. Però quan hom suma nombres de signe diferent, es pot quedar en un ‘zero zapatero’.

Què passarà el 14-15 d’abril del 2010? El més probable és que no hi hagi cap STC sobre l’EAC. Però imaginem que sí n’hi hagués. El més probable, llavors, seria que la STC no toqués cap més aspecte de l’EAC que aquells aspectes que el propi tetrapartit no és disposat a dur a bon port. Imaginem, però, que la STC fos dura, molt dura, contra l’EAC. Bé, la duresa, en tot cas, la jutjaran els autonomistes. Ells decidiran la coreografia de declaracions i contra-declaracions. Si l’espectacle és prou repugnant, l’abstenció de les eleccions tardorals no baixarà del 60%.

La STC és quelcom molt asèptic: coses redactades en un llenguatge jurídic que ensopeixen un bou. No tenen la fila de tres ministres elegants, progressistes i lliure-pensadors, com Nicolau d’Olwer, Marcel·lí Domingo o Fernando de los Ríos. Aquests ministres també van arribar una incerta jornada d’abril. I en tres dies van sepultar la República Catalana, i van resuscitar la Generalitat de Catalunya que portava tres segles soterrada. Suspesa durant el Bienni Negre, liquidada durant el Quaranteni Gris, la Generalitat ha arribat fins els nostres dies. La STC no li farà res. Llàstima.