diumenge, 22 d’agost de 2010

Les llengües no tenen drets

Les llengües no tenen drets. Aquesta és una obvietat que, alhora, constitueix una frase favorita dels qui bescanten les timidíssimes (i heterogènies) polítiques lingüístiques del Govern d'Andorra, de les dues Generalitats, del Govern Balear i dels Consells Insulars, i àdhuc del Consell Departamental, de la Sindicatura de l'Alguer i de les autoritats locals dels municipis de la Franja. Com que "les llengües no tenen drets", els agrada de fer soroll, i apareixen fins i tot en els reports habituals de "drets humans" dels govern nord-americà.

Efectivament, les llengües no tenen drets. Els drets els tenen les persones. Però, no sé sap ben bé com, resulta a la fi que els drets lingüístics depenen de les llengües que fan servir. És a dir, que les llengües no tenen drets però en condicionen l'exercici. I ja no només dels drets lingüístics, sinó de tots els altres drets. La imposició lingüística més brutal és la que no es nota. Totes les societats amb una única llengua imperial com a llengua oficial acaben per produir una segmentació de la ciutadania en diferents graons segons com dominen la dita llengua (és a dir, com dominen l'estàndard sacralitzat de la llengua corresponent).

En aquest dies, es comenta el recurs presentat al TC per la Defensoria del Pueblo d'Espanya. Encara que "les llengües no tenen drets", la Defensoria aprecia que el fet que el català sigui considerada "llengua preeminent" és una violació dels drets. S'escuda, és clar, que, d'acord amb l'ordenament jurídic, cap llengua no pot ser més oficial que la llengua castellana en cap part de l'Estat. Un argument jurídicament impecable. Però que, alhora, ens mostra que hi ha llengües que sí que tenen algun dret.