La revolta de Grenoble fa unes setmanes va servir el govern francès per conscienciar-se del perill que li pot suposar la seva política de ‘tolerància zero’ en determinats rodals de l’Exàgon. Fet i fet, la política de ‘mà dura’ té un problema assenyalat amb aquell adagi evangèlic de “qui a ferro mata, a ferro mor”. O, per dir-ho newtonianament, que tota acció comporta la seva reacció.
Arran dels fets de Grenoble, Sarkozy va anunciar una política de desmantellament dels ‘assentaments’ gitanos. I va anunciar també que s’acceleraria l’expulsió dels gitanos problemàtics cap a Romania i a Bulgària. Dels gitanos de ‘ciutadania’ romanesa i búlgara, s’entén.
No cal dir que aquest anunci de Sarkozy va provocar força rebuig i/o incomoditat. L’expulsió de gitanos ‘estrangers’ feia una ferum d’altres èpoques. Sarkozy exposava els seus detractors a arguments de ‘reductio ad Hitlerum’. Els paral·lelismes amb les polítiques anti-gitanes i anti-semites de l’Estat Francès petainista, eren denunciats per la premsa d’esquerres. Es recordava que també Pétain havia començat la seva política anti-semita contra els jueus de l’Europa Oriental i no pas contra els jueus francesos, per bé que a la fi també els darrers reberen de valent.
Grenoble no és gaire lluny de Ginebra. I a Ginebra es reuneix aquests dies el Comitè de Nacions Unides per l’Eliminació de la Discriminació Racial (CEDR). El CEDR és el comitè que vetlla pel compliment de la Convenció per l’Eliminació de la Discriminació Racional, ratificada per la República Francesa el 1973. No és estrany que, precisament, els mitjans volguessin conèixer l’opinió dels membres quant a la política de Sarkozy i que els dits membres volguessin gaudir dels seus ‘cinc minuts de glòria’ davant els dits mitjans.
Un dels qui es manifestava amb més claredat era Waliakoye Saidou, representant del Níger. Saidou assenyalava la recrudescència del racisme en el discurs polític francès. I, especialment, assenyalava que la proposta d’una carnet de circulació per les persones itinerants (gens de voyage) ‘recordava a l’època de Pétain’. Aquesta i d’altres polítiques, segons deia el mateix Saidou, infringeixen ‘el dret francès i la Constitució’.
Tampoc no es mossegava la llengua Dieudonne Ewomsam, representat de Togo, que afirmava que el discurs de Sakorzy del 30 de juliol “no fou tan sols discriminador, sinó que també fou una incitació a l’odi”.
Entre les mesures proposades per Sarkozy hi ha la retirada de la ciutadania francesa a delinqüents (s’entén, delinqüents naturalitzats francesos). Gün Kut, també membre del CEDR, qüestionava si aquesta mesura era “compatible amb la Constitució”. Hem d’admetre que això de retirar ciutadanies fa lleig i que fa ferum de llei de Nuremberg.
Sarkozy ha respost al CEDR, tot dient, si fa no fa, que ell es preocupa per la ‘seguretat’, que és el ‘primer dret humà’.
Precisament, una enquesta recent, assenyalava que el 70% dels ciutadans francesos pensa que la política de seguretat del govern és ‘inefectiva’.
Què guanya, doncs, Sarkozy amb el discurs de la ‘seguretat’? En primer lloc, si hom repassa els paradigmes de la dreta internacional, es veu de seguida que la principal funció que se li atribueix a l’estat és la de la ‘seguretat’ (és a dir la ‘seguretat’ de gaudir de la pròpia propietat privada). Per tant, són les polítiques de ‘seguretat’ les que menys divisió generen entre la base electoral de Sarzoky, la qual es troba dividida en altres àrees.
En segon lloc, amb les mesures ‘mediàtiques’ de força, Sarkozy du als seus detractors a situar-se en la dicotomia que a ell li beneficia. Els detractors de Sarkozy, ens ve a dir el president, són còmplices (inconscients o, potser, deliberats) de les ‘màfies’, les quals abusen de les ‘hipergaranties’ del sistema (i de la victimització com a membres de minories racials o religioses). Sarkozy inverteix els termes per tal de presentar-se a l’opinió pública com una víctima del ‘bonisme’ del CEDR o de la demagògia interessada de ‘l’esquerra’.
Sarkozy, a més, deixa que siguin els comentaristes ‘pro-seguretat’ els que el defensin contra aquests atacs, i que sigui ells els qui utilitzen els arguments més extremats (‘islamofília de l’esquerra’, complicitat entre la ‘gauche divine’ que viu en barris 100% blancs i les bandes mafioses, tendències ‘autoracistes’ dels grups pro-drets humans francesos, etc).
Sarkozy aconsegueix vehicular l’atenció pública en la direcció que li és més avinent. I els seus detractors (de dretes o d’esquerres) poden caure fàcilment en la temptació de retreure a Sarkozy aquesta ‘política de duresa’. És la mateixa temptació que ha dut a Gianfranco Fini a trencar amb Berlusconi per tal de poder bastir una dreta ‘més simpàtica’. Però Sarkozy, presentat a l’opinió pública com un ‘racista’ per part del CEDR, guanya més vots que no perd, dins i fora del seu partit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada