En els darrers dies hem sentit parlar de diversos sistemes per confeccionar, d’una manera el més oberta possible, les llistes de candidats a les eleccions del Parlament de Catalunya. Una tasca gens senzilla, per exemple, a la demarcació de Barcelona, on les llistes són integrades per 85 noms titulars i 3 de suplents.
Algú dirà que és exagerat establir el sistema obert per elegir els 85 noms (i 3 suplents), quan amb prou feines hi ha garanties de treure el 3% imperatiu per tal de participar en el repartiment per la Llei d’Hondt dels 85 escons.
Una possibilitat seria confegir la llista pel mateix procediment que es fa servir per elegir els diputats finals. És a dir, que els diferents “sectors” que han convergit en una coalició presentessin “pre-llistes” tancades. I els “pre-electors” votarien una d’aquestes llistes. La Llei d’Hondt (sense necessitats de “percentatges de pas” previs) serviria per creuar les llistes de forma proporcional i fer la llista “consens”.
És clar que aquest sistema demanaria que els “sectors” fossin configurats d’acord amb diferències “programàtiques”. Per exemple, una coalició àmplia pot incloure elements “liberal-demòcrates” i “social-demòcrates”, i les dues llistes resultants es podrien fusionar en una de sola.
Però què passa si la coalició àmplia es diferencia no pas per aquestes diferències “ideològiques”, sinó, més aviat, per altres “motius” de difícil escatiment. En aquest cas, cal pensar en mètodes d’elecció “personal”.
Avui dia, que disposem de tecnologies de la computació prou avançades, seria raonable que cada “pre-elector” pogués confeccionar la seva llista “personal”, bé omplint els 85 noms, o una part d’ells. Hi ha diversos mètodes per traduir les desenes de milers de llistes proposades en una llista “consens”.
És clar que hi ha altres alternatives. Per exemple, tots els “pre-electors” podrien votar, cadascun, un únic candidat. Per ordre efectiu de vots, confegiríem la llista “consens”. Això, és clar, té un problema. Per “personalista” que sigui la “coalició àmplia”, és inevitable que hi hagi diversos graus d’afinitat entre les “persones”. Cada “sector” es veuria en el destret de pensar si seria millor concentrar els vots en el “líder” o repartir-los entre un conjunt més nombrós.
Per evitar aquest destret, hom podria fer eleccions successives de cadascun dels noms de la llista. Això faria que el “número dos” seria triat quan el “número u” ja hagués quedat prèviament fixat, i així successivament. Ara bé, aquest sistema suposaria un cost notable d’hores. Per fer-ho més senzill, hom podria fer que el “candidat” inicialment votat pogués disposar dels vots rebuts per ajudar els seus companyons. Però llavors, el sistema de confecció de llistes ja no seria pas tan obert.
Hi ha, naturalment, un problema en tots aquests sistemes de confecció de llistes, i és l’estructura que en resulta. Quina seria la composició de gènere d’una llista feta d’aquesta manera? Quina seria la composició d’origen o residència comarcals? Quina seria la composició de classe? Per molt ben intencionades que siguin les decisions individuals, és evident que tindríem un perfil d’home, de mitjana edat, i resident a la part alta de Barcelona.
Com ponderar la llista? Hauríem de fer col•legis “pre-electorals” separats per comarques, per sexes, per edats, etc.? Ja ens podem imaginar que els partidaris de la “democràcia pura” denunciarien aquest “comunitarisme”, i demanarien un sistema més “obert”. Com que l’únic imperatiu legal fa referència al gènere, es podria mantindre el sistema “obert”, i fer avançar i retrocedir en la llista els diferents noms originaris fins a complir la normativa.
Hi ha, però, un altre sistema. És el sistema de sorteig. Tot prenent uns mínims de requeriments per ésser candidat al Parlament (requeriments no gaire exigents, si atenem a la composició del Parlament actual), qualsevol coalició àmplia podria disposar d’un centenar llarg d’elegibles. Un bon sorteig, una mà innocent, i sortirien un a un els noms fins omplir la llista de 85+3 candidats. Es podria exceptuar, això sí, i fer únicament elegible el cap de llista.
I com elegir el cap de llista? Seria aconsellable aplicar el sistema que gasten per elegir les “ciutats olímpiques”: eleccions successives eliminadores, fins que el candidat més votat assolís més del 50% dels vots.
De totes formes, jo m’inclino per la insaculació.
2 comentaris:
Bona tarda,
fem-ho així:
un personatge capaç de congregar a dintre seu una sèrie d'interessos econòmics, d'exhibicionisme públic, de poder i de sexe, selecciona altres personatges, capaços de dir públicament que el primer, el qui els selecciona, és de fusta divina, diferent, a canvi de figurar a la llista i a canvi de poder satisfer alguns de les seves secretes intencions econòmiques, d'exhibicionisme públic, de poder i de sexe ocasional.
És la contrapartida de mentir de per vida a favor del primer personatge.
Una nit sense lluna, no sigui cosa que algú trobi el camí que duu al lloc on es fa l'assemblea que votarà la llista electoral; com deia, una nit sense lluna i fosca, com més millor, es fa la votació i l'endemà ja surt a premsa el resultat, com si fos un avantatge per a la població lectora, com si se'ls digués "Veieu, ja no teniu el problema de fer la llista; és clar, que, amb mi i els meus fidels, anireu bé i descansats. Jo sóc la solució."
Hala, ja tenim una legislatura més com les de fa segles. I no ens hem d'amoinar, és així. Hi ha més coses positives a la vida i aquesta, si n'ets conscient de què fan, també té la seva gràcia; l'única desgràcia que té és no poder participar-hi de la merda, no ser-ne part, però tot és qüestió de preparar-se a l'escola, a l'institut, a la fàbrica, a l'empresa o al centre social de la vila o a l'hAMPA (honorable Associació de Mares i Pares Alterats).
Salut, República de Catalunya i a reveure.
El problema del "cabdillisme" es podria resoldre amb la "insaculació". Però hi ha un problema. La "insaculació" treuria un nom, potser, sense "glamour". I en una societat acostumada a figurar, a menysprear el treball física, a tancar els ulls a les coses desagradables, és ben segur que una majoria demanaria la reiteració del sorteig. El mite del "cabdillisme" té també el problema que hom aspira a trobar un Robinson Crusoe, un heroi independent i autosuficient, un self-made man. I, a més, vol que no tingui màcules i sigui perfecte. Impossible.
Un problema de la societat de classes és que "l'home ideal" pertany a una classe minoritària, i cal que sigui acceptable per a la classe majoritària, la qual encarna tots els valors que "l'home ideal" ha de defugir.
Publica un comentari a l'entrada