Cal llegir en clau gal·lesa la moció promoguda per Hywell Williams (Plaid Cymru) que podria presentar-se davant del Parlament britànic el proper mes de setembre. La moció és una resposta a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia del Principat i, en aquest sentit, les diferents mocions discutides en ajuntaments i consells comarcals de casa nostra. Aquestes mocions tenen un caràcter ambivalent. D’una banda, neixen arran d’una interpretació restrictiva de la Constitució espanyola damunt d’un Estatut d’Autonomia aprovat per les Corts espanyoles i referendat per la població després d’una intensa campanya electoral del bloc autonomista. És a dir que, a dreta llei, són mocions ‘autonomistes’. De l’altra, aquestes mocions, en reaccionar contra una decisió del Tribunal Constitucional, es posen “fora” (o “per damunt”) de l’ordenament jurídic actual. En aquest sentit, són mocions ‘autodeterministes’ i, en algun cas, contenen referències ‘independentistes’-‘sobiranistes’.
Però tornem a Londres. La moció recull una afirmació (matisada en el text post-Moncloa, és a dir, versió Zapatero-Mas, de l’Estatut d’Autonomia) que diu que ‘Catalunya és una nació’. I s’afirma que és preocupant que ‘la voluntat democràtica de Catalunya (en referència al referèndum del 18 de juny del 2006) ha estat sobrepassada per un tribunal espanyol (en referència al Tribunal Constitucional)’. El text defensa el ‘dret dels catalans de decidir democràticament el futur’ i considera que aquest dret s’exerceix si es desenvolupa l’Estatut ‘tal com es va votar a les urnes’. Recorda que la sentència del Tribunal Constitucional obre la porta al fet que qualsevol decisió del Govern i del Parlament del Principat sigui revisada fàcilment per uns organismes espanyols que, segons el text, no són ni neutrals ni independents.
Fa prop de 300 anys, que “el cas dels catalans” servia d’arma en els debats del Parlament britànic. La situació ara és diferent, en tant que “el cas dels catalans” no serveix tant per enfrontar ‘whigs’ (intervencionistes) i ‘tories’ (abstencionistes), com per afermar les reivindicacions nacionals d’irlandesos, escocesos, címbrics i còrnics.
Els catalans, en la premsa anglesa, apareixen ambivalentment, com un ‘poble oprimit’ o com un ‘poble opressor’. En el primer cas, s’insisteix en les frustrades reivindicacions nacionals catalanes, i en la segona es parla del dualisme hipòcrita d’una direcció catalanista que vol els privilegis d’estat sense assumir-ne els deures.
La moció, ara com ara, té el suport de tres diputats del Plaid Cymru (a més de Williams, Elfyn Llwyd i Jonathan Edwards), de cinc del Partit Nacionalista Escocès (Pete Wishart, Angus Brendan MacNeil, Mile Weir, Stewart Hosie, Eilidh Whiteford) i un del Partit Socialdemòcrata Laborista irlandès. Però també ha aconseguit el suport d’una diputada dels Verds (Caroline Lucas), de tres liberaldemòcrates i d’un laborista. La història es repeteix, i els Conservadors (hereus dels ‘tories’) seran els qui més pals a les rodes posaran a l’admissió de la moció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada